"Gaudí i el comte de Güell. L'artista i el mecenes". Carmen Güell (Martinez Roca, 2001). Escrit per la rebesnéta d'Eusebi Güell, Carmen Güell, és el primer llibre que surt de la pròpia família del mecenes. Després d'accedir a la documentació oral i escrita de la seva família, Carmen Güell, relata una de les millors aventures culturals de la Catalunya de fa un segle. Eusebi Güell Bacigalupi, empresari català de molt arrencada, viatja a París per visitar l'Exposició Universal de 1878. Observador com és, res li passa desapercebut. Ha acudit a aquesta cita internacional per respirar els aires d'altres països, però s'atura davant d'una vitrina del pavelló espanyol. Veu tot un portent de genialitat, que ha fet construir la guanteria Esteve Comella de Barcelona: 6 cristalls plans units per peces metàl·liques, que formen un paral a la part exterior mentre que a l'interior deixa veure un templete treballat per a deliri de capritxosos. Per Güell, allò seria l'ham: després d'ell estava un tal Antoni Gaudí, un jove arquitecte de 26 anys. Arribar a Espanya i interessar-se per ell serà una sola cosa. Però abans que arribi el moment, Carmen Güell ens ha fet embarcar rumb a Cuba i més tard a Santo Domingo, patir els avatars de catalans que feien les amèriques, tornar com indians, entrar a la família d'un esforçat Joan Güell que als nou anys creua l'oceà, veure el naixement d'Eusebi Güell Bacigalupi, qui seria primer comte de la saga, conèixer els èxits de les navilieres i de la venda de la farina mar enllà ... Últimes dècades del segle XIX. El lector ascendeix per la Rambla dels Caputxins i entra al Palau Moja. Troba a mossèn Cinto Verdaguer com a capellà de la família López -marqueses de Comillas- de la qual una filla, Isabel, es casarà amb Eusebi Güell. Verdaguer serà el poeta nacional de Catalunya i algunes de les seves millors composicions neixen al fil de llargs viatges costat de la família Comillas. A pocs metres, al carrer Comte de l'Assalt, els Güell es faran construir un palau al qual la família sempre veurà aires genovesos, pot ser que venecians, al seu interior ... Gaudí troba en Güell al mecenes entusiasta, de temperament equànime i magnànim de caràcter, "de paraula fàcil i cordial, de càlida i acollidora somriure", com diu l'autora del llibre.
Gaudí és un jove de 26 anys que, segons el parer de Carmen Güell, "busca bons contactes i en aquest moment és ambiciós". Amb el temps, hi ha franca amistat, admiració mútua. Per a Gaudí, a més, emprendre un encàrrec com la Sagrada Família suposa una transformació interior que el porta al misticisme plasmat en l'obra. "Encara que no consta en documents, és palès que Eusebi Güell era home de profund sentit religiós: a casa sempre va voler oratori, estava prevista una capella al Parc Güell, va pensar en com podien viure la pràctica religiosa dels treballadors de la colònia Güell i per aquest motiu ideés la cripta ... Això el va portar a ser un gran ciutadà ". Mecenes i artista passegen junts per un parc que volia ser la primera urbanització enjardinada del país ... comparteixen afany estètic i certa incomprensió per part de la burgesia que no acaba de fer-se a la idea de què són aquestes formes tan rares com el drac que obre la porta al jardí de les Hespèrides, a Pedralbes. Historiadora de l'art, l'autora confessa la seva admiració per tots dos, el que fa del llibre una obra amable, amb una mirada comprensiva i positiva, també per als detractors d'un duo de genis que van jugar a lliurar-li al món alguna cosa diferent.
"Gaudí, l'arquitecte de Déu". JJ Navarro Arisa (Planeta, 2002). El llibre tracta de desentranyar alguns interrogants sobre els enigmes de Gaudí a través de les peripècies personals i creatives del seu protagonista i d'una descripció contextualitzada de l'època i de la societat que van fer possible la plasmació del seu geni en les obres que va crear l'arquitecte .
"Retorn a Gaudí 's Place". Ana María Ferrín (Jaraquemada, 2005). Viu la Sagrada Família cenyida per un cordó existencial que gira al seu voltant les quatre hores del dia. Maga, influeix sobre la vida dels seus veïns i admiradors siguin o no creients, instal·lant-se en la saba íntima de cadascú. La seva mística transcendeix d'una religió concreta i només importa l'esperit del lloc i l'admiració per l'arquitecte Antoni Gaudí, que va aconseguir realitzar el seu somni, aquest temple, embarcant fins avui a sis generacions i aconseguint posar-lo en peu gràcies a la cultura de l'esforç. Al pas, des de qualsevol punt de la ciutat la seva línia de l'horitzó és ben visible. Però els que cedeixen al seu influx prefereixen acostar-se fins la plaça, sentint-se agermanats en una dansa de vida mestissa. Feta de retorns, partides i decisions. I alats, els espais que envolten la plaça Gaudí acullen falcons, coloms, òlibes, orenetes. Mentrestant, per la plaça Gaudí transiten ... un escultor japonès i el seu desig de poesia. La passió com a destinació. Ballarines i muses. El gran escriptor recordant una vetllada (gairebé) eròtica en un dels seus campanars. La aviadora que cerca la superació solcant cel. El talp salvant al seu ventrada. La màgia d'un jurista. El famós compositor d'òpera vingut des de Tarragona. Àfrica abraçant al cirurgià de vida solidària. El gitano que va cedir el seu llit a Gaudí i el Guàrdia Civil que el va auxiliar. Un director de cinema que no es rendeix. De professió: sexe. Pels turons de Palència, Lleó, Cantàbria, Burgos, Àlaba, la possible inspiració de Gaudí. La lluita per tancar una ofensa de la Guerra Civil. Sefardites i la seva / nostra llengua i història. Personatges que apareixen i parteixen després compartir secrets amb el lector a les 270 pàgines i 300 imatges de la novel·la-reportatge: Retorn a Gaudí 's Place.
"La clau Gaudí". Esteban Martín i Andreu Carranza (Plaza & Janés, 2007). La novel·la ens trasllada des de la Barcelona de començaments del segle XX fins a l'actualitat. Maria, parent d'un Gran Mestre d'una fraternitat cristiana, i el seu nòvio matemàtic, Miquel, tenen fins el 30 de desembre de 2007 per a trobar una relíquia que el seu poder podria redimir la humanitat d'un terrible mal que s'acosta. Amb l'ajuda d'un llibreter i una japonesa experta en l'obra de Gaudí, descobreixen que en els edificis més emblemàtics de l'arquitecte català està la solució a l'enigma. La clau potser es trobi en les estrelles ... Bones descripcions de la Barcelona de principis del segle XX, on es barregen diverses societats secretes. Amb una trama misteriosa centrada en l'arquitecte Gaudí, el lector recorrerà la ciutat comtal a través de les seves pàgines. Sobre quina va ser la clau de la novel·la, els autors comenten: "La primera clau ha estat trobar-nos. Gaudí ens ha unit i no només en el treball. Gràcies a ell ara som amics. La segona clau, amb relació a la novel·la, és el propi personatge que va imposar un ritme narratiu frenètic i també ens va obrir la porta al seu món fascinant i misteriós. Ara li veiem amb ulls nous. "És un llibre tipus best seller de l'estil de" El codi da Vinci "o la" Germandat de la sabana santa ". La novel·la ens presenta dos grups que es perpetuen des de fa segles: una secta satànica al comandament està Asmodeu, i una fraternitat cristiana al comandament hi ha el Gran Mestre ... Al seu dia, Gaudí va ser un dels Grans Mestres, i quedant poc per al compliment de la profecia, li confessa a un petit que viu amb ell la mateixa, i li encomana guardar i protegir el objecte secret, la relíquia de Jesús ... el petit veu morir a Gaudí assassinat i sap el que ha de fer ... fuig de Asmodeu i els seus amics i acaba convertint-se en Gran Mestre.
"Gaudí, la novel·la d'una vida". Mario Lacruz (Funambulista, 2010). I a havia estat publicada el 2004 per Edicions B, i ha estat recuperada per l'editorial de la família Lacruz, Funambulista, incloent la traducció de l'anglès, el postfaci del seu fill Max i el pròleg de Rosa Montero, que presenta el retrat de l'editor amb un gran afecte i una gran humanitat. Aquesta obra no és una novel·la a l'ús sinó més aviat sembla un guió de cinema. Bé és cert que Lacruz va escriure un guió sobre Gaudí, el qual va generar una pel·lícula que no va tenir el nivell esperat ( "Gaudí", José María Argemí, 1960), però aquest no aquest llibret. Amb escenes curtes, poc descriptives i d'abundant diàleg anem coneixent a l'arquitecte des de la seva època estudiantil, rebel, "salvatge", amb ganes de menjar-se el món, fins a l'última i retirada fase de la seva vida concentrat en la seva magna obra de la Sagrada Família . Potser el més difícil d'entendre del català sigui la seva transformació des d'un ateu anticlerical, fins denunciar els propietaris de la Casa Milà per no col·locar en la seva façana la imatge de la Mare de Déu. No obstant això, és aquí on triomfa aquest text, amb poques frases i poques reflexions però incidint en les emocions amb les seves escenes cinematogràfiques a l'ús, és capaç de mostrar-nos el recorregut de l'arquitecte des d'un extrem a l'altre, i el que és més complicat encara, d'entendre les raons d'aquest canvi. Text molt agradable de llegir, extremadament visual amb escenes vívides, diàlegs vehements, anècdotes novel·lades ... tot això unit a la bona documentació que va fer servir Lacruz per compondre-, tractant amb aquells que de primera mà o de segona van tractar amb Gaudí, dóna forma a la novel·la d'una vida que ens deixa amb l'agradable sabor de boca d'una obra ben construïda, viva, i amb el record d'un gran home de l'arquitectura. La vida de Gaudí és un enigma. Mario Lacruz dóna una interpretació narrativa del mite de Gaudí a aquesta novel·la que no va publicar en vida, i que té l'admirable virtut de presentar a l'arquitecte català com un personatge vívid, creïble i d'una enorme convicció.
Lacruz va néixer a Barcelona el 1929 i va morir en aquesta mateixa ciutat l'any 2000. Al llarg de la seva vida va desenvolupar una intensa tasca editorial en Plaza & Janés, Argos-Vergara i Seix Barral, que el va convertir en un dels editors més respectats i reconeguts dins l'àmbit hispànic. Al mateix temps no va deixar d'escriure, com ho demostren els nombrosos manuscrits inèdits trobats al seu armari. Amb motiu de la recent reedició de les seves novel·les L'innocent (premi Simenon, 1953), La tarda (premi Ciutat de Barcelona, 1955) i L'ajudant del botxí (1971), que Editorial Funambulista ha publicat en un sol volum el 2009 amb el títol Trilogia de la culpa, la crítica l'ha definit com una de les veus narratives espanyoles més singulars de la segona meitat del segle XX. Ell mateix es va considerar un franctirador de les lletres. Després de la seva mort, a part de Gaudí, la novel·la d'una vida, s'han publicat les seves novel·les intemperància i Concert per tret i orquestra (Funambulista, 2005) i l'antologia de contes Un estiu memorable i altres històries. La pel·lícula "Gaudí" de Argemí (1960), se centra en la vida i tràgica mort d'Antoni Gaudí, és una evocació cinematogràfica de l'existència del genial artista i arquitecte català. És la segona i última pel·lícula de José María Argemí, productor i guionista, basada en el llibret de Mario Lacruz, amb els actors Carlos Mendy, Manuel Gil, Josefina Güell, Linda Chacón, Pedro Javier Martínez, Maria Matilde Almendros, José María Caffarel, Rafael Anglada, Mario Beut, Ventura Oller.
"El somni de la ciutat". Andrés Vidal (Planeta, 2012). A la Barcelona convulsa de 1914, en Dimas Navarro, fill d'immigrants, es nega a acceptar el seu destí com a mecànic a les cotxeres del tramvia. En la seva aspiració per escalar socialment, aconsegueix guanyar-se la confiança de Ferran Jufresa, l'ambiciós hereu d'una de les famílies de joiers més importants de la Ciutat Comtal. No obstant això, no compta amb un seriós obstacle: l'atracció cap a Laura, germana menor de Ferran i una dona avançada al seu temps, que compagina la seva feina a l'obrador familiar amb la seva col·laboració al taller de la Sagrada Família de Gaudí. Un escenari molt apropiat per narrar la història de Dimas Navarro i Laura Jufresca, dos joves de classes socials diferents els camins es creuen, que derivarà a en una relació d'amor i odi en la qual hauran de vèncer diverses barreres: els prejudicis infundats, les expectatives familiars i les diferències socials. En contrast amb la gran majoria de la població obrera, Dimas es presenta com un jove ambiciós i amb metes. Ell no està disposat a resignar-se a una feina esclavitzat i mal pagat, per contra, vol aconseguir un futur i, per això, es valdrà de tota la seva astúcia. En canvi la Laura ha tingut una vida més fàcil. Com a filla d'una important família de joiers, econòmicament ha tingut gran llibertat, però, encara està buscant el seu camí com a artista. Precisament serà ella l'encarregada d'apropar-nos a l'obra mestra de Gaudí, figurant com a voluntària en el projecte. L'obra ens transporta a la Barcelona de l'any 1914 recorrent els seus carrers, la seva gent i el seu art en tota la seva esplendor a través dels protagonistes, els quals estan caracteritzats amb molta cura.
"L'assassí de la Pedrera". Aro Sáinz de la Maza (RBA, 2012). És la primera novel·la negra de l'autor, i en ella dóna vida a l'inspector Milo Malart, del que està preparant ja la segona entrega de la sèrie. Va obtenir una menció especial del jurat del V Premi Internacional RBA de Novel·la Negra. Un alt càrrec de La Caixa és calcinat viu i lligat a un balcó del cèlebre edifici de Gaudí. A Pinto, que també va ser conseller de Cultura, l'han torturat durant cinc dies, deixant-li morir a poc a poc de set i inanició. L'inspector Milo Manart d'evitar de qualsevol manera que es repeteixi perquè tot apunta que Pinto no és més que la primera víctima d'un sàdic i metòdic assassí pel que sembla obsessionat amb la figura de Gaudí i ansiós per prendre a la ciutat de Barcelona la seva condició d'afable estampa turística. Un "psicòpata pervers", tal com apunta Aro Sáinz de la Maza, que no trigarà a guanyar-se el sobrenom de "El botxí de Gaudí". Sáinz de la Maza juga amb el canvi de marxes d'aquest trepidant i atípic thriller al qual no li falten detall. Aquí estan, per exemple, les corrupteles polítiques, l'embelliment de la ciutat a qualsevol preu, ressons res velats del cas Palau, les baixeses d'alguns programes de televisió, l'abisme social que separa els de dalt dels de baix i, en fi, "l'element de crítica social que ha de tenir qualsevol novel·la que es preï", tal com apunta l'autor. Una crítica social que arriba aquí servida per una Barcelona que, amb totes les seves llums i ombres, utilitza a Gaudí com a brúixola per moure entre els moviments antisistema i les 400 famílies que manegen els fils de la ciutat; entre joves que només volen veure-ho tot cremar i il·lustres ciutadans com Fèlix Torrens, president del fictici Cercle Gaudí al que no costa gaire reconèixer alguns trets d'aquest altre Fèlix que va saquejar al Palau de la Música. "Evidentment, em nodreixo d'aquest cas com a punt de partida", apunta l'escriptor. "La figura de Gaudí és fascinant: una persona que arriba a la ciutat convertit en un bon vivant que es desplaça a les obres en calessa i de sobte es converteix en un ésser místic i espartà, en algú capaç de crear les xemeneies de la Pedrera ", comenta l'autor.
"El mètode Gaudí". Lluc Oliveras (Edicions B, 2013). Ricardo Méndez és un reconegut arqueòleg que porta més de vint anys seguint la pista d'Antoni Gaudí i de la cripta de la Colònia Güell -una de les obres menys conegudes del genial arquitecte-. En la seva apassionada recerca dóna amb el diari de Vicenç Gómez Belmonte, un jove de catorze anys que va entrar a treballar en l'obra com a peó i va acompanyar al gran mestre durant tot el procés de construcció de la cripta, un lloc on va aixecar un modern obrador des el qual va desenvolupar la seva inigualable tècnica i tota la creativitat que més tard aplicaria al temple de la Sagrada Família. Al costat del mestre Gaudí, Vicenç s'endinsarà a la Barcelona de l'època i en la ment del seu mentor, arribant a entendre-ho com a persona i geni, i ens deixarà clar que la ment de Gaudí funcionava com la d'un Leonardo da Vinci o Nikola Tesla i que aconseguirà detallar la metodologia de treball, la capacitat de lideratge i el secret de la concepció creativa del gran arquitecte.
"El codi Gaudí". Joaquim de Sant Aymour (2013). El llibre revela que Barcelona amaga una trama gràfica en forma de pentacle, cap a on conflueixen les antigues línies geodèsiques que els científics maçons del segle XIX van traçar per perllongar el meridià zero de París fins a la costa de la ciutat, un antic projecte hermètic per obtenir una mesura universal, posteriorment anomenada metro. A més, ofereix la possibilitat de recórrer 10 rutes urbanes contemplant les antigues claus i llocs dels artistes, maçons, ocultistes, intel·lectuals i filantrops que van intentar convertir Barcelona en una ciutat hermètica i simbolista, com a capital d'una Catalunya utòpica basada en les antigues mitologies medievals, entre d'altres la de Sant Jordi i el Drac. Entre les il·lustracions que mostra El Codi Gaudí figura una foto del lloc exacte on va caure malferit el cèlebre arquitecte el 1926, atropellat per un tramvia quan creuava una de les principals avingudes de la ciutat. Antoni Gaudí va morir al cap de tres dies a l'Hospital de la Santa Creu, però aquella mort segueix sense aclarir, alimentant la sospita que potser no va ser un accident sinó un homicidi deliberat per robar la clau amb la que va dissenyar la catedral de la Sagrada família: el Codi Gaudí.
"L'arquitecte de somnis". Teresa Roig (2013). La novel·la narra la història de la Casa Milà, coneguda com La Pedrera, i el seu arquitecte, Antoni Gaudí. El 1860, Josep Guardiola torna de les Amèriques amb molts diners, i anys més tard, s'enamora d'una noia quaranta anys més jove. En 1874, un jove Antoni Gaudí, estudiant d'arquitectura, coneix una mestra, lliurepensadora i revolucionària, Josefa Moreu, de qui s'enamorarà. Dues històries d'amor que transcorren en paral·lel durant anys, fins que es creuen en el lloc i moment precisos i que transcendiran més enllà del temps i de l'espai. Les vides d'uns homes que, amb el seu afany de superació, van transformar una ciutat i les aventures d'unes dones, inconformistes, rebels i provocadores, que es van avançar a una època. Roig rememora que va començar a treballar en el seu nou títol després de descobrir durant una excursió familiar la figura del milionari indià Josep Guardiola, natural de la petita població tarragonina de l'Aleixar i casat amb Rosario Segimon, que en quedar vídua, va unir la seva vida al jove burgès Pere Milà. A "L'arquitecte de somnis" (Roca en castellà i Columna en català) es narra com el matrimoni format per Milà i Segimon va encarregar a Gaudí, un home de moda a 1906, la construcció de l'edifici i tot el que va ser succeint fins que el projecte va prendre forma i va provocar que molts a la Barcelona d'aquell moment deixessin de parlar als promotors per entendre que "aquella pedrera degradava el Passeig de Gràcia". Teresa Roig comenta que en aquesta novel·la coral tots els personatges que apareixen estaven connectats d'una o altra manera abans que el bloc de pisos es construís, en una història "d'amors i desamors que queda reflectida en la novel·la". El relat mostra "l'obra d'un home, que va donar pista al seu univers creatiu, en l'última obra civil que va dissenyar, i que va molt més enllà del modernisme".
