Dimecres farà un any que la Guàrdia Civil va entrar de matinada a casa de Jordi Ros
per detenir-lo, acusat de terrorisme. La mateixa escena es repetia als
domicilis de vuit independentistes més: desenes d’agents armats fins a
les celles, intimidació a les famílies, escorcolls i requisa d’objectes
personals… Era l’operació Judes, que
parlava de l’existència d’una suposada organització terrorista dins els
CDR quan faltaven poques setmanes perquè es publiqués la sentència del
judici contra el procés.
Dels
nou detinguts, set van ser empresonats tres mesos a Soto del Real. De
fet, Ros va passar més de cent dies en règim d’aïllament. Tot i que
l’Audiència espanyola va acabar decretant la llibertat sota fiança dels
empresonats, no s’han retirat les acusacions de pertinença a
organització terrorista, estralls en grau de conspiració i fabricació i
tinença d’explosius. A més, el juny es va saber que s’havia ampliat la
investigació a quatre persones més per haver participat en les
mobilitzacions post-sentència i per tenir relacions personals amb els
primers acusats.
Les defenses han denunciat des del primer moment
totes les irregularitats del cas, entre les quals, la filtració del
sumari a la premsa espanyola. En el cas de Ros, denuncien coaccions per
part de la Guàrdia Civil i sospiten que li van administrar substàncies. Alerta Solidària
també explica que quan l’advocat de la família va arribar per
defensar-lo ja li havien assignat un d’ofici. Parlem de tot plegat amb
ell mateix, que diu que ara procura de no pensar en el futur. En alguns
moments li costa una mica explicar les vivències més dures d’aquest
darrer any, però diu que fins ara s’ha mantingut fort: ‘No ens deixarem
tòrcer, no ens venceran.’
—Com recordeu la matinada de la detenció?
—Van entrar uns agents de la Guàrdia Civil a casa el meu germà, on
jo vivia perquè reparaven el meu pis. Em van posar una pistola al cap i,
després, a un metre de distància. Em van dir: ‘Ja saps per què som
aquí.’ Jo pensava que s’havien equivocat de porta… Van fer-nos
escorcolls a tres domicilis i van començar a casa els meus pares,
entrant en habitacions sense presència de la secretària judicial, que
era en altres llocs de la casa. Dins i fora de casa els meus pares hi
havia una cinquantena o una seixantena d’agents. No van trobar-hi res,
tot van ser especulacions i intimidació.
—De quina mena?
—’Incriminarem la teva família’, ‘quina merda de jubilació dónes als
teus pares’, ‘quin fill de puta que ets’… ‘Tan llegit i viatjat com
ets, no ho puc entendre’, em va dir un. ‘Per això no sóc en la vostra
corda’, vaig contestar. Al meu germà el van coaccionar. Ell pateix brots
esquizofrènics i el van tenir molta estona al peu de l’escala mig
encanonat o vigilat, no ho sé ben bé perquè jo era a l’escorcoll de casa
els meus pares. Se’l van quedar com a ostatge… Al cap de dues setmanes,
que jo ja era a la presó, em van comunicar que havia tingut un brot
esquizofrènic i que l’havien hagut d’ingressar a psiquiatria de
l’hospital Taulí de Sabadell. En tot moment sabien la malaltia que
tenia, i el van coaccionar de tal manera que van fer que tingués el
brot. En l’escorcoll de casa seva ens van coaccionar d’una manera
brutal, amb paraules molt dures que no vull reproduir.
'Van coaccionar el meu germà de tal manera que van fer que tingués un brot esquizofrènic'
—Quins altres detalls recordeu?
—En l’escorcoll de casa els meus pares, tocant productes de neteja,
vaig dir que paressin, perquè un agent s’havia tocat l’ull i se li havia
posat vermell. Vaig dir que se’l rentés perquè podia ser perjudicial.
En sortir de la casa vaig cridar un ‘Visca Catalunya’ i, un cop dins el
cotxe, aquest mateix agent em va donar un cop de puny a l’esquena
[s’assenyala les cervicals]. Em va dir ‘t’estaràs quiet’, i vaig anar
fins a casa el meu germà estret, amb l’esquena acotada sense saber on
anava. Una vegada allà li vaig preguntar si em tornaria a pegar o si
davant de la secretària judicial no ho faria. Em va dir que s’havia
passat i que tenia raó. Llavors va començar a fer de poli bo i de poli dolent.
Un cop van acabar els escorcolls, em van portar al CAP de Sant Andreu
de la Barca per passar una revisió mèdica, on no em van deixar estar amb
el metge a soles. Això és una irregularitat. En tot moment vaig ser
custodiat per dos agents encaputxats. Cap a les onze vam sortir de la
caserna de Sant Andreu de la Barca en un cotxe camuflat.
—Com va ser el trasllat a Madrid?
—Anaven a velocitats molt altes i molt baixes. No sabia on anàvem i
em van posar un antifaç. Em van ensenyar fotografies de la meva
ex-companya i em van dir que la detindrien, que la posarien a la cel·la
del costat i que la sentiria… Durant el trasllat em van fer simulacres
de parades en àrees de servei no vigilades. M’oferien un cigarret i em
deien: ‘La pròxima vegada no serem tan condescendents i sabràs per on
van les coses. Et portarem a un lloc que potser coneixes. Es diu
Intxaurrondo, i allà parlarem de política.’ Quan vaig arribar a Tres
Cantos vaig passar la segona revisió mèdica. La noia que em va atendre
estava força espantada, perquè em va veure entrar amb dos encaputxats.
La vaig intentar de tranquil·litzar. Em va dir que tenia la pressió una
mica alta, però que era normal.
—Us van mirar això del cop de puny?
—Allò va ser una mena d’intimidació. Ja saben com fer-ho per no
deixar seqüeles… Ja havia passat estona i tampoc no em feia mal, no vaig
pensar-hi més… Ets en un trasllat tu sol, envoltat de quatre persones
que no coneixes, que et van coaccionant i intercanviant entre cotxes. A
la comissaria de Tres Cantos van començar les vexacions, les amenaces i
les extorsions. Recordo sempre el mateix sopar: una mena d’amanida
enllaunada, amb tot de gust de vinagre, amb una mica d’arròs,
acompanyada d’unes torrades petites. Tot envasat al buit, molt dolent. I
les ampolles d’aigua ens les feien deixar fora de la cel·la, no hi
teníem accés. A la cel·la de Tres Cantos no hi havia cap lavabo i cada
vegada que hi volies anar havies de picar al vidre. Recordo que, quan ja
havien servit dos o tres àpats, vaig veure que hi havia més ampolles
d’aigua del compte i algunes destapades. Jo sóc miop i em van deixar
tres o quatre dies sense ulleres. I la pressió a què estava sotmès i el
mal de cap que vaig començar a tenir allà, més drogues, possiblement…
—Ho relacioneu amb les ampolles d’aigua?
—Sí, ens fa pensar que hi havia substàncies poc legals. No eren
drogues dures, sinó drogues empatitzants, com les que fan servir els
violadors. Se’m va imposar una advocada d’ofici que, estranyament, anava
acompanyada d’una segona persona, que no sabem qui era. En principi no
era advocada, i per tant no hi havia de ser… Era una habitació molt
petita, d’uns dos metres quadrats i mig. Un espai per a dues persones on
érem cinc. Fins i tot ells aturaven les preguntes i la intimidació per
sortir i agafar aire. L’advocada que em van imposar em va dir de seguida
que expliqués tot el que sabia o que volien que digués. Uns dies més
tard em va dir que ella difícilment em podia ajudar, perquè era tot el
contrari políticament i no tindria una bona defensa. Des de fora em
cantaven noms d’advocats, però jo no en coneixia cap. Durant la detenció
jo havia demanat de tenir un advocat i m’ho van negar. Si et neguen
fins i tot de fer una trucada, difícilment apareixerà un advocat del
cel…
'Em van ensenyar
fotografies de la meva ex-companya i em van dir que la detindrien, que
la posarien a la cel·la del costat i que la sentiria'
—En un primer moment, va sobtar que dos de vosaltres declaréssiu davant la Guàrdia Civil.
—Estava en un estat de catarsi total. Tinc quaranta-cinc anys i no
m’havien detingut mai per cap baralla al carrer ni a discoteques quan
era jove. Tinc un expedient pulcre. Jo no sabia com funcionava, però
realment són molt bèsties i apliquen unes mesures molt fora de lloc,
vulnerant els drets humans. No apliquen violència perquè no poden, però
en lloc d’això fan servir altres substàncies que a la llarga són més
nocives, com la privació de son… ‘No t’adormis ara!’
—Al cap d’uns dies es va filtrar un vídeo amb la vostra declaració a l’Audiència. La vostra família va dir que no us hi reconeixia. Què va passar?
—Jo estava fora de lloc… No sabia ben bé què em preguntaven ni com
defensar-me. Vaig demanar que em donessin un medicament, perquè amb el
mal de cap que tenia no em veia amb cor de contestar. Volia entrar i que
s’acabés el patiment. L’advocada d’ofici estava absolutament
conxorxada. Només va obrir la boca per demanar la llibertat amb fiança,
crec recordar. Va ser tot un xou que van muntar. Tu debilites una
persona durant tres dies, la passes a l’Audiència, li poses un advocat
d’ofici que no fa res… I et desplomen, et despullen metafòricament i et
deixen allà.
—Les coses que vau dir en aquella declaració van relacionades també amb les coaccions que explicàveu?
—És clar… Com que m’havien dit noms i m’havien coaccionat tant amb
familiars… Probablement, no vaig aguantar la pressió a què m’havien
sotmès aquells tres dies. Pressió de no saber què passa, de no saber com
t’aniran les coses, de no ser al teu món… Em van dir: ‘Si no cooperes,
ja sabem què té el teu germà i ja sabem com fer-ho’, ‘detindrem els teus
pares’. Que em toquin a mi, d’acord, però els meus…
—Denuncieu també irregularitats posteriors.
—Quan entres a la presó, abans d’un mes t’han de fer un
reconeixement mèdic. A mi no me’l van fer fins el dotze de desembre.
Això em fa pensar en moltes irregularitats. Et fan una prova de sang,
que en el meu cas es va retardar extraordinàriament, no sabem per què. I
l’Audiència va rebutjar un recurs que havíem interposat amb una
resposta que era un copiar i enganxar perquè començava amb el meu nom i
acabava amb el d’un tal Charif. Havíem fet un copiar i enganxar d’un
altre recurs…
—Com va ser l’entrada a la presó?
—A Soto del Real em van aplicar el règim FIES, en l’article més dur
del sistema penitenciari espanyol. El ‘tutor’ de la presó em va
preguntar nom, cognom i on vivia. Li vaig dir que era de Sabadell. Vaig
veure que ho escrivia sense les dues eles al final, li ho vaig dir i ell
em va dir que ho escrivia com li sortia dels collons… Després, la
psicòloga no em va ni preguntar si havia estat a la presó. Vaig passar
al mòdul cinc, apartat de tots els presos, només hi coincidia per la
finestra. Algú m’anava dient ‘hola’, ‘com estàs?’, ‘necessites res?’
—En quines condicions hi éreu?
—Era a la cel·la unes vint-i-dues hores el dia. Baixava al pati amb
un pres acusat de gihadisme, amb molt pocs recursos. El vaig intentar
ajudar com vaig poder, sobretot ajudant-lo a escriure. Em van canviar de
mòdul, al quinze. En una galeria en què, segons diuen, hi havia els
presos més perillosos d’Espanya. Aquella nit vaig sentir molt de soroll.
Al matí no et deien ni bon dia ni res, simplement ‘pati’ o ‘telèfon’.
També podies escollir totes dues. Tenies unes vuit trucades la setmana.
Deien que eren de vuit minuts, però sempre era molt menys. Totes les
comunicacions estaven intervingudes.
'Estava a la cel·la unes vint-i-una o vint-i-dues hores al dia'
—No us arribaven les cartes ni les postals?
—En podia rebre, però les vaig començar a rebre quan van passar el
filtre del Ministeri de l’Interior, que hi posava el segell. Recordo que
aquell dia del soroll vaig sortir al pati i vaig pensar que m’havia
d’imposar. Hi havia una persona que la primera cosa que em va dir va
ser: ‘Tu ets el català?’ Li vaig dir que sí, i em va preguntar com em
deia. Li vaig dir que Jordi, li vaig preguntar si el podia abraçar i em
va dir que sí, però es va quedar parat, suposo que no hi estava
acostumat. Va ser una abraçada molt sentida. I em va presentar tots els
que van anar passant després de mi. Em va donar protecció, perquè els va
dir que jo venia del carrer, que no sabia res de com funcionava la
presó i que em deixessin tranquil. A alguns que no sabien llegir ni
escriure els feia instàncies i sol·licituds.
—Com era la relació amb els funcionaris?
—Molt correcta amb alguns. N’hi havia uns altres que estaven massa
polititzats, però molts no entenien per què érem allà. Al cap d’uns
quinze dies o vint em van traslladar de galeria. Quan ja estava més o
menys adaptat em van tornar a canviar i vaig coincidir amb en Xavi Duch,
també detingut el 23-S. Va anar força bé, perquè vam estar amb quatre o
cinc presos polítics més. Podíem sortir cinc persones al pati, com a
molt, que era la meitat d’un camp de bàsquet. Tot va continuar essent
força dur. Quan venien a veure’m els amics sortien molt derrotats. Jo
els deia que estava bé, però no s’ho acabaven de creure. Ningú del meu
entorn no ho havia viscut mai i jo feia molta llàstima. S’emportaven la
tristor a sobre i, per tant, la repressió anava també per a ells. Molts
amics meus es van haver de medicar perquè estaven en estat de xoc.
—Com esteu ara?
—Vull ser fort, però en aquests moments estic una mica capbaix,
suposo que també em toca. Fins ara he estat fort, potent, animat, però
avui estic capcot… Serà qüestió de posar-hi força, voluntat, il·lusió,
somriures… I entre tots, suposo que ho aconseguirem. Anem esperant. El
dia a dia és complicat, amb la situació de covid, que és afegida a la
possibilitat de buscar feina.
—Amb el ressò mediàtic que ha tingut el cas, com teniu la situació laboral?
—Durant vint-i-tres anys tenia una impremta del pare, que també vaig
portar jo. Això s’ha acabat, perquè no li veig futur. Busco altres
sortides laborals. M’encanta cuinar i he treballat de cuiner
temporalment. Si no fos per la covid, segurament m’hauria agafat un tema
d’hostaleria, però ara les contractacions són molt complicades… Em
reciclaré amb altres coses.
'Molts amics meus es van haver de medicar perquè estaven en estat de xoc'
—Continua el suport de la gent?
—És magnífic. La resposta de la gent va ser espectacular. No tinc
paraules per a agrair el suport de la gent, de Catalunya i també de
força part d’Espanya: Madrileños por el Derecho a Decidir i Movimiento
Antirepresivo de Madrid. Gent d’esquerres, molt pròxima i maca, que està
en una completa minoria allà i que s’ofereix tant o més que nosaltres.
No tinc paraules per a agrair les cartes rebudes a la presó, els ànims…
—Com encareu el judici, que encara no té data?
—El futur no existeix per a mi. Tot és present. Hi ha moments que hi penses, sobretot quan hi ha filtracions noves…
—Com vau reaccionar al fet que encausessin quatre persones més?
—No m’ho esperava i vaig tenir una desinflada. Vaig sentir pena i ràbia quan començava a remuntar.
—Una de les noves encausades ha denunciat que li fan seguiments. Us ha passat res similar?
—Pot ser. Jo faig viatges per cuidar un senyor gran i vaig tenir un
control de la Guàrdia Civil clarament preparat, molt estrany. Em van fer
baixar del vehicle i el van escorcollar. Em van preguntar si havia
estat detingut i em van demanar el DNI. També em van preguntar si havia
estat a la presó. Vaig dir que sí. ‘Té retirat el passaport,
terrorisme…’ Van trobar els bolquers que duia de l’avi i després em van
deixar passar.
—Acabo preguntant-vos pels CDR. Creieu que han aconseguit desactivar-los?
—Diria que no estan morts. Les nostres detencions van ser un cop per
a ells, però crec que en sortiran reforçats. És evident que no som en
un estat democràtic, perquè aquesta policia militar està completament
polititzada i vinculada a l’extrema dreta. Nosaltres som catalans,
d’esquerres, progressistes i independentistes. No ens entenen ni ho
volen entendre. Aplicaran tots els mètodes possibles per a
incriminar-nos i fer violent el moviment, que és completament pacífic,
com s’ha demostrat milers de vegades. No ens deixarem tòrcer, no ens
venceran, ni emocionalment ni amb la força. Ells apliquen la força,
nosaltres probablement aplicarem la intel·ligència, les emocions i
l’amistat per a tombar aquesta misèria que ens imposen.