Editorial
Vicent Partal
[Sempre dic el que pense i n'assumisc les conseqüències]
25.11.2019 21:50
Falta poc menys d’un mes per al 21
de desembre. Aquell dia, ara farà un any, va ser el de la polèmica
reunió del govern espanyol a Barcelona. Molts de vosaltres deveu tenir a
la memòria aquelles imatges dels carrers tallats, d’un enorme
desplegament policíac i de la reunió de l’executiu presidit per Pedro
Sánchez a la Llotja de Mar. Els socialistes maldaven per aconseguir un
vot dels grups independentistes en favor del pressupost, un vot que no
arribà mai i que acabà desencadenant les dues eleccions del 2019. La nit
abans s’havia fet una reunió de tots dos governs, el català i
l’espanyol, a Pedralbes, on va semblar per un moment que amb el PSOE
s’obria una opció de fer un camí diferent del transitat amb el PP. I al
carrer la protesta va arribar enmig d’un agre debat sobre si els
contenidors es podien tocar i sobre si eren infiltrats els qui duien la
cara tapada.
Només han passat onze mesos i crec que és de justícia aturar-se un moment per a apreciar com han canviat les coses. Com han canviat en bon sentit. És evident que tots tenim pressa i que la ziga-zaga contínua de la política catalana i espanyola posa molt nerviós. Ens neguiteja molt a tots. Però una mirada reposada al camí deixat enrere crec que ajudarà a situar aquesta inquietud en el punt exacte i, diria, a mirar el futur immediat amb més confiança.
Ahir les bases d’ERC van donar una resposta molt contundent a la pregunta sobre què ha de fer el partit guanyador de les eleccions al Principat sobre la investidura de Pedro Sánchez. I amb una participació del 70%, ni més ni menys que el 94,5% dels militants d’ERC decidiren que el seu partit votaria que no. Tret que Pedro Sánchez accepte una taula de negociació de govern a govern que aborde l’amnistia i el dret d’autodeterminació. I com que això costa massa de creure que puga passar, ja podem fer-nos a la idea que el vot negatiu dels tres partits independentistes posarà els socialistes espanyols en una situació tan difícil com interessant: o pactar amb PP i Ciutadans o fer unes altres eleccions, les cinquenes en quatre anys. I a partir d’aquesta decisió la repassada de la cronologia d’aquests darrers mesos és interessant: el juny del 2018 ERC i Junts per Catalunya van votar a favor de Pedro Sánchez i gairebé ningú no va argumentar res contra aquell pacte que desposseïa Rajoy de la seua butaca. Més tard, els dos partits van tombar el pressupost i a la primera investidura fallida de Sánchez, ja el 2019, ERC es va abstenir però Junts per Catalunya va votar que no. Ara seran els tres partits independentistes que ho faran, sense dubtes ni por.
Això indica tres coses. La primera és que Sánchez ha cremat les opcions de pacte amb el seu tomb suïcida, durant la campanya, cap a la dreta i cap al nacionalisme espanyol. La segona és que l’independentisme es va tornant a autocentrar i la campanya de pressió torna a no tenir efecte, com passava el 2017. I la tercera, i molt important, és que malgrat el desori els tres partits independentistes van trobant camins per a fer junts. Tres coses cabdals, hi insistesc, si ho mirem des de la distància de fa només un any.
I no és tan sols això. En poc menys d’un any el panorama polític català i espanyol ha canviat de dalt a baix. Dues eleccions fracassades allà. Més, per cert, una a la Cambra de Comerç de Barcelona que probablement avui deixaria Sánchez sense local on reunir-se. Evidentment, hi ha hagut la sentència, que ho canvia tot, com ja s’havia avisat, i que ha deixat sense arguments els qui pensaven que es podria aconseguir una sentència tova, a còpia d’evitar voluntàriament l’enfrontament amb l’estat. I hi ha la reacció després del 14 d’octubre, que ha estat la constatació d’un canvi contundent. L’ocupació de l’aeroport, la batalla d’Urquinaona, les Marxes per la Llibertat i el Tsunami a la AP-7 deixen ben clar que hi ha un canvi i que és profund. Ho torne a dir: fa onze mesos els encaputxats eren escridassats i els contenidors tornats al seu lloc si algú els movia. Mirant com es comporta ara, a la societat catalana no sembla que haja passat un any sinó segles. Per a millorar.
És cert que onze mesos després la política institucional catalana continua paralitzada perquè encara ningú no sap com eixir de l’atzucac creat per la renúncia a restituir el govern legítim –i la responsabilitat principal d’aquesta renúncia la té l’independentisme. Però al costat d’això els avenços en la resistència del carrer i el recentrament dels partits independentistes, després de dos anys de confusió entre lluita antirepressiva i lluita per la independència, a mi em sembla que no es poden discutir. Ben al contrari: el 14 d’octubre es va obrir un nou temps de la política catalana i el no rotund a Sánchez n’és la prova evident. Ara com més s’avance per aquest camí més fàcil serà trobar l’eixida. D’eixir. Un verb que el diccionari defineix amb precisió: ‘Anar cap enfora des d’un lloc tancat.’
Només han passat onze mesos i crec que és de justícia aturar-se un moment per a apreciar com han canviat les coses. Com han canviat en bon sentit. És evident que tots tenim pressa i que la ziga-zaga contínua de la política catalana i espanyola posa molt nerviós. Ens neguiteja molt a tots. Però una mirada reposada al camí deixat enrere crec que ajudarà a situar aquesta inquietud en el punt exacte i, diria, a mirar el futur immediat amb més confiança.
Ahir les bases d’ERC van donar una resposta molt contundent a la pregunta sobre què ha de fer el partit guanyador de les eleccions al Principat sobre la investidura de Pedro Sánchez. I amb una participació del 70%, ni més ni menys que el 94,5% dels militants d’ERC decidiren que el seu partit votaria que no. Tret que Pedro Sánchez accepte una taula de negociació de govern a govern que aborde l’amnistia i el dret d’autodeterminació. I com que això costa massa de creure que puga passar, ja podem fer-nos a la idea que el vot negatiu dels tres partits independentistes posarà els socialistes espanyols en una situació tan difícil com interessant: o pactar amb PP i Ciutadans o fer unes altres eleccions, les cinquenes en quatre anys. I a partir d’aquesta decisió la repassada de la cronologia d’aquests darrers mesos és interessant: el juny del 2018 ERC i Junts per Catalunya van votar a favor de Pedro Sánchez i gairebé ningú no va argumentar res contra aquell pacte que desposseïa Rajoy de la seua butaca. Més tard, els dos partits van tombar el pressupost i a la primera investidura fallida de Sánchez, ja el 2019, ERC es va abstenir però Junts per Catalunya va votar que no. Ara seran els tres partits independentistes que ho faran, sense dubtes ni por.
Això indica tres coses. La primera és que Sánchez ha cremat les opcions de pacte amb el seu tomb suïcida, durant la campanya, cap a la dreta i cap al nacionalisme espanyol. La segona és que l’independentisme es va tornant a autocentrar i la campanya de pressió torna a no tenir efecte, com passava el 2017. I la tercera, i molt important, és que malgrat el desori els tres partits independentistes van trobant camins per a fer junts. Tres coses cabdals, hi insistesc, si ho mirem des de la distància de fa només un any.
I no és tan sols això. En poc menys d’un any el panorama polític català i espanyol ha canviat de dalt a baix. Dues eleccions fracassades allà. Més, per cert, una a la Cambra de Comerç de Barcelona que probablement avui deixaria Sánchez sense local on reunir-se. Evidentment, hi ha hagut la sentència, que ho canvia tot, com ja s’havia avisat, i que ha deixat sense arguments els qui pensaven que es podria aconseguir una sentència tova, a còpia d’evitar voluntàriament l’enfrontament amb l’estat. I hi ha la reacció després del 14 d’octubre, que ha estat la constatació d’un canvi contundent. L’ocupació de l’aeroport, la batalla d’Urquinaona, les Marxes per la Llibertat i el Tsunami a la AP-7 deixen ben clar que hi ha un canvi i que és profund. Ho torne a dir: fa onze mesos els encaputxats eren escridassats i els contenidors tornats al seu lloc si algú els movia. Mirant com es comporta ara, a la societat catalana no sembla que haja passat un any sinó segles. Per a millorar.
És cert que onze mesos després la política institucional catalana continua paralitzada perquè encara ningú no sap com eixir de l’atzucac creat per la renúncia a restituir el govern legítim –i la responsabilitat principal d’aquesta renúncia la té l’independentisme. Però al costat d’això els avenços en la resistència del carrer i el recentrament dels partits independentistes, després de dos anys de confusió entre lluita antirepressiva i lluita per la independència, a mi em sembla que no es poden discutir. Ben al contrari: el 14 d’octubre es va obrir un nou temps de la política catalana i el no rotund a Sánchez n’és la prova evident. Ara com més s’avance per aquest camí més fàcil serà trobar l’eixida. D’eixir. Un verb que el diccionari defineix amb precisió: ‘Anar cap enfora des d’un lloc tancat.’
Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada