dissabte, 31 d’octubre del 2020
divendres, 30 d’octubre del 2020
dilluns, 26 d’octubre del 2020
dissabte, 24 d’octubre del 2020
diumenge, 18 d’octubre del 2020
COAC - arquitecturacatalana.cat--L’Espai Digital de l’Arquitectura Catalana Moderna i Contemporània.
L’Espai Digital de l’Arquitectura Catalana Moderna i Contemporània.
https://www.arquitecturacatalana.cat/ca
2800 Obres
Explora la riquesa de l'arquitectura realitzada al llarg del territori aplicant múltiples filtres de cerca. Podràs combinar acotacions temporals, per tipologia o per autor, entre d'altres, que et permetran ampliar el teu coneixement.
Sobre el mapa
Utilitza el mapa per navegar de manera intuïtiva pel territori, tot aplicant múltiples filtres de cerca. Una eina essencial per abastar ràpidament la distribució geogràfica de les obres, molt útil en desplaçaments i viatges.
© Col·legi d'Arquitectes de Catalunya 2018
COAC
Plaça Nova, 508002 Barcelona
T 93 301 50 00
Atenció al ciutadà: T 93 306 78 41
coac@coac.cat
https://www.arquitecturacatalana.cat/ca
XARXES SOCIALS
INFORMACIÓ LEGAL
Avís legalPolítica de cookies
Cas Dani Gallardo: un any a la presó per protestar a Madrid contra la sentència
repressió
Cas Dani Gallardo: un any a la presó per protestar a Madrid contra la sentència
Nicolas TomásFoto: ANC
Madrid. Diumenge, 18 d'octubre de 2020. 05:30
Actualitzat Diumenge, 18 d'octubre de 2020. 05:30
Temps de lectura: 5 minuts
El dilluns 14 d’octubre del 2019 va sortir la sentència del procés, que condemnava part del Govern de la Generalitat a més de 100 anys a la presó. El Dani Gallardo Herzog, d'origen gadità i de 22 anys, va sortir al carrer a protestar, al costat del moviment antifeixista i antirepressiu de Madrid. El dimecres 16 d’octubre seria l’últim dia que trepitjaria el carrer. El jove activista va ser detingut després la concentració de la Puerta del Sol, al centre de la capital d’Espanya. Segons denuncia la seva defensa, només estava intentant defensar una amiga seva davant de la pallissa que rebia per part dels antiavalots del Cos Nacional de Policia. Des d’aquell dia, els seus amics i familiars l’han hagut de veure a través del vis a vis o les cabines habilitades per a la visita. Va complir els 23 anys entre reixes.
Al cap de dos dies, Gallardo va passar a disposició judicial. El Jutjat d’Instrucció número 22 de Madrid va ordenar el seu ingrés a la presó de forma cautelar i sense fiança. Des de llavors, avui fa un any, està al centre penitenciari d’Alcalá Meco. De res no ha servit que la seva defensa hagi demostrat el seu arrelament i el seu baix risc de fuga; se li ha denegat reiteradament la llibertat condicional. Serà jutjat el mes que ve, els dies 6 i 17 de novembre. L’informe policial l’acusa d’haver intentat agredir un agent amb una barra amb claus extreta d’un palet. La fiscalia li demana sis anys de privació de llibertat pels delictes de desordres públics, atemptat contra l’autoritat i lesions lleus.
El Moviment Antirepressiu de Madrid, col·lectiu que lluita contra la repressió a la capital de l’Estat, s’ha fet càrrec de la seva defensa. Gallardo ni tan sols ha militat mai a cap organització política. Segons el seu entorn, era un jove normal. “Ni tan sols tenia antecedents policials, ni judicials, ni de cap mena”, explica Alejandra Matamoro, portaveu del moviment. “Era un noi d’origen gadità que als 18 anys va venir a viure a Madrid, com tants altres, per estudiar la carrera i treballar”, assenyala. Al cap d’un temps va deixar la carrera i es va dedicar exclusivament a treballar del que pogués, per poder arribar a final de mes. Vivia a Getafe en un pis compartit amb amics, al cinturó sud de Madrid.
Des de fa un any, però, dorm en una cel·la, entre reixes, a Alcalá Meco. Un any de presó provisional sense fiança i els múltiples recursos tombats pel tribunal. Malgrat ser un jove de 23 anys, que en porta un a la presó i que s’enfronta a un total de sis, està “prou bé”, segons el seu entorn. A mesura que s’apropa la data del judici sí que van augmentant el nerviosisme i la inquietud. Està “fort” i convençut del que fa: “Defensar el dret de manifestació, que és contra el que estan atemptant, i ho fa amb el cap ben alt".
Com van anar els fets?
El relat de la defensa és el següent. El 16 d’octubre del 2019, després de la sentència del procés, diversos col·lectius madrilenys van convocar una concentració a la Puerta del Sol per a protestar contra la condemna als presos polítics i la repressió a Catalunya. Un cop a Sol, i després de diverses provocacions de grups feixistes que s’hi van presentar, van decidir moure la protesta cap a les portes del Congrés dels Diputats. Intenten arribar a la cambra baixa, fent la volta per Tirso de Molina, però abans d’acostar-s’hi van començar a carregar els antiavalots del Cos Nacional de Policia. Els manifestants es dispersen.
“En aquestes càrregues detenen tres persones, una d’elles menor d’edat, però al Dani no el detenen allà, sinó molt més tard”, relata l’Alejandra. De fet, el Dani ja estava tornant cap a casa amb els seus amics quan van topar amb la policia, ja passats els disturbis. Els antiavalots van per ells i els nois fugen com poden. Els agents aconsegueixen atrapar l’Elsa, amiga del Dani. “Ell s’adona que no els segueix, que l’havia agafat la policia i l’estava apallissant. Llavors fa mitja volta i va a ajudar-la. Allà és quan el detenen i l’apallissen a ell també”, explica la portaveu del Moviment Antirepressiu de Madrid.
Són consistents les proves?
La principal acusació contra Dani Gallardo és per, suposadament, haver agredit un policia amb un pal de fusta amb uns claus rovellats, extret d’un palet, que s’hauria clavat al casc però no l’hauria perforat. “No és cert. Ni tan sols hi ha proves reals ni consistents”, denuncia l’Alejandra. La principal prova és una fotografia del casc, que va ser degudament filtrada a El Mundo per a incriminar el Dani. “A la foto s’hi veu el casc amb el pal clavat, però a comissaria. És impossible que això hagués aguantat el trasllat. No s’aguanta per enlloc”, diu la portaveu del col·lectiu. A més a més, subratlla, el Dani és un noi de complexió molt prima que no tindria ni la força per clavar-ho en el casc d’un antiavalots. “I si l’aconseguís clavar, no podria amb tanta profunditat com per aguantar fins arribar a comissaria i fer-li la foto”, sosté.
L’altra prova és l'informe de lesions del policia suposadament agredit, que “ni existeix”, segons l’Alejandra. “El policia va allà i diu que presenta dolor al cap. El tractament que li donen és, simplement, ibuprofèn. Això és l'informe de lesions”, assenyala. Per acabar-ho de reblar, l'informe de lesions presentat per l’agent és una hora anterior a la detenció de Dani Gallardo. “L’acusació se sustenta com sempre en la paraula del policia, que en aquest país és suficient per fer i desfer. El que digui el policia va a missa”, denuncia la defensa. Estan preparats per a més irregularitats i “sorpreses” durant el judici oral. “En aquests casos mai se sap”, admeten.
La vida a la presó
Des de fa un any està a Alcalá Meco, on ha complert 23 anys i està passant una pandèmia mundial. S’ha trobat unes quantes traves, sobretot pel que fa la correspondència, molta de la qual li arriba de Catalunya. Els seus amics s’han encarregat de fer difusió del cas. No obstant això, hi ha moltes cartes que li arriben. “Nosaltres li vam enviar una carta certificada per assegurar-nos que li arribava. Tenim justificant de recepció de la presó, però no li ha arribat”, explica l’Alejandra. El mateix li ha passat amb moltes altres coses que li han enviat la seva parella i els seus amics. Malgrat tot, malgrat les circumstàncies, porta “prou bé” l’estada a la presó "pel que podria ser". No té problemes ni amb els funcionaris ni amb la resta d’interns. De fet, segons la portaveu del col·lectiu, és bastant apreciat reixes endins. Ajuda els qui no saben llegir o escriure gaire bé per qüestions d’idioma, perquè són estrangers.
“La solidaritat amb Catalunya està penada”
Des del Moviment Antirepressiu de Madrid tenen claríssim per què li ha passat això a Dani Gallardo. “És un cop damunt la taula de l’Estat espanyol, on la solidaritat està penada. Pots pagar un preu molt alt”, denuncia l’Alejandra. “Catalunya per a ells era una part perduda i el problema passava a ser que s’estengués a altres punts de l’Estat, com per exemple a Madrid. No podien permetre una protesta pels carrers de la capital en solidaritat amb els catalans”, continua l’activista madrilenya. I conclou: “És una mostra més del caràcter totalment autoritari i repressiu de l’Estat, capaç de penar el dret de manifestació. Perquè l’únic que va fer el Dani és manifestar-se i defensar una amiga seva”.
Dani Gallardo és aficionat al rap i tenia un canal de YouTube obert. El 2017 va escriure una cançó: “Prefiero la cárcel con la cabeza alta que mirar al suelo y no hacer nada”.
dissabte, 17 d’octubre del 2020
Món Sant Benet, el refugi benedictí de Ramon Casas
cultura i patrimoni
Món Sant Benet, el refugi benedictí de Ramon Casas
Pep Antoni RoigFoto: Món Sant Benet
Sant Fruitós de Bages. Divendres, 16 d'octubre de 2020. 05:30
Actualitzat Divendres, 16 d'octubre de 2020. 16:13
Temps de lectura: 4 minuts
Si aquest article pogués dur la firma de Robert Louis Stevensson, és ben probable que el novel·lista escocès s’atrevís a dir que Món Sant Benet és el Dr.Jekyll i Mr.Hyde dels monestirs catalans, per bé que l’hauríem de corregir i explicar-li que en el cas del monumental edifici del Bages, per sort, el desdoblament de personalitat no implica una oposició entre el bé i el mal. Al contrari, de fet: les dues vides de Món Sant Benet, més que una oposició, són una continuació l’una de l’altra, potser perquè el monestir mai no va deixar d’esdevenir un refugi adreçat a la fe. La religiosa, en una primera etapa, i l’artística, en una segona.
Aquest article, però, no està escrit per l’autor de L’illa del tresor, sinó per un humil servidor que fa pocs dies va visitar Món Sant Benet al costat d'uns quants subscriptors d’aquest diari. Per tant, més que una crònica, aquest text és un quadern de bitàcola d’aquella jornada. El quadern de bitàcola d’un viatge mil·lenari.
Una parella fent la visita exclusiva a Món Sant Benet. (Món Sant Benet)
Un viatge de mil anys d’història
Si Món Sant Benet és més que un monestir, tal com indica el nom, és per l’eclecticisme que es respira en aquest racó amagat de Sant Fruitós de Bages, a tocar de Navarcles. Un hotel, l’espai de la Fundació Alícia, tres restaurants, una antiga fàbrica convertida en botiga de souvenirs, una casa imponent anomenada “La casa de l’amo” i, evidentment, un monestir que des de fora té tot l’aire medieval i des de dins, en canvi, amaga racons que supuren més modernisme que la coberta de la revista Pèl&Ploma.
Precisament per això apropar-se a Món Sant Benet esdevé, més que una simple visita a un espai sagrat, un viatge que comença al s.X i ens porta fins a l’actualitat. O dos, més ben dit, ja que són dues les experiències que s’hi poden viure: la medieval i la modernista. La primera conté més de mil anys d’història, comença l’any 960, quan els nobles Sal·la i Ricardis funden el monestir amb monjos benedictins, segueix amb l’annexió al s.XVI al Monestir de Montserrat i acaba al s.XIX amb la "Desamortització de Mendizábal" i l’abandó del monestir després de nou segles de vida religiosa.
Subscriptors d'ElNacional.cat dins l'església romànica del Monestir, durant l'Experiència Medieval. (@quadern_tactil)
Les pedres que mai no moren
La fugida dels darrers monjos, l’any 1835, podria haver significat la mort absoluta del Monestir de Sant Benet, que durant unes quantes dècades va estar absolutament abandonat, esdevenint poca cosa més que un decorat d'estil romànic en una comarca que s’industrialitzava de valent. Però entre aquelles parets mil·lenàries hi havia les relíquies de Sant Valentí, una marededéu del s.XII i de proporcions inhumanes trobada sota una capa de guix, un retaule barroc, un celler immens edificat a partir dels murs de l’antiga muralla o un claustre amb 64 capitells que avui encara enamora igual com va enamorar, fa gairebé cent anys, a Puig i Cadafalch.
Precisament la família d’un dels amics de Puig i Cadafalch, el pintor Ramon Casas, va ser la responsable de ressuscitar a principis del s.XX tot aquest patrimoni monumental que duia dècades desterrat, levitant en un coma profund. Després que Antoni Blahà comprés el monestir i s’arruïnés, aquest quedà en mans d’un grup de creditors que van acabar venent-lo a la família Casas, que després de fer fortuna a Amèrica s’havien convertit en membres de la burgesia catalana. Què hi pinten uns senyors de casa bona en un monestir atrotinat enmig del Bages, però? Aquest és el punt de partida de la segona experiència que proposa Món Sant Benet, la modernista: un dia en la vida dels Casas, concretament una jornada de l’any 1924.
El porxo modernista i el jardí, damunt l'antic claustre, va ser una de les reformes més especials duta a terme pels Casas. (@quadern_tactil)
Una catarsi de sentits
Diuen que Ramon Casas era un dibuixant d’ànimes capaç de pintar damunt un llenç els aspectes més imperceptibles de les persones que retratava. Passejar-se per la seva residència familiar d’estiueig, ubicada sobre el claustre del monestir, és fer el mateix exercici però en carn i ossos, ja que en aquest cas és la casa qui ens transmet de forma sensorial tot allò que no es percep a simple vista. A partir de vídeos i projeccions audiovisuals que ens transporten a un matí d’estiu de 1924, el trajecte permet reviure un dia en la vida dels Casas a través d’un recorregut ple de suggestió i sensibilitat.
L'experiència modernista permet endinsar-se en el món artístic de Ramon Casas. (Imatge d'arxiu, Món Sant Benet)
La música que sona al saló amb el piano, l’olor de cafè a la sala on el pintor feia tertúlies havent dinat, la pulcritud de la cambra de bany o la llum esclatant d’un porxo d’estil sitgetà ens permeten, com a visitants, apropar-nos a la catarsi i sentir-nos de ple en aquella altra vida, gairebé com si haguéssim caigut dins un quadre del gran pintor. És per això que en acabar la visita, quan tornem a la realitat, les alertes del mòbil tornen a parlar de coronavirus i el soroll llunyà d'un tractor ens retorna al present, tenim la sensació d’haver connectat amb una realitat intangible però plaent, que és justament el que el pintor deia que feia cada vegada que agafava un pinzell o, tanmateix, el que un monjo del s.XII confessava sentir cada vegada que cantava unes laudes. Per això Món Sant Benet és diu com es diu: perquè no cal ser Ramon Casas ni un monjo benedictí amb la closca rapada per tenir la sensació, en ser allà, d’haver posat durant una estona un peu en un altre món.
