dijous, 30 de juliol del 2015
dimarts, 28 de juliol del 2015
ANEM CAP A LA INDEPENDÈNCIA... (31). ARA SÍ QUE ÉS L'HORA, a 62 dies del 27S,a dos mesos dia per dia de les votacions, a una setmana justa del 3 d’agost quan el president Artur Mas signarà el decret que dissol el parlament i dóna el tret de sortida d’aquest procés electoral excepcional, que esperem i desitgem.
Articles del Víctor
21/27.07.15
ANEM
CAP A LA INDEPENDÈNCIA... (31).
ARA SÍ
QUE
ÉS L'HORA, a 62 dies del 27S,a dos mesos dia per dia de les
votacions, a una setmana justa del 3 d’agost quan el president
Artur Mas signarà el decret que dissol el parlament i dóna el tret
de sortida d’aquest procés electoral excepcional, que esperem i
desitgem.
No
volem ser una especie “ en vies d'extinció” i alhora
“desprotegida”.
Acabem
el juliol amb unes calors a “go-go”
que diuen no havien arribat mai a aquestes mesures en un mes de
juliol i els científics
vinculen l'onada de calor europea amb el canvi climàtic.Temperatures
en molts graus superiors a dades històriques, amb la conclusió que
l'escalfament
global és el culpable d'aquesta calor sufocant i les temperatures de
principis de juliol a Europa, principalment França, Alemanya i
l'Estat espanyol.
Per
altra banda resulta que la NASA ha descobert un planeta semblant a la
Terra ( Un exoplaneta, en diuen, i es troba a la constel·lació
Cygnus, a la que està a 1.400 anys llum de distància - una
distància per no anar-hi cada cap setmana, si no tens els
transportador d'Star Trek- segons la NASA, el Kepler-452b, nom com
han batejat aquesta important troballa, és un 60% més gran que el
diàmetre que la Terra i la seva òrbita és de 385 dies. Les
semblances entre la seva estrella i el nostre sol, com que només la
distancia és d'un 5% més que de la Terra del Sol, entre d'altre
fan del Kepler-452b el millor candidat a la Terra 2.0.). Dic tot
això, perquè l'especie humana, que som tan petitets, i vivim en un
planeta segurament irrepetible, que segurament en uns 200 anys o
menys n'hem fet unes destrosses pitjors que en 50.000 anys, i les que
hi farem i no se pas si en sortirem. Però anem mirant coses més
xiques, amb tot això de la perspectiva petita i estem nosaltres els
catalans en mig del planeta Terra té una Àrea de superfície total
de 510.072.000 km2, i uns 148.940.000 km2 de terra fixa. En
comparació Catalunya té una Àrea de superfície total és de
32.114 km2, una petitesa en comparació de superfície total de terra
fixa i a més ens ha agafat la dèria de lluitar per la
independència,
per què si no
l'
obtenim en un temps relativament curt, en passarà com el Planeta
que com veiem, tenim moltes feines per arranjar-ho i nosaltres encara
que petits, no volem ser una especie “
en vies d'extinció”
i alhora “desprotegida”
que
ens acabi fent desaparèixer, engolits per una voràgine que ens vol
aniquilar.
Vacances
amb deures.
D'aquí
quatre dies començaran oficialment les vacances d'agost - pels que
les facin, com abans és feia en plena efervescencia industrial,
sobretot.en les grans urbs del rovell de l'ou industrial- Doncs si,
aquest será un mes de vacances d'aquelles amb deures o amb treball a
casa, encara que no sigui físic, però si intel-lectual i emocional.
Els
deures de l'agost.
Som
a 62 dies del 27S, a dos mesos justos dia per dia de fer les
votacions, a una setmana justa del 3 d’agost quan el president
Artur Mas signarà el decret que dissol el Parlament i dóna el
principi d’aquest procés electoral excepcional, que tambè tindrà
un calendari
electoral excepcional,
ja que del 5 i el 15 d’agost els partits, entitats, associacions
podran formar candidatures i/o coalicions una vegada comunicat a les
juntes electorals corresponents. Les candidatures es presentaran del
19 i el 24 d’agost i el Diari Oficial de la Generalitat publicarà
les llistes presentades el 26 d’agost, a partir d'aquí s’obre
un període breu d’al·legacions i correcció d’errors i el 31
d’agost es proclamaran les candidatures i llistes definitives. El
sorteig per a la formació de les meses electorals es farà entre el
29 d’agost i el 2 de setembre. Amb una campanya electoral que
començarà l’11 de setembre i es tancarà el 25, i del 22 al 26 de
setembre es prohibirà de difondre sondatges electorals.
Es
vol esquivar la impugnació del 27S.
Com
que han sortit per activa i per passiva informació que el Govern del
PP, tenia l'intenciò d' impugnar la convocatòria d'Eleccions del
27S, s'ha decidit que el decret de convocatòria serà
ordinari per evitar algun recurs. Tots sabem que són uns comicis
excepcionals però convocats per la via ordinària. És vol que
tinguin un caràcter plebiscitari, però, cal assegurar-se que no hi
ha cap escletxa legal a la qual el govern espanyol pugui agafar-se
per presentar un recurs contra el decret de convocatòria, que toquem
fusta, el president té de signar el 3 d'agost. Veieu quin agost
amb deures...!!!
Aquest dilluns (27J ) la Via Lliure ja té més de 55.935
persones.
Concretament
amb menys d’una setmana s'han fet prop de 56.000 inscripcions
segons l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) a La
Via Lliure
- que de debò es diu: La
Via Lliure cap a la República Catalana-
amb la que és pretén omplir de colors la Meridiana l’Onze de
Setembre pròxim , un trajecte que vol fer arribar fins al Parlament
de manera simbòlica els diversos eixos de debat sobre el futur país.
Per
cert, entre altres coses, avui s'ha presentat el nou model
d'Administració
tributària Catalana
, i el President Mas n'ha dit això: “És
l'intent de fer una Hisenda pròpia més seriós dels darrers tres
segles”
, i
més endavant hom
n'anirà parlant, tot anant cap a la independència...
Víctor Lluelles i Cardona
dilluns, 27 de juliol del 2015
dijous, 23 de juliol del 2015
dimecres, 22 de juliol del 2015
dimarts, 21 de juliol del 2015
La mirada greu de Romeva abans de salpar
A
100 DIES DEL 27S.
DIA
32, DIMARTS 21 DE JULIOL DEL 2015 - MANQUEN 68 DIES
Dimarts
21.07.2015
06:00
Autor/s: Pere Cardús i Cardellach
La mirada greu de Romeva abans de salpar
Crònica de Pere Cardús de l'acte de presentació de Junts pel Sí al Museu d'Història de Catalunya
Un altre dia històric. I ja són molts. No sé si no en fem un gra massa, posant l'adjectiu 'històric' fins i tot a la sopa. Al cap i a la fi, la història l'escriuran els vencedors, com ha passat sempre. I d'això es tracta. Que aquesta vegada l'equip vencedor sigui el del Guardiola. I pugui escriure la història en majúscules. 'L'hem de liar parda', deia ahir un dels col·laboradors més propers del president Mas. No deixa de sobtar veure aquests homes tan ben encorbatats i amb ganes de gresca. Ara ja ens hi hauríem d'haver acostumat. Ja fa temps que es parla de la revolució de les samarretes i les corbates. Però encara sorprèn sentir aquest llenguatge desfermat --i foraster-- de part dels moderats.
A l'hora de fer-ne una de ben grossa, ahir al vespre a la terrassa del Museu d'Història de Catalunya, s'hi va apuntar el bo i millor dels partits que configuren Junts pel Sí --que és com li han posat a la criatura. En canvi, la representació de patums de la societat civil era més aviat migradeta. N'hi havia. Sí, és clar. Alguns dels que s'ofereixen per a un lloc a la llista. Eduardo Reyes o Santi Vidal, per exemple. Alguns altres de més discrets... Però poca pólvora. Suposo que no volien sortir a les travesses quan encara no han sonat els telèfons. Quants n'hi deu haver que passen hores asseguts a la vora del telèfon llegint els informes del CATN?
El trident europeu
Una hora abans que l'acte comencés ja hi havia alguns polítics impacients per veure l'escenificació d'allò que tant han desitjat. És el cas de Ramon Tremosa. Exultant. No se n'amaga pas. Molt satisfet per l'acord i la forma que va prenent l'invent. Amb Romeva i Junqueras, Tremosa va formar el trident màgic del sobiranisme a Europa. Els altres dos va plegar veles, però ell continua remant entre suecs, danesos, alemanys, anglesos, francesos i totes les menes europees. 'Potser hauries d'anar a la llista', li vaig dir fa uns quants dies. 'Cadascú ha de fer la seva feina. I jo en tinc molta a Brussel·les. Precisament ara.' Té raó. Però no em digueu que no seria poètic que es retrobessin tots tres en una mateixa llista per la independència?
Converses per a parar l'orella
Un cel clement i un aire misericordiós, amb el mar de fons i algun gemec de gavina, van fer curta l'estona d'espera entre converses i observacions. Jordi Sànchez i Rosa Alentorn --primer i segona de l'ANC-- feien temps acompanyats de dos col·laboradors seus en una taula de la cafeteria del museu. Sànchez tenia un lloc d'honor al bell mig de la primera fila, flanquejat per Josep Rull i Marta Rovira. A prop de l'escenari on es faria l'acte hi havia un grup de conversa prou interessant. Qui hagués pogut posar-hi un micròfon o parar-hi l'orella sense ser descobert... El cap de premsa del president Mas, Joan Maria Piqué, comentava la jugada amb el cap de premsa de Junqueras, Sergi Sol, i l'home fort d'Esquerra, Lluís Salvadó. Junts pel Sí farà que els adversaris més implacables hagin de cooperar per guanyar plegats. Potser és el poder de la independència.
L'objectiu prioritari, la independència, també ajuntava dues Martes: la Rovira i la Vidal. Una socialdemòcrata i una socialcristiana. Queda clar que la independència és un projecte social. Una música 'chill out' feia de banda sonora de totes aquestes escenes. Per darrere de les Martes, els guardespatlles del president inspeccionaven tots els punts febles de l'espai que havia d'acollir l'esperat acte. Concentrats i amb un auricular sempre a l'orella, aquests personatges diligents i prou discrets estaven preocupats per una terrassa que quedava darrere l'escenari on parlarien els cinc primers candidats de la llista de Barcelona. Com també haurà de fer la llista, aquests guardespatlles no poden fer desaparèixer determinats riscs; però volen tenir-los controlats i no perdre'ls de vista.
Somriures, abraçades i cops de colze
Quan mancaven tan sols trenta minuts va semblar que havien obert les comportes de la presa: van començar a brollar polítics i alguns membres destacats de les entitats sobiranistes. Marc Guerrero, Lluís Juncà, Josep Rull, Quim Torra --que diuen que serà el nou president d'Òmnium--, Jordi Turull, Jordi Vilajoana, Irene Rigau, Ferran Mascarell, Santi Vila, Pere Aragonès, Gemma Calvet, Núria de Gispert, Antoni Castellà, Liz Castro, Carles Puigdemont, Joan Rigol, Xavier Trias, Patrícia Gabancho, Jordi Cuixart, Fabián Mohedano --que va arribar ben puntual--, Neus Munté, Oriol Amorós... Una llista inacabable. Ningú no s'ho volia deixar escapar. Molts somriures. Cares de joia. I moltes abraçades que haurien fet sentir David Fernàndez com a casa.
Ara ja tot era a punt perquè arribessin les estrelles. Més periodistes que no pas cadires reservades per als encarregats de comunicar. La lluita habitual de fotògrafs i càmeres de televisió. Cops de colze per a tenir el millor angle d'una imatge que valdrà més que mil paraules. Els moviments a la porta per on havien d'entrar Romeva, Forcadell, Casals, Mas i Junqueras es feien més evidents. I una veu femenina n'anunciava l'entrada com en un partit de les estrelles de la NBA. 'Amb tots vostès, Oriol Junqueras... Artur Mas... Muriel Casals...', i així fins a Raül Romeva, que es presentava amb la seva elegància habitual de camisa blanca i americana feta a mida.
Una escenificació pensant en Romeva
Junqueras prenia la paraula sense fer-se esperar. Parlava d'acord excepcional i donava la paraula a Mas. El president parlava de fer les coses ben fetes i donava pas a Muriel Casals, que recordava la llarga resistència i el canvi de xip dels catalans. L'ex-presidenta d'Òmnium convidava ara a parlar a Forcadell, que recordava les grans mobilitzacions que han dibuixat la via catalana cap a la independència. I arribava el torn de l'home del moment. Els quatre antecessors havien parlat amb una brevetat clarament pactada. Tot el protagonisme de la presentació de l'artefacte electoral l'havia de tenir el cap de llista. I Romeva va fer el discurs més llarg i elaborat del vespre.
'Això és molt estrany. Com la situació que viu el país. És estrany i extraordinari. D'això va la cosa', deia Romeva en les seves primeres paraules. Un discurs potent i ple de contingut apuntava clarament quina seria la línia discursiva de Junts pel Sí d'ara fins el 27-S. I si algú pensava que es farien equilibris i es dirien les coses amb mitges tintes, devia quedar ben sorprès quan va sentir l'ex-eurodiputat d'ICV. Un pla d'emergència social acompanyarà el desplegament del full de ruta traçat pels informes del CATN i les recomanacions de Carles Viver Pi-Sunyer, el cervell de la desconnexió.
Les frases més contundents de Romeva sobre la voluntat d'arribar fins al final van arrencar els aplaudiments dels assistents i els crits d'independència dels ciutadans que van voler participar en la festa des del fons de la terrassa. Romeva va deixar clar que si l'estat espanyol es disposava a intervenir o suspendre l'autogovern de Catalunya, el govern i el parlament proclamarien automàticament la independència. 'Anem a totes; ja no tenim marge', sentenciava. Entre més detalls de la intervenció de Romeva, unes paraules en aranès per a recalcar el compromís de Junts pel Sí amb la diversitat del país.
'Caldrà polir algunes coses'
L'acte havia quedat rodó. Si abans de començar hi havia cares d'alegria, en acabar n'hi havia de felicitat i confiança. Irene Rigau sortia fent confidències a Anna Simó. Els homes i dones d'Esquerra i Convergència es confonien en comunió. 'Ara caldrà polir algunes coses del lèxic dels candidats', em deia un dels responsables de la comunicació d'ERC. 'No hauria de dir que això que fem és estrany perquè ens ho poden girar en contra molt fàcilment. S'entén què ha dit i què volia dir, però qualsevol oportunitat que tinguin de manipular-nos, la faran servir.' Sí, ara els toca fondre i unificar alguns criteris, però la fortalesa de la unitat és la diversitat. Convergir en lloc de dissoldre's.
Romeva respira fondo i sona una sirena
Abans d'encarar les rampes per a baixar els pisos del museu sense haver de fer servir l'ascensor, trobava el gran protagonista tot sol. Acabava d'acomiadar-se d'un foraster interessat en tot aquest sarau. Primer en anglès i després en francès, Romeva li diu que podien parlar quan ho volgués. Ens saludem. 'Com estàs? Animat, oi?', li demano. Respira fondo. Sorollosament. Fa un silenci. Em mira. Una mirada greu. Obre una mica més els ulls. 'Bé', diu tot dibuixant un somriure. No està cansat. No rebufa pas per això. Però és conscient del desafiament que ha acceptat i de l'enorme responsabilitat que té. Som arran del port. Sona una sirena d'aquests vaixells immensos que hi amarren. Ens convida a emprendre el viatge. Salpem?
Informació relacionada:
Vídeo: L'històric discurs de Raül Romeva: 'Anem a totes'
Junts pel Sí: 'Proclamarem la independència: anem a totes'
Editorial: Anem a totes
Els set passos cap a la independència de Junts pel Sí
-
Raül Romeva, en l'acte de presentació de Junts pel Sí al Museu d'Història de Catalunya.
Ho
podeu trobar tot recopilat al BLOC - A
100 DIES DEL 27S - Un diari cap a la llibertat.
www.a100diesdel27s.blogspot.com
ANEM CAP A LA INDEPENDÈNCIA... (30). ARA SÍ QUE ÉS L'HORA, a 69 dies del 27S. La Llista unitària independentista ja te nom, es diu: Junts pel sí. (1)
Articles del Víctor
15/20.07.15
ANEM
CAP A LA INDEPENDÈNCIA... (30).
ARA SÍ
QUE
ÉS L'HORA, a 69 dies del 27S., toquem fusta, ferro o que calgui. La
Llista unitària independentista ja te nom, es diu: Junts
pel sí.
(1)
L'ambient
està que bull, i no de la calor.
Vaig
acabar el passat article ( el 29), dient que: “A
darrera hora sembla que les posicions per la Llista Única estan molt
avançades...”,doncs
sí, que gairebé estava a punt de solfa, i això era el passat
dilluns 13 de juliol passada la mitjanit i des de llavors els
esdeveniments s'han desenvolupat en tal rapidesa que després de
tenir-ho com un Thriller
que s'eternitzava, va passar del que podia de ser un Drama
o una Tragèdia
Grega -
ara mai més ben dit- , quan ha esdevingut una mena de vodevil, o una
obra de tresillo on les escenes passen tant ràpidament que sembla
impossible, potser massa. És per això que deia que, metafòricament,
toquem fusta, ferro o el que faci falta, perquè les peces principals
es vagin posant al seu lloc. També dèiem que se'ns
acaba el temps,
i que teníem una setmana per desen llorigar el difícil atzucac que
havíem arribat després
d'anar durant prop de mig any amb la primera marxa i el fre de ma
posat, quan ens pensaven la Llista del 27S, Unitària, d'Entitats, o
com es digui, etc, estava més morta que viva, reneix com una Au
Fènix que no deixa ningú indiferent.
Dimarts
14 de juliol.
Ara
sembla que el món sobiranista ja no està tant nerviós - s'ha degut
abaixar la venda de til.la...”, per què la gent ja veuen clar que
la cosa va de debò i que amb la Llista Unitària ... , si més no la
majoria del sobiranisme va a una. Menys la CUP que s'ha quedat fora,
i suposo per qüestions ideològiques, votat en assemblea, i que
personalment em sap greu, però com que sempre han estat fidels a la
llibertat i futura independència de Catalunya i arribar a
l'alliberament total, crec que ara que sembla de debó, seran
conscient de què representen.
Una
Llista Unitària amb intringulis.
Precisament
ahir dilluns CDC i ERC han anunciat un principi d'acord sobre la
fórmula de Llista Única , que és una variant, pel 27S i que preveu
que tant el president de la Generalitat, Artur Mas, com el d'ERC,
Oriol Junqueras,vagin la Llista, i no dels primers, amb representants
de la societat civil. I que demà dimarts ho explicaran a les
entitats sobiranistes i partits que els donen suport, especialment a
la CUP.
Dimecres
15 de juliol.
Raül
Romeva cap de la llista amb
Carme Forcadell i Muriel Casals respectivament
Una
de les primeres sorpreses va ser la notícia que l'exeurodiputat i
exmembre d'ICV Raül Romeva seria el que encapçalaria la llista pel
27-S pactada per CDC i ERC dilluns. L'elecció de Romeva com a cap de
llista, era el candidat que defensava Junqueras -amb qui va coincidir
a Brussel·les, i mantenien molt bona relació-. Raül Romeva el
seguiria l'exlíder de l'ANC Carme Forcadell i la presidenta d'Òmnium
Cultural, Muriel Casals, de tercera, segons informació dels partits.
I com ja s'havia anunciat, en quarta i cinquena posició, hi aniran
Artur Mas i Oriol Junqueras, s'acordà que el líder de CDC seria
escollit nou president de la Generalitat, Junqueras el vicepresident.
Els republicans obtindrien la presidència del Parlament de
Catalunya. El pacte que van concretar CDC i ERC dilluns a la nit
s'estableix proclamar la independència en 6-8 mesos, i el dimarts es
va ser presentar a les entitats sobiranistes en una reunió al Palau
de la Generalitat. L'acord preveu obrir-se a més formacions
independentistes, la sisena i setena posicions
tampoc no
serien polítics, i a partir de la vuitena se seguiria un repartiment
del 58% per a CDC i el 42% per a ERC, depenent si hi volen posar
militants o independents, la proposta de gent de fora del partit ha
de ser per consens. Demòcrates de Catalunya podria formar part de la
quota convergent, i Moviment d'Esquerres, de la republicana.
Després de la reunió,
tant CDC com ERC van exposar el pacte als seus òrgans de direcció
per a rebre'n l'aval. Ambdós partits van ratificar-lo, encara que en
el consell nacional d'ERC hi hagué un intens debat.L'ANC també
informà que el secretariat nacional havia aprovat la proposta,
encara que volien més informació.
Dilluns,
20 de juliol.
Pep
Guardiola tancarà la llista unitària.
Una
de les altres bombes
de la Llista Unitària ha estat que Pep
Guardiola tancarà la llista
unitària
del
27-S, encara que l'entrenador del Bayern de Munic no serà diputat al
Parlament, però farà aquest gest simbòlic de suport al
procés,
doncs creu
que aquesta és la millor manera de donar suport al procés, ha dit
des de la
Xina on està de gira amb l'equip alemany. Notícia
avançada per El País, que per la seva importància, encara que no
agradi, a donat la volta al món i és portada global, també la
xarxa l'esquerra lerrouxista barrejada amb la més rancia xenofòbia
anticatalanista han dit de tot al Pep , sense que cap estament
d'aquesta esquerra estranya i complicada que ha aparegut de cop i no
se pas on va , ni de l'unionisme mes recalcitra'n diguin re , malgrat
que ens diguin - als catalans, i catalanes,- de cul d'olla en
anamunt. Això si aquesta colla de botiflers i tites bullides es
permeten dir el que vulguin i que tothom calli com un xut.
Dilluns,
20 de juliol.
I
precisament aquest mateix dilluns al vespre a les terrasses del Museu
d'Història de Catalunya - prop de la Plaça Sant Jaume- , s'ha fet
la presentació de la llista conjunta de CDC, ERC i les entitats
sobiranistes, i del document intitulat ; “Acord
junts pel sí a un estat independent per a guanyar la Catalunya del
futur” . Un
títol per si sol molt engavanyat i ja és una declaració
d'intencions i com deien abans en Cinemascop, que després ha quedat
reduït a Junts
pel sí,
més senzill i fa més patxoca.
Per
resumir l'acte, que ampliarem aviat, ho farem amb les paraules del
mateix Raül
Romeva,
dient:
“Proclamarem la independència. Anem a totes”
Després
de tot això permeteu- me que com diuen el conjunt berguedà dels
Brams,
siguem
Fidels
a la utopia 2015
i
així hom
n'anirà parlant, tot anant cap a la independència...
Víctor Lluelles i Cardona
Anem a totes. per Vicent Partal
A
100 DIES DEL 27S.
DIA
32, DIMARTS 21 DE JULIOL DEL 2015 - MANQUEN 68 DIES
Vicent Partal
21.07.2015
Anem a totes
Vilaweb
Ahir vam viure un moment històric. Un d'aquells moments que
d'ací a uns quants anys, d'ací a uns quants decennis, recordarem amb
nostàlgia i alegria. La presentació de Junts pel Sí ens va oferir ahir
un primer tast per a entendre com seran els mesos més impressionants de
la nostra vida, que és alhora el nostre futur més immediat. 'Proclamarem
la independència. Anem a totes', va anunciar solemnement Raül Romeva. I
és això que passarà. El país, aquesta part del país que en diem
Principat, ara anirà a totes. Sense por. I personalment, no en tinc cap
dubte i estic convençut que el resultat serà encara millor que no
esperem.Ahir vam veure com es concretaven propòsits, anhels, voluntats que vénen de molt lluny i que han estat duts per molta gent. Però sobretot ahir vam veure com seria el nostre futur. Quantes generacions no han esperat a viure això que vam tenir la sort de seguir ahir! Els cinc candidats que van parlar van desgranar un programa concret, serè, raonable, eficaç, viable, que ens portarà a la independència de manera immediata. Fins i tot van avisar que si l'estat espanyol intenta fer cap barrabassada, se la trobarà.
Qui vulga fer-ne mofa, que ho faça, però és un pla escrit, concret i directe, de solidesa indiscutible i amb totes les arestes polides. Parlem de mesos per a proclamar la república catalana. Diem com ho farem, sense amagar cap carta. I hem sabut construir el giny, útil, que ens hi pot menar. En el discurs de Raül Romeva no es va deixar ni un cap per a lligar i això és molt important. Us recomane de llegir-lo amb atenció perquè és un text fundacional, que explica que ha començat el futur i que rebolcar-se en qualsevol passat és perdre temps, també del punt de vista electoral.
No ho negaré: aquesta és la Catalunya que més m'agrada. La que em fa sentir confiat. La que crec que ens fa dignes d'un futur més lliure i més just. La que ens fa estar segurs que som capaços d'anar pel món com som i de regalar al món la nostra manera de ser. És una sort, viure això que vivim i una gran responsabilitat. I per això aquesta vegada no hi ha cap més eixida que anar a totes. A totes.
........................
Ho
podeu trobar tot recopilat al BLOC - A
100 DIES DEL 27S - Un diari cap a la llibertat.
www.a100diesdel27s.blogspot.com
dilluns, 20 de juliol del 2015
Pep Guardiola tancarà la llista unitària
A
100 DIES DEL 27S.
DIA
31, DILLUNS 20 DE JULIOL DEL 2015- MANQUEN 69 DIES
20/07/2015
Plebiscitàries
Pep Guardiola tancarà la llista unitària
Pep Guardiola votant a Barcelona
L'entrenador del Bayern creu que aquest lloc simbòlic és la millor manera de donar suport al procés
L'entrenador del Bayern de Munic, Pep Guardiola, tancarà la llista unitària de CDC, ERC i les entitats sobiranistes pel 27-S, segons publiquen aquest dilluns 'El País' i
'El Periódico'. L'exjugador i exentrenador del Barça, nascut a
Santpedor, es troba en aquests moments a la Xina de gira amb l'equip
alemany.
Guardiola no vol ser diputat al Parlament, però entén que formar part de la candidatura que encapçalarà Raül Romeva és la millor manera de donar suport a la independència. L'extècnic blaugrana s'ha posicionat en diverses ocasions a favor del procés sobiranista, i és soci tant de l'ANC com d'Òmnium, d'on també en formen part els seus tres fills.
Cal recordar que el 2012 Guardiola va enviar un vídeo a la gran manifestació de l'Onze de Setembre, també va donar suport a la Via Catalana del 2013, i va desplaçar-se des de Munic per poder votar en la consulta del 9-N del 2014.
La presència de Guardiola a la llista unitària pot donar un gran impuls internacional i mediàtic a la candidatura, gràcies a la seva popularitat, sobretot a Alemanya i en d'altres països on hi va jugar quan era futbolista, com Itàlia, Mèxic o Qatar.
Guardiola no vol ser diputat al Parlament, però entén que formar part de la candidatura que encapçalarà Raül Romeva és la millor manera de donar suport a la independència. L'extècnic blaugrana s'ha posicionat en diverses ocasions a favor del procés sobiranista, i és soci tant de l'ANC com d'Òmnium, d'on també en formen part els seus tres fills.
Cal recordar que el 2012 Guardiola va enviar un vídeo a la gran manifestació de l'Onze de Setembre, també va donar suport a la Via Catalana del 2013, i va desplaçar-se des de Munic per poder votar en la consulta del 9-N del 2014.
La presència de Guardiola a la llista unitària pot donar un gran impuls internacional i mediàtic a la candidatura, gràcies a la seva popularitat, sobretot a Alemanya i en d'altres països on hi va jugar quan era futbolista, com Itàlia, Mèxic o Qatar.
......................................
Ho
podeu trobar tot recopilat al BLOC - A
100 DIES DEL 27S - Un diari cap a la llibertat.
www.a100diesdel27s.blogspot.com
El pas endavant de Guardiola desferma la catalanofòbia a la xarxa
A
100 DIES DEL 27S.
DIA
31, DILLUNS 20 DE JULIOL DEL 2015- MANQUEN 69 DIES
UNA MOSTRA DEL NOU LERROUXISME
20/07/2015
Plebiscitàries
El pas endavant de Guardiola desferma la catalanofòbia a la xarxa
Tuit de Marina Pibernat contra Guardiola
Marina Pibernat ataca l'entrenador: "És l'encarnació nacionalista catalana del self-made man yankee, el mite capitalista del noi que es va esforçar. Un altre reaccionari"
Una de les piulades ha estat de Marina Pibernat, l'excandidata d'ICV-EUiA a l'Ajuntament de Girona, que després d'abandonar Twitter va obrir un compte nou, tal i com va avançar El Singular. Pibernat ha atacat Guardiola dient que és "l'encarnació nacionalista catalana del self-made man yankee, el mite capitalista del noi que es va esforçar. Un altre reaccionari".
Un altre tuit, de l'usuari @ManuAnxo, deia: "Pep Guardiola. Tu en l'única llista que hauries d'anar és en la d'executats per traïció al país". Tot i que l'usuari ha esborrat la piulada, aquesta n'és la captura.
I aquests són algunes de les piulades contra Guardiola, motivades per diversos motius, ja siguin polítics, esportius, o d'altres:
http://www.elsingular.cat/cat/notices/2015/07/el_pas_endavant_de_guardiola_desferma_la_catalanofobia_a_la_xarxa_110919.php
....................................
Ho
podeu trobar tot recopilat al BLOC - A
100 DIES DEL 27S - Un diari cap a la llibertat.
www.a100diesdel27s.blogspot.com
Espagne Pep Guardiola se lance dans la politique, et souhaite l'indépendance de la Catalogne
A
100 DIES DEL 27S.
DIA
31, DILLUNS 20 DE JULIOL DEL 2015- MANQUEN 69 DIES
L'EQUIPE.FR
Foot
Espagne Pep Guardiola se lance dans la politique, et souhaite l'indépendance de la Catalogne
Le | Mis à jour le
| 95 Commentaires
Pep Guardiola cherche la victoire sur un nouveau front. (Reuters)
Selon El Pais,
l'ancien entraîneur du Barça, actuellement en poste au Bayern Munich,
Pep Guardiola, figurera sur la liste indépendantiste "Convergència y
Esquerra" lors des élections du 27 septembre, qui décideront de
l'indépendance de la Catalogne.
L'ancien milieu du Barça, actuellement en Chine avec le Bayern, estime que figurer sur la liste de l'unité est la meilleure façon de soutenir le processus souverain. Il n'a cependant aucune intention de siéger en tant que député au Parlement, mais estime que sa présence dans le mouvement est un geste de soutien fort à l'indépendance.
L'ancien milieu du Barça, actuellement en Chine avec le Bayern, estime que figurer sur la liste de l'unité est la meilleure façon de soutenir le processus souverain. Il n'a cependant aucune intention de siéger en tant que député au Parlement, mais estime que sa présence dans le mouvement est un geste de soutien fort à l'indépendance.
.........................................
Ho
podeu trobar tot recopilat al BLOC - A
100 DIES DEL 27S - Un diari cap a la llibertat.
www.a100diesdel27s.blogspot.com
Localitzen set esquelets al Pla dels Albats que permetran conèixer com eren els habitants de fora la muralla d'Olèrdola
A
100 DIES DEL 27S.
DIA
31, DILLUNS 20 DE JULIOL DEL 2015- MANQUEN 69 DIES
Dilluns
20.07.2015
09:00
Autor/s: ACN
Localitzen set esquelets al Pla dels Albats que permetran conèixer com eren els habitants de fora la muralla d'Olèrdola
Amb les primeres excavacions que s'han fet a la zona s'ha descartat l'existència d'una església pre romànica propera al temple de Santa Maria
La intervenció al Pla dels Albats està liderada per la Universitat de Barcelona i el Museu d'Arqueologia de Catalunya dins el projecte ECLOC (Església, cementiri i hàbitats dels segles VIII al XI), amb la intenció d'estudiar a través de tres campanyes, fins l'any 2017, quines dinàmiques es produïen entorn els temples i els punts d'enterrament a l'edat mitjana. En aquest cas, la coordinadora de l'excavació, Núria Molist, ha explicat a l'ACN que volen constatar si l'església de Santa Maria va actuar com a punt 'aglutinador de la nova població que va ocupar els territoris que es van conquerint a partir de començaments del segle X'.
Molist recorda que Olèrdola va ser la segona ciutat medieval citada dins el Comptat de Barcelona, en una època en què les ciutats existents són, entre altres, la Seu d'Urgell, Girona i Manresa, les quals sempre s'han mantingut ocupades i han evolucionat. La 'singularitat' d'Olèrdola, explica, és que s'han mantingut les restes sense ser destruïdes més enllà del pas del temps i l'erosió de la natura. Tot i que fa 200 anys que es té constància del jaciment, fins ara no s'hi havia actuat perquè els estudis s'havien centrat en la població de dins la muralla de la ciutat.
Al llarg d'aquests dos segles, moltes de les tombes han estat obertes sense rigor científic, sobretot durant els recents anys 30 i 50, assegura Núria Molist. Ara, des de l'inici de les excavacions, l'equip d'arqueòlegs ha localitzat una vintena de tombes que estaven enterrades, però només hi havia esquelets en set d'elles. En total, però, calculen que a la zona hi pot haver fins a 200 fosses, de mides diferents -moltes de nadons-. Molist confia que les restes òssies permetran fixar els trets diferencials de la població i 'comparar amb habitants de dins de la ciutat emmurallada' que vivien entorn l'església parroquial.
A l'espera de conèixer els detalls de com eren els habitants d'aquesta zona, amb les investigacions anteriors fetes a la part interior de les muralles de l'actual Conjunt Monumental els investigadors han pogut determinar que la població que vivia a l'extramur era formada per 'pagesos, pastors i artesans', explica la coordinadora de l'excavació. 'El fet que dins el recinte hi hem trobat restes d'activitats productives, ens dóna una categoria social i laboral que indica que es tractava d'un lloc important', apunta.
Descoberta d'una tomba insòlita
Una altra de les descobertes principals sobre el terreny ha estat la troballa d'una tomba dins les restes d'un edifici molt proper a l'església de Santa Maria, també enderrocada. Després de descartar que es tractés d'un temple pre romànic, els investigadors van estudiar la possibilitat que fos un celler o un punt d'emmagatzematge d'aliments. Així i tot, la descoberta de la tomba en el seu interior ha fet reconduir novament les hipòtesis. Núria Molist planteja la possibilitat que es tracti d'un 'mausoleu', que hauria actuat com a 'la gènesi i el nucli de la població d'aquest entorn'.
A l'hora de verificar aquesta hipòtesi, serà determinant l'anàlisi científic de l'esquelet. 'Està clar que si es fa un edifici amb un enterrament únic a dins, ha de ser algú important', apunta la coordinadora, que afegeix que en aquella època tots els enterraments eren iguals 'sense distinció entre rics i pobres'. En aquest sentit, explica que tots els morts s'enterraven nus, embolicats amb un llençol, i sense cap tipus de roba que posteriorment pugui oferir cap detall sobre la persona. 'No hi ha res que ens pugui donar pistes sobre qui podria ser-hi enterrat', lamenta Núria Molist.
- Un dels esquelets localitzats en una tomba al Pla dels Albats.
-
Tres arqueòlogues, treballant en una de les tombes obertes al Pla dels Albats.
diumenge, 19 de juliol del 2015
Oriol Bohigas: "La Sagrada Família es una vergüenza mundial"
La entrevista del domingo
Oriol Bohigas: "La Sagrada Família es una vergüenza mundial"
O "sin Barcelona no existiría ni Catalunya, ni el catalán, ni el catalanismo, ni nada"; una conversación con el arquitecto que contribuyó a poner en el mapa a la capital catalana en 1992
Oriol Bohigas, el arquitecto olímpico Xavier Cervera
En el estudio de MBM Arquitectes se adivinan viejas carpetas de proyectos quizá nunca olvidados. Los socios más jóvenes debaten en corrillo las nuevas propuestas. Y la luz lo inunda todo. Es un espacio amplio sin apenas paredes. El lugar de trabajo al que acude “casi cada día” y desde hace décadas Oriol Bohigas (Barcelona, 1925).
El arquitecto, que colecciona ‘grapadoras’, escuelas, viviendas, e incluso un barrio, que creció de la mano de la Barcelona socialista y se formó en la franquista, es, todavía hoy, en la ciudad de la nueva alcaldesa Ada Colau, una de esas voces que hablan con el peso que otorga la experiencia.
Me recibe sentado, vestido con un traje de camisa y pantalón semejante al mono azul de los albañiles. Bohigas, el ‘artesano’ de la Barcelona olímpica, cuenta con 90 y pico años, pelo canoso y mirada cansada. Acumula premios y condecoraciones. Nos atiende detrás de un ordenado escritorio en el que abundan los contratos, con un corcho convertido en calendario pegado a la pared de su derecha, bajo unos techos muy altos, y con un enorme ventanal a su izquierda desde el que se observa el turismo que inunda la barcelonesa plaza Reial.
Se me acaban las manos a la hora de contar los años que ha sido vecino de Barcelona. En todo este tiempo la ciudad ha cambiado, y usted ha evolucionado en paralelo a ella. Quizá a uno le dan ganas de decir ‘¡Qué buenos tiempos aquellos!’, sobre todo con la crisis actual.No soy ni tan optimista ni tan pesimista. Hay una crisis evidente, una crisis que no se resolverá con vendajes y pomadas supletorias, porque es una crisis profunda de sistema. Es un problema de estructura económica, que tiene que cambiar y que está cambiando, dejando naturalmente algunas víctimas por el camino. Pero además creo otra cosa: las crisis son muy positivas, porque habitualmente, con cualquier crisis de cualquier tipo –de mentalidad económica, de estética, de filosofía, de creencias sobrenaturales…–, esto hace que se revise y se replantee todo en términos muy distintos.
De hecho los cambios no sólo han sido a nivel ‘macroeconómico’, pues, si nos vamos al detalle y a un caso concreto como puede ser el de Barcelona, también los ha habido que tienen cara: por ejemplo, con la elección de la nueva alcaldesa, Ada Colau. ¿Esto qué indica, que Barcelona se adapta a este momento de cambio?No sólo pienso que se adapta, sino que es un activo positivo en la transformación. La manera de concebir el urbanismo, la presencia de las nuevas visiones filosóficas sobre la ciudad, etc., son unos temas en los cuales Barcelona ha sido muy activa.
“Ha sido”… Habla en pasado. ¿También lo es en el presente y se espera en el futuro?Se espera… Estamos en una complicada revolución de la sociedad barcelonesa y es muy difícil saber qué es lo que va a pasar. Pero estoy seguro de que lo que vaya a pasar no será un paso puramente de bailarín sino de cambio radical.
Mirando su propia trayectoria vemos pasar la historia de la Barcelona del siglo XX. De todos los cambios que ha habido, ¿cuál es el que destacaría más?Lo más importante que le ha pasado a Barcelona es la transformación de la ciudad que dejó el régimen de Franco, una Barcelona arruinada, sin ninguna perspectiva ideológica y sin ninguna participación humana ni percepción de ninguna nueva tendencia organizativa o política…
Gris.… A lo que hoy es Barcelona. Hay una distancia brutal. Yo creo que si recordamos cómo era la Barcelona que nos dejó Franco, queda todavía más claro que las sucesivas transformaciones de la ciudad han tenido resultados claramente positivos.
Cogiendo el hilo de la nueva alcaldesa, ¿se puede entender la llegada de Ada Colau a la alcaldía de Barcelona como el símbolo del final de una etapa que viene desde la transición, de una Barcelona que sobre todo ha estado teñida de rojo socialista y por un corto periodo del azul de Xavier Trias? Y si es así, ¿vivimos un cambio hacia qué?Todo lo que representa Ada Colau, con todo el movimiento de los –cómo diría…– ‘preocupados por la realidad urbana a través del conocimiento de la ciudadanía’, es no sólo muy interesante sino inevitable y eficaz. Es la línea que se verá en los próximos años y, como siempre, los cambios implican periodos largos. De momento lo que es evidente es que hace años no veíamos ni siquiera cuál sería la salida de la reforma política desde la izquierda, y ahora creo que se ven unas perspectivas que pueden fracasar, que pueden tener sus problemas e incongruencias, incluso de falta de éxito final, pero que en este momento van a dar ya una renovación suficiente. Aunque es muy difícil hacer transformaciones tan radicales sin una gran experiencia de manejo político de gran alcance.
¿Es más ilusionante que factible?No, es ilusionante y factible, pero la gente que ha pasado por la administración y sabe lo complicado que es ésta se queda un poco sorprendida de que se puedan plantear tantas modificaciones sin una experiencia política. En estos momentos las declaraciones de la alcaldesa son todas muy interesantes, desde perspectivas muy positivas, y con una tendencia a transformar las cosas en el mejor sentido. Pero siempre encuentras además una deficiencia de experiencia, como en la delimitación de la participación en los Juegos Olímpicos del Pirineo. Todo esto con una minoría tan pequeña, de once concejales. No sé si es posible gobernar Barcelona con esta minoría y con esta radicalidad tan exclusiva. Aunque creo que la alcaldesa es una persona inteligente y con buena voluntad y puede que, al revés, estas dificultades sean precisamente sus motivos de éxito en la transformación del Gobierno barcelonés.
Colau en un primer momento rechazó el “modelo Barcelona”, aunque en los últimos días ha matizado que no lo rechaza sino que le faltan retoques. ¿Es posible cambiar un modelo con décadas de trayectoria?Lo que pasa es que no veo muy claro qué quiere decir “modelo Barcelona”. En Barcelona se ha seguido un modelo que ha resultado exitoso: no hacer urbanismo por elucubraciones teóricas y estadísticas, sino hacerlo por realizaciones proyectuales y actuantes en el ámbito urbano de la ciudad. Esto es un método que ha adoptado prácticamente toda Europa, y es muy difícil que salgamos de este modelo. Por tanto, no creo que el problema sea si el “modelo Barcelona” falla o no falla. Una política urbana no puede ser nunca un modelo, porque la realidad urbanística de una ciudad es diferente una de otra y tan característica con su historia, con sus elementos actuales de uso y procesos económicos, que no se puede hablar de un modelo. Se puede hablar de maneras de hacer determinadas gestiones que yo creo que sirven incluso cuando hay cambios fundamentales. Lo interesante es que esto que llaman el “modelo Barcelona”, en cuanto a actividad urbana, pueda ser el mismo con las mismas o con distintas influencias, no cambiando el modelo sino cambiando unos pequeños métodos sobre la manera de hacer el urbanismo.
Una palabra que se ha pronunciado mucho en los últimos tiempos es ‘no’: no a una ciudad volcada al turismo, no a una ciudad en la que proliferan los hoteles por todas partes… ¿Pero cuál es la alternativa?Te has referido a una visión de Barcelona que es la que prácticamente tiene casi todo el mundo: Barcelona vive a expensas de las grandes operaciones inmobiliarias, es decir, del congreso del teléfono móvil, de la Fórmula 1, de la construcción de hoteles en los centros de gran potencial urbanístico… Esto es lo que da el tono de inversión económica en la ciudad y sin el cual no funciona. Si no existiera un sistema claro de inversión económica, dentro del cual destaca el turismo, lo que no existiría es Barcelona. En Barcelona, dentro de la pobreza generada en la que nos movemos, los elementos de posible igualdad económica han sido siempre una abierta y firmemente afirmada preocupación. Y claro, hay que ir con cuidado. Una ciudad no puede seguir adelante en sus procesos de orden social, económico, cultural, etc., sin tener un empuje económico global. Barcelona necesita seguir siendo una de las ciudades en primera o segunda línea de creación de cultura, de riqueza, y te diría que de pensamiento. No se puede decir que es una ciudad que a partir de ahora sólo construirá hospitales para la seguridad social o instrumentos para mejorar la situación –todavía débil– de muchas clases sociales. Estamos todos de acuerdo en que la función principal de un gobierno democrático y de izquierdas es que la gente tenga que gozar de condiciones y de oportunidades y que las siga teniendo a lo largo de la vida, y para hacer esto posible hay que dedicarse a hacer elementos al servicio de la sociedad.
Una vez afirmó que daba la bienvenida al turismo joven, con chancletas, traje de baño, e incluso sin camiseta. ¿Lo sigue pensando hoy aunque cuando lo dijo, y de eso ya hace años, creó polémica?
Lo que yo dije o quise decir o interpretaba es que me parece que no funciona que un partido de izquierdas diga que para arreglar el problema de la incomodidad del turismo tenemos que favorecer el turismo de ricos y apartar al turismo pobre. Esto está bien que lo diga la extrema derecha, que es lo que ha hecho y está haciendo en todo el mundo. Nunca me he opuesto al turismo de chancleta y camiseta, sino que hay que reconocer que el turismo de alta calidad no se determina por la chancleta o por la indumentaria que se viste sino por los objetos que le preocupan como finalidad del viaje. Es decir, si todos los turistas visitaran el Museu Nacional d’Art de Catalunya, la interpretación del componente turístico sería completamente distinta.
El museo más visitado es el del FC Barcelona.Esto sí que es un problema de organizar el turismo. Es decir, yo creo que lo que es muy difícil de lograr es que Barcelona se convierta en una ciudad de veraneo de los ricos. Estas ciudades ya están fijadas en el mapa. Hay una estructura incluso geográfica alrededor de Barcelona que facilita la recepción del turismo barato, porque Barcelona ni tiene la cultura de un país como Grecia o como Italia, ni tiene la transmisión de grandes objetos u objetivos históricos. No es Roma, no es París, no es Londres, no es Berlín. Es lo que es, y es difícil transformar esta ciudad en una ciudad que abarque todas las posibilidades que tienen estas otras.
Barcelona es la gran metrópoli de la zona occidental del Mediterráneo. Era una ciudad industrial en el siglo XX, pero sobrevivió al momento en que la industria dejó de tener la importancia que tenía y se tornó en una ciudad de servicios. Ahora vivimos un nuevo cambio. ¿Puede morir de éxito?No creo que haya alcanzado su punto culminante. Todavía puede haber muchas posibilidades. Y desde luego que se puede morir en la utilización del término, pero nunca de éxito. Hay siempre posibilidades de reutilización, de replanteo. La ciudad no muere ni siquiera como promesa de evolución futura. Creo efectivamente que lo del turismo es un problema y que la única manera de mejorarlo es cambiando los objetivos de las visitas turísticas. Lo que se debería ofrecer a los turistas es una visión cultural de la ciudad, que no quiere decir exclusivamente que haya ópera buena, o conciertos de música clásica, o muchos campeonatos de fútbol, sino que en la misma realidad de Barcelona y su región, sin modificar su realidad, se intente comunicar alguna realidad actual no sólo cultural sino sobre todo social. Por ejemplo, creo que se ha insistido poco en el enorme valor de la industrialización de Barcelona. Por esto me parece tan importante que se tomen medidas claras sobre las consecuencias que puede tener la independencia. Y quien dice Barcelona dice Catalunya, porque en cuanto a decisión de los territorios las ciudades en este tiempo son más importantes, de manera que cuando decimos Catalunya queremos decir en realidad Barcelona.
Imagino que las personas del interior de Catalunya no opinarán lo mismo.Pues se equivocan si no opinan lo mismo. Si Barcelona no existiera, Catalunya ya haría tiempo que no existiría en el mapa, ni el catalán, ni el catalanismo ni nada. Hoy en día las puntas de progreso y de cohesión civil pasan a través de la encarnación de la realidad de una ciudad. No hablamos tanto del progreso de Alemania como de algunas capitales industriales alemanas, que son las que marcan una institución. De manera que yo sigo hablando de Barcelona como elemento fundamental de creación. Uno de los problemas que tiene el País Vasco es que no tiene ninguna Barcelona, sino estaría situada donde le corresponde, que es en un movimiento más de cultura urbana.
¿Cree que una Barcelona capital de una Catalunya independiente sería una ciudad diferente?
Sería una Barcelona mucho mejor. De entrada más rica. Aunque parezca ruin y poco simpático, es la verdad que hay que contemplar. Gobernar un país que tenga una renta per cápita de una cifra o que tenga el doble cuenta evidentemente mucho. Por otro lado, tienes más libertad para generar los cambios culturales y económicos necesarios, y sin estos cambios no aparece ningún cambio fundamental en la estructura urbana.
La esencia de la Barcelona actual también es el haber crecido a una distancia ‘prudente’ de la capital, alejada, por decirlo así, de aquello que también conlleva ser la capital de un estado, como es el caso de Madrid, Washington, etc. Es decir, de las formalidades, la burocracia, etc.
Sí, esto es verdad. Y también podríamos ampliar este análisis con el estudio de mil cosas positivas creadas como consecuencia de los defectos. Si Barcelona hubiera sido la capital de una Catalunya totalmente independiente desde el siglo XVI ó XVII, sería muy distinta. Incluso físicamente. Habría por lo menos un palacio para cada ministerio que en este momento no existe. En eso, evidentemente, hay una diferencia brutal entre ser capital o no ser capital, y por esto creo que el no haber tenido prácticamente una representación de capital en los últimos siglos ha sido un problema evidente en su vitalidad.
Pese a ello, en China veo a Shanghái más innovadora que la formal Pekín, o a Nueva York respecto a Washington. Y no son los únicos ejemplos.Es otra consideración que se puede hacer. Por ejemplo, hay una discusión sobre qué futuro tiene el área metropolitana, y yo creo que tiene dos futuros muy claros y que se deberá escoger entre uno u otro. Uno es el de continuar con la forma del actual área metropolitana de Barcelona: un área influida por Barcelona, por las bases urbanas y ciudadanas de Barcelona, que se extiende suburbialmente a una gran extensión de 30 ó 40 municipios pero en la que siempre está la presencia de Barcelona como cabeza de una transformación de un área próxima que siempre actúa como suburbio. El área metropolitana tal y como funciona ahora, o tal y como no funcionó, es un área suburbializada en la que la realidad urbana de Barcelona no alcanza, no llega. Barcelona se acaba en los límites de L’Hospitalet, y en L’Hospitalet ya no encuentras ninguna representación de capitalidad ni de urbanidad colectiva.
Al estilo de París.Claro, esto es así. El área metropolitana se está tratando como un suburbio mal terminado de Barcelona cuando en realidad habría que tratar a todo el área metropolitana más Barcelona como una única ciudad.
Lo que dice es revolucionario, y recuerda a la expansión que tuvo Barcelona a finales del siglo XIX con la anexión de otros municipios.Que fue la salvación de Barcelona.
Al hablar de anexión, y vista la geografía, ¿se refiere a integrar lo que es el Baix Llobregat en Barcelona? Es decir, la zona metropolitana cercana al aeropuerto, un continuo urbano actual pero…
Sí. Y más cosas. Yo soy partidario de establecer un continuo urbano desde la visión de capitalidad completa. De entender el futuro del área metropolitana no como el área metropolitana de Barcelona sino como Barcelona área metropolitana.
Un segundo Eixample, dicho de forma llana.Sí. Lo malo es que ya hemos llegado tarde y el mal que ha hecho la urbanización disgregada de estos últimos años, o más que en los últimos años en los últimos decenios, es difícil de superar.
Uno suele pensar que detrás de las grandes obras al final siempre queda el ciudadano, que es el primero al que le afectan y el primero que las vive –o el primero que las sufre. Un buen ejemplo de las grandes obras es Diagonal Mar. En su día un proyecto, una innovación, una visión de futuro que parece que llegó para no quedarse. ¿Es el tiempo de pensar en minúsculas y no en mayúsculas como lo son los edificios y las zonas urbanas de Diagonal Mar?En este momento hay una interpretación excesiva, en general, de la posición de lo minúsculo, muchas veces sin más justificación que la de pensar que preocupándose y haciendo las cosas pequeñas se resuelven las cosas grandes que afectan también a la población pequeña –y me gustaría decirlo sin ofender a nadie de la opinión pública. Hay una manera muy simple de apreciar y clasificar los problemas. Una frase que estos días se dice bastante es: mientras falte una cama en un hospital no podemos pensar en la inauguración de un nuevo museo. Yo no estoy de acuerdo con esta afirmación, aunque me parece muy bien que un político la maneje porque lo que esto exige es que el museo esté bien hecho. Es importante que no se renuncie al museo, pero que el museo tenga una inclinación hacia un tipo de servicio que en este momento seguramente no tiene.
¿Es posible combinarlo a pesar de que, como hemos dicho, los recursos escasean y quizá se trate más de elegir que no de decidir?En los países de una cierta potencia económica ha sido posible, y es bastante posible. Funciona bastante bien en Francia, Alemania o Inglaterra, y también en España funciona maravillosamente bien comparado con cómo funcionaba hace escasamente 30 años. Tan solo hay que ver en España la capacidad para organizar los servicios sociales, que se ha demostrado bastante positiva. Es decir, yo creo que es posible regular o pensar y equilibrar los esfuerzos para que los que no son de urgencia sanitaria sean también entendidos como esfuerzos de culturización general del país. Esto es lo que me parece que este ayuntamiento actual de Barcelona tendría que tener en cuenta. Hay elementos espirituales, diríamos, o de apariencia y realidad cultural, que no se pueden despreciar y que están en las necesidades reales de un lugar de convivencia.
¿Y cree que ello está en manos de la nueva alcaldesa?Hacer programas con la seguridad de que sean realizables es muy difícil, y en un momento de cambio como este, todavía más. Yo sí esperaba que en la toma de posesión la alcaldesa diera alguna señal de prioridades de inversión que en este momento no se han dado muy claras, pero la excuso porque seguramente es muy complicado dar direcciones muy precisas a estas alturas. Aunque desde su primera entrada, fuerte, con criterios radicales, a la situación actual, veo un poco más de tendencia a meditar más las negaciones rotundas y a plantear estudios. Cuando se ve que no hay dinero para dar los servicios necesarios, es un tema bastante importante como para platearse todo un programa político a partir de ello. Si no hay dinero para hacer un hospital, tampoco lo habrá para hacer una biblioteca. Pero yo lo haría al revés: un programa que explicara cómo con los medios que tenemos podemos realizar una obra global importante. Y Barcelona, como capital de un país independiente, tendría muchos más recursos económicos que los que tiene ahora, porque el primer problema es el dinero, el problema de la deficiencia.
Entiendo que descarta la alternativa que algunos estamentos plantean de no escoger un extremo u otro sino la vía de en medio, la Barcelona capital de un estado catalán integrado en España. Un deseo que durante épocas fue sobre todo catalán. Me acuerdo ahora de Maragall, de Pi i Margall… Incluso como impulso no sólo para Barcelona sino también para España.La relación España-Catalunya ya no es posible. Todo esto que dices estaría estupendo, y es lo que hemos pensado toda la vida. Yo no he pensado seriamente en la independencia hasta hace relativamente poco, porque en realidad, lo que hemos estado pensando todos durante muchos años es que España todavía podía escucharnos y podía hacer un cambio de visión política, que no es sólo un cambio de leyes sino un cambio de actitud respecto a lo que representa el apoyo económico de la industria catalana.
¿Quizá, más allá de ser independiente, se ha pasado de querer ‘incrustarse‘ no tanto en el ámbito peninsular como en el continental?Yo también lo veo así, entre otras cosas varias. Una vez escribí un artículo en el que intentaba clarificar muy bien estos términos. Decía: ‘No es que quiera ser independiente, es que no quiero ser español’. Yo, si fuese francés, no sería independentista.
Visto el jacobinismo reinante en Francia, entonces quizá tampoco existiera el catalán.
No, el catalán hubiera desaparecido. Pero, claro, para desaparecer a manos de unos castellanos yo prefiero no desaparecer. Es que no os podéis imaginar lo que ha sido la persecución de Catalunya, una persecución que se revela en aspectos prácticos y concretos: hundimiento de la agricultura, hundimiento de la industria, prohibición de usar el catalán. Son decisiones muy fuertes que no han ayudado nada. A la burguesía catalana todos los gobiernos le han dado unas ciertas prerrogativas porque piensan que a través de su flojedad neutra las cosas irían… Es mentira. Yo creo que ya hemos estado probando muchos años esta posibilidad, y yo por lo menos he llegado a la conclusión de que es imposible que Catalunya se entienda con España si sigue siendo una provincia española.
Para terminar, una pregunta doble: ¿puede decirme un monumento, edificio o zona de Barcelona que destacaría en positivo, y también su contrario, aquel que destacaría por todas las fallas que reúne?Un monumento que me parece una participación tremenda a la incultura de Barcelona es la Sagrada Família. Es una vergüenza mundial, que vamos soportando. Van pasando las distintas exigencias políticas de diferentes partidos y todas van aceptando la realidad monstruosa de esta pertrechada del Templo de la Sagrada Família.
¿Por qué lo define como tal?Porque es un disparate. No hace falta demostrarlo. Es una evidencia. Tenemos un templo tan especial como este y con un proyecto tan interesante como el de Gaudí, y luego en la realización, sin ningún plano y con desconocimiento de qué quiere decir la arquitectura... Porque no se conservó ningún plano de Gaudí, solamente reproducciones pequeñas en libros teóricos sobre él y la Sagrada Família. Por otro lado hay razones de ciudad: la construcción en un siglo de un edificio al estilo de otro siglo o de otros siglos, es una barbaridad cultural evidente. Hubo algunos que en el siglo XVII todavía construían iglesias góticas en Barcelona. Sí, claro, pero con disparates o curiosidades arqueológicas no se puede defender. En la Sagrada Família se hace un despilfarro de errores y de cambios estilísticos que es una barbaridad en una muestra de innovación tan importante como es la arquitectura de Gaudí, en general tan bien representada en otros monumentos.
¿Y a la hora de destacar en positivo?En general, la salida al mar que se encarna en toda la obra olímpica de Barcelona: la villa, el nuevo puerto y la conexión con las avenidas de la ciudad. A mí me parece un conjunto muy válido. Lo que ha dejado a Barcelona los Juegos Olímpicos es seguramente de las mejores cosas que han dejado los Juegos en sus ciudades, cuando ha habido villas olímpicas lejos del centro que luego han tardado años en habitarse o terrenos que no tenían conexión clara con la ciudad. El frente marítimo de Barcelona es un hecho muy positivo.
TEMAS RELACIONADOS
Leer más: http://www.lavanguardia.com/cultura/20150719/54433466329/oriol-bohigas-sagrada-familia-verguenza.html#ixzz3gNs1WAyB
Síguenos en: https://twitter.com/@LaVanguardia | http://facebook.com/LaVanguardia
Subscriure's a:
Missatges (Atom)