NOU ESPAI CULTURAL

L'altra cara de Subirachs

El Poblenou obre una sala dedicada a l'obra més experimental, íntima i desconeguda del controvertit escultor la carrera del qual va quedar eclipsada per la seva intervenció a la Sagrada Familia

•                          

Natàlia Farré

@NataliaFarreEP

Divendres, 26 de maig del 2017 - 22:24 CEST

EL PERIODICO
Quan estava en edat de jubilar-se, ja entrat en la seixantena, Josep Maria Subirachs (Barcelona 1927-2014) va emprendre l’obra més ambiciosa, que no vol dir més important, de la seva carrera: la construcció de la façana de la Passió de la Sagrada Família. Un encàrrec que va canviar la visió que hi havia de la seva carrera. I la va canviar per mal. Injustament. «Va ser una obra tan mediàtica i polèmica que va eclipsar la resta de la seva trajectòria, de manera que fa tres anys, quan va morir, tots els titulars de premsa feien referència a l’‘escultor de la Sagrada Família’ com si no hagués fet res més en la seva vida. Penso que és un gran error». Qui així s’expressa és Judit Subirachs, filla de l’escultor, historiadora de l’art i garant del seu llegat. I a partir d’ara, impulsora de l’Espai Subirachs.
 
Es tracta d’una sala de gairebé 300 metres quadrats que reuneix un centenar de peces de l’altra cara de Subirachs: «La menys coneguda, la més experimental i la més íntima», apunta la historiadora des del local del Poblenou (carrer de Batista, 6) que avui obre oficialment les seves portes. Ho fa de manera gratuïta i altruista, de moment. Així, durant el 2017 l’entrada serà sense cost; i a partir del 2018 ja es veurà, ja que la iniciativa és totalment privada i familiar. A les institucions se’ls va oferir el llegat a canvi que aquest estigués exposat. No hi va haver acord. Però Subirachs no vol fer retrets –«No és el moment»–, prefereix celebrar que ha complert amb la voluntat de l’artista i amb la promesa que li va fer al seu pare, decebut abans de morir pel fracàs que va suposar que la crisi s’emportés el projecte que tenia amb Caixa Penedès per fer un museu al carrer de la Princesa.
 

L’objectiu de l’Espai Subirachs no és reivindicar l’artista, sinó redescobrir-lo. «Hi ha molta obra seva en l’espai públic. No és un desconegut però sí que la visió del seu treball és esbiaixada per l’encàrrec de la Sagrada Família i tot l’enrenou que va generar». Dir enrenou és quedar-se curt, ja que hi va haver fins i tot manifestacions en contra de la seva intervenció i les crítiques van arribar al grau d’insult. «Li va doldre que es confongués la crítica amb l’insult, la baixesa de l’insult i el menyspreu envers una persona que estava fent un encàrrec de la manera més honesta possible. I li va doldre que companys que havien lluitat amb ell durant el franquisme estiguessin a la manifestació contra la seva intervenció», explica Subirachs abans d’avisar que el que no vol és això, que «la Sagrada Família monopolitzi» la presentació d’un espai que busca «donar a conèixer altres subirachs». I és per això que a la sala no hi ha cap referència al temple de Gaudí.
 
Però el tema hi és, i és inevitable. «És l’escultor català més important de la postguerra, sens dubte, i va ser el primer informalista. Té molta obra de diferents períodes, però tot es concentra a la Sagrada Família, aquesta intervenció eclipsa una carrera molt llarga i prolífica», lamenta Artur Ramon, el seu galerista de tota la vida. «S’ha de revisitar la seva obra, no es pot tenir una mirada fragmentada sobre el seu treball, sinó que s’ha de veure des del principi fins al final per entendre que és un artista molt important que el temps posarà al seu lloc. En l’art es necessita perspectiva i tot encara és massa recent», reflexiona el galerista.

DEL NOUCENTISME A L’ABSTRACCIÓ

De la mateixa opinió és l’historiador de l’art, i autor de tres llibres sobre l’escultor, Daniel Giralt-Miracle: «La Sagrada Família no hauria d’eclipsar la resta de la seva carrera». Una trajectòria amb fites tan importants com «l’etapa inicial, que va del noucentisme a l’abstracció, el seu període més heroic i valorat, i que va suposar la iniciació del país en l’escultura abstracta amb la col·locació a l’espai públic d’obres com 'Forma 212' i 'Evocació marinera'. Va ser com Henry Moore, va obrir la porta als nous llenguatges escultòrics», sentencia l’historiador, que també destaca el seu domini de la tipografia i els seus altres molts períodes.
 
Totes les etapes es mostren ordenades cronològicament a l’Espai Subirachs: del noucentisme a la nova figuració, passant per l’expressionisme i l’abstracció. I totes presenten obres seleccionades pel mateix Subirachs. Són peces que l’escultor va retirar del mercat per tal d’exposar-les i acostar-les al públic. Es va quedar per al seu futur museu amb 500 obres, la majoria escultures però també dibuixos, gravats, medalles, tapissos i pintura. Se n’exposen 100, no hi caben totes, al Poblenou. L’emplaçament no és anecdòtic. Allà va néixer i d’allà se sentia.

• Facebook 0