Editorial
Vicent Partal
[Sempre dic el que pense i n'assumisc les conseqüències]
14.06.2020 21:50
El Tribunal Suprem espanyol ha decidit
que la Generalitat Valenciana i la Generalitat de Catalunya, o el
Govern de les Illes Balears quan s’escaiga, han d’adreçar-se entre ells,
oficialment, en castellà. A banda d’insistir el Tribunal que la llengua
que parle jo i la que parleu molts de vosaltres no és la mateixa, la
decisió introdueix un element nou que m’ha cridat molt l’atenció. Segons
el Suprem, la Generalitat té el dret de dictaminar quina és la llengua
oficial dins el seu territori administratiu, però en el moment que n’ix
ja no té cap competència sobre aquesta matèria i correspon a l’estat
espanyol de dictaminar en quina llengua pot fer les coses i en quina no.
L’argument és doblement fal·laç. En primer lloc, perquè en la mateixa decisió el Suprem anul·la tot de requisits i decisions adoptades per la Generalitat en matèria lingüística, perquè considera, de Madrid estant, que discriminen el castellà. Nega, per tant, també que la Generalitat tinga el dret de regular els usos lingüístics dins el territori propi. Ni dins ni fora. I en segon lloc, perquè juga amb la idea que ‘català’ i ‘valencià’ són llengües diferents i desdenya expressament la sentència 75/1997 del Tribunal Constitucional espanyol, que va reconèixer, a instàncies de la Universitat de València, que la llengua és una encara que tinga dues denominacions. Però el pas que ha fet ara, amb aquesta peculiar teoria, crec que mereix una lectura atenta.
L’argument és doblement fal·laç. En primer lloc, perquè en la mateixa decisió el Suprem anul·la tot de requisits i decisions adoptades per la Generalitat en matèria lingüística, perquè considera, de Madrid estant, que discriminen el castellà. Nega, per tant, també que la Generalitat tinga el dret de regular els usos lingüístics dins el territori propi. Ni dins ni fora. I en segon lloc, perquè juga amb la idea que ‘català’ i ‘valencià’ són llengües diferents i desdenya expressament la sentència 75/1997 del Tribunal Constitucional espanyol, que va reconèixer, a instàncies de la Universitat de València, que la llengua és una encara que tinga dues denominacions. Però el pas que ha fet ara, amb aquesta peculiar teoria, crec que mereix una lectura atenta.
Perquè
la novetat que introdueix la sentència és el confinament, literal, dels
drets lingüístics, amb una nova maniobra que consisteix a reduir-los
territorialment. No és que jo tinga el dret fonamental, com a ciutadà,
de parlar en català, sinó que el tinc condicionadament. Tan sols si sóc a
la meua comunitat autònoma, si ells no consideren que emprant-lo
discrimine el castellà, si…
Tot plegat és una actualització d’aquella vella teoria que deia que la llengua la podíem parlar –ves quin remei tenien, si la parlàvem!–, però en la intimitat i prou, i per a afers familiars. En matèria lingüística, doncs, després d’aquesta sentència, ens trobem en una Espanya tan radial com la dels trens: de Madrid, centre de tot, es pot anar radialment en gran velocitat a qualsevol lloc però no es pot anar de Barcelona a València ni viceversa.
Amb aquest nou atac es posen al dia vells conceptes diglòssics, però no podem passar per alt que ara això té una significació diferent de la que tenia en el temps de la dictadura.
Perquè aquesta decisió d’ara l’han haguda de prendre forçant la maquinària, amb la impugnació als tribunals, per part del PP, del decret lingüístic del govern valencià, l’anomenat ‘Decret d’usos institucionals i administratius de llengües cooficials‘. I això significa que, a diferència del passat, l’estat espanyol ja no ataca els ciutadans un a un en la seua desprotegida individualitat íntima, sinó que ataca la institució d’autogovern dels valencians, representativa del vot popular, i el funcionament democràtic d’aquesta institució –i les del Principat i les Illes, també. Cosa que inevitablement eleva l’enfrontament a un grau superior. Fins i tot si els polítics valencians se senten incòmodes amb aquesta conseqüència, com de fet s’hi senten avui la majoria.
Tot plegat és una actualització d’aquella vella teoria que deia que la llengua la podíem parlar –ves quin remei tenien, si la parlàvem!–, però en la intimitat i prou, i per a afers familiars. En matèria lingüística, doncs, després d’aquesta sentència, ens trobem en una Espanya tan radial com la dels trens: de Madrid, centre de tot, es pot anar radialment en gran velocitat a qualsevol lloc però no es pot anar de Barcelona a València ni viceversa.
Amb aquest nou atac es posen al dia vells conceptes diglòssics, però no podem passar per alt que ara això té una significació diferent de la que tenia en el temps de la dictadura.
Perquè aquesta decisió d’ara l’han haguda de prendre forçant la maquinària, amb la impugnació als tribunals, per part del PP, del decret lingüístic del govern valencià, l’anomenat ‘Decret d’usos institucionals i administratius de llengües cooficials‘. I això significa que, a diferència del passat, l’estat espanyol ja no ataca els ciutadans un a un en la seua desprotegida individualitat íntima, sinó que ataca la institució d’autogovern dels valencians, representativa del vot popular, i el funcionament democràtic d’aquesta institució –i les del Principat i les Illes, també. Cosa que inevitablement eleva l’enfrontament a un grau superior. Fins i tot si els polítics valencians se senten incòmodes amb aquesta conseqüència, com de fet s’hi senten avui la majoria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada