Història
La Universitat de Cervera, santuari de l'adoctrinament borbònic
Marc Pons
Tarragona. Diumenge, 3 de desembre de 2017
La
Universitat de Cervera, creada per l'administració borbònica després de la desfeta catalana de 1714, va ser instaurada amb l'objectiu d'
adoctrinar els cadells de les elits catalanes en la ideologia autoritarista, despòtica i unitarista del règim borbònic. L'antítesi del sistema polític i cultural català desballestat dramàticament el 1714. La seva fundació, precedida pel tancament de les set universitats catalanes, obeïa a un pla dissenyat per
Felip V i els seus ministres Macanaz i Patiño per acabar amb el sistema universitari català, allò que el règim borbònic considerava nuclis de formació de rebels. I va venir inevitablement acompanyada d'un formidable espoli documental que tenia el clar propòsit d'esborrar la història i despersonalitzar el país. Daniel Gotthilf Moldenhawer, director de la Biblioteca Reial de Dinamarca entre 1788 i 1823, diria de la Biblioteca Nacional de España, creada el 1711, que “la major part dels seus fons documentals procedien de Catalunya, perquè es considerava sediciosos els catalans, [i quan] van destruir els palaus i les universitats, van enviar llibres i manuscrits a Madrid”.
El fals mite de la Cervera borbònica
Abans d'entrar en matèria cal aclarir una qüestió —un fals mite elevat a la categoria d'estigma— que tradicionalment ha relacionat Cervera amb la seva adscripció al bàndol borbònic. Els professors Agustí Duran i Sanpere, Josep Benet i Morell i Josep Llobet i Portella han demostrat repetidament que a Cervera no hi havia més borbònics ni tenien més pes polític que a Vic o a Barcelona, per posar dos exemples de places demostradament austriacistes. Expliquen i demostren que el que va passar a Cervera és el mateix que el que va passar a Vic. Que, en els dies previs a l'ocupació borbònica, es va produir una
silenciosa transferència de poder entre les faccions locals, amb el propòsit de salvar vides i béns. Això que al bot ens pot semblar una traïció als esforços de les classes populars en la defensa la causa, era molt habitual en aquella època. Arreu d'Europa. No oblidem que aquestes decisions eren exclusives de les elits representatives. En canvi no ho eren les
declaracions de resistència a ultrança, que proven que a Barcelona les classes populars s'havien apoderat del seu destí i marcaven l'agenda política de la classe dirigent.
La universitat borbònica de Catalunya
Dit això, queda clar que el nou poder hauria pogut establir la universitat borbònica de Catalunya a Vic o a Barcelona. En aquella decisió política, però, hi pesava també un altre factor: el model universitari castellà. A Castella les grans universitats (Salamanca, Alcalá o Santiago) estaven fora dels grans centres del poder polític (Madrid) o econòmic (Sevilla). En la història castellana hi havia una reveladora tradició que consistia a separar, si més no geogràficament, els centres de cultura i els centres de poder. Cervera estava situada en un punt relativament equidistant entre els dos grans centres universitaris catalans anteriors a la Guerra de Successió (1705-1715): Barcelona i Lleida, que, a la vegada i per aquest ordre, havien estat els dos grans centres polítics, demogràfics, econòmics i culturals del país. I encara que podria semblar que el règim borbònic pretenia fer una “cosa” nova amb les restes de les dues velles i liquidades, la relació dels primers cancellers —l'equivalent als rectors— i dels primers catedràtics, ens revela que
el món acadèmic català va ser objecte d'una profunda i horrible purga política.
Una universitat política
Les presses per desballestar el que en la ideologia del règim borbònic es consideraven nius de formació de rebels —sobretot la Universitat de Barcelona, perquè la de Lleida havia estat reduïda a cendres el 1707— era tanta que es va donar carta de naturalesa universitària a un pintoresc campus format per habitacions convertides en aules i repartides per les principals cases de Cervera. El 7 de gener de 1715, tres mesos i escaig després de la caiguda de Barcelona, començaven les classes amb tants catedràtics com estudiants. La documentadíssima correspondència que en aquells dies intercanvien catedràtics de la nova universitat i elements del nou poder polític i militar ens revela que el cos docent va ser nomenat a dit per les autoritats del règim, en un acuradíssim procés de selecció on
prevalien els criteris clarament polítics. L'aparell docent de la Universitat borbònica de Cervera seria proveït de borbonistes convençuts i d'elements que durant el conflicte successori no havien manifestat la seva postura i que, acabada la guerra, s'havien convertit en entusiastes divulgadors de les virtuts personals del primer Borbó hispànic i del seu règim polític.
Una universitat dirigida pel poder
El primer canceller oficial, nomenat personalment per Felip V, seria, reveladorament,
Francesc de Queralt i de Xetmar. Era l’11 de maig de 1717 i havien passat dos anys i mig de la caiguda de Barcelona i un any i mig de la publicació del Decret de Nova Planta. El primer canceller era descendent directe del comte de Santa Coloma, virrei hispànic de Catalunya, que en els anys previs a la Revolució dels Segadors (1640-1652) havia convertit la seva oficina en un cau de contraban i corrupció i que, durant la diada del Corpus de Sang (1640), havia ordenat als Tercios de Castilla disparar contra la multitud que reclamava l'alliberament dels dirigents polítics del país empresonats. Els Santa Coloma havien estat històricament a recer del poder central hispànic, el 1640 i el 1705. Seria canceller de la Universitat fins al 1725, any en què es va signar la pau política entre Borbons i Habsburg i va retornar part de l'exili català de 1714. El primer canceller va morir en circumstàncies misterioses als trenta-vuit anys, i seria reveladorament succeït pel seu germanastre Narcís de Queralt i de Reart després d'un interregne nebulós.
Una universitat doctrinària
Els successors del
clan Santa Coloma no desmereixerien la naturalesa —elevada a categoria— d'aduladors del règim borbònic que imperava entre el cos docent de la Universitat de Cervera. Era condició
sine qua non per exercir. No cal ni dir que a les aules de les facultats de Teologia, Cànons, Lleis, Medicina, Filosofia i Humanitats, que es van anar inaugurant progressivament, el català era una llengua humiliada i desprestigiada a propòsit i proscrita acadèmicament, reclosa en l’àmbit informal de relació entre estudiants al pati, a la taverna o a la casa de “tafura” (de joc i prostitució). En aquelles aules es faria difusió per primer cop de la ideologia —fabricada en l'administració borbònica— que relacionava la llengua i la cultura catalanes amb la gent rústica i
illetrada, que representaven el passat i la derrota. També en aquelles aules es negaria, per primer cop, la història i la identitat catalana, i s’instruiria —s'adoctrinaria— en la ideologia borbònica que enaltia la figura d'un rei, màxima representació d'un règim polític que havia destruït l'aparell polític i econòmic de Catalunya i que havia causat la ruïna, l'exili o la mort de milers de catalans.
Una universitat propagandista
L'art és el reflex del pensament d'una època. I una poderosa arma de propaganda política. Aquesta va ser la divisa del règim borbònic quan va assignar, consecutivament, la construcció de l'edifici definitiu als arquitectes Soriano, Marín i Cermeño. Era l'any 1726, onze anys després de la inauguració del primer curs acadèmic, quan s'enllestia la façana principal. L'estil barroc inicial, evolucionat cap a unes formes neoclàssiques, ens revela no tan sols les preferències arquitectòniques que imperaven en la cort de Madrid, sinó també una forta càrrega ideològica que es volia projectar cap a la societat, relacionada amb el contrareformisme catòlic i la pretesa il·lustració borbònica dominada per la Inquisició. La Universitat de Cervera va ser dissenyada com un edifici que havia de ser totalment hispànic, no tan sols en la doctrina ideològica que s'impartia a les aules, sinó també constructivament en l'aspecte estètic. La Universitat de Cervera va ser concebuda pel règim borbònic com un
efectiu instrument d'adoctrinament de les classes destinades a ser les elits del país.
Un segle XVIII en blanc
Per la Universitat de Cervera hi van passar milers d'estudiants, cadells de les classes dirigents catalanes sorgides de la derrota de 1714, que es convertirien en les elits científiques, acadèmiques i mercantils catalanes del segle XVIII i primera meitat del segle XIX. Aquest és el gran actiu, innegable, que la Universitat de Cervera llega a la història contemporània de Catalunya. Fins que va tancar definitivament el 1842, coincidint amb la reobertura parcial de la Universitat de Barcelona, bressol de la Renaixença cultural i política catalanes de la centúria del 1800. Alguns d'aquests elements, curiosament, van tenir una destacada participació en els conflictes independentistes de les colònies hispàniques d'Amèrica. Posicionats al bàndol independentista o al bàndol colonialista. Cap d'aquests elements, però, va recollir el testimoni de la derrota de 1714. La supressió del sistema universitari català i la seva centralització a Cervera, perpetrada amb el propòsit d'acabar amb els pretesos nius de formació de rebels, faria bona la cita castellana que diu “
Piensa el ladrón que todos son de su condición”.
30.11.2017 19:34 
