estirant del fil…
[No escrivim èglogues] · [Bloc intermitent]
[De memòria] Amb V de Vinader
[Col·laboració publicada ahir a media.cat,
a propòsit de Xavier Vinader]
David Fernàndez ·
Toc, toc. 2012. I la professió, ben tocada i mig acomiadada, tentineja. Fa temps. Hi ha periodisme encara?
Cercant respostes, quan fitar enrere és sempre imprescindible per
seguir endavant, arrenquem l’any remenant les lliçons apreses de la
darrera trobada amb en Xavier Vinader. Quan el veus, tanques la boca,
obres bé els ulls i afines l’orella. Transmissió de saber, testimoni
heretat: la memòria silenciada d’on venim, l’art d’aixecar i remenar la
catifa, la voluntat –sovint ingènua- de cantar les 40 al poder sense
pensar en els riscos, enmig de l’opció triada de ser pedra incòmode a la
sabata dels manaires. De deixar-s’hi la pell en l’intent de posar el
dit a la nafra, de no procurar mai pel delicat estomac del poder o de
burxar en totes les martingales econòmiques de Can 60.
Mil. Mil preguntes per a cada història. I mil dificultats.
Com aquell Brecht que es requeria per ‘les cinc dificultats per a dir la
veritat’: el valor d’escriure-la, la capacitat per cercar-la,
la responsabilitat de dir-la, l’encertar de trobar els codis i l’ús de
canals adients per saber difondre-la. En ‘Vina’, reconvocat avui com
l’amenaça silenciada i l’esperança bandejada del bon exemple. Modèlics
trànsits bíblics, va sobreviure resistint la dictadura i, per fer el
mateix, fer periodisme, va ser empresonat per la democràcia. Alguns, els
de sempre, ens ho volen fer oblidar. Hi ha silencis que encara duren i
perduren. Perquè Vinader és també antídot. Contra l’oblit. (…)
Davant la degradació i la deriva, tenim alternatives: nosaltres mateixos. Això ens diu. I porta raons acumulades. Qui
recerqui mètode per protegir el periodisme del mateix periodisme, pot
trobar en la pràctica de Vinader l’algoritme de la llibertat
d’expressió. És clar i és català: dubtar sempre, no conformar-se mai amb
la primera resposta i furetejar totes les coses que hi ha darrere les
coses. Fèrtil mètode vinaderià elevat al cub de la seva màxima:
preguntar, repreguntar, contrapreguntar.
Ho broda i ho aborda amb passió: periodisme és vigilar permanentment les estructures de tot poder constituït. Periodisme
és contrapoder, consciència crítica en una societat cada cop més
injusta i desigual. Potser també més absurda i surreal en aquest XXI.
Prou que ho sap en Vinader, que ha conegut totes les limitacions, totes
les imposicions i cadascuna de les misèries de la professió. De les
camises blaves a les redaccions i el jou i les fletxes a les capçaleres,
a l’exili i la presó per denunciar les trames del terrorisme d’estat
ultradretà. Passant per les mediocres pressions econòmiques dels amos
dels mitjans –que només tenen interessos- fins arribar –símptoma i
senyal- a l’aclaparadora absència actual d’equips d’investigació en
condicions.
Periodisme de referència, el de Vinader, front l’altre periodisme de reverència que ens assetja. Massa
coses quan t’interpel·la el pertot. Però dels desordenats gargots
apuntats el 2011 tot escoltant-lo, retenim tres apunts rabiüts vers la
lúcida lectura que fa del que es cou. L’auge del periodisme light,
l’autocensura i la corrupció, que també està sent periodística. Idò.
Ú i a pams, que fa pujada. Periodisme aparador:
superficial, de pindoleta i disseny, que ens bombardeja amb tot per no
fer-nos entendre res i combregar amb els insuportables monòlegs del
poder. Freturant dels elements que ens ajudin a entendre, analitzar i
reflexionar sobre el què passa i els seus perquès; mancat de les claus
que contribueixin a tenir criteris propis i a forjar-nos opinions
lliures.
Dos i ull viu, sota la llosa de la inquietant autocensura. Fabricada avui pels mateixos periodistes. La
censura en minúscula, pragmàtica, subtil, invisible, que rutlla sense
adonar-nos-en. Argumentari postmodern de silencis imposats, impostats:
“políticament incorrecte”, “això no toca”, “ja saps on estàs
treballant”, “qui paga mana”, “hi ha marro però millor no ficar-hi el
nas”. Acontentar l’amo, aferrissar-se a la cadira i –ulls clucs i ànima
cega- menysprear els més humils, via cultura dominant de la por. Això
diu Vinader. Avui. Aquí. Ara i encara.
I tres. D’alerta: el periodisme prostituït. En un
temps on fins la hipocresia i el cinisme ja és de pèssima qualitat, a
Vinader l’amoïna la cada cop més sovintejada presència de periodistes en
tèrbols sumaris judicials als Països Catalans. Relatius a xarxes
delictives, teranyines de narcotràfic o trames de corrupció policial.
“Periodistes acostumats a traficar amb la informació i treure benefici
personal de les seves relacions” afirma. I ens recorda que un dels
investigadors policials li va escatir: “després d’observar els seus
moviments queda clar que no seran, des d’un punt de vista jurídic
estricte, delinqüents: però són uns penques”. Periodisme patètic, el
titlla Vinader: aquell que viu de fer la ola a personatges de la pitjor
moralitat. I ens recorda que hi ha línies vermelles que no es poden
creuar ni en el pitjor dels casos ni en les més maldestres
circumstàncies. Abans es plega que travessar la línia de la
(in)dignitat.
Paraules directes a la neurona en els temps del capitalisme
senil, que recorden les mítiques proferides per Toni Negri a ‘El tren
de Finlàndia’: “Segueixen les ràfegues idiotes de les preguntes
dels periodistes. A propòsit convindria aprofundir en el caràcter
bestial de la ignorància i l’arrogància d’aquesta corporació, reprendre
el discurs, no simplement sobre la corporació —brutal i mesquina, però
tal vegada millor que altres—, sinó més aviat sobre els periodistes, en
singular, qui els paga, relacions de negocis, corrupció…». Avui, tot
acaba surant, alguns sumaris oberts als jutjats de Barcelona escateixen
la dimensió de la pandèmia.
Ahir, avui, demà, doncs: el present incert com a cruïlla del passat i el futur.
Mirar enrere, vés quines coses, i trobar el futur. A vegades cerquem
referències llunyanes que ens aixopluguin, altres miralls on veure’ns i
respostes distants on trobar-nos. I resulta que la sortida és a tocar.
Ben al costat i al llindar de la potència de la memòria. Perquè la
resposta és encara tancada a casa i no mès dallà de nosaltres mateixos.
Si les preguntes són les mateixes potser que les respostes també.
Alternativa memòria: nosaltres i els nostres i tot el 1939 a recer. I la
V de Vinader amb l’ HC de Huertas Claveria. I la MR de Montserrat Roig
amb la RB de Ramon Barnils. Que tornin totes i tots. I tornarà el
periodisme. Perquè quan memòria i futur coincideixen no hi ha derrota
possible.
És l’altra doctrina Vinader, contra aquella altra que el va
empresonar per recordar-nos, en una latent violència declarada, els
rigors de la llei del silenci, el pes de la mordassa i els odis del
poder. Rebobinem, doncs, la llargària i fondària d’on venim.
Per assumir el repte de la llibertat: molt més difícil i en pitjors
condicions ho van tenir tots ells sota el franquisme i van reeixir i
sobreviure. Més encara quan Vinader no vindica avui cap miracle.
Reivindica una mica, ni que sia, de periodisme. Esperançat en la
regeneració, prova de donar-nos claus i fils i agulles per si en
serveixen en la tasca d’enfilar altres horitzons, albirar nous camins i
seguir avançant. Vocació, mètode, armament cultural, coneixement profund
de les realitats socials i consciència crítica. Periodisme és, ens
xiula al moll de l’ós per passar-nos la fórmula, “convertir-se en
bastions de resistències davant la banalització imperant, davant la
corrent que tot ho converteix en espectacle”.
Amb V de Vinader: “feu del periodisme una trinxera d’ètica i
rigor, blindeu-vos davant tot desànim i disposeu-vos a fer-ho cada
vegada millor i anar cada cop més lluny”. També amb una mica de V de valentia, punt mig entre la covardia i la temeritat, segons la Grècia antiga.
Periodisme en temps convulsos. I per cloure, metàfora que
camina, Vinader parafrasejant Sarrionaindia: mentre no aprenem a
furetejar la foscor no sabrem escriure amb claredat. És la via
Vinader, estri en la caixa d’eines de qui vulgui. Gràcies, mestre;
gràcies, crack. Seguirem aprenent. Preguntant-te. Repreguntant-nos.
Contrapreguntant-los. Que és com s’arriba arreu i enlloc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada