ANEM
CAP A LA INDEPENDÈNCIA...(51). LA
INDEPENDÈNCIA
HA GUANYAT,??-TENIM PARLAMENT INDEPENDENTISTA,??, I ARA QUÈ ??-
EMPAT TÈCNIC I EMBOLICA QUE FA FORT. BON ANY 2016.
En
plenes festes de Nadal, i de debò que em pensava que enguany (2015),
i després del conte de Nadal,- que espero ús hagi agradat-, no
haguera de fer cap més capítol d'aquesta sèrie d'ANEM CAP A LA
INDEPENDÈNCIA...(51). Però les circumstàncies ha fet que l'he
començat ha escriure'l després del Concert de Sant Esteve que ha
ofert l'Orfeó Català des del “seu” Palau de la Mùsica - amb
permís d'en Millet-. Per cert un gran concert en el qual
s'acomiadava el seu director Josep Vila, que ho ha estat durant 18
anys, i que després del “Cant de la senyera”, s’han tornat a
veure moltes estelades i crits d’independència des del públic,
encara que no tantes com els darrers anys. Continuo seguit del
partit de la Selecció Catalana contra la Selecció Basca que guanyat
0 a 1 al Camp Nou en un partit que ha tingut l'assistència de
51.224 espectadors.
Una
CUP més dividida que mai.
Si
avui és un dia clau per desencallar el Procés, que ja esta bé de
tantes assemblees, del que SÍ-NO, que SÍ-TAMBÉ, o vès a saber
que. Dic això perquè:“Aquesta
vigília de Nadal passada, com faig molts dies al matí, quan estic a
Sitges, estava fen el cafè en llet amb les pastilles i l'ordinador,
un costum que faig sovint al Bar L'Aixeta de Sitges principalment o
altres llocs, i així surto de casa. Doncs com que sembla que hi
tingui el despatx, sempre trobo algú per fer petar la xerrada i
mantenir els contactes, va entrar una amiga, ja granada, que és de
la CUP, i després de parlar del bé i del mal , arribarem al moll de
l'os, de com acabaria el tema Junts pel Sí-Cup , i que votarien en
la famosa assemblea de diumenge 27D- tot són 27...- ,ella era
optimista i fins i tot fèrem una juguesca d'un dinar , que pagava el
qui perdia , ella dient que votarien SÍ i jo deia que sortiria un
NO, i encara ho penso i així va acabar la cosa. Tot seguit entraren
tres o quatre membres de la CUP sitgetana, entre ells un amic
d'aquesta organització molt més jove que nosaltres, darrere d'ells
van entrar sis o set nois i noies d'aquest grup polític, i que en
coneixia a uns més que els altres, i que s'assegueren al voltant d'
una taula mitjana si estaren més d'una hora llarga que parlaren i
debateren-discutiren acaloradament dintre d'un ordre, això si,entre
patates braves, olives i cerveses, ja em vaig imaginar si les
disputes ideològiques d'aquella colla anaven així ,com anirien les
del diumenge a Sabadell amb un aforament de 3577 participants.
Després off
de record
em comentaren que veien que la cosa anava molt justa, i que mai
havien vist una CUP local tan dividida, per altra banda em digueren
que el que preocupava més en general era com quedaria la CUP, i els
seus diferents moviments després de les votacions i les disputes
ideològiques de l'Assemblea del 27D a Sabadell,i així quedarem que
ens veurìem un altre dia per discutir la jugada.”
Ho
deixo, aquí, amb la incògnita que passarà demà a Sabadell amb la
famosa assemblea de la CUP, un fet que fa trontollar Catalunya o com
a minin l'independentisme.
'ambient
i resultats de l'Assemblea de la CUP a Sabadell.
I
arriba el diumenge dia 27D, que ens pensaven que definitivament seria
caixa
ho faixa, per
desencallar aquest procés Cap
a la Independència
que sembla que formi part de l'Star
Wars
, i estigui tocat pel mal averany del costat osbcur
de la força,
i els que pel 27S, l'original, dèiem que aquesta vegada ho teníem
bé, doncs teníem per votar dues forces independentistes que després
sumarien i no hi hauria cap problema , doncs com veieu no ha estat
així i a més han passat tres dies 27 i el més calent és a
l'aigüera i si no guaiteu:
L'embolica
que fa fort.
Amb
la primera
votació,
s'aconsegueix una lleugera majoria dels contraris a pactar un govern
amb Junts pel Sí, doncs l'opció que opta per no investir Mas és la
que més vots ha sumat, 1.418.
Amb
la segona votació, s'imposen els del no a un govern amb Junts pel Sí
i cal una tercera i definitiva votació, els del no investir Mas
obtenen 1.512 vots, 30 més que l'opció d'arribar a un acord , i en
la segona votació la militància i els simpatitzants inscrits de la
CUP van decidir que el primer i el segon escenari són els que es
votaran en una tercera i definitiva ronda. La segona opció, la del
no a Mas, ha guanyat amb 1.512 vots i s’ha quedat a ben poc
d’assolir la majoria (49,70%). De fet, en cas d’haver assolit
dotze vots més, hauria aconseguit el 50% i hauria guanyat. El primer
escenari, el qual fa referència a un sí a la investidura de Mas, ha
obtingut 1.482 suports (48,71%). El tercer escenari que s’hi
votava, en canvi, ha sumat 28 vots (0,92%) i ha quedat eliminat. Hi
ha hagut 6 vots nuls i 14 de blancs, o sigui que tot plegat esta més
just que un pany de cop.
I
llavors es fa una definitiva, es pensaven, tercera votació, i per
acabar-ho d'arreglar en aquesta tercera votació ès produeix un
empat tècnic (a 1.515 vots) que no resol la investidura, o sigui un
altre element a aquesta novel.la de misteri per resoldre aquest
empat a 1.515 vots. Una assemblea nacional de la CUP que no podia
portar més intriga i que pel seu resultat tan rocambolesc serà
recordada eternament. I
ara què, de nou?.
Doncs, ara la pilota és a la teulada de la CUP, que s'espavilin!, no
ús sembla?, que ja esta bé de tant tocar el voraviu. El gabinet de
premsa de la CUP, ha explicat que s’ha convocat el Consell Polític
i el Grup Parlamentari pel dia 2 de gener del 2016 per decidir sobre
el resultat de l'Empat
tècnic (a
1.515 vots)
en la tercera votació de l’Assemblea de la CUP, perquè si
és tenen de fer noves eleccions, serem una riota que la del Netol
quedarà petita. I de fet no res estrany que amb aquest desori els
independentistes (Junts pel Sí- CUP- ERC, i etc.) en les passades
Eleccions Espanyoles del 20D s'hagin perdut al voltant de 800.000
vots
I
amb aquesta incertesa de pel.licula de por, (un empat tècnic a 1.515
vots, que no m'ho puc creure) ,
n'anirem
parlant, tot anant cap a la independència..., i ús torno a desitjar
un BON ANY 2016.
Ildefons Cerdà va construir l’Eixample de Barcelona seguint la càbala jueva?
Acaba de sortir publicat el llibre 'La Barcelona de Cerdà. La
càbala i la construcció de l'Eixample' (Angle Editorial)
S’acaba de publicar el llibre ‘La Barcelona de Cerdà. La càbala i la construcció de l’Eixample‘ (Angle Editorial). En són autors l’historiador Francesc Xavier Hernàndez Cardona (1954) i Mar H.Pongiluppi (1984),
il·lustradora, escultora i escenògrafa. El polifacètic Hernàndez
Cardona fou l’iniciador del Museu d’Història de Catalunya i el Centre
Cultural el Born i és autor d’una trentena d’obres, com ara la ‘Història
militar de Catalunya’, en quatre volums. Ara ha decidit d’escriure,
juntament amb la seva filla, un llibre amb una hipòtesi no tancada, però
molt suggeridora. S’ha preguntat si l’enginyer Ildefons Cerdà (1815-1876) va construir l’Eixample de Barcelona seguint elements de la càbala jueva.
Cardona ha superposat el pla original de Cerdà amb el pla de
l’esquema de l’Arbre de la Vida, element clau de la càbala jueva. I és
sorprenent de veure que elements de l’Arbre de la Vida corresponen
exactament amb elements clau del pla Cerdà. La corona jueva, per
exemple, es correspon amb la plaça d’Espanya; la Saviesa és la plaça de
Francesc Macià; el Seny, l’antic cementiri jueu; la Misericòrdia, la
Travessera; el Coneixement, damunt la plaça de la Universitat; la
Bellesa, damunt la plaça de les Glòries Catalanes, etcètera. Ací en
podeu veure un vídeo. El pla Cerdà i l’Arbre de la Vida.
El llibre, en format de regal i molt ben il·lustrat, explica d’on
podria venir aquesta curiosa relació. ‘Cerdà era maçó. I no sabem si era
jueu o no. Podria ser que fos judaïtzant, simpatitzant, o que fos
criptojueu. O que efectivament hi arribés a través de la maçoneria de la
qual ell formava part. Perquè la maçoneria té una forta fonamentació
amb les religions orientals. De fet, el fundador de la maçoneria
s’atribueix a l’arquitecte del Temple de Jerusalem. I molt de
l’imaginari i terminologia maçons estan influenciats pel judaisme.’
Un altre element que el llibre té en compte és la distància entre
cada illa de cases. Hi ha 133 metres (113 d’illa de cases, 10 de carrer,
i 10 de les dues voravies). Solà Morales va teoritzar sobre el perquè
dels 113 metres de cada illa de cases. Hernàndez, sobre el total de 133.
‘Buscant la via simbòlica, vaig trobar que els maçons, en algunes
cerimònies, juren damunt el salm 133 del Cant Gradual del Rei David. És
el salm en el qual els jueus tornen del captiveri de Babilònia i
construeixen la nova ciutat de Jerusalem. Aquest llibre obre més portes
que no pas arriba a conclusions. Expliquem el que hem trobat, i si algú
vol continuar la recerca, endavant. Tinc 61 anys, i no tinc temps per a
fer llargs projectes de recerques. Però sí apuntar coses que anem
trobant i que ens semblen massa coincidències alhora’, escriu Hernàndez.
Aquesta possible connexió amb la càbala de l’Eixample de Barcelona no
és l’única que va tenir el projecte. ‘El respecte i continuació de les
vies romanes, o els camins dels enginyers civils del segle XIX, també es
poden llegir sota l’obra de Cerdà’, afegeix.
L’obra també recorda la forta vinculació política d’Ildefons Cerdà.
‘Honor i Glòria a un dels més lleials fills de la terra’, com diu al
pròleg. ‘No oblidem que Cerdà, cosa que s’acostuma a amagar, és qui
proclama, juntament Baldomer Lostau i Prats, vice-president de la
Diputació de Barcelona, l’estat català en favor de la llibertat de
Catalunya l’any 1873. De Lostau se sap. De Cerdà, no tant –explica–. Si
Prim, Xifré, Cerdà, o Víctor Balaguer eren maçons, no era per a prendre
cafè. Jo cada vegada estic més convençut que ells tenen un projecte
nacional important per a Espanya, que ara en diríem tercera via, però
que si no tira endavant, estan disposats a proclamar l’estat català per
tirar endavant aquest nou país industrial, emergent i modern.’
Els xefs Carme Ruscalleda i Paco Pérez ens donen idees profitoses i originals per reciclar el menjar
que ha sobrat dels àpats nadalencs
TRINITAT GILBERT Barcelona
01.
Els canelons són un clàssic per reutilitzar les sobres del dinar de
Nadal. 02. Carme Ruscalleda ens proposa receptes per no llençar el
menjar d’aquestes festes. / DAVID BORRAT
Un cop acabat l’àpat de Nadal és molt probable que a la
cuina encara quedi carn d’olla, rostit i alguns torrons. Per això, per
Sant Esteve la saviesa i la necessitat culinàries van inventar un plat
per reciclar aquests aliments, convertint-los en canelons. Però ara, a
la majoria de les llars, els canelons es fan sense esperar les sobres
del dia 25, perquè l’organització mana a l’hora de cuinar, i per tant
sempre acaba sobrant molt de menjar. Així doncs, què es pot fer amb tot
el que no ens hem menjat?
A Sant Pol de Mar, la xef amb més estrelles
Michelin del món, Carme Ruscalleda, ha ideat tres plats per aprofitar la
carn d’olla, el rostit i, fins i tot, els canelons. Amb el que ens
queda de la carn d’olla, la pilota, el pollastre, la vedella, el porc i
la botifarra cuina el plat que ella anomena cassola de llenties,
carxofes i carn d’olla.
Comença tallant la carn a talls de dos centímetres.
Ho deixa reservat i tot just després fa un sofregit amb ceba picada,
porro i carxofes laminades. Quan ho té cuit, hi afegeix tomàquet ratllat
i una polpa de nyora. Ho deixa confitar tot. Un cop el sofregit està
fet posa a coure 250 grams de llenties pardines en una olla amb aigua i
una fulla de llorer. Quan arrenca el bull, hi posa salt i les deixa
coure a foc molt lent i amb la tapa de l’olla mig posada.
Li caldrà ben bé mitja hora per comprovar que les
llenties ja estan cuites. Ara ja té gairebé el plat llest. Escorre les
llenties (en reserva sempre el suc de la cocció) i les aboca a la paella
on hi ha el sofregit. Hi incorpora els talls de carn d’olla i, perquè
tot plegat tingui suc, hi posa l’aigua de la cocció de les llenties.
“M’ha de quedar una mica caldós”, comenta Ruscalleda. Ho torna a deixar
coure tot junt a foc lent durant dos minuts, i ho afina de sal i pebre.
Quan l’està a punt de servir al plat, hi afegeix porradell picat. Primer
plat, fet.
Ara és el torn del rostit de Nadal, és a dir, l’au
que es farceix amb prunes, pinyons i panses. “Les croquetes són una
solució bona i clàssica”, diu la xef, però ella ens ofereix una nova
opció: uns raviolis d’espinacs, de rostit i de xampinyons.
La verdura és una de les seves aliades com a
solució saludable per als plats proteics de Nadal. Fins i tot per a la
salsa dels raviolis, Ruscalleda pensa en una salsa verda, que lligui per
fora amb els ingredients de dins. Comença el plat fent la salsa verda.
Renta els espinacs, els posa en una safata de forn amb un rajolí d’oli i
sal. Els cou a 190º durant 7 minuts. Després, els barreja amb llet
descremada, formatge ratllat i ho tritura a temperatura màxima. A la
cuina del Sant Pau, Ruscalleda ho fa amb el robot de cuina més conegut,
la Thermomix, però a casa amb una batedora també es pot fer. Quan ho ha
batut, ho afina de sal i pebre. Ho cola i ho reserva.
A continuació toca fer els raviolis. Salteja en una
paella els xampinyons, que ha tallat prèviament a daus. Els salpebra i
els barreja amb els daus de les sobres del rostit de Nadal. Ho torna a
afinar de sal i pebre. Quan ho té fet, renta les fulles d’espinacs,
grans, i les posa ben planes sobre paper de forn, que tot seguit
col·loca damunt d’una safata de forn. Ho amaneix amb oli i sal, ho cou a
190º durant un minut. Un cop cuit, ho retira del forn i posa damunt de
cada fulla d’espinac la barreja de rostit i bolets. Doblega cada fulla
sobre ella mateixa, tot fent uns paquets que recorden ben bé els
raviolis. Els manté sobre el mateix paper de forn on ha cuinat les
fulles, perquè ho tornarà a posar tot fet al forn a 190º durant tres
minuts i amb un fil d’oli per sobre. “El plat s’ha de servir calent, i
per això l’escalfem amb tota la preparació feta”.
Si per Sant Esteve també queden canelons sense
menjar a la safata, Ruscalleda proposa reconvertir-los en bombes de carn
de caneló, patata i col, una opció molt innovadora que agradarà als
amants dels plats originals. Una altra idea, “coneguda”, diu, és
arrebossar els canelons i fregir-los, ja que així agafen un nou gust.
Truita i coca de recapte
Al restaurant Miramar, a Llançà, el xef Paco Pérez, amb cinc estrelles
Michelin, aposta per una truita per reciclar la carn d’olla. Talla la
carn ben prima i la salteja en una paella amb all i julivert. Un cop
fet, hi aboca els ous, batuts, que cobreixen tot el saltejat. Pérez
proposa servir els trossos de truita en un plat fondo, perquè per sobre
s’hi pot posar una mica del brou de l’escudella, si és que també n’ha
sobrat. “Així el plat es podria menjar amb cullera”. Si no, la truita
sola, amb forquilla i ganivet. Pel que fa al rostit, el cuiner, amb
restaurants a Llançà, Barcelona i Berlín, proposa una coca de recapte.
La base de la coca es pot fer a casa, amb farina, aigua i una mica de
llevat. Un cop amassada i deixada reposar, s’aplana i es posa per sobre
la carn del rostit, tallada ben prima. Per sobre també hi aboca el suc
del rostit, per fer la coca més melosa. “Si es té a mà, tòfona, que ara
en comença la temporada, i si no, formatge. I cap al forn”.
Per a aquests dos plats, Paco Pérez suggereix
maridar-los amb cava si es vol. “Tot just ara el meu equip creatiu i jo
ens hem aliat amb el Celler Jaume, de Codorníu, per investigar els punts
de connexió de la meva cuina amb el cava”. La idea és treballar junts
perquè un món i l’altre vagin de bracet. “Faré un menú al Miramar
inspirat en els caves de Codorníu”, diu Pérez. “I el xef també farà
activitats promocionals de la marca”, comenta l’enòleg del celler de
Sant Sadurní, Bruno Colomer.
I amb els torrons, què es pot fer?
El pastisser Lluís Costa, conegut per ser el guanyador del millor
croissant de l’Estat, explica que si no ens acabem el torró de Xixona,
amb el que sobri se’n poden fer unes postres amb iogurt i trossets
esmicolats de torró. La barreja enfortirà els gustos tant del iogurt com
del mateix torró. “Amb el de gema cremada es poden fer unes postres
llamineres posant-hi nata muntada per sobre i coronar-ho amb maduixes”,
proposa Costa.
Les figuretes dels nostres pessebres són fruit de la invenció
popular o tenen un origen religiós que es remunta als orígens dels
temps, molt abans del naixement de Crist?
De la Roma antiga als nostres dies Pessebre (foto: blog de lloguersegur.cat)
Tot i que a primer cop d’ull el pessebre pot semblar un espai cent
per cent cristià, creat, mercès a l’impuls de Francesc d’Assís, la
mitjanit de Nadal de l’any 1223 per a la glorificació del naixement de
Jesús, el cert és que aquesta mena de representacions figurades ja es
donaven amb molta anterioritat. Segons En Pepe Rodríguez, en el seu
llibre Mitos y ritos de la Navidad, els pessebres “van
arrencar, més o menys, al mateix temps que l’Església Catòlica va
començar a tenir el control de l’ortodòxia cristiana després del concili
de Nicea (325)”. I, així, en un tros de sarcòfag de la primera meitat
del segle IV ja hi trobem representada l’adoració dels pastors, el bou i
la mula. I en un altre fragment del mateix segle, descobert a
Barcelona, hi figura una escena de l’Epifania, amb la Mare de Déu, el
Nen i els Reis. Sarcòfag de la Nativitat. Cripta de l’Església de Sant Honorat. Arles
“Així mateix, en un brodat de seda del Tresor del Sancta Sanctorum
de Letran, dins una mena de medalló orlat per una garlanda de fullatge
roig i groc, també apareix una graciosa escena de la Nativitat”. I
conclou, que a Catalunya, “l’escena del misteri de la nit de Nadal,
apareix en el nostre art medieval, esculturat en algun capitell”.
Sembla, doncs, a vista de tot plegat, que el que faria Francesc
d’Assís, en sol·licitar autorització al Papa Honori III per realitzar el
seu pessebre, no va inventar re, sinó recollir alguna mena de tradició
popular o marginal i modernitzar-la amb l’exquisidesa i misticisme
religiós que tant el van caracteritzar. D’aquest parer seria En Joan
Amades, car ell ja considerava “el seràfic patriarca d’Assís com un
notable i important propulsor de la difusió del pessebre, però no pas
com el seu fundador”. Si a això hi afegim que una llegenda va escampar
que la imatge de pedra del Nen Jesús es va convertir, per raó d’un
miracle, en un nen viu, podrem entendre encara més l’èxit de la
propagació i l’arrelament d’aquella iniciativa nadalenca.
Amb tot, el que En Pepe Rodríguez no té en compte és que ja entre els
romans, en aquestes mateixes dates, hi havia el costum de fer unes
representacions amb els déus de la llar, que eren guarnits de verd i amb
candeles a fi de recordar i evocar els avantpassats difunts. Segons la
María Pérez Ruiz, que ha estudiat aquestes divinitats casolanes en un
estudi intitulat «El culto en la casa romana», “entre les divinitats més
representades als lararis es troben Mercuri, Hèrcules, Fortuna, Bacus o
Venus”, per bé que també assegura que “tots els déus del panteó romà
eren susceptibles d’aparèixer representats a les capelles domèstiques”.
És a dir, que entre els romans ja es donava una representació escènica
familiar amb les figures de les seves divinitats. Tenint això en compte,
En Joan Soler i Amigó, ha consignat amb gran encert, a la seva Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana, que “el pessebre casolà esdevé com un santuari domèstic, mena de continuïtat dels lararis romans”. Larari romà amb Mercuri, els Lares, Geni i el déu Penat
Si, doncs, els pessebres, vinguessin a ser la continuïtat de les
representacions dels déus precristians, aquests, ¿només serien els dels
romans? ¿No hauria quedat un pòsit religiós a la Península Ibèrica que
ens permetés parlar d’aquest mateix contínuum, però a través de
les divinitats ibèriques o de les seves plasmacions simbòliques? Jo
crec que sí; que aquesta influència es pot resseguir, a nivell social,
en el primer teatre sagrat i, a nivell familiar, en el pessebre. I que
els elements de l’un i de l’altre s’entrecreuen amb una gran facilitat. El bou i la mula
Per posar tan sols un exemple, és ben sabut que antigament les
representacions de la Patum es feien a l’interior de l’església i que
constituïen un element més de la festivitat del Corpus. Ara bé: tant a
la Patum com a les processons de Corpus, la Mulassa –Mula fera o Mula
guita– tenia un paper especial. A més, el Bou del Corpus, era també un
dels entremesos que anava a la processó, al costat de la Mula. No sabem
encara exactament què representaven, però sí que es pot afirmar que era
quelcom religiós. En algunes cançons i llegendes l’ase pren el lloc a la
mula. Això ens ajuda entendre perquè al País Basc és l’Ase Roig qui
s’apareix als qui tenen relació amb el Diable o que, arreu d’Europa,
sovint aquesta divinitat precristiana pren la forma de l’ase. Per aquest
motiu podem ara comprendre per què Tertul·lià, al seu llibre destinat A les Nacions,
retreia als no-cristians que “vosaltres adoreu tota mena d’ases” i que
justament aquests gentils també retraguessin als seguidors de Crist que
adoressin un déu-ase, un déu amb cap d’ase. Amb encert ha apuntat En
Louis Charbonneau-Lassay, a El Bestiario de Cristo, que “l’ase sembla haver-se acostat a la Persona de Jesucrist més que qualsevol altre animal domèstic”. El bou de la cova. Figura d’En Joan Serramià
Els antecedents més immediats d’aquesta divinitat cristiana amb cap
d’ase cal veure’ls a la mitologia egípcia. Segons la Claude-Brigitte
Carcenac, “sovint Seth és descrit sota l’aspecte d’un ase pèl-roig, com a
Edfu, per exemple, o, fins i tot, en nombrosos papirs grecs, com un
home amb cap d’ase”. I per aquesta raó, la Carcenac creu que “un egipci
no se sorprendria de saber que Jesús muntava un ase; l’escena li
semblaria absolutament conforme al mite osiríac”. De la mateixa manera
que els primers cristians no s’havien de sorprendre si trobaven el seu
déu representat al costat d’una mula o d’un ase. L’ase, doncs, en tant
que ase o en forma de mula, té, alhora, un paper rellevant al pessebre,
al costat del bou, llevat dels casos en què hi apareixen els dos, com en
una cançó que em recorda la Teresa Clota, apresa a l’any 1949 al
Col·legi de monges carmelites de Manlleu, i que fa: “El bou, la mula i
l’ase/ donen escalfor a l’Infant;/ que Déu ens ompli la casa/ de
l’escalfor més brillant”. Mula del pessebre. Figura d’En Joan Serramià
Aquests animals domèstics no figuren en cap relat evangelista
canònic. Mateu i Lluc són els dos únics que parlen de l’Epifania de
Jesús i que en donen algun detall, el primer esmenta l’interès d’Herodes
per conèixer l’infant i descriu l’adoració d’“uns mags vinguts
d’orient”; mentre el segon només anota la visita d’uns pastors. I si,
per Mateu, tot té lloc en una casa, per Lluc els fets passen en una
posada. Res, per tant, de cova, ni de bou, ni de mula.
Una observació idèntica és, alhora, sostinguda per En Pepe Rodríguez, pel qual, “en els Evangelis
no hi ha cap text que pugui justificar l’escenificació del naixement de
Jesús en una cova o la col·laboració abnegada del bou i l’ase escalfant
l’infant diví”. Però, tanmateix, i atès que tant l’un com l’altre són
les bèsties indispensables en la imatgeria del naixement i del futur
pessebre, és evident que no poden provenir pas de la tradició
judeo-catòlica, que, en cap moment, no la va ni introduir ni imposar en
la seva litúrgia, sinó que formen part del llegat religiós precristià. I
així ho rubrica En Joan Soler: “En realitat, ni el bou ni la mula
apareixen en el relat evangèlic; són incorporats per la tradició com a
velles divinitats cereals”. En aquest sentit, l’encerta En Violant i
Simorra quan assegura que el bou i la mula “podrien ser reminiscències
de les representacions simbòliques antigues”. En conseqüència, no
s’estranya que “el mateix sant Ambrós veu en l’ase la representació dels
gentils” i que Gregori Nazianzè el presenti “com portant el pes de la
idolatria”.
Per això, sempre és un bou el que, llaurant, troba les imatges de les
Maresdedéu; i justament per això el déu egipci Apis és un bou. També
són representats en forma de toro o bou els antics déus orientals Shiva,
Visnú i Krisna. El ritus central del mitraisme, que imitava l’acte del
déu Mitra, és el sacrifici del bou sagrat. Segons En Jeffrey Burton
Russell, “el mitraisme i el cristianisme aparegueren més o menys al
mateix temps, i es pot postular una influència mútua de les seves idees,
almenys a nivell popular”. Per això mateix, a Geòrgia, per Sant Jordi,
hom sacrificava un bou i en repartia la carn entre els assistents a la
cerimònia, que la menjaven quasi com si es tractés d’una comunió. No és
d’estranyar, tampoc, que en la cultura ibèrica el bou fos una divinitat
agrària i lunar, relacionada amb la fecunditat i que, consegüentment, la
nostra tradicional escudella de Nadal hagi de contenir la carn de bou
entre les seves “quatre carns” indispensables que la composen.
Així mateix, com que el lloc d’aquest bou és l’interior d’una cova,
es pot relacionar amb facilitat amb Beigorri, la vedella vermella que
esdevé el geni guardià de les coves basques; o amb Txekorgorri, un jònec
vermell que habita en certes grutes d’Euskadi, o amb Zezengorri, el
toro vermell que guarda d’altres coves i grutes i que, en algunes
ocasions, esdevé un toro d’or. I encara es pot identificar amb
Txalgorri, el toro vermell, que, segons l’Olivier de Marliave,
“acompanya Mari o la seva família en el món subterrani”. Mari és la gran
divinitat femenina dels bascos que, segons alguns antropòlegs, té
l’origen als temps neolítics i que, modernament, s’acabarà barrejant amb
la Mare de Déu catòlica. Conformement, en algunes llegendes, també Mari
es relaciona amb Beigorri i, en d’altres, aquesta vedella o vaca
vermella viu directament en un Marizulo: és a dir, en una cova de Mari.
D’acord amb En Barandiarán, l’ihizi, un animal salvatge que viu
a les coves, “apareix sota la figura de toro vermell a les cavernes
d’Otsibarre (Camou), al Leizezulo del mont Lapar i d’Oxabio (Lizarza),
d’Usategi (Ataun), d’Askaata (Ataun), de la Cova del toro al mont
Kapildui, d’Okina, al poble d’aquest nom”. El color vermell d’aquest bou
guardià de les coves basques és transcendental a fi d’establir una
connexió amb el nostre bou del pessebre, perquè a Catalunya, tot i no
haver-hi gairebé res escrit, el que sí que sabem –per mitjà de l’Amades–
és que, mentre la mula ha de ser necessàriament negra o falba, “el bou
porta unes grosses banyes i va pintat de roig pàl·lid”. I En Joan Soler
encara ens innova: “Es diu que el bou de l’establia era roig daurat i
que el Nen Jesús li va tocar el front i li va sortir una estela blanca”.
Tot i que ell mateix ho comenti de passada, sense veure-hi cap relació
de fons, em sembla evident que hi ha un vincle entre aquest bou roig del
naixement i el bou roig del bestiari fantàstic del Capcir, Conflent i
Vallespir, que sortia per Carnestoltes, i de qui En Soler ens comenta
que “fa pensar en l’ase roig o cavall infernal, comú a tot el vessant
nord del Pirineu”.
Per acabar-ho de reblar, la relació entre el bou i el Nadal es dóna
en algunes contrades basques, car En Barandiarán explica que el soc que
s’encenia la Nit de Nadal a la llar era transportat fins a la cuina per
una parella de bous. Fet que té relació, alhora, amb la festa nadalenca
del Pi de Centelles, arbre sagrat que també és traslladat a l’Església
del poble en un carro tirat per bous. Els pastors
Un altre element essencial del pessebre són els pastors. Per les
cançons de Nadal i al llarg de la literatura neotestamentària es veu una
relació estretíssima entre Déu i els pastors. I el mateix Crist s’ha
identificat tant amb un anyell com amb un pastor. Des d’aquesta vessant,
pren un gran sentit que siguin justament els pastors els primers de
rebre la bona nova del naixement diví i els primers a adorar-lo. Així
ens és descrit en Lluc i així s’escenifica en alguns autosacramentals i
també al pessebre, a l’Anunciata: és una revelació nocturna que s’adiu
perfectament amb d’altres celebracions rituals o d’iniciació
precristianes que duraven fins a l’alba, entre les quals hi ha la famosa
“Missa del Gall” o les juntes de bruixes.
Doncs, bé: En Barandiarán, al seu Diccionario de Mitología Vasca,
ens apunta que el principal déu èuskar, Basajaun, “és el geni protector
dels ramats” i vetlla cada nit el bon son dels pastors. Sense
menystenir, alhora, que la Nit de Nadal és també anomenada la Nit de les
Bruixes. I per això mateix l’Amades hi insistia: “La intensa
intervenció dels pastors en el pessebre i l’ambient de musicalitat que
l’envaeix no són pas casuals ni arbitraris, i lògicament han d’obeir a
un origen molt anterior al pessebre i a ben segur aliè al sagrat Misteri
del naixement del Messies”. En aquest sentit és prou sabut que una de
les figuretes més representatives del nostre pessebre és el pastor que
porta un xai a coll com a ofrena a l’infant diví. Per l’Amades, “és
potser la més universal de les figures profanes i el més conegut dels
personatges que van a adorar” i “abans figurava profusament en totes les
parades i era la figura obligada en tots els pessebres familiars”. No
costa gaire de veure-hi la figura del Bon Pastor, un dels símbols més
difosos del cristianisme primitiu. Són diversos els estudiosos que ha
trobat els antecedents d’aquesta imatge entre els hitites i el món
mesopotàmic, representat com el portador d’ofrenes par al sacrifici de
la divinitat. Després o, potser a través d’una altra tradició
espiritual, la veiem al món grec i al món romà ja identificat a Hermes,
un vell déu dels ramats conservat amb idèntica iconografia, batejat
també per Aristòfanes com a “el Déu dels pastors”, el mateix epítet que
tenia el déu Pan. Segons En Benito Gerónimo Feyjoó, “el déu Pan tenia
especialíssim culte entre els Pastors, com a singular patró seu. Així,
Ovidi li diu Déu del Ramat; i Virgili i altres poetes ja [l’anomenen] Déu delsPastors”.
Per ell, “molts erudits són del parer que el déu Pan, Sàtirs, Silvans,
Íncubes i Faunes, tots eren una mateixa cosa sota diferents noms”. Hi
ha, doncs, una relació directa entre certes divinitzacions arcaiques i
la figura dels pastors, que sembla haver arribat fins al Nadal actual i,
encara, més concretament, fins al pessebre. El bon pastor grec i el romà.La filosa
Evidentment, al pessebre no hi pot mancar la filosa. L’Amades és
categòric, puix ens diu que “no es comprendria un pessebre popular sense
dona que fila”. Ultra el fet que Penèlope es va passar la vida filant,
esperant que Ulisses tornés i que el principal personatge del món mític
mallorquí és “la Balanguera” (que “fila que fila sa filosa”), també
Mari, la gran deessa basca, és representada filant a l’entrada d’algunes
coves. Segons En Barandiarán, “a Zarauz diuen que Mari desfà el fil de
la madeixa amb una debanadora d’or. També expliquen a Amezketa que Mari
té una debanadora d’or a [la muntanya d’] Aralar”. En aquest sentit, En
Resurrección María de Azkue recull que Mari s’estava set anys a les
penyes d’Amboto i set anys al mont Gorbea. I, “quan d’Amboto va a
Gorbea, porta una filosa a la cintura amb cerro d’estopa i, tal com hi
va, fila movent el fus”.
Ara, no se’m fa estrany que Penèlope descosís de nit el que cosia de
dia, ni que la seva obra tèxtil fos una mortalla: cosa que ens la mostra
com un ésser relacionat amb la mort i el més enllà, sobretot si tenim
també present que l’Odissea té entrelligats fragments de rituals
d’iniciació. Des d’aquest vessant, tampoc no és gratuït que la companya
d’Ulisses en el seu periple sigui Atena, de qui En Pierre Grimal ens diu
que “en el seu caràcter de deessa de l’activitat intel·ligent,
protegeix les filadores, teixidores i brodadores”. Per la qual cosa, la
seva estàtua, el Pal·ladi, en descendir miraculosament del cel, du a la mà esquerra “una filosa i un fus”.
En aquest caient, no és d’estranyar que les xanes asturianes –una
barreja de fada i dona d’aigua– també “filen en filoses d’or”, segons
reporta En Constantino Cabal a la seva Mitología Ibérica. O que la gran fada Melusina –que té dues germanes més– sigui també una teixidora i visqui dins d’un llac, al mig del bosc.
Això establiria una connexió directa amb les tres Moires gregues, que
presidien el naixement, el casament i la mort, i regulaven la vida amb
l’ajut d’un fil. A Roma, aquestes divinitats es deien Parques, regien el
Destí i eren també anomenades les “Tres Fades”. Per En Claude Gignebert
la relació de la filosa amb personatges mitològics serien els trets
“d’una religió que treia del gest quotidià de la filosa la certesa d’un
lligam amb el més enllà”.
L’Azkue ens detalla que “el sopar que solen tenir les filadores a
l’entorn de la mitja nit es diu sopar de bruixes”. Amb la qual cosa ara
tenim una relació directa entre la filosa i alguna mena de sacerdotessa
arcaica, que lligava la vida terrenal amb la vida celestial. El seu
vincle amb el Nadal ens el torna a revelar l’Azkue, puix comenta que
“també es diu sopar de bruixes el sopar que es té després de la Missa
del gall”.
Congruentment, i per això mateix, en un intent d’aproximar la religió
primitiva amb la que estava naixent, hom ha elaborat a les cançons
populars de Nadal, que també “La Mare de Déu/ quan era xiqueta/ anava a
costura// […]. Filava finet/ i teixia beta,/ cosia vestits/ per ‘nâ
endreçadeta.// En un coixinet/ hi feia puntetes;/ el coixí era d’or,/
les puntes de seda”. I amb la mateixa naturalitat ens és descrita cosint
en algunes representacions teatrals d’ElsPastorets, en el moment de l’Anunciació,
com així s’esdevenia alhora en la predita cançó, en què Maria, tot
cosint, “feia oració/ agenolladeta/ estant retirada/ dins una
cambreta.// L’àngel hi va entrar/ per la finestreta”. La cova
Però no només fent anar Maria a costura, el cristianisme intentava
apropar-la a Mari i a les divinitats filadores arcaiques: el fet mateix
que se l’adori en una cova és un dels senyals més reveladors del que
vinc exposant, per tal com Mari també era venerada a les coves. Els
bascos de molts pobles hi anaven en processó i li portaven regals. Si
ens hi fixem bé, el nostre pessebre tradicional també imita una
processó, on tota mena de gents, seguint un camí, porta regals fins a
una cova.
Cal veure les coves, doncs, com l’espai de revelació ritual per
excel·lència. Una gran part dels cultes antics tenien lloc al seu
interior. D’acord amb En Félix Placer, que ha estudiat la religió a
Euskal Herria, “certs llocs posseeixen un profund significat simbòlic,
antropològico-religiós primitiu, que ha perdurat en el temps. Un dels
més significatius són les coves, autèntics santuaris mítics de
religiositat prehistòrica”. Encara que alguns prehistoriadors no tinguin
clar quina mena de rituals s’executaven a les coves, almenys asseguren,
com l’André Laroi-Gournan a Las religiones de la Prehistòria,
que es tracta de “santuaris” que “presenten indicis d’una freqüentació
intensa”, i advera que “la certesa de ritus és cosa adquirida”. Per En
Mircea Eliade, una gran part dels rituals religiosos “estan relacionats
amb les coves i les esquerdes de les muntanyes, símbols de la matriu de
la Mare Terra”, especialment perquè “les cavernes desenvoluparen una
funció en les iniciacions prehistòriques”. No hem de perdre de vista
que, fins fa quatre dies, a Euskadi els akelarres s’esdevenien a les
coves. En Txema Hornilla assegura a Zamalzaín el Chamán y los magos del carnaval vasco,
que “també els akelarres tenen un esquema iniciàtic ben apreciable, i
una de les seves finalitats és encara formar fetillers”. Per ell, “hi ha
una continuïtat entre els actes i l’esperit d’aquests conciliàbuls de bruixes i d’altres de prehistòrics que tingueren lloc en els mateixos escenaris”.
Per això, atesa la sovint identificació de les bruixes i les fades, i
atès que, en molts casos, aquestes tenen el seu habitacle en coves i
grutes, no ens hauria d’estranyar que també les Mares de Déu hagin
tingut el seu lloc de culte primitiu a les coves, abans que haguessin
estat traslladades a les ermites i esglésies. En algun cas molt concret,
fins i tot, la Mare de Déu és trobada en una cova de fades. Aquest és
el cas que recull En Pep Coll a Gramuntill, entre el Collegats, on hi ha
un Forat de les Encantades, “una espluga on fa molts anys van trobar la
Mare de Déu del poble i la van pujar a l’església”. Per En Coll,
“aquest és el primer cas que sentim d’una marededéu trobada en una cova
d’encantades”. I el fet li sembla tan sorprenent que no es pot estar
d’escriure que això “ens fa sospitar si en realitat no es tracta d’una
encantada disfressada”. I, així com Mari, segons En Marliave, “posseeix
el domini del Cel”, Maria és també “la reina dels Cels”. La bugadera
És una altra figura indispensable del nostre pessebre. Per l’Amades,
“en el pessebre popular és obligat que hi hagi un riu fet amb una tira
de vidre, un bocí de llauna ben lluent o un cartó recobert amb paper
d’estany del que embolica la xocolata. Vora d’aquest riu, és obligat de
situar-hi la bugadera”. És a dir que no hi pot haver pessebre sense
bugadera, ni bugadera sense un riu. Per més que avui dia la puguem veure
com una dona normal, que renta en el que ens podria semblar una feina
domèstica com una altra, la seva relació amb les goges, les encantades i
les dones d’aigua és indefugible, car si hi ha quelcom que les
identifiqui a totes és el fet de rentar roba. Per En Xavier Cortadelles,
“deien els vells i les velles de Corçà que, a la nit, les goges sortien
i anaven a rentar roba al pont d’en Naro. La bugada, sobretot si la
roba és de color blanc, queda molt millor quan es renta a la llum de la
lluna”. La bugadera del pessebre
Així mateix, la Maria Enrich ens recorda que “hi ha una llegenda
popular del Pirineu, segons la qual, a les nits d’estiu, les fades fan
bugada al riu”. I idènticament s’esdevé amb les encantades i dones
d’aigua. En Manuel Cortès ens explica que aquestes, a “Pessonada
s’amagaven a la coma Ampla, a la vessant Nord de la muntanya de Sant
Corneli, i baixaven de nit a rentar roba al riu”. Per tant, és
inqüestionable a hores d’ara que la rentadora o bugadera del pessebre té
una connexió ineludible amb el món màgic de la fantasia popular. Però
aquestes dones no són meres invencions de la rondallística, sinó que
vindrien a ser la continuïtat d’antigues divinitats o esperits divins.
Per l’Amades és evident que “les dones d’aigua, les encantades i les
bruixes, [són] succedànies de les velles divinitats desbancades” per la
nova religió catòlica. I per En Joan Soler i Amigó, les dones d’aigües
són “deïtats o esperits femenins de les aigües dolces, de les fonts
torrents, salts d’aigua, gorgs”, que vindrien a formar part del culte
popular. Jo estic convençut que aquestes dones d’aigua o encantades
s’acabarien identificant amb la Mare de Déu, perquè aquesta en
l’imaginari del país sovint també fa de bugadera, tal com ho recull
l’Amades al seu Folklore de Catalunya: “Quan la Mare de Déu
rentava la robeta del seu infantó al riu, l’espinalba o arç blanc li
deturava i recollia les peces de roba”. I l’Andreu Ferrer ens advera a
les Llegendes de les Balears, que a Lloseta, a Mallorca,
“devora la capelleta de la Mare de Déu del Cocó, hi ha unes penyes que
el poble coneix bé. Una d’elles és planera i diuen que damunt ella la
Mare de Déu hi rentava la robeta del Bon Jesús”. És així com aquesta
vella divinitat femenina, vinculada als llocs d’aigües sagrades, i amb
actitud de bugadera, quedaria fossilitzada en una figura del pessebre. El caganer
Finalment, hom ha remarcat que “la figura més popular del pessebre
català” és el caganer. Per l’Amades, “aquesta figura era obligada en els
pessebres vuitcentistes”, la qual cosa ens deixa entrellucar la seva
transcendència ja en temps passats, que podria ser molt més gran si no
fos que, com ens avisa l’Amades, “atesa la grolleria del tema, els
tractadistes sens dubte han tingut interès a eludir-lo”. D’entrada,
doncs, sobta que quelcom relacionat amb la merda pugui tenir cabuda
dintre d’una representació que pretén reivindicar la puresa del Nadal i
del naixement de Crist. Com era previsible, les figures i elements
iconogràfics de caire escatològic es troben en les més diverses cultures
i mitologies. Tal com han indicat En Jordi Arruga i En Josep Mañà, al
seu preciosíssim llibre El Caganer, “entre els personatges més
antics d’aquesta iconografia hi ha unes estàtues egípcies de bronze que
reprodueixen divinitats, les quals són possiblement caganers”. En John
Gregory Bourke, al llibre Escatología y civilización, ens
innova que els romans i els egipcis “crearen algunes divinitats dels
excrements”. I assegura que “el Pet era una divinitat dels antics
egipcis, la personificació d’una funció natural, i era representat com
un nen arrupit que semblava que feia un esforç”.
Pel que fa als vincles entre la defecació i alguna forma de
religiositat, tenim –tal com ens advera En Pepe Rodríguez– que al
cadirat de la catedral de Ciudad Rodrigo, a Salamanca, hi ha un caganer,
i un altre amb barretina és representat en una gàrgola del portal de
Sant Iu de la Seu de Barcelona. Fins i tot, podem trobar en el nostre
rondallari, una certa relació entre la visió, la merda i la sacralitat.
La qual cosa ha fet dir a En Joan Soler que “hi ha una sorprenent
relació entre els excrements i l’or”. Però l’or, des de l’antic Egipte
fins fa molt poc, és l’element sagrat per excel·lència, símbol universal
de la divinitat.
A mi em sembla evident que antigament hi havia una connexió explícita
entre la defecació i una forma de l’espiritualitat. Ens hi aproparia
moltíssim el fet que En Bourke ens descrigui algunes cerimònies
d’iniciació arcaiques en què hi intervenen ofrenes d’excrements o
esperits relacionats amb dejeccions. Així mateix, En Victor Witter
Turner, en el seu estudi sobre la iniciació dels Ndembu, a Zambia, i de
la simbologia emprada en els rituals, ha argüit, segons la Jean La
Fontaine, “que tots els símbols combinen referències a productes
corporals, com la sang, la llet, el semen i els fems”. És a dir, que la
connexió entre la merda i el fet religiós es torna a fer evident. El
significat d’aquest vincle, avui dia, és totalment velat, però jo crec
que s’hauria d’intuir amb la neteja fecal que produeixen certs enteògens
quan s’ingereixen a fi de provocar visions místiques. L’antropòleg
Josep M. Fericgla explica al seu llibre Els jívaros, caçadors de somnis, que així li esdevingué en prendre l’aiahuasca entre els indis shuar, poc abans que la seva consciència fos alterada.
És, finalment, a la rondalla d’En Patufet on acabem de veure la
relació directa entre un ritual d’iniciació i el bou. En el conte
català, En Patufet és ingerit per un bou i posteriorment alliberat per
la intercessió de la seva mare, que alimenta la bèstia fins que es tira
un pet, amb el qual surt expel·lit En Patufet. Però en el relat basc de
la mateixa rondalla, s’hi donen uns elements que la nostra tradició ha
oblidat o esborrat. En Patufet –que ara es diu Barbantxo o Kukubiltxo–
s’ajunta amb un grup de vailets que van a catecisme. Per l’Hornilla, que
ha estudiat la relació d’aquest conte amb el xamanisme, sembla evident
que el fet, “en versió precristiana, potser tingui un altre sentit,
igualment relacionat amb alguna mena d’ensinistrament religiós”. I
reconeix que, “tot i que les versions més simples que es conserven
reprodueixen, comunament, tan sols el passatge de la vaca devorant el
nan”, en d’altres, “Barbantxo passa per tota una sèrie d’iniciacions
successives”, que comencen per la caiguda del protagonista dins d’una
olla i que acaben amb la defecació de la vaca i l’expulsió del nen entre
els excrements. Diu la rondalla basca: “Quan la vaca evacuà el ventre,
allà sortí el nostre pobre Barbantxo, tot tacat de femta”, si bé una
altra versió ens innova que “sortí en els fems de la vaca”. En Luis de
Barandiarán, a la seva Antología de fábulas, cuentos y leyendas del País Vasco,
ha recollit la mateixa rondalla, però aplicada a una noia. Es diu
Baratxuri i també acaba sortint de la vaca, “juntament amb els fems”,
mercès a l’ajut maternal.
La connexió, doncs, entre els fems, un ritual d’iniciació, i el
renaixement són ara ben clars. Tant es donen en el món masculí com
femení. En ambdós casos, les funcions de la mare en tot l’assumpte de
l’alimentació i de la posterior extracció del novici és, alhora, capital
per entendre que som davant d’un acte ritual, car el paper de la mare,
de la germana o d’una vella indeterminada és clau a fi de copsar tota la
magnitud d’una veritable iniciació. I així mateix ho va veure l’Amades,
car, per ell, dins el cercle de rondalles que evidencien les restes
d’antics ritus iniciàtics, “hi havia i hi ha encara iniciacions per a
fer tornar un noi home, com per exemple en Patufet”. I hi insisteix: “En
Patufet engolit per un bou i tornat a expel·lir recorda una cerimònia
de naixement iniciàtic”.
Ara bé, En Vladimir Propp, a Las raíces históricas del cuento,
en estudiar les bosses de pell i la seva utilització en la formació
dels xamans, ens exposa que l’iniciat es trasllada d’una realitat a una
altra transformat en un animal. Però “en el conte es troba molt difosa
la següent forma de trasllat: l’heroi no es transforma en un animal,
sinó que s’introdueix a dins de la seva pell”. A més del trasllat arcaic
del novici fent servir un ocell, “trobem també, al costat d’això, el
cavall, la vaca i el bou”. És a dir, que si tenim en compte, que en
molts d’aquests rituals, el bou o la vaca de les narracions no eren res
més que la seva pell, en forma d’odre, embolcallant el neòfit, sembla
prou conjecturable que la mare, més que engreixar la bèstia, alimenta el
propi fill, en una experiència que podia arribar a durar, fins i tot,
mesos. I és més que possible que els excrements de l’animal que permeten
la sortida d’En Patufet a una realitat diferent, no fossin res més que
els mateixos excrements de l’iniciat.
Ara finalment, i a vista de tot plegat, tenim prous elements
etnològics per poder suggerir que el caganer, posat a sota el pont –del
trànsit místic– o al costat del portal del naixement, podria venir a ser
una mena d’indicador de la proximitat de la revelació divina.
Volta, Scutum, Rieju i Torrot faran l’escúter elèctric català
Article d'Eva García publicat originalment al Punt Avui
Prototip de la moto
Quatre
empreses catalanes líders en el sector del motor s’han unit per
fabricar la primera motocicleta elèctrica 100% catalana. Es tracta de
Volta, Scutum, Torrot i Rieju, totes elles catalanes i algunes de llarg
recorregut industrial, que s’han unit en el que consideren “un projecte
de país”. L’acord es va rubricar ahir a la seu del Departament d’Empresa
i Ocupació, que ha promogut la unió i hi dóna suport econòmic, tot i
que el projecte serà en principi de caràcter privat. Així, Volta,
Scutum, Torrot i Rieju compartiran coneixements, disseny, tecnologia i
mà d’obra per fabricar conjuntament una escúter elèctrica catalana, de
la qual es preveu que es produiran unes 10.000 unitats anuals a partir
del 2017 sota una única marca, el nom de la qual encara no s’ha fet
públic. Els fabricants recordaven que el producte final, de segment
mitjà alt, es destinarà a l’usuari final i no tant per cobrir flotes de
vehicles. El nou projecte suposarà la creació de 30 nous llocs de
treball entre directius, mecànics, operaris i administratius. La
motocicleta tindrà una potència similar a la d’un escúter de 125
centímetres cúbics i comptarà amb dues motoritzacions possibles (4 kW i 8
kW), llantes de 16 polzades, òptiques LED, seient per guardar el casc i
es vendrà al preu aproximat de 4.000 euros, bateries incloses. El motor
estarà instal·lant a la roda posterior. Tenint en compte que s’ha fet
pensant en una motocicleta eminentment urbana, l’autonomia inicial de
les bateries serà de 50 quilòmetres a una velocitat de 100 km/h, així
que a menor velocitat –la permesa per ciutat– l’autonomia serà major.
La inversió estimada és d’uns 10 milions d’euros, dels quals 3 els
aportarà la Generalitat de Catalunya a través d’un crèdit participatiu
que es destinarà, entre d’altres, a cobrir despeses com són els
processos d’homologació. La resta del capital l’aportaran les quatre
companyies, en un percentatge encara per concretar, a través dels seus
actius. En aquest sentit, es preveu previst que l’assemblatge de la nova
moto es faci a les instal·lacions que Rieju té a Figueres. El conseller
d’Empresa i Ocupació, Felip Puig, i el director general d’Indústria,
Antoni Grau, van coincidir a dir que la creació d’aquest consorci no té
com a objectiu la recerca d’un prototip de moto elèctrica sinó que es
tracta d’un “projecte d’implantació industrial”. “El repte és disposar a
Catalunya d’una indústria de motos elèctriques que sigui competitiva a
partir d’un producte ben fet però encertar també en el posicionament del
producte”, va dir Grau, tot i que els fabricants insistien que
“Catalunya té la indústria però també té el mercat” necessari perquè el
nou projecte funcioni amb èxit. Qui és qui en el nou projecte
El conseller Felip Puig va insistir ahir en recordar que, malgrat
l’impuls públic (la Generalitat hi aporta diners i l’Ajuntament de
Barcelona hi dóna suport, tot i no aportar ni un euro), aquest és un
projecte privat. El consorci industrial està integrat per quatre grans
empreses del sector.
Scutum, dedicada al disseny, desenvolupament i fabricació de vehicles
elèctrics de 2 i 3 rodes, va iniciar la seva activitat l’any 2011 a
Esplugues de Llobregat. Torrot, la històrica marca de bicicletes,
reconvertida ara en una companyia de “mobilitat personal
interconnectada”, té la seu a Mataró i va comprar la gironina Gas Gas el
mes de novembre passat. Rieju i Volta, totes dues de Figueres, tenen
però una trajectòria ben diversa. La primera, fundada el 1934, és líder
al sector i va començar el 2012 a fer el seu primer escúter elèctric.
Pel que fa a Volta, va néixer el 2012 i només fa motos elèctriques.
Un plat típic de Nadal, senzill, honest i molt gustós
Escudella i carn d'olla.
Ingredients (per a 12 persones):
3/4 de pollastre
1/4 de gallina
1 os de vedella
200g de conill de vedella
1 botifarra blanca cuita
1 botifarra negra
200 g de cansalada viada
1/2 peu de porc
1 tros d’orella
1 os de pernil
1 os d’espinada
1 manat d’herbes
patates
cigrons
col
600 g de galets grans
Per fer 2 o 3 pilotes:
200 g de carn picada de vedella
200 g de carn picada de porc
2 ous
pa ratllat
farina
all
julivert
Elaboració:
En una olla hi posem deu litres d’aigua freda i hi afegim
tots els ingredients menys les pilotes, les botifarres, les patates i la
col. Els cigrons els haurem remullat abans. Ho posarem a bullir a foc
una mica viu, entre dues i tres hores.
Mentrestant, fem les pilotes: Barregem les dues carns picades i hi
afegim els dos ous sense batre. Ho treballem bé, hi afegim el pa ratllat
i l’all i julivert trinxat. Donem forma a les pilotes, les enfarinem i
les afegim al brou (passades entre dues i tres hores). També hi afegim
les patates i la col. Ho fem bullir tot uns vint minuts més. Hi afegim
la botifarra blanca i quan faltin tres minuts la negra.
Un cop fet, colem el brou i en reservem una part amb totes les carns i
les verdures perquè no es refredin. Tornem el brou colat al foc i quan
bulli hi tirem els galets. Els deixem bullir a poc a poc uns deu minuts.
Mas: "Aquest cop anem a defensar un projecte amb majúscules"
"Som clarament identificats pels
poders de l'Estat com la gent a abatre", assegura. "Tan de bo que surti a
Madrid alguna cosa que pugui respondre al repte que ha plantejat
Catalunya", s'exclama
Artur Mas i Francesc Homs, arribant a Montjuïc.
|
B.F.
Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) té clar que bona part del
país ha canviat la seva mentalitat envers l'Estat espanyol. I, amb la
voluntat de representar aquest gruix de la població, el líder del partit
i president de la Generalitat en funcions, Artur Mas, ha assegurat
aquest divendres: "Aquest cop anem a defensar un projecte amb
majúscules." Així ha realitzat l'última crida al vot independentista de
cara a les eleccions espanyoles d'aquest diumenge, assegurant que
Democràcia i Llibertat "representa la gent que se l'ha jugada
més, els que són clarament identificats pels poders de l'Estat espanyol
com la gent a abatre", ha assegurat. Per aquest motiu, ha
assegurat, un vot massiu a la llista encapçalada per Francesc Homs
servirà per "combatre democràticament" un statu quo polític "que demostra tics predemocràtics".
I és que, segons el seu punt de vista, "la gent que vol un canvi en profunditat, qui no vulgui un canvi només estètic,
que sàpiga que aquest canvi rotund només sortirà si Catalunya
aconsegueix el seu propi estat. Tota aquella gent que vol aquest canvi,
que recordi que les nostres cartes són la mobilització i el vot, i els
hem d'utilitzar sempre q els tinguem a mà."
"Som objecte de querelles criminals, som la gent que ha sortit de la seva comoditat,
gent que ha passat per sobre de les seves sigles tradicionals, la gent
que ha fet de la unitat un bé i un valor que cal preservar en el futur",
s'ha reivindicat.
Atròfia de lideratge polític
Mas i Homs, amb la resta de la plana major de Democràcia i Llibertat a darrere.
|
B.F.
En un indret emblemàtic com les quatre columnes de Puig i
Cadafalch, ha denunciat que a l'Estat espanyol "els marcs legals
s'utilitzen per enquistar els problemes", i ha reclamat al futur
president del govern espanyol "diàleg i posar-se les piles, diàleg i
lideratge". "No es poden posar els problemes sobre una taula a veure si el temps ho podreix tot", ha denunciat.
I
és que, des del seu punt de vista, en la legislatura espanyola que ara
s'acaba "hi ha hagut una atròfia de lideratge polític impressionant", i
desitja que la situació evolucioni a partir d'ara: "Tan de bo que
diumenge surti a Madrid alguna cosa que pugui respondre al repte
democràtic que ha plantejat Catalunya". I tot seguit ho ha resumit
gràficament: "Prou de considerar que mobilitzacions d'1,5 milions de persones són irrellevants."
Tot amb tot, gat vell de la política com és, ha conclòs: "Des de l'escepticisme acumulat, permetin-me posar-ho en dubte."
