Quan era jove, vaig treballar d'aprenent de periodista al setmanari El
Temps unes temporades. Els mestres d'allí eren l'Assumpció Maresma, el
Ramon Barnils, el Vicent Partal, el Jordi Balló...El director era
l'Oriol Castanys. No està malament, eh? Com a bona aprenent, cap
encàrrec que em feien m'acollonia i, per tant, deia que si a tot...
també perquè la cosa anava a tant la peça mentre un no es guanyava un
contracte. En fi. Un dia em va caure la feina d'anar a entrevistar Jaume
Vallcorba. A la redacció tothom em va avisar dient-me que ja em
podia calçar, que el Vallcorba era una mena de «menja-periodistes» i
que no tenia pietat amb les relliscades... Em vaig armar amb
bolígraf i llibreta i tota la inconsciència possible, i som-hi. El
Vallcorba em va rebre molt seriós, però de sobte, el mite del
«menja-periodistes» va desaparèixer. Em va començar a explicar coses de
Constantí, de la casa on va néixer, de Tarragona, de Els Pets, dels
quals era fan acèrrim, com jo. Em va ensenyar, orgullós, la calaixera de
l'àvia i em va explicar -que no calia- com n'era de feliç fent
d'editor. Mai li havia semblat que estés fent una feina, allí dins. A
una paret del seu despatx-casa tenia aquella foto d'en J.V. Foix al bar
Universal, en la festa de celebració del cinquè aniversari de Quaderns
Crema (1984) cridant «Visca el brogit!» o «Feu brogit, feu brogit!»,
segons les fonts. En Foix anava amb una gavardina i aixecava un braç
enlaire, un Vallcorba joveníssim somreia ensenyant les dents, divertit.
Vallcorba li havia publicat l'edició crítica de la poesia completa i
J.V. Foix, que tenia llavors 91 anys, va voler demostrar la seva estima
per l'editor assistint a la festa i recitant uns versos de l'aleshores
encara inèdit «Cròniques de l'ultrason». Vallcorba m'explicava tot això i
recordava Foix entendrit. De sobte em va preguntar si tenia gana i em
va dir «anem a dinar!». «Una altra cosa que la llegenda del gremi
periodístic també deia que era impossible», vaig pensar. I vaig arribar a
l'òbvia conclusió que era un encant d'home, el Vallcorba. Vam menjar
uns cigrons amb espinacs magnífics, me'n recordo com si fos ara, cosa
que ha fet que, per sempre més, recordi Jaume Vallcorba quan menjo
cigrons amb espinacs...
Tot això ve a tomb perquè just ara, a can Crema,
acaben de publicar la correspondència entre J.V. Foix i Albert Manent,
un llibre que Vallcorba duia al cap però que no va ser a temps d'editar
personalment, ara fa un any i escaig. La seva dona, Sandra
Ollo, actual capitana del vaixell Crema, la Fundació J.V. Foix, i també
Jordi Manent, fill d'Albert, han donat el darrer impuls al projecte de
Vallcorba, l'enèsim dedicat al poeta de Sarrià.
El llibre va ser, en origen, una idea del mateix Albert Manent, que va dur-la a la Fundació del poeta i la va proposar a Vallcorba com a editor, que va accedir-hi de seguida. Un cop més, l'impuls d'un Manent incansable i la voluntat de Vallcorba van fer el fet. Aportar noves totxanes a l'edifici de la civilització al nostre país, vet aquí una divisa d'en Vallcorba: el diàleg entre nou i vell, modernitat i tradició. Aquell vers de «Sol, i de dol» que diu: «M'exalta el nou i m'enamora el vell»...
El carteig objecte del present volum va des dels anys 50 del segle passat fins poc abans de la mort de Foix, ocorreguda el 1987. El volum comença amb un Manent jove, que ha conegut Foix a través del seu pare, i que comença a teixir una amistat amb ell que va perdurar, a banda d'una activitat literària que els va tenir a tots dos enfeinats durant dècades. La majoria de missives són de Foix a Manent, sobretot des de Port de la Selva. Algunes en prosa, d'altres en prosa poètica, d'altres en vers. Tot el que escrivia i enviava Foix tenia substància. Per això Manent, a les cartes, s'entesta a demanar-li col.laboracions a llibres, articles...Perquè aquella substància circuli, perquè desemboqui a generacions de poetes i d'escriptors que acabaven de néixer, que havien de néixer. Manent és qui du Josep M. Castellet i Gabriel Ferrater a conèixer Foix, per exemple, que no és poca cosa.
No sé si a vostès els passarà igual, però aquestes cartes de fa trenta, seixanta anys, llegides en aquesta època nostra de mails, tuits i whattsapps, són com una mena de bàlsam reparador. Necessàriament es llegeixen a poc a poc, i un s'imagina Foix tornant de la platja, amb espardenyes, i mirant l'horitzó, esperant la nit per fer créixer versos en un racó o fent broma amb els pescadors de prop de casa seva mentre agafa la ploma i es posa a escriure al seu jove amic Albert. Diu Foix el 1954 «(...)De moment no he pogut anar a la Biennal de Bèlgica perquè a Madrid no m'han donat el visat de sortida. Em demanaven què hi anava a fer, la necessitat de la meva presència i documentació.(...)». Ai, els permisos de Madrid. Encara.
El llibre va ser, en origen, una idea del mateix Albert Manent, que va dur-la a la Fundació del poeta i la va proposar a Vallcorba com a editor, que va accedir-hi de seguida. Un cop més, l'impuls d'un Manent incansable i la voluntat de Vallcorba van fer el fet. Aportar noves totxanes a l'edifici de la civilització al nostre país, vet aquí una divisa d'en Vallcorba: el diàleg entre nou i vell, modernitat i tradició. Aquell vers de «Sol, i de dol» que diu: «M'exalta el nou i m'enamora el vell»...
El carteig objecte del present volum va des dels anys 50 del segle passat fins poc abans de la mort de Foix, ocorreguda el 1987. El volum comença amb un Manent jove, que ha conegut Foix a través del seu pare, i que comença a teixir una amistat amb ell que va perdurar, a banda d'una activitat literària que els va tenir a tots dos enfeinats durant dècades. La majoria de missives són de Foix a Manent, sobretot des de Port de la Selva. Algunes en prosa, d'altres en prosa poètica, d'altres en vers. Tot el que escrivia i enviava Foix tenia substància. Per això Manent, a les cartes, s'entesta a demanar-li col.laboracions a llibres, articles...Perquè aquella substància circuli, perquè desemboqui a generacions de poetes i d'escriptors que acabaven de néixer, que havien de néixer. Manent és qui du Josep M. Castellet i Gabriel Ferrater a conèixer Foix, per exemple, que no és poca cosa.
No sé si a vostès els passarà igual, però aquestes cartes de fa trenta, seixanta anys, llegides en aquesta època nostra de mails, tuits i whattsapps, són com una mena de bàlsam reparador. Necessàriament es llegeixen a poc a poc, i un s'imagina Foix tornant de la platja, amb espardenyes, i mirant l'horitzó, esperant la nit per fer créixer versos en un racó o fent broma amb els pescadors de prop de casa seva mentre agafa la ploma i es posa a escriure al seu jove amic Albert. Diu Foix el 1954 «(...)De moment no he pogut anar a la Biennal de Bèlgica perquè a Madrid no m'han donat el visat de sortida. Em demanaven què hi anava a fer, la necessitat de la meva presència i documentació.(...)». Ai, els permisos de Madrid. Encara.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada