La nissaga Grífols explica com funciona el seu imperi
El Cercle d'Economia s'omple de gom a gom per escoltar la trajectòria de la gran multinacional catalana, considerada estratègica pel govern dels EUA
25.11.2016 02:46 La segona vegada que el nom de Grífols va aparèixer amb força a la premsa va ser l’any 2014, quan el seu president, Víctor Grífols Roura, va demanar públicament al president Artur Mas que no s’arronsés amb el procés independentista i tirés endavant. Però les aparicions públiques de la família Grífols, són escassíssimes. I per això ahir el Cercle d’Economia, a Barcelona, es va atapeir per escoltar tres Grífols: el president, Víctor Grífols Roura (66 anys), i els dos homes que el substituiran a partir de Nadal: el seu germà petit, Raimon Grífols Roura, (52 anys) i el seu fill, Víctor Grífols Deu. (40 anys). Tots dos, consellers delegats.
Per l’interès que té, VilaWeb ofereix avui la transcripció editada, gairebé íntegra, de la intervenció dels tres Grífols, que expliquen amb tota mena de detalls com funciona una multinacional per dins i també el seu origen i el futur previst. Així mateix, publiquem una part del debat.Si voleu veure el debat sencer en vídeo, ací es pot veure:
El primer de parlar va ser el president, Víctor Grífols. L’home que va enviar una carta demanant, si us plau, de no formar part de l’Íbex-35 espanyol. Veureu com v anar. I sabre també els orígens de l’empresa.
Víctor Grífols Roura«Mon avi va néixer l’any 1880 i poc, i va fer medicina a Barcelona. Va anar a Alemanya el 1907 a fer un doctorat en transfusió sanguínia. S’acabaven de descobrir els grups sanguinis, i ell es va especialitzar en transfusió de sang. Abans de saber-se els grups sanguinis, hi havia mortaldats en la transfusió de sang. Va tornar aquí i va muntar un laboratori de transfusió. Va fer de metge, d’analista i de transfusionista. A la guerra civil el van involucrar en el banc de sang de Barcelona. Acabada la guerra, va decidir muntar un laboratori, perquè no volia exercir més la medicina. En va acabar tip. Era l’any 1940. Va muntar laboratori amb els seus fills, de vint i vint-i-un anys: el meu oncle, que era metge i farmacèutic, i mon pare, químic i farmacèutic. La guerra espanyola va ser molt important per la transfusió de sang. Es va avançar molt. Fins al punt que el doctor Duran va organitzar els bancs de sang anglesos durant la Segona Guerra Mundial. Mon pare i mon oncle van viatjar-hi.
La sang, ho sabeu del col·legi, és de color vermell. I té diversos components: el plasma (un líquid de color groc) i, dins el plasma, tres tipus de cèl·lules vives (les plaquetes, els glòbuls vermells, i els glòbuls blancs). A la indústria els glòbuls i les plaquetes no ens interessen. El plasma, sí. Als anys quaranta i cinquanta, el donant donava sang, i la indústria es quedava el plasma i llançava les plaquetes i els glòbuls. El problema és que el cos humà tarda tres mesos a recuperar els glòbuls i les plaquetes (el plasma només és qüestió d’hores). Això feia que el donant, si volia tornar a donar sang, havia d’esperar tres mesos.
El meu oncle va inventar un mètode. En lloc de quedar-se el plasma i llençar els glòbuls i les plaquetes, ell les reintroduïa al cos del donant. Glòbuls i plaquetes dins el cos. A veure si així el donant es recuperava abans, i podia venir un cop per setmana, i no cada tres mesos. Va funcionar. I aquest és el mètode que avui es fa servir a escala mundial. El British Journal of Medicine va publicar-ne el descobriment l’any 1951. Aquesta és la tècnica que permet que la indústria tingui un sentit. Si hem d’esperar tres mesos per a tornar a tenir matèria primera, no funciona. Ara es podia tenir molta més sang.
El meu oncle es va morir al cap de set anys, quan era molt jove (1958) i mon pare es va quedar la companyia. I va dir: o ens busquem algú que ens ajudi des de fora, o no ens sortirem. Ell havia dissenyat una centrifugadora. La va patentar i la va vendre a una empresa dels EUA. Es va convertir en el nostre soci a l’empresa. Teníem el 50% cadascú. Des de l’any 1966 fins a l’any 1999 hem tingut diferents socis al 50% i 50%. És difícil que el matrimoni duri. Però va durar. Fins a l’any 1999 no ens vam separar d’aquest mètode de meitat i meitat, però aquell any vam recuperar el 50%, perquè ens vam veure capaços de sobreviure sols. Va ser un gran avantatge que mon pare decidís que s’associava amb americans. Ara és moda criticar els joves perquè són immigrants. Això no és veritat. Nosaltres a l’empresa tenim expatriats, no immigrants. Uns 50 treballadors que van amunt i avall. I amb 100 euros van amb Ryanair on vulguin. Jo tant de bo hagués anat més temps a fora, hagués trigat més a tornar»Jo vaig néixer l’any 1950. Vaig mamar empresa des del primer dia. Tots sabem la misèria que hi havia. Em fa riure quan ara es parla de crisi. I em semblen bé les start-up, però que no plorin tant. Aquí tenim el doctor Esteve, que ens pot parlar d’aquells anys. A vint-i-tres anys em vaig incorporar a l’àrea comercial de l’empresa. Érem 120, o 200. Hi tenia els cosins. Un que és metge, i un físic. I no els va interessar portar-la ells. Vaig veure que mon pare estava molt sol i em vaig sentir obligat de continuar. Em sabia greu que no ho fes ningú. Jo havia viscut els patiments de mon pare i la família, i al final em va agradar bastant.
A la indústria de la sang, l’any 1980 la sida ens va agafar tots sense conèixer-ho. Fins al punt que al principi no se sabia ni què era. Es va definir com una síndrome. Fins al cap de tres anys no es va identificar que era un virus, el VIH. La indústria i les autoritats no sabien ni què fer ni què dir. El món dels hemoderivats va canviar totalment. A Espanya eren quatre empreses i no en va quedar cap. A Àustria, tres, i no va en quedar cap. Als EUA van tancar-ne dues o tres. L’ètica de les empreses, davant una amenaça com la sida, va ser un fet diferencial. Nosaltres vam fer un reactiu per a veure si el plasma nostre tenia sida o no.
L’any 1995, vam decidir que la nostra ambició era sortir d’Espanya. Gràcies a l’entrada d’Espanya a la Unió Europa es va poder fer. Vam tenir llibertat d’invertir, i viatjar. I mon pare va dir que les autoritats dels EUA llicenciessin la nostra fàbrica. Que fos aprovada per les autoritats EUA. Que poguéssim vendre allà. De fet, la nostra fàbrica va ser la primera d’Europa a vendre producte fet a Europa, als Estats Units.
Invertim un 4%, 6% en R+D. Passa que el nostre R+D és una mica senzill. Nosaltres hem de buscar per a què serveixen les 3.000 proteïnes que hi ha al plasma. El nostre R+D és investigar per a què serveixen. I de moment només se’n coneixen 25, de les 3.000. No hem de buscar coses fora del nostre entorn. Anem gastant aquest 6%. I fent patents. Unes seixanta.
Fa quatre o set anys, tots els polítics s’omplen la boca amb això de les start-ups. Jo no diré quan, però un dia em vaig sentir molt ofès. Era un lliurament de premis dels joves. Ens van premiar. I el polític de torn, el que va xerrar darrere meu, es va ficar amb els de l’Íbex. Han passat 75 anys des que es va fundar l’empresa i per desgràcia som a l’Íbex-35. I ara m’han d’insultar? Així no cal que animin els joves a créixer, doncs. L’any 2006 vam passar a borsa i el 2008 passem a l’Íbex-35. Jo els vaig enviar una carta. No volia estar a l’Íbex-35. No ho volia. I em van dir que això ho decidien ells. Ah, molt bé. Ens hi van ficar. I ara ens insulten?
Ara crec que toca que ho deixi. La gent jove està molt ben preparada. I avui dia, tal com està el món, l’experiència no sé si és un grau. La meva àvia, l’any 1960, va agafar un atac d’apendicitis. A casa va haver-hi un gran drama a veure qui l’operava. I segurament, imagino, a mon pare li van donar dues ofertes. Un metge de 70 anys i un de 30. Mon pare devia agafar el metge de 70. Si m’ho diuen ara, jo agafo el metge de 30. Avui l’experiència no sé si té valor o és un llast. No és que estigui cansat, però crec que ja no em toca. Mon pare va fer igual: quan ell tenia seixanta-set anys m’ho va deixar a mi. Quan va fer la darrera patent tenia noranta anys, però anava a un altre ritme. Jo si puc faré com ell: molestar tan poc com sigui possible. No tinc ganes de perpetuar-me. La gent jove ha de tenir la seva oportunitat. Sóc jo que els pressiono.Raimon Grífols Roura, conseller delegat
«El meu germà Víctor ens passa una patata calenta. Però tranquils, jo sé on viu! Ha ha! Jo no sóc tan conegut com el Víctor. Sóc advocat. I ens portem catorze anys. A casa hi havia dos banys. Un era un laboratori del meu pare, ple de tubs. La família fèiem servir l’altre. Vull dir que l’empresa l’he mamada des de ben petit. Acabo la carrera d’advocat l’any 1990 i m’incorporo al despatx que porta els temes de Grífols. Al cap de cinc o sis anys comença a haver-hi problemes de caràcter tècnic amb el soci. Qüestions de qualitat, que per nosaltres és bàsic. En el nostre sector, és bàsic. Veiem que no podem continuar amb aquesta gent perquè tenim criteris tècnics diferents. I van sorgir discrepàncies. I arriba un moment, el 1998 o 1999, que ens criden a Nova York els americano-japonesos que teníem de socis i ens diuen que ens faran una proposta que no podrem refusar. Us comprem la vostra part per aquest preu. Aleshores es fumava, i vam baixar al carrer a fer una cigarreta. Quina oferta! No es pot refusar, ens anàvem dient entre cigarreta i cigarreta. I vam dir, escolta, i si en comptes de vendre, comprem? Passa que no teníem ni un duro. Vam tornar a dalt. Aquesta oferta és tan bona que no es pot refusar. Cert. Però per aquest preu us la comprem nosaltres. No es vam poder desdir. D’aquí a un mes us farem proposta formal, els vam dir. Arribem a casa i veiem el pare. Ara què fem? No teníem crèdit, ni diners, ni res. Ens vam espavilar buscant gent. Ens va anar bé.»
«Passa que ho vam comprar per 150, i no per 300, com demanaven, diu son germà Víctor.» [Rialles del públic.]
«Sí, vam anar rebaixant. El soci americà, a més a més, era propietari dels centres on nosaltres compràvem el plasma. Teníem fet un contacte amb ells. Ara ens ho tallaran, vam pensar nosaltres. La segona operació, per tant, va ser buscar un altre proveïdor de plasma. I comprar la fàbrica. Vam trobar un senyor que ens va interessar, i vam pagar-li de mica en mica, com vam poder. Ara aquest senyor és molt amics nostre.
L’any 2001 treballàvem per entrar a la borsa. Però, si ho recordeu, l’any 2001 van caure les torres bessones, i vam haver d’ajornar-ho. Una de les idees era poder pagar la companyia de plasma que havíem comprat al senyor. El 2004 vam tornar a intentar sortir a borsa. Vam fer més voltes que un ventilador. Però finalment, a l’hora de fixar el preu, a ningú no li va interessar Grífols. I vam dir pleguem, anem cap a casa , ja tornarem més tard. Uns bancs ens van ajudar, i l’any 2006 vam tornar a provar-ho. I aquesta vegada va ser un gran èxit. Va ser un gran èxit perquè la gent va veure que les coses que havíem dit que faríem el 2004, les havíem fetes. Van veure que complíem.
Com a advocat he viscut guerres. Una va durar un any i mig. L’any 2011 ens va sortir l’oportunitat, de manera inconscient, de comprar una companyia el doble de gran que la nostra. Als EUA. Vam veure que érem el matrimoni perfecte. Ells eren molts forts als EUA i amb uns productes determinats. Nosaltres érem molt forts a Europa i amb uns altres productes. El problema que vam tenir, més enllà de l’import, van ser les autoritats americanes. Per defensar la competència, quan veuen concentració, hi posen problemes. I a més, just en aquella època, un dels competidors va tancar uns quants mesos. I les autoritats van posar-hi moltes pegues. Vam estar un any i mig lluitant a Washington, i convencent-los que era bo per al mercat.Víctor Grífols Deu, conseller delegat
«Jo sóc fill del Víctor i intuïa que un dia m’arribaria la proposta, que va arribar més d’hora que no em pensava, i la vaig agafar encantat. I amb por. Per sort, el Raimon també hi és. I el Víctor no marxarà el 2 de gener i si el necessitem ens ajudarà. Jo vaig estudiar administració d’empreses a Barcelona, a l’IQS, i el 2001 em vaig incorporar a l’empresa. La meva trajectòria sempre ha estat a l’àrea financera. En diem control de gestió. És una àrea que et permet de veure tota la dimensió de la companyia. Des del cost de la matèria primera fins al preu de venda a l’últim mercat que has llençat. Et permet una visió global. No conec el producte des d’un punt de vista científic, però no crec que sigui cap handicap. Sí que crec que haver tocat tots els punts de la companyia em dóna cert bagatge.
Jo el fet del 50% i 50%, no l’he viscut. No l’he patit. I ara no estem en aquesta dinàmica. La magnitud ara ens permet d’anar sols. La darrera compra que hem fet és la divisió de diagnòstic de Novartis. Ens hem trobat que ells tenien dos grans contractes, amb empreses que hi són també al 50% i 50%. Ara treballem per a desfer aquests contractes. Hi treballem. Per tornar a tenir tot el control. Per estar segurs que la qüestió de la qualitat i seguretat es fa seguint el nostre criteri.
La primera cosa que vols és expandir-te a Portugal, si ets espanyol. Vam anar-hi. El segon lloc on penses, pel tema de l’idioma, és Sud-amèrica. Vam fer Xile, Mèxic, el Brasil. Però un capítol a part són els EUA. La matèria primera de la nostra empresa, el plasma, prové dels EUA en un 95%. L’any 2001 vam veure que valia la pena llançar-se a la piscina. I vam fer integració vertical. On vam trobar-la? Als EUA. Vam decidir de comprar el nostre proveïdor de plasma. Vam fer integració vertical. En aquell moment va ser arriscat. Volia un capital. Ara veig entre el públic un auditor que ens demanava si tenia sentit econòmic. Ara no en dubta ningú. Va ser trencador, la gent no estava integrada, i les empreses no es proveïen elles mateixes de la matèria primera.
Hem fet una altra compra a Los Angeles, i la compra gran, Talecris. Aquestes dues compres ens van donar capacitat de producció. Vam doblar. I aquesta gent ens van donar cota de mercat. Ara tenim un 15% o 20%.. La lectura que en voldria fer és per què ho vam trobar als EUA i no a Alemanya o el Japó? Perquè als EUA tenen clar el business. Van de cara a barraca. I al món nostre o vas de cara a barraca o fracasses. Per exemple: als EUA és inconcebible que no paguis factura. De mitjana paguen a 30 dies. Al Canadà, és 10 dies. Per concloure: la millor subvenció que pot fer un estat és pagar a temps els proveïdors. Prefereixo això que subvencions.
Debat:
—Pregunta: La seva matèria primera té una característica: donar sang està unit a certs valors. Pagar per això és una cosa dolenta per si mateix. Quines pegues hi ha en els països per comprar sang? És anar-los a buscar?—Víctor: Aquest és un tema molt complicat. Quatre coses. Espanya és autosuficient en un 30%. La resta de la sang la d’importar. El Regne Unit, des de les vaques boges, ho ha d’importar tot. Alemanya, Àustria, i República Txeca són les excepcions. Tot el plasma ve dels Estats Units. Has de buscar plasma on hi ha civilització. Gent amb DNI i adreça. Qui treu plasma de l’Índia? Impossible. No sabríem qui és el donant. Sense els EUA no hi hauria medicaments de plasma. Pensa que per un hemofílic, necessitem 900 donants de plasma. I el donant ha de venir contínuament. O el pagues, o no ve. Fins a l’any 1985 a Espanya havíem tinguts centres de plasma, però els van tancar tots. El motiu, no el sé. Però al final, no és autosuficient, tampoc. I ha d’importar-la de fora.—Raimon: El director científic de la companyia és Déu. No es pren cap decisió si no ho diu el director científic.
—Pregunta: Tot i estar a borsa, la família teniu el control de l’empresa?
—Víctor: Avui la família té un 32% de l’empresa. Inclosos els cosins, i els fills dels cosins, i etc. Però no hi ha cap pacte familiar. Res escrit. Poden fer el que vulguin: vendre accions, o comprar. És sorprenent però avui en tenen més que fa deu anys. Senyal que se senten ben tractats. Tant se’m dona el control. M’interessa que vagi bé, la controli qui la controli. Jo ara aniré de president d’administració, que és un càrrec de xixinabo. Ja no és executiu. No és el mateix que ser conseller delegat. Algun dia jo plegaré i el Raimon farà de president. Jo també vaig estar de conseller delegat amb un altre delgat. El de l’empresa que tenia el 50%. Jo amb aquest tema hi he estat molt a gust. Manegar el 50 i 50 té el seu mèrit. No et pots barallar. Estic més a favor del 50 a 50, que d’un 51 i 49. Demostra més bona fe. L’altre ensenya que sempre hi ha algú que vol manar més.
—Preguntar: Què opineu de la Xina? Hi teniu presència?
—Víctor: Vaig anar-hi per primera vegada el 1983. Un any després que Nixon jugues al ping pong. Hi venem productes. A la Xina només es pot vendre albúmina. És molt mercat per a nosaltres. A la Xina ara s’estan preparant, i copien el model americà. Seran autosuficients. Nosaltres estem ajudant els xinesos en com fer-ho.
—Anna Balletbó (PSOE) ex-diputada: He quedat fascinada. He trobat una explicació fantàstica. La llavor de l’èxit és passió per la feina, la seguretat, i que el món és petit? És això?
—Víctor: Aquesta vida sempre s’ha de donar el valor que cal a la sort. Hem tingut la dosis de sort necessària. La seguretat en el nostre producte és el més important. Els hemoderivats o et curen, o et maten. Podem salvar la vida d’un hemofílic, però si li passem la sida, el matem. Això nostre és la seguretat. I la seguretat no té final. Nosaltres als EUA rebem 27.000 donacions de plasmes diàries. A Catalunya, 3.000 al mes. Cada donació de plasma, requereix deu anàlisis per seguretat. Això són 270.000 anàlisis diàries. Si ens equivoquem, hem begut oli. Sabem la traçabilitat. Sabem els donants, el DNI, en quins centres, amb quin fabricant. I això no té final.
—Marina Geli, ex-consellera de Sanitat: Abans ha sortit el tema: a Espanya als anys vuitanta es van tancar els centres de plasma, amb la idea que els donants altruistes eren més segurs, que no els remunerats. I no hem estat capaços de debatre-ho seriosament. I al final hem de comprar producte que es podria fer aquí.
—Víctor: I es compra als Estats Units. A escala mundial som 7 competidors. De fet, 3 o 4 ens repartim el 75% del mercat. I tots tenim plasma americà. L’any 2025 la nostra previsió és que doblem. I la competència suposo que també. Això vol dir que no hi ha plasma americà suficient per a tots. D’aquí a uns anys, si falta producte als EUA, vindrà el senyor Trump, o el senyor que tingui trempera, i dirà el plasma americà, pels americans. No és proteccionisme. Nosaltres traiem 40 dòlars al gram de plasma, aquí. I als EUA, 60 dòlars. Allà paguen a 30 dies, i aquí a 400.
—Marina Geli: Hi ha mercat de cèl·lules per a fer regeneració. Anireu per aquí?
—Víctor: Tenim certes inversions en I+D en aquest camp: cultiu cel·lular, i cèl·lules mare. Tenir un medicament ens costarà uns anys. Però ara ja apliquem una política d’invertir en empreses externes que s’hi dediquen, per estar-hi ficats. En alguns hi tenim un 60%, o 20%. Depèn.
[Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada