Deu maniobres polítiques de l’estat espanyol que posen en dubte l’estat de dret
Repassem deu exemples que formen part d’una estratègia política que té com a objectiu controlar ideològicament les estructures de l’estat
17.03.2017 22:00 Àngels Vivas, exclosa pel CGPJ per mostrar-se a favor del dret de decidirL’abril de l’any passat, el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) no va escollir la jutgessa Àngels Vivas com a presidenta de l’Audiència de Barcelona tot i tenir uns mèrits molt superiors a l’altre candidat. Era en el lloc 159, mentre que el candidat conservador es trobava en el 1.359. Però Vivas havia signat el manifest en favor del dret de decidir de Catalunya, juntament amb 32 jutges més.
Per la minoria progressista, va ser una decisió arbitrària i un cas clar de ‘discriminació ideològica’. Però aquesta setmana el Tribunal Suprem ha rebutjat els recursos presentats perquè considera que, si bé signar el manifest era un exercici legítim de llibertat d’expressió, això no significa que l’òrgan encarregat de valorar la idoneïtat del candidat no pugui tenir en compte les actuacions i manifestacions polítiques. Els magistrats argumenten que ‘ningú no obliga els jutges i magistrats a expressar públicament les seves opinions’ però que ‘qui voluntàriament baixa a l’arena política i participa en el debat i la lluita propis d’aquest àmbit, no pot esperar raonablement que s’oblidi aquesta dada’. La decisió obre la porta a triar un magistrat per les seves idees i no pels seus mèrits.
Xavier Vinyals o la diplomàcia al servei d’una ideologiaXavier Vinyals, cònsol honorari de Letònia a Barcelona des del 2007, no havia amagat mai el seu independentisme. Era president de la Plataforma ProSeleccions Esportives Catalanes des del 2003, i havia estat triat justament per haver donat suport al procés independentista de Letònia, on va participar en la Via Bàltica del 1989.
Però amb l’auge independentista, el Ministeri d’Afers Estrangers espanyol, després d’infructuoses pressions a Letònia, va decidir de retirar a Vinyals l’autorització que li permetia d’exercir de cònsol honorari, perquè el considerava ‘una persona no acceptable per al compliment de les seves funcions consulars’. Es tracta d’una actuació prevista per a casos molt excepcionals, com ara l’espionatge, però un fet sense precedents en democràcia. El govern espanyol va fer servir l’argument que Vinyals havia penjat una estelada en l’edifici del consolat, però es tracta d’una afirmació falsa certificada per notari.
També han estat notícia els constants boicots, mitjançant l’ús d’ambaixades i personal, a actes en què es debatia sobre el dret de decidir. El ministre d’Afers Estrangers espanyol va enviar un informe, titulat ‘Per la convivència democràtica’ i de 210 pàgines, a 129 ambaixades i 90 consolats amb arguments contra la independència de Catalunya. Alhora, va nomenar dues ‘ambaixadores especials’, María Bassols i Cristina Ysasi-Ysasmendi, amb l’objectiu de contrarestar la campanya internacional en favor de la independència.
Més enllà de la política de pressions, va sortir a la llum el cas d’un agregat de l’ambaixada espanyola a Andorra que havia pagat 500.000 euros dels fons reservats al conseller delegat de la Banca Privada d’Andorra en canvi d’obtenir informació sobre els comptes de la família Pujol. A més, van amenaçar de fer un informe dur contra el BPA perquè fos considerada una entitat emblanquidora de capital si no hi col·laborava. També cal destacar la manipulació en la traducció d’una resposta de la Comissió Europea poc abans de les eleccions del 27-S.
Rodríguez-Sol, Nuet i la ‘purga’ de fiscals a CatalunyaLa Fiscalia espanyola és una institució jeràrquica, amb un fiscal general de l’estat al capdavant, teòricament imparcial i independent, que és proposat pel govern però que no pot rebre instruccions ni ordres.
El 2013, el fiscal superior de Catalunya, Martín Rodríguez-Sol, va haver de dimitir perquè li havien obert un expedient per haver dit que era legítim que es consultés els catalans sobre el seu futur polític. El seu substitut és un fiscal molt polític, que executarà sense dubtar les ordres que vingui de Madrid. També hi ha hagut influències en la Fiscalia General de l’estat, molts recordaran la frase ‘això la fiscalia t’ho afina’. El 9 de novembre de 2014, la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya es va oposar a la querella contra Artur Mas i el fiscal Eduardo Torres-Dulce va acabar dimitint per les pressions rebudes. Tot seguit, va ser nomenada una fiscal que va prometre mà dura contra l’independentisme.
Un cas més recent ha estat la querella de la Fiscalia Superior de Catalunya contra els membres de la mesa del parlament per una resolució en favor del referèndum, però només contra els membrs independentistes: la querella va excloure’n Joan Josep Nuet, de CSQEP, argumentant que ell ‘no pretenia desobeir‘. D’aquesta manera, valorava arbitràriament que Nuet havia actuat creient, erròniament, que complia les seves funcions i, per tant, el diferenciava de la resta de la mesa, que considerava que havia actuat per ideologia.
L’últim escàndol ha estat la substitució del fiscal superior de Múrcia, Manuel López Bernal, que investigava el president murcià per corrupció i que, arran de la destitució, va denunciar haver rebut pressions. En aquest context, va sortir a la llum la intenció de la Fiscalia de substituir una trentena de fiscals per motius ideològics. Un dels canvis ha estat col·locar al capdavant de la Fiscalia Anticorrupció Manuel Moix, que va tenir una actuació polèmica en el Cas Rato.
‘Hola, Espanya’ o el control dels mitjans de comunicacióLa periodista Cristina Puig, presentadora de ‘El debat’ de TVE, havia demanat més pluralitat en el seu programa, i poc després va ser acomiada per ingerència i indisciplina. L’acomiadament es va acabar considerant improcedent. El fet va coincidir amb el nomenament com a director de TVE d’Eladio Jareño, fins aleshores cap de comunicació del PP a Catalunya. No és un cas aïllat, un any abans, la periodista Xantal Llavina, tot i que el seu programa estava per sobre de la mitjana de la cadena, va ser destituïda per considerar que el programa tenia massa contingut polític.
El problema no se circumscriu únicament a Catalunya: 2.200 treballadors de RTVE han denunciat els interessos partidistes de la cadena, on s’ha substituït el 95% dels responsables editorials que hi havia el 2012. Els treballadors denuncien el nomenament de l’ex-responsable d’opinió de La Razón com a cap d’informatius, i que s’hagi creat una redacció paral·lela amb periodistes provinents de mitjans conservadors.
TVE ha rebut més crítiques. Per exemple, que relegués al cinquè lloc de l’informatiu la notícia sobre la Diada del 2012; que ocultés els enregistraments de Fernández Díaz o que manipulés una salutació de Bruce Springsteen en un dels últims concerts a Barcelona: li van fer dir ‘Hola, Espanya’ on havia dit ‘Hola, Catalunya’. Més enllà, de la radiotelevisió pública espanyola, El País va publicar el 2012 un informe anònim de la policia que investigava delictes fiscals o emblanquiment de capital dels directius dels principals diaris que s’editaven a Barcelona, segurament per influir en la seva posició respecte del procés independentista.
La tercera cambra política: el Tribunal ConstitucionalAquesta setmana, el PP i el PSOE han pactat de renovar el Tribunal Constitucional, i n’han exclòs la resta de formacions. La majoria dels magistrats són triats pels partits, que han convertit el tribunal en l’últim recurs de la política, tot triant magistrats cada vegada més polititzats i que porten al límit la interpretació partidista de la constitució.
El cas que més va desprestigiar el TC va ser la sentència sobre l’estatut català, que va tardar quatre anys, amb un tribunal dividit, alguns magistrats amb el mandat caducat i on es van comptar, a efectes de quòrum, membres que ja havien mort. D’aleshores ençà, el TC és una tercera cambra política que decideix sobre qüestions respecte de les quals la constitució és ambigua. Per exemple, les lleis de l’avortament, del matrimoni homosexual, dels desnonaments, de l’educació o de la tauromàquia. I a cada nomenament es reforça el partidisme, amb magistrats com més va més obedients a la doctrina de partit.
Entre els membres del TC teòricament independents, hi ha el president, Francisco Pérez de los Cobos, que ha continuat essent militant del PP després del nomenament, i Andrés Ollero, diputat del PP durant disset anys. També es va elegir com a magistrat el jutge que el 2010 havia dictaminat que el castellà havia de ser considerat llengua vehicular a l’escola catalana, o un jutge que havia escrit, durant el debat de l’estatut, un article titular ‘L’elixir nazionalista’.
L’últim moviment ha estat dotar el tribunal de capacitat per a sancionar i inhabilitar els càrrecs que no compleixen les sentències, atorgant-li, doncs, capacitat penal sense judici previ ni dret d’apel·lació.
Clara Ponsatí o el vet per ideologiaEl 2012, la doctora en economia Clara Ponsatí ocupava la càtedra Príncep d’Astúries a la Universitat nord-americana de Georgetown. Havia estat seleccionada per la universitat entre tres candidats triats pel Ministeri d’Educació espanyol i la fundació Endesa, que finança la càtedra.
Però amb l’auge sobiranista, l’ambaixada i el govern espanyol van començar a fer pressions, fins al punt de no renovar-li la plaça. El tràmit s’havia fet cada any des de la creació de la càtedra, però aquesta vegada van decidir deixar la plaça vacant, malgrat la voluntat de la universitat perquè Ponsatí hi continués.
La professora, que s’havia mostrat partidària del dret de decidir, però en cap cas en la universitat, ho va considerar una maniobra de censura per opinions polítiques. Les sospites es van confirmar quan el ministre d’Afers Estrangers, José Manuel García-Margallo, va dir que cap càtedra a l’estranger no serviria ‘de base per a encoratjar processos secessionistes contraris a la constitució’.
Operació Catalunya o la policia patriòtica contra l’independentismePoc abans de les eleccions espanyoles del 26 de juny, van aparèixer les converses enregistrades entre Jorge Fernández Díaz i el director de l’oficina antifrau, Daniel de Alfonso. Paral·lelament, el polèmic comissari José Villarejo reconeixia l’existència d’una unitat de policia dedicada a incriminar els polítics independentistes i el seu entorn.
Fa cinc anys, amb el gir ideològic de CDC, ja s’havia publicat l’existència d’un grup de policies, emparats per dirigents del govern, que tenien com a objectiu elaborar informes contra els líders independentistes al marge de la llei. Elaboraven informes anònims, fent servir dades sense verificar –moltes vegades, falses–, i els filtraven als mitjans afins per aconseguir ressò mediàtic i pressionar perquè s’obrís una investigació judicial.
El fals informe de la UDEF contra Artur Mas publicat nou dies abans de les eleccions del 2012, o les acusacions a Xavier Trias, poc abans del 9-N, de tenir comptes a Suïssa, en són dos exemples. Documents sense signatura ni destinatari. Aquest mateix grup va fer informes sobre Carme Forcadell i la seva família, i sobre més membres de l’ANC.
El CNI contra ciutadans independentistesParal·lelament a l’activitat ‘alegal’ de la policia patriòtica, el CNI també ha actuat contra la independència. L’operació del CNI s’anomenava ‘Horizonte Después’. El pla constava de tres fases. La primera fase era potenciar a Catalunya tertulians i periodistes contraris a la independència; la segona, pagar diners a mitjans de comunicació que publiquen a Catalunya; i finalment, reunir tota la informació possible sobre els dirigents independentistes. L’operació va tenir un cost de deu milions d’euros entre el 2012 i el 2014.
Un encausat de l’operació Púnica, sobre corrupció, va revelar dotze trucades i vint-i-cinc missatges amb membres del CNI per a feines contra l’independentisme a la xarxa. Especialitzat a millorar la reputació dels seus clients, havia estat contractat pel CNI per a difondre informació contra l’independentisme i a favor de la imatge d’Espanya a les xarxes socials i els fòrums d’internet. S’unia a fòrums sobiranistes, es guanyava la confiança de la resta d’usuaris i acabava difonent contingut i missatges contra la independència de manera dissimulada. El CNI indicava les notícies i articles que havia de difondre.
Santiago Vidal o el control del poder judicialUna de les crítiques, fins i tot d’institucions europees, ha estat la intervenció dels polítics en els magistrats del CGPJ. Si fins al 1985 la majoria d’aquests magistrats eren triats pels mateixos jutges i magistrats en vot secret, aquell any una nova llei del poder judicial va canviar-ne el mètode i des d’aleshores tots els membres del CGPJ són elegits per les cambres legislatives, on les associacions de jutges tenen una intervenció simbòlica, que presenten una llista de trenta-sis candidats pactats prèviament amb els partits segons el tarannà de l’associació.
La politització del CGPJ impregna la resta d’institucions judicials i fa trontollar el sistema, ja que aquest proposa membres del Tribunal Suprem, membres dels Tribunals Superiors de Justícia, jutges d’instrucció, etc. El 2015, el malestar professional va provocar que totes les associacions de jutges, que poques vegades es posen d’acord, s’unissin per demanar que tornés l’elecció directa per part dels jutges.
Aquesta majoria ha estat clau per a designar el president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. El CGPJ no va renovar el president Miguel Ángel Gimeno, perquè considerava que havia estat poc contundent en les investigacions de Mas, Rigau i Ortega. En canvi, es va triar un candidat més crític amb el sobiranisme, clau en la causa del 9-N. L’actual president, Jesús Maria Barrientos, va ser triat pel CGPJ davant de Gimeno, per dotze vots a nou.
Aquesta mateixa majoria de dotze a nou va ser el resultat de la votació que va inhabilitar el magistrat de l’Audiència Provincial, Santiago Vidal, després d’haver redactat una constitució catalana, sense valor jurídic, durant el seu temps lliure.
Quan la costa mediterrània passa per MadridL’últim escàndol, denunciat pel govern valencià, ha estat la utilització de prop de 1.000 milions d’euros dels fons reservats del corredor mediterrani per a pagar les obres del corredor central, com el túnel d’Atocha-Chamartín o la connexió de l’aeroport de Barajas amb el TGV.
Aquestes inversions, de 56.000 milions en la xarxa transeuropea de transport, principalment en el TGV i l’alta velocitat radial de Madrid, contrasta amb la connexió València-Barcelona, teòricament el ramal rendible i real del corredor mediterrani, que encara manté 40 quilòmetres de trams de via única i amb constants incidències i retards. Sembla haver-hi una voluntat de no connectar i vertebrar els Països Catalans, i d’evitar que Catalunya sigui l’única porta ferroviària d’Europa amb l’estat.
El corredor mediterrani genera la meitat de la producció industrial i agrària de l’estat, el 60% del tràfic marítim i el 55% de les mercaderies transportades a l’estat. Però, tot i que el ferrocarril ha estat una reivindicació de dècades que ha unit empresaris i governs dels Països Catalans, i tot i ser altament rendible i un impuls a l’activitat, fa dècades que el govern espanyol l’ajorna i l’aparta.
[Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada