CulturaLletres
Josep Maria Espinàs: la vida sempre escriu
Us oferim un retrat particular de l’escriptor Josep M. Espinàs, avui que fa noranta anys
06.03.2017 22:00 Les cites entre cometes volades són extretes d’entrevistes. Les que van entre cometes baixes són tretes de les seves obres o d’uns altres textos publicats.
“Al llarg de tots aquests anys he viscut l’atribució de tota mena d’intencions. Però m’he acostumat a acceptar-ho. Jo sé que no tinc certes intencions: sé que no he fet mai res per guanyar diners, que no he fet mai res perquè m’aplaudissin. Ara, em considero un privilegiat, això sí que puc dir-ho, perquè sense haver tingut intencions ni premeditar res, m’he pogut dedicar a un ofici que m’agrada, la gent m’ha acceptat en aquest ofici i així he anat vivint els anys, amb tranquil·litat de consciència. En aquest sentit em considero afortunat.”
A PEU…
Els viatges a peu de Josep M. Espinàs, pels Països Catalans però també per terres aragoneses, basques, castellanes i gallegues ocupen un conjunt de vint volums i són un gènere per si mateix. L’estudiosa d’aquests volums Elisabet Armengol diu: «El gènere que es va construint a poc a poc amb aquesta sèrie de viatges, tots ells bastant semblants, però a la vegada lleugerament diferents –ja sigui per les particularitats de l’indret o per les incidències i anècdotes que hi tenen lloc, que comporten diferents registres narratius– conformen segons l’autor una “col·lecció de narrativa inusual”, una “aportació modesta però fins ara inexistent –per la intenció i la continuïtat– en la producció de la literatura catalana”, que s’emmarca dins del gènere literatura de viatge, que a la vegada forma part de les escriptures del jo. (…) Espinàs expressa que per a ell els viatges a peu han representat un gran ensenyament a l’hora d’aprendre a respectar la diversitat humana, però sobretot una doble experiència: “el coneixement dels altres i la valoració exacta de nosaltres mateixos”.»
El 23 d’abril de 1976 sortia el primer número de l’Avui, i Josep M. Espinàs hi començava a publicar un article d’opinió diari (tret del dilluns). De llavors ençà, s’ha passat quaranta anys escrivint i publicant cada dia una columna a la premsa. Primer al diari Avui i després a El Periódico. Abans ja havia col·laborat a la premsa, amb reportatges a la revista Destino i articles a El Correo Catalán. El seu primer article va aparèixer el 1949, quan tenia vint-i-dos anys. Avui, la suma dels articles que té publicats als diaris supera els 11.000. Espinàs és un articulista atípic, perquè fuig de l’anàlisi política, se centra en fets populars i quotidians, però sense deixar d’aportar-hi reflexions pròpies, de gruix. El llibre Una vida articulada recull la seva activitat com a columnista, amb voluntat d’antologia. Ell ha dit: «La meva addicció a l’article ha esdevingut tan escandalosa que em temo que ja no tinc la força de voluntat de plegar. Són molts anys…»
BARÇA
Es pot llegir a la web del Futbol Club Barcelona: El ‘Cant del Barça’ es va estrenar el 27 de novembre de 1974, dins els actes del 75è aniversari de l’entitat, abans del partit que culminava aquella efemèride. 3.600 cantaires, dirigits pel mestre Oriol Martorell, des de la gespa de l’estadi, van posar veu en públic per primera vegada al nou himne. La lletra l’havien escrita Josep Maria Espinàs i Jaume Picas, i la música l’havia composta Manuel Valls. Ràpidament aquest himne es va fer molt popular, gràcies al ritme, al fet que és possible d’acompanyar-lo picant de mans, i a una lletra molt encertada, que resumeix els valors que s’associen al barcelonisme, especialment l’esperit d’acollida a tots els qui volen integrar-se en la societat catalana, i l’esperit de club, que ha de ser present en tota la massa social.
CANÇONS INFANTILS
En el llibre-disc Les 26 cançons infantils (La Campana), Josep M. Espinàs escriu: «S’havia aconseguit arrencar el moviment de la Nova Cançó. Eren els anys seixanta del segle passat. El moviment creixia perquè s’hi anaven incorporant nois i noies joves. […] Però hi havia una altra generació, la dels nens i les nenes de pocs anys. I quines cançons els arribaven? Algunes d’aire tradicional. […] Aleshores vaig pensar que es podia obrir un nou camí perquè les criatures s’afegissin al corrent de cançó en català que havien iniciat els grans. […] Aleshores jo estava vinculat a Concèntrics, l’empresa discogràfica que havia creat Ermengol Passola. […] Em va semblar que el desafiament era apassionant. Jo ja tenia l’ofici de fer cançons i podia intentar aplicar-lo a les cançons per als petits. […] La música l’havia de fer un músic professional que, a més, tingués una excepcional capacitat de construir, a partir de cada tema, un ritme i una melodia adequada. Francesc Burrull era aquest expert.»
CAPELLETES LITERÀRIES
“Jo crec que per a l’escriptor és bo tenir connexions fora de la seva pràctica d’escriptor per no tancar-se en ell mateix, per aprendre coses de la vida i després portar-les a la seva literatura. Jo no he connectat amb grups literaris, però ja des de molt jove. No feia com aquells poetes joves que anaven a casa del Riba, per exemple, per veure el mestre. No és que hagi tingut una falta de respecte, és que és el meu temperament. A mi m’avorreixen les discussions literàries. Jo tinc una penya que es reuneix cada setmana i entre aquests amics no n’hi ha cap altre d’escriptor. Hi ha un ginecòleg, un relacions públiques, un microbiòleg, un especialista en cinema, un dissenyador. Jo amb aquesta penya no parlo pas dels meus llibres.”
DICCIONARI COROMINES
“Sóc un gran admirador de Joan Coromines, el filòleg, el consulto sovint per plaer. Obro per qualsevol pàgina i trio una paraula. M’explica d’on ve cada paraula, què significa. Els orígens de les paraules sempre m’han interessat molt. Potser perquè em dic Espinàs, que la gent no sap que ve del Rosselló i l’espinàs és l’esbarzer. Però jo procuro no tenir punxes.”
EDICIONS LA CAMPANA
Josep M. Espinàs i Isabel Martí van fundar Edicions la Campana el 1985. L’escriptor i l’editora s’havien conegut un any abans a Enciclopèdia Catalana, on ell formava part del consell literari de Proa i ella hi feia de secretària. Els primers llibres que van editar foren títols de l’Espinàs: un primer recull d’entrevistes del programa Identitats, Aprendre a conviure, un segon volum d’Identitats i El teu nom és Olga, el més venut de la història de l’editorial.
ESPAI I TEMPS
“L’espai per a mi és molt més important que el temps. El temps ens modifica d’una manera visible; en canvi no ens adonem de com ens modifica canviar d’espai. Som uns altres. El temps se’m fa evident. Tot passa en el temps. Els dies no tenen importància, perquè jo penso el temps present. M’interessa el temps com a producte que s’ha incorporat a la meva vida i a la meva experiència, no pas per fer discursos.”
ESTIL
“Amb els anys fas un aprenentatge: cada vegada amb menys paraules intentar dir més coses. Coses que no són transcendentals, però que reflecteixen la meva manera de veure les coses, la realitat, la gent. Es barreja l’apunt autobiogràfic amb la realitat que m’envolta. Amb la quantitat de llibres que he fet, si no anés depurant, em penso que no hauria arribat enlloc. […] Jo no he trobat una manera d’escriure, jo he tingut una manera d’escriure. En aquest sentit sóc fatalista. Jo no busco, m’he trobat sempre que les coses sortien com sortien. Potser perquè era l’única manera que podien sortir de mi. […] Jo no vaig decidir ser escriptor. La millor frase que m’han dit mai va ser una vegada fent un viatge a peu, essent a la Pobla de Massaluca (a la Terra Alta), una senyora em va dir: ‘A vostè no li diuen escriptor?’ Jo sóc una persona a qui diuen escriptor, no una persona que va voler ser escriptor. Són els altres els que m’han fet escriptor.” I al llibre El meu ofici, diu: «L’estil és una cosa molt delicada. Si el forces per pujar un graó en l’escala de la prestigiosa complexitat, el risc de frustració és considerable.»
ÈXIT
“He d’acceptar l’èxit, però no és una paraula que jo faci servir mai. No és del meu vocabulari familiar. Prenc la cita de Thomas Merton, que deia: Condicions per tenir èxit? Primer, tenir-ne ganes (els més pedants en diuen vocació). Després, tenir unes determinades aptituds. Determinades, perquè si en tens moltes, l’esforç que fas és mínim i no van endavant, i si no en tens cap, no ho pots fer. I en tercer lloc, que les circumstàncies no siguin massa desfavorables. No que sigui favorables sinó que no siguin excessivament desfavorables.”
IDENTITATS
Un programa d’entrevistes dirigit i presentat per Josep M. Espinàs, que es va emetre per TV3 entre el 1984 i el 1988. Espinàs va entrevistar les personalitats més significatives del món cultural català, en els gairebé cent capítols de la sèrie. Aquest programa el va fer molt popular. Entre els entrevistats: Salvador Espriu, Joan Coromines, Montserrat Roig, Pere Calders, Oriol Bohigas, Antoni Tàpies, Tísner, Carme Serrallonga, Eliseu Climent, Pere Duran Farell, Lluís Llach, Oriol Regàs, Joaquim M. Puyal, etc.
INVENTARIS
A Josep M. Espinàs li agrada de fer llibres d’inventari. N’ha escrits sobre els records de la seva infantesa; en forma de cartes, sobre la relació amb la seva filla Olga; a seixanta-cinc anys, sobre les jubilacions que ha anat practicant en el curs de la vida; a setanta-quatre anys, sobre els moments que salva en un ‘temps afegit’ de vida; sobre les relacions particulars que ha establert amb alguns escriptors destacats, sobre l’ofici, el fet de ser escriptor i d’escriure… Són llibres que formen un tot i que es poden llegir com unes memòries fragmentades.
Editora de Josep M. Espinàs des del 1985. Tots dos, cofundadors de la Campana (‘It’s a bell’ – Isabel: Espinàs es va inventar el nom de l’editorial a partir d’aquest joc fonètic). En el llibre El meu ofici, parlant d’editors amb els quals havia treballat, diu d’Isabel Martí: «…per primera vegada, i quan ja havia publicat més de quaranta llibres, em vaig trobar amb una editora que llegia els originals, feia anotacions al marge del meu text, em proposava petits afegits o supressions. És a dir, algú que, en col·laboració amb l’autor, exercia el seu ofici d’editor. […] He acceptat sense dubtar el noranta per cent de les observacions que m’ha fet. He tingut, doncs, aquesta sort: trobar un editor que s’estima els seus autors, que els respecta i que treballa a favor de la qualitat dels seus llibres. Ni amb autoritarisme ni amb indiferència. Amb convicció. Sóc conscient del meu privilegi.»
LECTORS
Diu Espinàs: “No penso que hagi estat un dels escriptors més populars, però sí que puc ser un dels escriptors que té més fidels seguidors, perquè han trobat una mena de literatura, un estil, una manera d’explicar i han fet compatible aquesta literatura amb la seva vida, amb la seva experiència.” L’escriptor va dedicar un llibre a algunes cartes que havia rebut de lectors al llarg de la seva dilatada carrera d’articulista. És Entre els lectors i jo. Hi diu: «No hi ha dos lectors iguals. Les reaccions davant d’una frase, d’un títol o d’un article sencer són extraordinàriament diverses, encara que cada lector pensi que la seva valoració és la natural, la raonable. L’articulista sap que no. L’articulista sap, per experiència, que les interpretacions del que ha escrit són múltiples. Sovint rebem cartes amb algun comentari que no ens hauríem imaginat mai.»
MORT
“Jo en parlo de la mort, perquè és un fet evidentíssim, però no m’impedeix pensar en el dia a dia, en el minut, en el segon.” En el llibre La bella capitana, Espinàs parla de la mort com a fet natural, quotidià, repetit. Però ple de matisos. Escriu: «Hi ha morts que són estèrils. Són com un gra que cau de l’arbre en terreny inhòspit. Hi ha morts fecundes, que reneixen en els sentiments, en les idees dels altres. Morts que han deixat un petit rastre en uns llibres, en unes músiques, en unes pintures. Són les morts que han estat acollides pel pas del temps. La mort potser existeix perquè una nova vida pugui empènyer el món. No sempre és fàcil dominar els finals.»
NÉSTOR LUJÁN
Periodista, gastrònom, i escriptor, fou un dels grans amics d’Espinàs, a més de ser el seu cunyat. A Una vida articulada escriu, arran de la mort de Luján: «Has estat això, espiritual i sensual, un prodigiós barrejador de sucs de vida, l’home més allunyat del monolitisme, el més antipedant dels cultes, i la llibertat de la teva intel·ligència et feia dir que no suportaves la perfecció. Jo també ho crec: deixar-se endur per un batec arriscat d’entusiasme val més que assegurar-se un rigor esporuguit. Tota la vida has estat això, Nèstor, un desafiador incorregible i feliç.»
L’inici literari d’Espinàs va ser en l’àmbit de la ficció. Del 1953, amb Com ganivets o flames (premi Joanot Martorell) fins al 1968, va escriure nou novel·les, entre les quals va aconseguir el premi Sant Jordi per L’últim replà (1961). Després va dir prou i de llavors ençà s’ha dedicat als gèneres de no-ficció: els llibres de viatges, proses memorialístiques, de reflexió sobre temes actuals o intemporals, etc. Ell s’explica: “Literàriament no m’he penedit mai de res. Tampoc no he planificat mai res. Ha sortit el que ha sortit. Cert que vaig fer nou novel·les i vaig guanyar el premi Sant Jordi. I els editors volien publicar novel·les i els lectors les compraven. Semblava que havia de seguir aquest camí. Per què vaig deixar d’escriure novel·les? No ho sé. No em sap greu haver deixat la novel·la. Era una època que tampoc no hi havia prosa narrativa en català. Hi havia una preponderància de la poesia en la postguerra immediata. I era molt estrany que un noi jove català, que havia anat a l’escola en castellà, escrivís en català una novel·la. Però tampoc no ho vaig planificar. Ho he fet sempre tot així, com si fos fàcil. Per això no he tingut enveges, obsessions ni ambicions. A mi la literatura m’és fàcil, però no dic que sigui fàcil.”
OFICI
“Tots els textos que escric no els he planificat prèviament. Agafo una idea i començo a escriure i quan s’acaba, s’acaba. I oblido els textos immediatament. Formen part del passat. Tot el que escric és fet sense premeditació i no ho corregeixo mai. No sé corregir, perquè no estic segur de millorar-ho. Estic segur que el que em surt per primer cop és el millor que em pot sortir. Tot i que jo no sé mai si el que escric està bé. Aquest és el secret. Hi ha un subconscient que em diu que allò valia la pena escriure-ho i que deu tenir un interès. Però és allò. I tornar a pensar en una cosa que m’ha sortit seria com falsificar-me a mi mateix. La literatura és el com, no pas el què. […] I jo no aspiro a la perfecció. […] A mi no m’agrada patir. Si hagués de patir, tot escrivint, no escriuria. Per escriure, patir? No m’imagino patint pel meu ofici. Si una cosa no m’ha sortit d’entrada ho he deixat córrer. Patir no va lligat a l’ofici d’escriure.” Va dedicar el llibre El meu ofici al seu ofici d’escriptor.
OLGA
El teu nom és Olga és el llibre més venut dels noranta que ha publicat Josep M. Espinàs: 94.000 exemplars i traduït a vuit llengües. El llibre, dedicat a la seva filla Olga, que té síndrome de Down, és escrit en forma de cartes. Al començament d’aquest volum Espinàs s’adreça al lector: «Amb els anys he anat madurant el convenciment que la relació entre l’Olga i jo no era un afer estrictament privat, i segurament la meva condició d’escriptor m’ha empès a córrer el risc de passar la barrera. El risc és, sovint, l’amic que ens ajuda a fer amics, i voldria que totes les Olgues del món en tinguessin cada dia més. Per això les havia d’escriure, aquestes pàgines. I m’hauria sabut greu no arribar-hi a temps, perquè penso que si en aquest llibre hi ha alguna cosa vàlida és l’amor a la vida.»
OLIVETTI
A El meu ofici escriu: «Una de les gràcies que trobo a la meva vella Olivetti és que quan hi escric fa soroll. […] Quan tinc una idea clara, la sèrie dels petits sorolls s’accelera, és més rítmica. A vegades, dubto i m’aturo després de vuit o deu percussions. Normalment és un silenci curt. Si fos llarga, la pausa, voldria dir que allò que vull escriure encara no ho tinc prou madur. Aquests silencis de la màquina són fracassos temporals. Quan torno a sentir el tac-tac, tac, tac-tac-tac-tac, el soroll irregular em tranquil·litza, m’anima. És com si, quan pico la te, i la o, les lletres em parlessin. El meu teclat de palanques té vida. Pica sobre la cinta que va passant lentament. Aquest és el soroll del meu ofici..» I també explica en una entrevista: “Aquesta Olivetti m’ha acompanyat cinquanta anys. És un dels grans amics que tinc. I penso que no l’abandonaré mai. I si m’abandona ella, doncs què hi farem.”
PIPA
“Hi he fumat sempre. I realment m’ha acompanyat en tots els viatges a peu. Quan dubto, encenc una pipa i mentrestant penso. La pipa, per mi, és un instrument de treball, perquè és còmplice del que escric. […] La màquina d’escriure té un ritme i la pipa en té un altre. Les diferències són evidents, que la pipa separa i la màquina continua. Però sí que és cert que amb totes dues coses el món funciona i que estic en un món on jo també puc funcionar.”
POPULAR
“Sí que sóc un escriptor popular. Miro de ser rigorós amb les paraules, i en aquest cas popular vol dir conegut del poble. Però per una part petitíssima del poble sóc popular. Has de tenir en compte les proporcions. Sóc molt relativista amb tot això. Fa temps, quan anava pel carrer i em parava una persona i em deia: ‘Jo el llegeixo sempre’, em posava vermell i no sabia contestar amb naturalitat. Això m’amoïnava una mica. De jove he estat molt tímid. Això se m’ha curat amb l’edat. Però sí que tinc un cert punt de no voler presidir, de prendre un paper més discret.”
POSTERITAT
«Si he de ser franc, absolutament franc, la posteritat no l’he tingut mai en compte. […] En principi, la norma és l’oblit progressiu, i l’experiència demostra que, si la mort proporciona un cert prestigi notable, aquest prestigi és momentani. Si alguna cosa em preocupa una mica és la pre-posteritat, és a dir, no poder acabar el llibre que estigui escrivint. Perquè m’agrada començar i acabar. Que això és la vida.»
PREDICCIONS
“Ben poques coses que s’han predit han passat. Ben poques coses. Hi havia científics i tècnics que deien que el petroli s’acabaria el 1972. Després van dir el 2010. Ara ja parlen del 2050.”
PUDOR
“Els Espinàs tenim pudor a expressar els sentiments. Però això no crec que afecti els meus llibres, perquè en el moment que els escric no tinc pudor ni tinc res, perquè no sé què estic fent. Tinc al cap alguna cosa i intento trobar les paraules per explicar-la. I ho faig amb naturalitat i llibertat, sense haver-me programat per fer un llibre que tracti d’un tema d’una manera determinada. Això seria massa artificiós.”
RECORDS“Jo recordo poc. Tinc imatges visuals. Els meus records són visuals. Sóc molt visual i això potser en la meva literatura es veu. De dates, en canvi, no en retinc mai cap. Jo no tinc records amuntegats de l’estil: ‘Quan tenia set anys…’ Quan jo tenia aquesta edat era molt petit, és l’única cosa que sé.”
SANT JORDIDurant 62 anys consecutius, per la diada de Sant Jordi, Espinàs ha presentat llibre nou i ha sortit al carrer, a signar exemplars, a trobar-se amb els seus lectors. Explica: “Una vegada, per Sant Jordi, se’m va atansar una noia i em va demanar que dediqués el llibre a la seva filla, que encara no havia nascut. No hi era, però ja li volia començar a fer una biblioteca. És curiós. Aquesta festa m’agrada, perquè veus la diversitat de lectors i et cures de qualsevol idea monolítica sobre el que sigui.”
SENY“Veure és opinar, perquè cadascú té la seva mirada i si ho escric d’una determinada manera, opino. I el lector sempre té una opinió del que fas. Aquest és el risc d’escriure, que els altres opinen, allò que has volgut i allò que no has volgut. I has de passar aquesta penitència. T’hi has d’acostumar i no enfadar-te. El l’ector estàa en el seu dret. De mi han opinat les coses més contràries. Que sóc un home de seny, per exemple. Ja sé que ho sóc en moltes coses, però faig coses que no són assenyades. De fet, no ho sóc pas un home de seny. Escriure poemes a l’adolescència, ja no és de seny; als quinze anys escriure una novel·la, ja no és de seny; a la postguerra escriure una novel·la en català, no és de seny. Després, decidir-se obrir camí amb la cançó, no és assenyat… He fet moltes coses a la vida que no són assenyades tal com s’entén seny: sigues prudent, calcula les coses bé i pren la decisió adequada.”
SETZE JUTGESTal com s’explica a la Viquipèdia: Els Setze Jutges va ser un grup de cantants en llengua catalana fundat el 1961 per Miquel Porter i Moix, Remei Margarit i Josep Maria Espinàs. La seva missió era impulsar el moviment de la Nova Cançó i normalitzar i defensar l’ús del català cantant cançons contemporànies en la nostra llengua. Els primers membres, com Miquel Porter i Moix o Josep Maria Espinàs, van decidir retirar-se quan aparegueren cantants professionals. Varen començar cantant cançons pròpies i versions de cantants francesos, especialment Georges Brassens, un dels màxims exponents de la cançó protesta. Més tard, el cercle s’anà ampliant amb nous cantants: Delfí Abella, Francesc Pi de la Serra, Enric Barbat, Xavier Elies, Guillermina Motta, Maria del Carme Girau, Martí Llauradó, Maria Amèlia Pedrerol, Joan Ramon Bonet, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Lluís Llach i Rafael Subirachs. El cantant Raimon també estigué vinculat al grup durant els inicis de la seva carrera.
VIDA I FESTADel llibre I la festa segueix, Espinàs comenta: “Mentre visquis, vius una festa. Viure és tan interessant! Anar pel carrer, pujar a un autobús, sentir què diu pel mòbil una noia, que deixa anar un crit i m’espanta… La vida és una cosa que no s’acaba mai si vas amb els ulls i les orelles ben obertes. I, per tant, la festa segueix, la vida segueix. Festa és un sinònim de vida.”
VERSOS“Jo sempre he escrit versos. Sóc una persona de les que encara fa versos, no poemes i encara menys, poemaris. Són versos d’ocasió. Conec la mètrica, la tècnica. I per a la penya que freqüento, cada any faig uns versos per Nadal, correctes, amb una mica d’ironia, em diverteix fer-ne. Ara, la poesia és secreta, encara que n’he publicat alguna. Jo he publicat dotzenes de versos en català a la revista Sábado gráfico, fent sàtira política. De jove vaig fer els versos d’adolescent corresponents. M’ha agradat sempre fer versos, i trobo que és interessant, perquè et dóna una disciplina tècnica. M’interessa molt la música a mi i m’agradaria que algun crític digués: ‘I la música d’aquestes proses està bé i per això de tant en tant les fa en vers’. L’accent per a mi compta molt. Potser la música que hi ha en cada frase meva, és el que fa que el lector s’hi senti identificat, perquè viu la música, no només la idea. El ritme, paraula clau.”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada