Lari, el gran alcalde de Barcelona que ningú recorda
Hilari Salvadó va ser alcalde entre el 1937 i el 1939 d'una ciutat sota les bombes i destí de més de 300.000 refugiats
CARLES COLS / CRISTINA SAVALL
Divendres, 17 de març del 2017 - 18:18 CET
EL PERIODICO
Hilari Salvadó és la resposta que la majoria dels concursants no encertarien en un qüestionari quiz. ¿Qui va ser l’últim alcalde de Barcelona de la Segona República? ¿Qui era l’alcalde que anava en persona a rescatar supervivents després dels bombardejos de l’aviació feixista italiana? ¿Qui era l’alcalde que va impulsar la construcció de refugis antiaeris i que va servir d’exemple a mig Europa en els preliminars de la segona guerra mundial? Ell és Hilari Salvadó, l’últim alcalde de la democràcia abans de Franco, al qual, per segona vegada, la ciutat mira de rescatar d’un inacceptable oblit, perquè la primera, el 1997, va acabar incomprensible en res.
Sovint, els polítics, per exemple, recorren a Winston Churchill, a les seves frases cèlebres i suposades heroïcitats, com les seves passejades per Downing Street en plena ofensiva alemanya sobre Londres, quan, en realitat, gràcies als desxifrats de la màquina Enigma, sabia que la Luftwaffe atacaria en un altre barri. Això, per no parlar de les seves cèlebres locucions radiofòniques, que en realitat realitzava, sembla, un actor, Norman Shelley, la veu també de Winnie the Pooh.
Francesc de Paula Rius i Taulet, Carles Pi i Sunyer, José María de Porcioles, Enric Masó, Pasqual Maragall…, la llista d’alcaldes és llarga i alguns són recurrentment recordats, per les coses bones, per les dolentes o pel seu histrionisme, com seria el cas de Joan Pich i Pon, cèlebre per les seves ignorants ficades de pota («s’ha de posar aquí una llum genital…»). Cap, no obstant, va tenir una vida tan novel·lesca com Salvadó.
Fill de la Barceloneta, va ser víctima d’un dels més brutals i imprevistos temporals de la costa catalana, el de 1911. Va perdre aquell dia el seu pare i quatre germans. Les tragèdies, des d’aleshores, marcarien la seva trajectòria vital. No era un polític il·lustrat, condició que sí que complien llavors les cúpules dels partits, però els Fets d’Octubre de 1934, primer, i, sobretot, els Fets de Maig de 1937, el van conduir, com si fos el seu destí, a l’alcaldia. Era sempre, a desgrat seu, potser, al lloc inoportú. Pi i Sunyer, el seu antecessor, va ser nomenat conseller de Cultura de la Generalitat. Salvadó va passar a ser l’alcalde de Barcelona, llavors una institució proporcionalment molt més majúscula que avui. El pressupost municipal doblava el de la Generalitat. Un terç de la població de Catalunya vivia a Barcelona, una xifra que va augmentar a mesura que avançava la guerra.
Diuen que l’emperador del Japó va saber que no guanyaria la guerra quan es va assabentar que el ferro de les bombes de l’enemic s’aprofitava per fabricar bombes. Salvadó va tenir una intuïció semblant el setembre de 1938, quan se’l va informar que les ambulàncies no havien anat a buscar els últims ferits perquè ja no tenien gasolina. Com tants altres, va fugir el dia en què les tropes de Franco entraven per la Diagonal. Van mirar, com tants altres, d’incautar-li els seus béns, però no en tenia. Ni un pis ni res. L’última cosa que va fer abans de deixar Barcelona, a la qual només va poder tornar després del seu exili a França, per morir el 1966, va ser demanar a l’interventor que aixequés acta que deixava la caixa de cabals municipal intacta, fins i tot amb alguns lingots d’or a dins.
Notícies relacionades
EL PERIODICO
Hilari Salvadó és la resposta que la majoria dels concursants no encertarien en un qüestionari quiz. ¿Qui va ser l’últim alcalde de Barcelona de la Segona República? ¿Qui era l’alcalde que anava en persona a rescatar supervivents després dels bombardejos de l’aviació feixista italiana? ¿Qui era l’alcalde que va impulsar la construcció de refugis antiaeris i que va servir d’exemple a mig Europa en els preliminars de la segona guerra mundial? Ell és Hilari Salvadó, l’últim alcalde de la democràcia abans de Franco, al qual, per segona vegada, la ciutat mira de rescatar d’un inacceptable oblit, perquè la primera, el 1997, va acabar incomprensible en res.
Sovint, els polítics, per exemple, recorren a Winston Churchill, a les seves frases cèlebres i suposades heroïcitats, com les seves passejades per Downing Street en plena ofensiva alemanya sobre Londres, quan, en realitat, gràcies als desxifrats de la màquina Enigma, sabia que la Luftwaffe atacaria en un altre barri. Això, per no parlar de les seves cèlebres locucions radiofòniques, que en realitat realitzava, sembla, un actor, Norman Shelley, la veu també de Winnie the Pooh.
TRAJECTÒRIA IMPECABLE
El primer ministre de llegenda, malgrat tot, eclipsa el verdader home que era, el polític de trajectòria erràtica. És, en certa manera, l’antítesi absoluta d’Hilari Salvadó, amb una trajectòria impecable en dos dels anys més difícils de tota la història d’aquesta ciutat, que sota les bombes (es compleixen ara 79 anys del més brutal dels atacs, el de la Gran Via, amb 875 morts, entre els quals hi havia 118 nens) va haver d’acollir a més uns 318.000 refugiats. S’acostava més al Churchill de la llegenda que el mateix Churchill.Els focus d'Esquerra han il·luminat amb tanta llum Companys que han encegat la visió sobre aquell alcalde humil i heroic del mateix partit
PRES A L''URUGUAY'
La vida d’aquell alcalde oblidat per molts retorna de la mà d’un treball d’investigació publicat per l’historiador Pau Vinyes, Hilari Salvadó, alcalde de Barcelona quan plovien bombes, un llibre editat conjuntament per l’ajuntament i la Fundació Josep Irla, vinculada a ERC, partit en què va militar i que, en certa manera, repara una indesitjada injustícia. Els focus del martirologi d’Esquerra han il·luminat prioritàriament Lluís Companys i han deixat en la penombra personatges crucials com Salvadó. És curiós, però aquest és l’home que apareix en desenes de fotos històriques del president. Fins i tot va estar empresonat amb ell al vaixell 'Uruguay'. Però no s’acostuma a reparar en ell.Francesc de Paula Rius i Taulet, Carles Pi i Sunyer, José María de Porcioles, Enric Masó, Pasqual Maragall…, la llista d’alcaldes és llarga i alguns són recurrentment recordats, per les coses bones, per les dolentes o pel seu histrionisme, com seria el cas de Joan Pich i Pon, cèlebre per les seves ignorants ficades de pota («s’ha de posar aquí una llum genital…»). Cap, no obstant, va tenir una vida tan novel·lesca com Salvadó.
Fill de la Barceloneta, va ser víctima d’un dels més brutals i imprevistos temporals de la costa catalana, el de 1911. Va perdre aquell dia el seu pare i quatre germans. Les tragèdies, des d’aleshores, marcarien la seva trajectòria vital. No era un polític il·lustrat, condició que sí que complien llavors les cúpules dels partits, però els Fets d’Octubre de 1934, primer, i, sobretot, els Fets de Maig de 1937, el van conduir, com si fos el seu destí, a l’alcaldia. Era sempre, a desgrat seu, potser, al lloc inoportú. Pi i Sunyer, el seu antecessor, va ser nomenat conseller de Cultura de la Generalitat. Salvadó va passar a ser l’alcalde de Barcelona, llavors una institució proporcionalment molt més majúscula que avui. El pressupost municipal doblava el de la Generalitat. Un terç de la població de Catalunya vivia a Barcelona, una xifra que va augmentar a mesura que avançava la guerra.
ARXIU MILITAR DE L'AERONÀUTICA ITALIANA
Bombardeig sobre Barcelona, el 17 de març de 1938.
L'historiador Pau Vinyes porta a terme un segon intent de rehabilitar 'Lari', després de l'accidentat intent del 1997
HOME AFABLE
El franquisme va mirar d’embrutar el seu nom, sempre, és clar, amb el verb florit del feixisme, que el va acusar de faldiller, de fanfarró i de formar part del «conglomerat anarco-bolxevic-separatista que desgovernava la ciutat». En realitat era un home afable i tranquil (Lari, l’anomenaven col·loquialment), que va evitar bastants abusos dels faistes i comunistes amb els quals li va tocar formar govern. Que els més franquistes que Franco, com el seu successor, l’alcalde Miguel Mateu, el denigressin forma part, en tot cas, del guió previst. El que és insòlit és que el seu nom no ressorgís amb força de seguida al tornar la democràcia.
La placa de la plaça, dins del bar Filferro. Ho va fer tímidament el 1997. L’alcalde Joan Clos va posar una placa dedicada a la casa on va néixer. Un any més tard, els veïns de la Barceloneta i l’ajuntament li van dedicar una plaça sense cap gràcia urbanística. Però el problema va ser que la placa amb el nom d’Hilari Salvadó i l’explicació de qui era es va col·locar en una paret provisional. Durant unes obres, la peça anava al contenidor. L’amo del bar Filferro, que es mereix un aplaudiment, la va salvar i la té col·locada a dins del seu local.
FOSCOR
Va ser un episodi trist. Va tornar en certa manera a l’ostracisme. L’any passat, quan se’n complien 50 de la seva mort, no hi havia ni una placa commemorativa a la seva tomba davant del mar al cementiri de Montjuïc que indiqués que havia sigut alcalde de Barcelona durant la guerra civil i artífex de la defensa antiaèria. Va ser Pau Vinyes qui va descobrir que al nínxol número 47 de la Via Sant Jordi, a l’agrupació setena, no hi havia ni una referència, ni la més mínima menció a l’últim alcalde republicà de la capital.Notícies relacionades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada