Una exposició al Museu Picasso ressegueix la seva darrera estada a Barcelona
Fins el gener del 2018 l'equipament mostra quatre exposicions entorn de la figura de l'artista malaguès
El juny del 1917 Picasso va arribar a Barcelona acompanyant els Ballets Russos de Diàguilev. Seguia una de les ballarines, Olga Khokhlova, que havia conegut mentre treballava en el disseny dels decorats i el vestuari del ballet ‘Parade’. La parella es va estar a Barcelona fins a mitjan novembre, en l’estada més llarga que l’artista hi va fer d’ençà que se n’havia anat per instal·lar-se a París, el 1904.
Ara el Museu Picasso commemora el centenari d’aquesta última estada amb l’exposició ‘1917. Picasso a Barcelona‘. Amb setanta peces, entre pintures i dibuixos de diversos artistes, s’hi pot veure com durant mig any va fer turisme per la ciutat alhora que va treballar amb obres molt diferents que barrejaven estils i que van condicionar el seu tarannà. Per a fer possible l’exposició, el museu ha fet una exhaustiva recerca sobre les obres i sobre el dia a dia de Picasso.
La presència de Picasso a Barcelona va ser comentada i celebrada a la premsa i als cercles artístics i intel·lectuals de la ciutat. L’artista va rebre uns quants homenatges organitzats pels seus amics de joventut i va participar activament en els esdeveniments culturals de la ciutat. L’exposició vol mostrar com Picasso retroba una Barcelona amb un ambient cultural ric, molt diferent de la ciutat que va deixar, i com es relaciona amb els seus artistes; quines passejades turístiques hi fa i quines estones de lleure hi passa, i també la seva producció artística, especialment fecunda en aquest període.
Perquè durant aquest parèntesi barceloní, Picasso, lluny de l’ambient opressiu d’un París en guerra i lluny també dels cercles cubistes, va poder treballar lliurement en cerca de noves formes d’expressió. És un moment de transició estilística en l’obra de Picasso que s’estendrà durant els anys immediatament posteriors, en què les fonts clàssiques alternen en plena llibertat amb les fites del cubisme.
Paral·lelament, també es pot veure al museu la mostra ‘Arthur Caravan. Maintenant’, un recull de l’obra i els fets artístics i esportius més significatius de Caravan durant la Gran Guerra i els anys vint del segle passat. Arthur Caravan ha esdevingut una figura mítica dels moviments avantguardista i dadaista. Precisament va passar per Barcelona un any abans que Picasso, el 1916.
Una altra de les exposicions importants de la temporada al museu és ‘El taller compartit. Picasso, Fín, Vilató i Xavier’. En aquesta proposta es pot veure com un dels gravadors més importants del segle XX es reinventa. La iniciativa reivindica la importància dels tallers de gravats al mateix moment que la història familiar de Picasso. Els treballs ressegueixen la transmissió de l’art compartit per l’artista amb els qui van treballar amb ell i els seus descendents.
D’una altra banda, ‘Lucien Clergue: Vint-i-set encontres amb Picasso’ presenta les instantànies que el fotògraf va fer de Picasso entre el 1953 i el 1971. Lucien Clergue va ser el primer fotògraf nomenat membre de l’Académie des Beaux Arts de l’Institut de France. Les quatre exposicions es podran visitar fins el 28 de gener de 2018.
[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]
Impedir la normalització del 155 és la manera de guanyar la República
«Carles Puigdemont és el 130è president de Catalunya i ho continuarà essent. I no hi haurà un 131è president legítim mentre ell no deixe de ser-ho per voluntat pròpia o pel vot lliure del Parlament de Catalunya»
Aquest dissabte ha estat un dia molt estrany. Per una banda, podem entendre que el govern de la República no té ara mateix la capacitat d’imposar-se a tota l’estructura administrativa de la Generalitat, ja que hi ha hagut gests evidents d’acatament al govern espanyol. Però també és cert que el president Puigdemont ha comparegut davant la població a través dels mitjans públics i des de l’edifici del govern a Girona, amb un missatge clar, reclamant calma, paciència i perseverança i exercint en la seua capacitat de president. Tot indica que aquest estrany interval que hem viscut es clarificarà dilluns, quan comprovarem si el govern pot treballar amb normalitat o no.
Si no poden comportar-se amb normalitat, molta gent ho viurà com una derrota. Jo, però, ho veuré només com el començament de la partida. D’una partida que, contra allò que puga aparentar, no té ni de bon tros cap guanyador clar. Cada contendent té les seues fitxes fortes, no les té només l’estat espanyol. I una prova evident d’això és que les institucions europees han aturat la violència que, no en tingueu cap dubte, ja s’hauria produït altrament. El govern català és evident que no pot fer el que vol. El govern espanyol tampoc.
Hem d’entendre això que passa, assumint que aquest divendres hi ha hagut dues decisions que s’han sobreposat. D’una banda, el parlament ha fet nàixer la República Catalana, i d’una altra, les institucions autonòmiques catalanes han estat ocupades de manera il·legal pel govern espanyol, fent servir l’excusa de l’article 155.
El govern espanyol complica l’exercici administratiu del poder pel govern legítim de Catalunya. Però és evident, d’una altra banda, que no ha pogut pas liquidar-lo. Carles Puigdemont és el 130è president de Catalunya i ho continuarà essent. I no hi haurà un 131è president legítim mentre ell no deixe de ser-ho per voluntat pròpia o pel vot lliure del Parlament de Catalunya. Potser el govern espanyol es creu la seua tesi segons la qual el govern de Catalunya només ha de ser una diputació en gran. Però no és això: la Generalitat és sobretot la representació política del poble català i la Generalitat l’encara el seu president.
Les hores vinents sabrem segur en quines condicions s’entaula, doncs, la partida i què hem de fer tots plegats. Sobretot què ha de fer l’immens moviment popular que ens ha portat fins a la proclamació de la República i que és l’eina més poderosa que aquest govern té i que cap govern podria imaginar. Crec que cal esperar primer a saber com volen jugar aquesta partida el president i el seu govern i què vol fer el parlament. Rajoy potser ha curtcircuitat la capacitat administrativa de la Generalitat, però no pot de cap manera curtcircuitar la política mentre el president mantinga el càrrec, mentre el govern siga el govern i el parlament el parlament, però sobretot mentre més de dos milions de catalans estiguem tan decidits a mantenir els nostres drets democràtics i les nostres institucions com ho vam estar el primer d’octubre.
Per això, i basant-nos en això, és tan important que no es puga normalitzar en la vida pública l’atac contra la Generalitat emprès per Rajoy. Aquest és el primer objectiu i el més important ara. La batalla contra el 155, i hem de ser conscients que aquesta batalla va més enllà dels independentistes, és ara mateix la batalla a fer, la batalla a sostenir amb la màxima fermesa. Perquè guanyar-la serà consolidar la República.
Espanya creu que pot imposar els seus decrets a l’estructura administrativa de la Generalitat i que amb això el problema està resolt. Però la pregunta clau que continua intacta, allà mateix, és de quina manera Espanya pensa que podrà imposarles seues normes il·legals i la seua institució col·laboracionista al poble, si els ciutadans de Catalunya no la reconeixen i si hi ha unes altres institucions, començant pels ajuntaments, que tampoc no ho fan.
Podeu posar-vos tan nerviosos com vulgueu i expressar tanta tristesa com vulgueu. Però del que hem de ser conscients és de que els ciutadans i la resta de les institucions del país estan en condicions reals de causar el col·lapse i la inoperància del règim antidemocràtic que ens proposa Madrid. I de que, més enllà dels episodis concrets d’aquests dies, aconseguir aquesta inoperància serà la victòria de la Generalitat i la victòria de la República. Així que qui no puga més que descanse i els altres fora desànims, que la partida tot just acaba de començar. [VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]
Carles Puigdemont: de relleu per sorpresa a impulsor de la República
El president de la Generalitat va culminar divendres al migdia el mandat del 27-S després de mesos d'incertesa, tensions internes i canvis en el full de ruta
El president preveu "resistir" la intervenció estatal i el cessament del Govern mentre el sobiranisme debat què fer amb les eleccions forçades pel 21 de desembre
El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, durant la seva compareixença de dijous a Palau .Foto: Adrià Costa
La història és prou coneguda, però a aquestes alçades va bé posar el retrovisor. Carles Puigdemont acabava de dinar a Girona amb la família quan va rebre una trucada d'Artur Mas perquè baixés a tota velocitat cap a Barcelona. Calia salvar la legislatura i això passava per un relleu sorpresa, travat a última hora, que permetia salvar la sempre delicada unitat independentista. Un any, nou mesos i divuit dies després, Puigdemont apareix com el president del Govern que va organitzar el referèndum de l'1-O i com el màxim dirigent català que ha impulsat la declaració de la independència al Parlament. "Potser ha faltat solemnitat en tot aquest trànsit, però no es pot negar que hem arribat més lluny que mai", sosté un dirigent que el coneix bé. Ara el president té el repte de "resistir" un cop cessat per Espanya mentre torna a agafar força un escenari electoral marcat per la convocatòria forçada per Mariano Rajoy de cara al 21 de desembre.
Com si la història del seu mandat fos circular, aquest dissabte Puigdemont l'ha passat a Girona, dinant ben acompanyat i passejant envoltat de desenes de persones que s'hi volien fer fotos. El president va ser alcalde de la ciutat durant quatre anys i mig, de manera que la privacitat és un bé escàs quan hi camina. Se li ha acostat gent que li ha agraït la feina feta, que li ha demanat que no defallís, i ell ha respost amb un missatge institucional poc concret en què ha demanat fer "oposició democràtica" -una porta oberta a les eleccions constituents del desembre?- a l'aplicació de l'article 155. S'acumulen les preguntes mentre el Govern, que no es considera cessat i que es prepara per plantar cara a l'embat de la intervenció autonòmica. Arribar fins aquí -i Puigdemont ho sap com ningú- no ha estat, precisament, un camí de roses.
En la reunió de dijous al matí a Palau amb el grup de Junts pel Sí, el president va veure com diputats li retreien enèrgicament renunciar al mandat de l'1-O per anar cap a unes eleccions autonòmiques
L'exemple més clar és el d'aquesta setmana, la més complicada del seu mandat. Dilluns es va pactar anar cap a la declaració de la independència i, en els dos dies següents, tot sembla definit fins que les eleccions van tornar a emboirar el paisatge. Tot plegat esclata dijous, en la reunió que el president té amb els diputats de Junts pel Sí. "N'hi ha que s'hi van encarar dialècticament", recorda un dels presents. "Ell abaixava el cap, potser perquè sabia que era trair el mandat de l'1-O", rememora una altra font consultada. Puigdemont va recalcar que temia un escenari de "violència extrema", de la mateixa manera que el deu d'octubre va evitar declarar la independència perquè, segons la informació que rebia dels Mossos, estava en perill la seguretat.
En poques hores, un president "tocat" -els qui l'han tractat els últims dies l'han vist cansat, en ocasions superat per la pressió, amb decisions contradictòries separades per un lapse escàs de temps- tornava a canviar de parer. Espanya no li donava garanties sobre la celebració de les eleccions i posava la directa cap a la declaració de la independència. Què posava damunt la taula el president per renunciar al resultat de l'1 d'octubre? Quatre coses, segons fonts governamentals: delimitar la feina del fiscal general de l'Estat, José Manuel Maza; aturar l'aplicació de l'article 155; retirar la policia espanyola situada a Barcelona i a Tarragona; i posar en llibertat Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, una condició subratllada també per les entitats. Les trucades entre Palau i la Moncloa, "més freqüents del que tothom pensa" al llarg de les últimes setmanes, segons fonts coneixedores dels contactes, no van fructificar, com tampoc ho va fer la mediació basca d'Íñigo Urkullu.
Pressions de tot tipus
"Només ell sap com ha patit les últimes setmanes", recalca un alt càrrec. Hi ha hagut diputats, per exemple, que han estat citats pels poders econòmics amb ànim de frenar la independència, i aquests moviments han estat encara més forts amb el president i també amb el seu antecessor, Artur Mas. El màxim dirigent del PDECat, per cert, ha format part de totes les reunions rellevants sobre estratègia que s'han pres en els últims dies, i dijous va seguir des de Palau la compareixença de Puigdemont en què descartava la celebració d'unes eleccions autonòmiques que ja tenien data -20 de desembre-. Si el president va obrir Twitter entre les dotze del migdia i les quatre de la tarda, cosa altament probable, devia veure com sectors de l'independentisme l'acusaven de "traïdor" per renunciar al mandat de l'1 d'octubre.
Entre els molestos hi va haver dos diputats del PDECat, Albert Batalla -alcalde de la Seu d'Urgell- i Jordi Cuminal. Els dos formen part del corrent Moment Zero, que "des del febrer s'ha reactivat", segons relata un dirigent del partit. Es tracta d'un moviment que, representat per Miquel Buch com a cara visible, va intentar que Jordi Turull -conseller de la Presidència- fos el màxim dirigent de la formació neoconvergent. "Cuminal i Batalla van anar massa ràpid a l'hora de dir que deixaven l'acta i que estripaven el carnet", sosté un membre de l'executiva. "Van voler fer mal al partit sense tenir en compte que la decisió d'anar a eleccions era de Puigdemont", ressalta un altre càrrec destacat. L'entorn de la coordinadora general, Marta Pascal, lamentava divendres haver hagut de patir "moltes calúmnies" en la fase decisiva de la proclamació.
Puigdemont i Lluís Corominas conversen en un moment del ple del Parlament Foto: Josep Maria Montaner
La dinàmica de partit ha influït en la seva feina com a president, tot i que ell se n'ha desvinculat. A parer d'alguns dirigents consultats al llarg dels últims mesos, "potser massa i tot". En privat, algun d'ells ha arribat a pronunciar paraules dures: "Deu pensar que és Jordi Pujol l'any 1984", s'ha pogut escoltar entre les bambolines neoconvergents. El seu lideratge no ha estat posat mai públicament en qüestió, però s'han arribat a celebrar -segons diverses fonts consultades per NacióDigital- reunions de consellers del PDECat i dirigents del partit sense la seva presència per "comentar" qüestions de funcionament intern del Govern. Alguns dels qui van participar en aquestes trobades, com Neus Munté, exportaveu del Govern i vicepresidenta del partit, van deixar el càrrec institucional fa mesos, i d'altres han estat a punt.
Un dels que també ha dimitit és Santi Vila, fins dijous al capdavant d'Empresa i Coneixement. Ho va intentar tot per trobar una sortida dialogada, però no se'n va sortir. Les seves aparicions públiques, que sovint posaven moderació al full de ruta unilateral del Govern, eren criticades en privat per la direcció executiva. "Però de debò algú pot pensar, amb la bona relació que tenen Puigdemont i ell, que el que diu no compta amb la supervisió del president?", recordava fa uns dies un dirigent del PDECat. Ara Vila ja no és a l'executiu i el seu futur, que probablement passava per optar a liderar les sigles nacionalistes a les eleccions, és una incògnita en aquests moments.
La relació amb els socis
"Un dels problemes que té el president és que té esquerranitis", manté un alt dirigent del PDEcat. Al partit li va quedar gravat que no hi hagués cap conseller d'ERC que saltés del Govern en la remodelació del juliol -tot i que la tarda abans s'especules amb una sortida republicana de renom-, i se li ha retret en privat "marcar poc perfil" davant dels socis encapçalats per Oriol Junqueras. En una ocasió, però, sí que es va quadrar: Puigdemont es va oposar amb força a apujar l'IRPF de les rendes altes, com plantejava ERC i com exigia la CUP. Amb els anticapitalistes, per cert, hi té "molt bona interlocució". "Millor de la que té amb alguns companys del seu partit", ironitza un dirigent.
Si es compleixen els plans del president, és altament probable que estigui assistint als últims mesos del seu mandat. El partit el pressionava per tornar-se a presentar, però segueix sent una opció descartada. "Entre d'altres coses, per l'elevat risc de detenció que pesa sobre ell", ressalten a la sala de màquines del PDECat, on el nom de Josep Rull, conseller de Territori i també d'Empresa, pren força en els últims dies un cop Vila ha quedat en fora de joc. El mandat de Puigdemont, per cert, hauria pogut acabar dimecres a la nit, quan va oferir a Junqueras assumir el timó de la Generalitat per proclamar la República. No va acceptar perquè no tenia lligat el suport de tot Junts pel Sí.
Al partit donen per descomptada la detenció de Puigdemont, contra qui el fiscal general de l'Estat prepara una querella per rebel·lió
Malgrat la rellevància de la decisió de divendres, el Govern ha optat per un perfil baix. Divendres a la tarda es va reunir per primera vegada dins del nou marc legal i, tot i que fonts consultades insisteixen que els decrets per desplegar la llei de transitorietat estan preparats, encara no s'han aprovat. Les eleccions constituents planen sobre l'escenari, un cop més, i no és descartable que el 21 de desembre els catalans siguin cridats a les urnes també per l'executiu de la República catalana. El PP creu que, encara que hi hagi doble convocatòria pel mateix dia, el que compta són les eleccions que ha fixat el govern espanyol, ara al comandament de la maquinària autonòmica.
I què faria l'independentisme en aquest context? És una qüestió que està en debat. Les formacions tenen uns deu dies per decidir si acudeixen en coalició als comicis forçats per Rajoy, i una mica més de temps per presentar llistes a la Junta Electoral Central. Al llarg dels propers dies, a banda de resistir "democràticament" l'embat espanyol, el Govern haurà de prendre decisions efectives sobre com desplegar la República i si cal encetar la maquinària de les constituents. Al centre del debat, com en aquests últims mesos, hi haurà Puigdemont. Un relleu per sorpresa que ha liderat el Govern fins a la declaració de la independència. La consolidació ja no depèn exclusivament d'ell.
Carles Puigdemont, entrant al ple del Parlament on es va votar la República Foto: Josep Maria Montaner
(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te membre de SocNació per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)
Antigament les fondes eren llocs de pas per a diligències, carreters i viatjants. Establiments on el bon menjar i l’hospitalitat eren els ingredients imprescindibles i on, si calia, els propietaris dormien al terra del magatzem per deixar la flassada a l’últim client que arribava. Cases amb vocació de servei que van començar oferint un àpat calent de qualitat i van ampliar el negoci llogant llits perquè els clients poguessin descansar. La seva principal voluntat: fer-los sentir com a casa encara que hi estiguin de pas. Cinquenes, sisenes, setenes i fins i tot vuitenes generacions dels ‘fondistes’ que van engegar aquests negocis continuen al peu del canó gestionant les seves estimades fondes amb els mateixos ideals i la cuina tradicional com a bandera. Avui, diumenge, dia de bons àpats per excel·lència, fem parada i fonda a vuit establiments amb història on, més que estar-hi de pas, us hi quedaríeu a viure. I com clama Mariantònia Parellada, de la Fonda Europa: “Si us plau, que mai es perdin les fondes!”
Fonda Europa. Granollers (1771)
El dijous a la Fonda Europa és digne de viure. És dia de mercat a la capital vallesana i des de primera hora serveixen els famosos esmorzars de forquilla. Fa 20 anys encara ocupaven el menjador pagesos amb boina que es posaven el tovalló de pitet mentre negociaven intercanvis. Ara al seu lloc hi ha sibarites que no volen perdre’s l’experiència gastronòmica de tastar la cuina visceral del capipota o les tripes a la catalana a primera hora del matí. En Ramon Parellada i la seva filla Mariantònia, setena i vuitena generació al capdavant de l’establiment hoteler més antic de Catalunya, no entenen la fonda sense la taula. Ens reben a l’hora de dinar a la taula d’en Josep Pla, client fidel que hi solia passar un mes per Nadal. “Va triar la taula de l’entrada perquè, com a bon periodista, sabia que tot el teatre d’un restaurant s’observava des d’aquí”, ens explica el Ramon. L’enorme hospitalitat que encara es respira a la fonda és herència de la Sila, la pagesa que al segle XVIII va venir dels camps de Palou a vendre vi a la capital i sense saber-ho va bastir els orígens d’una fonda que el 2021 farà 250 anys.
540x306La Fonda Europa, de Granollers, és la més antiga de Catalunya / Fonda EuropaLa Fonda Europa, de Granollers, és la més antiga de Catalunya / Fonda Europa
1 / 1
La Fonda Europa, de Granollers, és la més antiga de Catalunya / Fonda Europa
Fonda El Recó. Cornudella de Montsant (1794)
Després de 55 anys al capdavant de la cuina de la Fonda El Recó, la Maria encara no es pot creure que al desembre es jubili. “He treballat des dels 15 anys molt feliç”, recorda de l’època dels viatjants. Venien del camp de Tarragona amb taronges, terrissa o feixos de roba i s’estaven a la fonda de pas. “Era bonic veure com es coneixien tots”. Hi havia menú únic amb verdura acabada de collir i bestiar acabat de matar que se servia a l’única taula llarga que hi havia al menjador de parets irregulars. “Seguim fent la cuina del xup-xup, sense perdre de vista que som al 2017 però conservant els gustos d’abans”, explica el Jordi, el fill, que a partir del gener té el repte d’agafar el relleu a la Maria. “Jo em retiro, però encara vindré a donar-li el vistiplau!”
540x306Una imatge antiga on s'hi veu la posada El Recó, a Cornudella de Montsant / Fonda El RecóUna imatge antiga on s'hi veu la posada El Recó, a Cornudella de Montsant / Fonda El Recó
1 / 1
Una imatge antiga on s'hi veu la posada El Recó, a Cornudella de Montsant / Fonda El Recó
Hostal Jaumet. Torà (1890)
De la venda de morró i estaca per als animals al wifi gratuït i la piscina per als turistes. L’Hostal Jaumet s’ha anat adaptant a les demandes dels clients des de 1890. Per la fonda hi han passat mossos amb sarró que dormien a la pallera, el president Macià, que va menjar espinacs per dinar perquè no tenia la panxa fina, soldats que durant la guerra van convertir l’hostal en caserna i estraperlistes de postguerra que organitzaven mercaderies. “Aquí sempre hem tingut predisposició de servei”. Al Jaume encara se li il·luminen els ulls quan recorda com el tancaven de petit al rebost perquè no molestés. “Quan obrien m’havia menjat un paquet de galetes”, diu rient. “L’únic que no ha canviat és la cuina de carbó i les cassoles de fang”. Si passeu per Torà no deixeu de tastar l’ofegat de la Segarra o les famoses perdius a la vinagreta.
540x306Una foto històrica de la Fonda Jaumet / Fonda JaumetUna foto històrica de la Fonda Jaumet / Fonda Jaumet
1 / 1
Una foto històrica de la Fonda Jaumet / Fonda Jaumet
Hotel Hostal Sport. Falset (1923)
Quan entreu a l’Hotel Hostal Sport tindreu la sensació de retrocedir un segle. Una sala amb una llar de foc us farà notar el caliu de les cases d’abans i les bigues de fusta i les parets de pedra us recordaran que aquesta fonda té molta història. Va obrir la nit de Nadal de 1923 i encara no ha tancat cap dia. Avui la gestiona la Marta, la besneta del fundador, que es resisteix a treure les estovalles de quadres vermells aferrant-se a la idea que “la tradició no ha de renyir amb la innovació”. Quan hi aneu, tasteu les mandonguilles amb carxofes, el bacallà fregit o el pollastre a la catalana. Amb un bon vi, que no oblidem que som al Priorat!
Hostal Victor. Oliana (1887)
Entre Ponts i Organyà els carreters feien parada a l’Hostal Victor d’Oliana. Era part del pas de la vall del Segre que unia Lleida amb Andorra i França. Aprofitant l’anar i venir de carros, el 1887 Ramon Tàpies va obrir una fonda per tenir les seves filles ocupades mentre no les casava. “La cuina de caça, com la perdiu, segueix sent el plat estrella”, explica el Guillem, de la cinquena generació. Hi trobareu plats que no han canviat en 100 anys, com els peus de porc, els guisats i la paella, que alguns dijous encara cuina l’àvia Carme. Als 90 anys no ha deixat de donar ordres a la cuina!
Una imatge històrica d'Oliana on s'hi veu l'Hostal Víctor / Hostal Víctor
Hostal de la Plaça. Cabrils (1942)
Són les 5 de la tarda d’un diumenge. Una família comenta que és l’hora de tornar a Barcelona mentre l’Aurora els desitja bona setmana, encara asseguda a taula amb la Patrícia, una clienta de tota la vida. Fins fa 3 anys l’Aurora era l’encarregada de l’Hostal de la Plaça, però ara pot permetre’s el luxe de dinar amb clients que s’han convertit en amics. “El tracte és el que hem de conservar”, ens diu. Així l’hi van ensenyar el Josep i la Doloretes, els seus pares i fundadors del negoci fa 75 anys per acollir els primers estiuejants del Maresme. L’Artur, un dels 19 nets de l’Aurora i actual director del negoci, puntualitza: “Bon menjar i bon tracte”. A la fonda, d’aire mediterrani i que enamora només posar-hi els peus, encara serveixen el fricandó de la Doloretes i fan la pilota de l’escudella amb la mateixa recepta dels inicis. “L’única cosa que és irrepetible és la truita a la paisana”, diu l’Aurora amb nostàlgia.
Ca l’Amagat. Bagà (començaments segle XX)
Entrant a mà dreta, al darrere d’una porta transparent, trobareu la cuina de Ca l’Amagat. La Teresa hi arriba de bon matí per organitzar els plats del dia. Si teniu sort també hi veureu, pelant patates, la seva mare, la Núria, que amb 85 anys es resisteix a deixar de ser la mestressa de l’antiga taverna. Ca l’Amagat va néixer com un petit establiment que quedava en un carreró estret, un racó ideal per fer l’última copa. A partir dels 50 els clients principals van ser treballadors del sud d’Espanya que venien a menjar després d’excavar a les mines de Cercs. S’instal·laven a la fonda una temporada mentre buscaven un lloc per viure. Ara els miners han deixat pas a excursionistes que busquen un bon àpat després d’un matí al Cadí.
540x306Imatge de les dones de la família que regenta Ca l'Amagat, l'any 1974 / Ca l'AmagatImatge de les dones de la família que regenta Ca l'Amagat, l'any 1974 / Ca l'Amagat
1 / 1
Imatge de les dones de la família que regenta Ca l'Amagat, l'any 1974 / Ca l'Amagat
Ca la Manyana. Sant Julià de Vilatorta (1905)
No se sap exactament quan es van començar a servir àpats en aquesta casa, però sembla que van feminitzar el nom (de Cal Manyà a Ca la Manyana) quan van canviar les eines de serralleria pels estris de cuina. La data que apareix als documents és 1905, quan la gestió passa a la família Menció. Els canelons, el pollastre de pagès i les mandonguilles no han desaparegut mai de la carta. “La cuina casolana és el cor de tota fonda”, diu la Mariona, tercera generació i gerent del negoci juntament amb la seva germana. “Avui oferim el sabor d’ahir servit al gust d’avui”.
«Que no passe res és el millor senyal. Que el govern de la República governe i que el parlament de la República legisle. I deixem que Espanya intente fer eleccions no sé quin dia de desembre»
Proclamada la República, Catalunya ha fet aquestes darreres hores els primers passos com a estat independent. Aquestes hores són sempre les més difícils. La normalitat no arribarà de seguida i ens l’haurem de guanyar. Ningú no ens posarà fàcil res. La resta dels estats europeus o bé han callat (i els silencis cal apreciar-los molt, un dia com avui) o bé s’han manifestat en contra del reconeixement diplomàtic del nou estat. Això és normal. Abans de fer cap pas que els enemistarà segurament durant anys amb Espanya, necessiten l’assegurança que la República és una entitat real, forta i que camina per si sola. Només en la mesura que siga visible la capacitat de controlar el territori i que siga efectiu el govern del país, les declaracions en contra d’avui mateix es tornaran reconeixements, com ha passat en totes les proclamacions d’independència. Que ningú no espere, però, cap reconeixement ni aquest cap de setmana ni els dies vinents. Abans ens miraran amb lupa i hauran de passar moltes coses encara.
Sense que et reconeguen els altres estats, no hi ha una independència efectiva. Però per a ser un estat independent no és necessari que et reconeguen els altres estats, en un primer moment. Per això, la cosa més important, i en la qual ens hem de concentrar ara mateix, és superar aquest cap de setmana, primer, i la setmana vinent, després. I l’altra i l’altra i l’altra. Pas a pas.
L’estat espanyol ha reaccionat amb més prudència que no era previsible. Sens dubte, l’avís de Donald Tusk i la Unió Europea en el sentit que no acceptaran una reacció violenta ha fet efecte. Però sense violència, sense una acció violenta, es fa difícil d’entendre de quina manera pensen imposar les decisions que ells opinen que estan emparades pel 155. Diuen que Puigdemont ja no és president, que el govern està destituït, que el parlament ha quedat dissolt i que hi haurà eleccions no sé quin dia de desembre. Però què faran si el president de la República, Carles Puigdemont, continua manant des de palau? Si el govern de la República, el que van triar els ciutadans en les eleccions del 27-S, continua treballant? Si dilluns el parlament legítim de Catalunya es reuneix al palau de la Ciutadella? La decisió de fer aquesta convocatòria tan peculiar d’eleccions al mes de desembre és també un detall molt interessant. Han passat de dir que controlarien la comunitat autònoma de Catalunya durant sis mesos com a mínim a convocar eleccions literalment en el menor temps possible. Alguna cosa es meu que no sabem què és
Nosaltres, mentrestant, ens hauríem de posar al cap ara mateix una sola fita: cada hora és una victòria per a la nova República. Així que la normalitat del pas de les hores, simplement, és el millor que ens pot passar. Que no passe res és, realment, el millor senyal. Que el govern de la República governe i que el parlament de la República legisle és el millor que ens pot passar. I deixem, mentrestant, que Espanya intente fer eleccions no sé quin dia laborable (?!) del mes de desembre. A veure si poden posar urnes, a veure si poden obrir col·legis, a veure quanta gent hi va a votar. Perquè si no les poden fer amb unes mínimes garanties o si vota molt poca gent, aleshores és quan demostrarem al món, eixe dia, que el govern de Madrid ja no controla el territori de la República Catalana. I és a partir d’ací, no crec que abans, que començaran a passar coses en l’àmbit internacional.
PD. Jo tampoc no entenc què fa la bandera espanyola encara onejant dalt de Palau. L’única explicació que se m’acut és un tecnicisme: el govern de la república encara no s’ha reunit de manera oficial i no ha pogut aprovar, per això, els decrets corresponents.
Pel que fa a la dimissió del director general de la policia, que ningú no faça cap drama. No sé si els he comptat bé però em sembla que Mariano Rajoy ha dit que cessava 140 persones en els seus càrrecs. 139 segueixen on eren i l’únic que ha fet cas del president espanyol es substituirà de seguida. 139 contra un sembla un bon resultat…
[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]
Un ponent del codi penal de 1995 nega que es pugui acusar el Govern de rebel·lió
El diputat del PSOE Diego López Garrido va introduir una esmena sobre aquest delicte
per ACN 28/10/2017 elMón
Oriol Junqueras i Carles Puigdemont al Parlament | Jordi Borràs
L'exdiputat socialista Diego López Garrido, que va ser ponent en el debat al Congrés dels Diputats sobre el codi penal del 1995, considera que no es pot aplicar el delicte de rebel·lió al Govern després que el Parlament hagi declarat la República catalana independent, perquè "no hi ha hagut violència". En declaracions a la Cadena Ser, López Garrido ha recordat que ell va presentar una esmena sobre aquest delicte que va ser acceptada per tots els grups parlamentaris. "Seria un error acusar aquestes persones d'aquest delicte", ha assegurat, perquè "el codi penal deixa clar que si no s'alcen violentament i públicament no hi ha delicte de rebel·lió".
La Fiscalia preveu emprendre accions contra el Govern i la Mesa del Parlament aquest dilluns i a fa uns dies va anunciar que estava preparant una querella per rebel·lió. Per López Garrido, però, acusar els membres de l'executiu català d'aquest delicte seria un "error", ja que el codi penal estableix que per haver comès rebel·lió s'haurien d'haver alçat "de forma violenta i públicament".
"El codi penal deixa clar que si no s'alcen violentament i públicament no hi ha delicte de rebel·lió", ha insistit, tot i que no ha descartat que els membres del Govern puguin haver comès altres delictes, com ara la desobediència o la prevaricació.
Viquipèdia incorpora Catalunya a la llista de països independents
El Nacional Barcelona. Divendres, 27 d'octubre de 2017
La Viquipèdia ha incorporat Catalunya a la llista de països independents. Indica que té una població de 7,5 milions d'habitants i que la seva capital és Barcelona. Hi inclou una senyera.
Alguns usuaris ja s'han fet ressó dels constants canvis que s'estan fent a l'article. Comunitat o nació?
Les portades dels diaris de tot el món l’endemà de la proclamació de la República
Els rotatius internacionals es fan ressò del naixement de la sisena república i de l'anunci de Rajoy de destituir el govern de la Generalitat
Hores després que el parlament proclamés la sisena República Catalana, les capçaleres de tot el món se n’han fet ressò. Vegeu les portades dels principals diaris europeus i del món:
El diari britànic The Guardian titula: ‘Crisi a Espanya per al independència de Catalunya’
El rotatiu britànic The Times titula: ‘Espanya al caire’
Un altre rotatiu britànic, The Daily Telegraph, titula: ‘Sorgeixen esquerdes a la Unió Europea arran a la independència de Catalunya’
El diari escocès The Scotsman diu: ‘El Regne Unit “no reconeixerà” la declaració d’independència de Catalunya’
El diari francès Le Monde obre amb el titular: ‘El salt cap a allò desconegut’
El rotatiu francès Le Figaro titula: ‘Espanya bascula una crisi històrica’
Una altra capçalera francesa, Libération, obre amb el titular: ‘Catalunya, el gran salt’
El diari belga Le Soir titula: ‘Catalunya: l’enfrontament’
El prestigiós diari alemany Franffurter Allgemeine diu: ‘Catalunya declara la independència’
El rotatiu italià Corriere della Sera titula: ‘La Catalunya independent · Rajoy: criminals’
El diari italià La Repubblica diu: ‘Govern destituït, Catalunya a la votació’
El prestigiós diari nord-americà The New York Times titula: ‘ Espanya actuar per esclafar l’impuls independentista català’:
El diari econòmic nord-americà The Wall Street Journal titula: ‘El moviment d’independència de Catalunya impulsa l’emergència dels líders espanyols’
El diari argentí Página 12 titula: ‘Catalunya versus Catalunya: El Parlament de Catalunya va declarar unilateralment la independència i milers de persones van sortir al carrer per a celebrar-ho · El govern de Rajoy va dissoldre el parlament, va destituir les autoritats catalanes, va intervenir la seva policia i va convocar eleccions’ [VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]
27.10.2017 02:00 
