Per: Vicent Partal
12.10.2017  22:00
El govern de Catalunya es prepara per respondre a Mariano Rajoy. El president del govern espanyol insisteix a amenaçar amb l’aplicació del 155, llevat que el govern afirme que no va haver-hi cap declaració d’independència i que es rendesca. Cosa que no passarà.
La resposta a Rajoy, la manera com s’expressarà aquesta resposta, té la màxima importància. Siga com siga, la humiliació, l’autohumiliació, la podem descartar completament. I per això mateix fóra bo que la carta no fos només un missatge a Rajoy, sinó també una guia per als ciutadans d’aquest país, encara desconcertats, alguns, pel que va passar dimarts al parlament.
A mesura que passen les hores, les posicions de tothom es van aclarint. El govern espanyol encara ara ha de dir res que es puga entendre sobre la promesa de reforma constitucional que va fer anunciar a Pedro Sánchez i que Europa ha comprat d’una manera inconscient. En canvi, des dels micròfons al carrer el missatge de Rajoy per a la setmana vinent és ben contundent i clar: el projecte que té és aplicar el 155, exercir tota la violència necessària contra les institucions i el poble i aprofitar l’ocasió que ells creuen que tenen no solament d’aturar la independència sinó d’enfonsar per sempre el catalanisme.
En vista d’això, és gairebé impossible cap altre gest de resposta que no siga anul·lar la suspensió de la independència i donar vida, per tant, a la república catalana. Es pot discutir si s’ha de fer quan s’aplique el 155 o si cal fer-ho abans, quan s’amenace d’aplicar-lo. Fins i tot pot ser molt interessant, pensant en l’exterior, de posar una data i mantenir-la, independentment de si Madrid aplica el 155 o no. Imaginar-se qualsevol opció diferent per a la setmana que ve és molt difícil.
Cal, per tant, recuperar urgentment la confiança entre el govern i la CUP i entre el govern i els ciutadans, aquesta confiança que es va trencar dimarts. A la CUP, no s’hi val a tractar-la com la van tractar dimarts, posant-la a última hora davant una situació tancada que ignoraven, però que tenien l’obligació d’acceptar per la transcendència del moment. I per això el seu gest de dignitat, coherència i responsabilitat mereix l’agraïment de tothom i el reconeixement polític.
Pel que fa als ciutadans, el desconcert naix sobretot del fet que tot plegat es va explicar malament. No es va saber vendre el gest, segurament perquè les pressions d’última hora van afectar el govern molt més que no era previsible. Ara hi ha gent que fa circular explicacions molt literàries sobre allò que va passar i sobre les divergències que s’hi van expressar. També ací, la manera com es responga a Rajoy pot tallar de soca-rel els rumors, cosa que seria convenient. La línia divisòria entre els partits s’ha complicat molt aquests darrers mesos i mirar els carnets ja no és la guia més adequada per a entendre què passa. Al PDECat hi ha partidaris de coses molt diferents i a ERC hi ha també partidaris de coses molt diferents. I hi ha coincidències sorprenents entre ells. Que hi haja gent que crega que anem massa de pressa no és cap problema mentre aquesta gent no tinga la capacitat de reorientar la política del govern o de trencar la unitat del procés. I no tinc cap prova, ni una, que ara mateix ho puguen fer, això.
Pel que fa al carrer, crec que tothom és conscient que s’hi dirimirà tot allò que haja de passar. L’aplicació del 155 i la violència que desfermarà aquesta decisió de Mariano Rajoy només es podrà superar amb una reacció popular equiparable a la que va frenar el colp d’estat del 20 de setembre, a la que va fer real i viable el referèndum del primer d’octubre, a la que va paralitzar el país el 3 d’octubre. Hi ha qui creu que ara el país reaccionarà d’una manera diferent, però jo no ho veig així. En quinze dies un país no canvia completament de caràcter, només perquè no ha acabat d’entendre una decisió. I em sembla poc assenyat de pensar que ara s’amagaran o es rendiran, en canvi de res, els milers de persones que de cap a cap del Principat es van enfrontar a la Guàrdia Civil, o els dos mil o tres mil membres de l’operació clandestina que va fer circular les urnes, o els centenars de milers de ciutadans que van prendre el carrer durant la vaga general, o els estudiants que es van tancar durant dies, o els tractoristes, o els bombers, o els presidents de mesa o els hackers que van crear el programari del cens universal.
Però, sobretot, em sembla inimaginable que els més de dos milions de catalans que van eixir al carrer i van dipositar el seu vot, superant la por i decidits a aguantar-ho tot, ara es tanquen a casa i deixen que la por s’apodere dels nostres carrers, sense respondre com cal a Mariano Rajoy. Simplement, no m’ho crec.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]