Gustau Nerín Foto: Sergi Alcàzar / ACN
Barcelona. Dimarts, 31 de desembre de 2019
3 minuts
Advertisement
End of break ads in 18s
L'Arts Santa Mònica ha volgut acollir una gran exposició d'homenatge a Lluís Llach en el 50 aniversari de la seva primera actuació: Lluís Llach, com un arbre nu.
Després que l'artista s'hagi retirat dels escenaris, s'ha pretés
recordar la seva llarga trajectòria i la seva influència en moviments
culturals i polítics del nostre país (amb un paper clau en la Nova Cançó,
però també en d'altres àmbits). L'exposició, comissariada per Lluís
Danés i organitzada pel Grup Enderrock, es podrà veure, gratuïtament,
fins al 26 d'abril.
Foto: ACN.
L'Estaca en lloc central
El vestíbul de l'exposició està ocupat per la reproducció de totes
les portades dels discs de Lluís Llach, el que ofereix una panoràmica
impressionant de la seva obra musical. Però potser la sala més
emblemàtica és aquella on, penjats d'unes simbòliques estaques, s'hi
troben auriculars on es poden escoltar algunes de les versions de L'Estaca,
en un gran nombre de llengües, una mostra de la força que ha pres
aquesta cançó, que ha estat traduïda al basc, al sard, al cors, a
l'àrab, al turc, a l'occità, a l'anglès, a l'alemany, al suec, al farsi,
al bretó, a l'ídix, al francès... A més a més, ha adoptat tonalitats
molt diferents: a l'exposició se'n pot sentir una magnífica versió en
ritme ska de Dr. Drer & Crc Posse, que contrasta amb la solemnitat
de com la tocava Jean-Michel Jarre o amb la versió punk dels cubans
Porno para Ricardo. Però és més: aquesta cançó nascuda com un himne a la
resistència al franquisme, ha esdevingut tot un símbol de lluites
socials de diferents punts del món: del combat sindical contra la
dictadura polonesa a les primaveres àrabs, passant òbviament pel
referèndum de l'1 d'octubre o fins i tot per les protestes de les
armilles grogues franceses. A l'exposició això es cita, però és una pena
que no es reflecteixi amb més relleu.
Joc de referents
Dos espais de l'exposició estan reservats a les influències de Llach. Per una banda, la instal·lació Viatge a Itaca,
inspirant-se en el famós poema de Kavafis musicat per Llach, identifica
algunes de les principals personalitats que van inspirar al cantautor
i, en unes maletes, representatives del viatge musical de l'homenatjat,
incorpora les fotografies d'aquests personatges amb una reflexió de
Llach sobre allò que li han aportat: n'hi ha de ben diversos: de Mahalia
Jackson a Maria Aurèlia Capmany, passant per Josep Maria Espinàs, qui
va ajudar molt al cantant en els seus inicis. En canvi, l'espai El Cafè
Antic recrea una vella taverna en la que es poden veure, a les parets i a
les taules, aquells autors que ha musicat Llach i que més han aportat a
la seva obra: hi són, òbviament, Salvat-Papapasseit i Kavafis, però el
lloc més destacat està reservat, naturalment, a Miquel Martí i Pol, el
poeta de Roda de Ter que va tenir una relació artística i personal molt
estreta amb Llach.
Foto: ACN.
Reviure els grans concerts
A l'exposició també hi ha algunes pantalles on es poden visualitzar
els grans concerts de Lluís Llach, des de la mítica celebració del Camp
Nou el 1985, fins al que va fer a l'Olympia de París el 1973 i que li va
permetre fer el salt al públic internacional. També incorpora algunes
peces sobre les facetes menys conegudes de la carrera de Llach: com a
director artístic de la Dansa de la Mort de Verges, com a compositor de
bandes musicals, com a vinyater... I l'espai central de l'exposició està
dedicat a declaracions del cantant i a una visualització d'algunes de
les seves cançons més populars.
Foto: ACN.
Més cantant que missatge
L'exposició Lluís Llach. Com un arbre nu s'ha planejat,
sobretot, com un homenatge al cantant. Per això, a l'espai final
s'ofereix al visitant una experiència immersiva, mitjançant tecnologia
3D, perquè pugui sentir-se com en un concert particular del cantautor de
Verges (una experiència que vol ser el plat fort de l'exposició i es
presenta com una gran innovació tecnològica, però que queda lluny de les
expectatives generades). L'exposició queda una mica més coixa pel que
fa a l'impacte social de la música de Llach. Es mostren, en vídeo,
entrevistes a músics i a personalitats del món musical que enalteixen la
música de Llach, però es veu molt poc l'apropiació popular de la música
del cantant. Més enllà del debat sobre l'oportunitat d'una exposició
d'homenatge al cantant-diputat, Lluís Llach. Com un arbre nu constitueix
una ocasió de reviure a un dels personatges mítics de la Nova Cançó i
de retrobar-nos amb un moviment musical que va ser essencial per a la
lluita per les llibertats a Catalunya.
Pau Cusí
Barcelona. Dimarts, 31 de desembre de 2019
2 minuts
Ser friqui ja no és de perdedors. No ho dic jo, ho diu la Rosalía. Aquest dijous, la cantant de Sant Esteve Sesrovires va compartir un vídeo al seu Twitter en el qual mostrava un fragment de Your Name,
una pel·lícula d’animació japonesa estrenada l’any 2016. Tot i que la
gravació només durava 3 segons, el fet que una estrella de la música
llatina fes palès que mira anime va trencar els esquemes de més d’un cuarentón.
El vídeo de la Rosalía és absurd però evidencia una realitat tangible: la cultura otaku no només està ben vista, sinó que ja forma part de l’imaginari col·lectiu de la generació nascuda a principis dels 90.
D’exemples que corroboren aquest fet n’hi ha de tot tipus. Aquest desembre, Lildami, Sr. Chen i Teuma Thug –tres dels trapers de moda del panorama català actual– han presentat Cowboy Bebop, un tema que interpreten conjuntament i que es titula igual que l’anime que Televisió de Catalunya va començar a emetre l’any 2001. La cançó, com la producció japonesa, parla sobre la vida dels caçarecompenses.
Més exemples? Més exemples. El barceloní Cecilio G,
un dels personatges més sonats de tota la indústria espanyola, no es
cansa de fer referència als seus ídols virtuals. Que titulés un dels
seus temes amb el nom de Ten Shin Han (Bola de Drac) ja era revelador, però que després es tatués al ventre un enorme Gyarados –una de les criatures més poderoses de Pokémon– ens va permetre conèixer les fílies i fòbies del traper.
Però, a que es deu aquesta fascinació dels intèrprets moderns pels
herois de la seva infància? Més enllà de l’atraient estètica dels
personatges que hem conegut en animes i videojocs, sembla
evident que també existeix un cert encaptivament pel poder que aquests
ostenten. Els trapers, obsessionats en fer palès a les seves lletres que
són els millors del barri, han utilitzat els seus referents juvenils
per dir-se a si mateixos que voler ser el gall del galliner és quelcom
positiu. Good Jan, del grup català PAWN GANG, aprofita els videoclips per lluir al seu braç esquerre els tatuatges de Mewtwo i Kyogre,
dos pokémons llegendaris. La qualificació de llegendaris no és
gratuïta: s’anomenen així perquè són els més forts, poderosos i temibles
del seu pati. El somni de tot traper.
El 2017, Cecilio G i la PAWN GANG, dos dels protagonistes d’aquesta peça, col·laboren i pareixen One Piece Lifestyle, un tema esperpèntic en el qual els cantants es vanaglorien dels seus diners . El títol: una referència a l’anime sobre Monkey D. Luffy, un pirata que pretén convertir-se en rei i trobar un gran tresor.
En qualsevol cas, el fet a celebrar és que moltes d’aquestes
referències les han rebut en llengua catalana. I tot, gràcies a la gran
tasca que un canal com el 3XL (TVC), ja aniquilat de
manera incompetent, va dur a terme durant dues dècades. Sense un
referent com aquest i amb les plataformes en streaming avançant per la dreta a la televisió, les noves generacions estan condemnades a tenir herois castellanoparlants.
Per què mengem 12 grans de raïm amb les campanades?
S'han de menjar mentre sonen les últimes 12 campanades de l'any
Raïm per Cap d'Any.
per Redacció
Si parlem de tradicions per Cap d'Any a casa nostra, una de les principals és la de menjar-se 12 grans de raïm coincidint amb les 12 últimes campanades de l'any. Un ritual que portarà bona sort i abundància per a l'any que comença.
Però, d'on prové aquesta tradició? Hi ha moltes
teories al respecte, però la més acceptada es remunta a l'any 1909 quan
els agricultors de Múrcia i Alacant van produir un excés de raïm. Per
donar-hi sortida, van estendre el costum de menjar dotze grans de raïm
al ritme de les campanades. Un costum que va arrelar, per tenir sort
l'any vinent.
També hi ha tradicions més antigues al respecte. Una d'elles, data
del 1882, quan la burgesia catalana tenia per costum beure cava i menjar
raïm aquesta nit de l'any després d'un àpat copiós. Una tradició que es
remuntaria a l'antiga Roma, on es creia que el raïm ajudava a pair
millor i fer més portadors els efectes dels empatxos.
Festes de Nadal: i els dies que no són festius, què mengem?
Anna Solé Sans Foto: Unsplash
Barcelona. Dissabte, 28 de desembre de 2019
2 minuts
Les festes de Nadal sovint són sinònim de família, àpats, regals i,
per què no dir-ho, dinars que enfarfeguen. “Tenim un problema i és que
la població en general assumeix que les diades nadalenques solen ser perilloses per mantenir el pes corporal. I, de fet, de motius sembla que no en falten”, explica la diplomada en Nutrició Humana i Dietètica Anna Costa Corredor. “Tenim en pocs dies una concentració d’àpats i celebracions amb un fort component social, on les preparacions culinàries són les grans protagonistes. Es consumeixen més begudes alcohòliques
del que és habitual” i, a més, insisteix que “fem una inadequada
d’associació entre celebració i excessos en el consum, quan no hauria de
ser-ho de forma obligada”. Però, què fem, mengem i bevem els dies que no són festius?
Després de quedar fart per Nadal i Sant Esteve,
algú podria pensar que el millor que es pot fer és saltar-se àpats o no
menjar. I això, tot just, és el que desaconsellen els experts. Els
excessos “no es compensen amb dejunis, de pràcticament no menjar res per
anar restant calories o l’excedent alimentari que hem fet aquests
dies”, detalla Costa Corredor. “El millor que es pot fer és mantenir la
pauta alimentària”.
Què seria convenient menjar?
Segons detalla l’experta, cal menjar els àpats habituals de cada dia: 3, 4, 5 o 6.
Els que siguin per la rutina de cadascú. “Cal buscar la normalitat”. A
més, exposa que haurien de predominar molts aliments d’origen vegetal i
els “suficients però minoritaris d’origen animal”. Subratlla
que és aconsellable evitar les preparacions excessivament greixoses i
fer predominar preparacions més triturades com les sopes, els purés i
cremes per tal de donar “un respir” a l’aparell digestiu. També ressalta
la necessitat d’evitar productes i begudes ultraprocessades.
Per altra banda, recorda que si hi ha vacances durant aquests dies s’ha de recuperar l’activitat física.
Tot i que, normalment, les festes de Nadal se celebren al voltant d’una taula, “no hem d’oblidar que és un acte social”,
detalla Costa Corredor. “Sovint és més important el que ens hem
esforçat perquè vagi bé el moment, qui està present a taula, decoració i
presentació dels plats”. Malgrat tot, l’experta recorda que si en el
moment de servir els àpats ho podem fer nosaltres mateixos, “molt
millor”. D’aquesta manera, diu, podrem controlar molt millor el que ens
posem al plat.
Treballs no gens perduts: els 80 anys de Joan F. Mira (un article de Jordi Palou i meu).
El passat 3 de desembre Joan Francesc Mira, un escriptor que els seguidors d’aquestes Totxanes saben que m’estimo molt, va complir vuitanta anys. Amb aquest motiu la bona gent de Vilaweb va voler fer-se’n ressò. El resultat final -publicat aquí– va ser un treball signat a mitges per Jordi Palou (un altre incondicional del mestre valencià) i per mi que podeu llegir tot seguit:
Treballs no gens perduts: els vuitanta anys de Joan F. Mira
(Publicat a Vilaweb el 3 de desembre de 2019)
Avui Joan Francesc Mira fa vuitanta anys. Antropòleg de formació, l’obra de Mira
abasta un espectre molt ampli que va de la novel·la als estudis
sociològics i antropològics passant per l’assaig, els articles a la
premsa, la narració curta, la divulgació històrica, la biografia, la
traducció i les memòries. A més a més de ser, del País Valencià estant, un exemple d’actitud cívica i de compromís amb la cultura i la nostra llengua, Mira
és un intel·lectual que encara té moltes coses a dir i que continua en
plena activitat tal com ho demostra la publicació els pròxims mesos del
segon volum de les seves memòries, continuació del cicle iniciat el 2013
amb ‘El tramvia groc’.
Moltes coses encara per dir… i moltes més que ja ha dit. Aquí teniu un retrat de Joan F. Mira
fet a partir de cinquanta conceptes triats entre textos que ha escrit o
converses o entrevistes en les quals ha expressat la seva manera de
veure la vida i el món.
Joan F. Mira en cinquanta conceptes
ANTROPOLOGIA L’antropologia serveix per a tenir una perspectiva universal, per a
adonar-te que hi ha qüestions estructurals en el fons de totes les
societats que són perfectament comparables.
(Entrevista amb Miquel Alberola, 1994) ASSAIG L’assaig és fer literatura a partir d’idees. No és per a exposar els
resultats d’una recerca: això pertany al camp acadèmic. L’assaig
implica una interpretació, demana una llibertat i una solidesa
d’expressió per a allunyar-se justament del rigor metodològic i
acadèmic, amb la idea de fer literatura.
(Entrevista amb Ada Castells, 1998) BACH La felicitat perfecta seria passar-me tot el dia escoltant música de Bach.
(La vida, el temps, el món: conversa amb Pere Antoni Pons, 2009) BELLESA Si em preguntes quin és l’objectiu fonamental de la meua literatura,
hauria de contestar-te aquesta cosa tan tronada, passada, etc.: crear
bellesa.
(Entrevista amb Xulio Ricardo Trigo, 1989) BERNINI Jo sóc èticament i estèticament cristià (ideològicament agnòstic,
teològicament perplex), i a més cristià del ram clàssic: romà i
perfectament papista. Vull dir que potser no hi ha Déu, triple i únic,
però sí que hi ha sants i marededéus, polifonia litúrgica, misses en
llatí i la glòria de Bernini.
(‘El mal de ser papa’, 1998)
BIBLIOTECA El paradís podria ser una biblioteca infinita, on els llibres no
s’acabarien mai, perquè si s’exhaurien, si no en quedaven més per
llegir, això voldria dir que s’acabava també l’eternitat.
(‘Temps de llibres’, 1996) CLÀSSICS D’ací a molt poc temps, les referències a la cultura grega o la
llatina quedaran com una raresa d’erudits. Com el sànscrit o la
literatura mesopotàmica. I és una desgràcia, perquè una grandíssima part
de la nostra tradició històrica, artística, literària, etcètera, és
impossible d’entendre si no es coneixen els clàssics. D’ací a poc
entrarem en un museu i no entendrem res: ni d’escenes religioses, ni de
mitologia, ni d’història, res de res. Serà una ceguesa total. I Dante o
Shakespeare resultaran indesxifrables.
(Entrevista amb Joan Josep Isern, 2008) COMUNICAR Ben mirat, el plaer de conèixer coses és molt inferior si no se’n
pot parlar. De la mateixa manera que, si mai no ho podíem explicar ni
comunicar a ningú, el gust de viatjar, per mar o per terra, i el gust de
veure coses, amb tota certesa seria molt menor.
(‘Cap d’any a Houston, Texas’, 1998) CRISI Una de les més estúpides manies intel·lectuals que circulen sense
parar des de fa un segle i mig —potser des del Romanticisme, o abans
encara— és l’obsessió per la idea de crisi. Cada generació que arriba a
l’edat de poder expressar-se per escrit té infal·liblement la dèria que
el seu és un temps de crisi.
(‘Sobre la necessitat de la ficció’, 1997) DICTAT Potser quan anava a l’escola elemental em van fer passar tantes
hores escrivint al dictat (saludable disciplina, d’altra banda, i
desapareguda amb nefastes conseqüències) que ara tolere difícilment que
em dicten res.
(‘Estètica’, 1996) DIVINA COMÈDIA És una de les quatre o cinc obres bàsiques de la literatura
occidental, o universal, de tots els temps. Hi ha autors tan importants
com Dante (pocs: dos o tres), però d’obres tan importants i tan
absolutes com la Divina Comèdia, segurament no n’hi ha cap.
(Introducció a la Divina Comèdia, 2000) EQUIVOCAR-SE Alguns, no sé si molts o pocs, sempre ens equivoquem de lloc, de
temps o de país. O són els altres que s’equivoquen i ens fan sentir fora
de casa pròpia, desnonats per pobres, exiliats. Literàriament,
políticament, nacionalment, tant se val.
(‘No era ací’, 1998) ESCRIPTORS Jo crec que és cert que en català falten grans obres, amb una
ambició de perspectiva, perquè ens aniria molt bé des d’un punt de vista
emblemàtic i popular que alguns autors tingueren un gran reconeixement
públic, com el que van tenir en el seu moment escriptors com Verdaguer i
Guimerà.
(Entrevista amb Pep Blay, 1990) ESCRIURE Jo sóc dels que escriuen perquè volen ser llegits, i no un escriptor narcisista ni de culte.
(El Punt, 2003) ESPANYA Espanya no seria precisament un estat ‘sense nació’, més aviat seria
un estat amb massa nacions. Entre elles la nació espanyola, que és la
més grossa, i se’n parla ben poc, i fins i tot alguns dels nostres
polítics i suposats experts en la matèria diuen que no existeix. (Diuen:
existeix l’estat espanyol, no la nació espanyola.) Infeliços.
(‘L’estat sense nació’, 1996) ESTÈTICA Vaig per la vida sense estètica declarada. La meua sensibilitat es
troba més confortada i satisfeta en una església gòtica, si pot ser amb
una mica d’olor de cera i d’encens, que en un museu d’art contemporani,
què hi farem.
(‘Estètica’, 1996) FE La fe és això que tenen el 50% dels cristians i el 100% dels musulmans.
(La vida, el temps, el món: conversa amb Pere Antoni Pons, 2009) GÈNERES LITERARIS De gèneres literaris només n’hi ha tres, el bo, el mediocre i el
dolent. Això serveix per a la narrativa contemporània, per a la del
renaixement o per a la medieval.
(Entrevista amb Xulio Ricardo Trigo, 1989) GÒTIC Santa Maria del Mar és una de les més altes meravelles del gòtic
català, i de tota l’arquitectura medieval europea: pocs espais com
aquest s’acosten tan de prop a la perfecció. Haver produït una església
com aquesta, o un edifici com la Llonja de València, ja hauria de donar
dret a tindre un estat propi.
(‘Un bon dia’, 2012) GRECS, ROMANS Jo diria que, des del punt de vista esteticoideològic, ningú ha
inventat tant com els grecs. I, des del punt de vista pràctic i jurídic,
ningú ha inventat tant com els romans. I vivim d’això.
(La vida, el temps, el món: conversa amb Pere Antoni Pons, 2009) HARLEY-DAVIDSON Només una vegada he cavalcat en Harley-Davidson, un matí pels
carrers de València sobre una màquina enorme i antiga amb matrícula de
Kinshasa, i no oblidaré mai com mirava la gent, com sentia clavats, en
cada semàfor, els ulls dels simples mortals.
(‘Sobre homes i motos’, 1995) HEMEROTEQUES Sobren quioscos i falten hemeroteques.
(‘Els treballs perduts’, 1989) HISTÒRIA Algú va dir, i és com un lloc comú, que un poble que no recorda la
seua història està condemnat a repetir-la. Però és molt pitjor: un poble
que no és conscient de la pròpia història està condemnat a perdre-la,
és a dir, a perdre’s ell mateix, a dissoldre’s i a deixar d’existir.
(‘Almansa 1707′, 2006) HORTA DE VALÈNCIA El suposat barroquisme de l’horta valenciana és cosa només d’alguns
pintors post-romàntics, de les fotos de targeta postal, i en general de
gent que no té una idea molt clara de com es cultiven les cebes.
(‘València, guia particular’, 1992) JUGAR Em ve una angúnia molt gran quan pense que, potser, la història de
la humanitat es divideix en dues etapes desiguals: la llarguíssima en
què els xiquets han jugat amb canyes, pals i pedres, fang i fulles; i
l’altra, en què només juguen amb plàstics, maquinetes i altres
artefactes de jogueteria.
(‘Agesilau, la canya i jo’, 1984) LITERATURA La finalitat de la literatura no és tant explicar com expressar.
(Entrevista amb Joaquim Noguero, 2001) LLEGIR No escriure, és possible. No llegir, és inimaginable.
(Serra d’Or, 2010) LLENGUA Ja saben vostès que la filologia combativa (branca de la filologia
que serveix per a barallar-se el personal) és una altra de les
aportacions d’aquest país als progressos de la ciència.
(‘El pèl de la cultura’, 1987) MEMÒRIA La primera veritat, i potser l’única, que podem afirmar
conscientment sobre nosaltres mateixos és que existim perquè durem en el
temps, i el nostre temps és la memòria, no és el pensament.
(‘El tramvia groc’, 2013) NACIONALISME No hi ha cosa més bèstia al món que el nacionalisme dels estats constituïts. Ni més bèstia, ni més absurda, ni més estúpida.
(‘Gibraltar’, 1987) NOVEL·LA Si no és una obra d’art no és una bona novel·la, i si és una bona
novel·la automàticament és una obra d’art encara que l’autor no s’ho
haja proposat.
(Entrevista amb Xulio Ricardo Trigo, 1989) OMPLIR FORATS Omplir forats és una de les meues desgràcies particulars, tinc la impressió de passar-me la vida omplint forats.
(Entrevista amb Javier Andrés, 1983) ORIGINALITAT Pretendre ser el primer que tracta un tema o que conta una història és una simple mostra d’ignorància: el món és molt antic.
(‘Sobre ídols i tribus’, 1999) PAÍS VALENCIÀ I també comprenc que els valencians, començant pel seu govern, no
tingueren cap interès, fa pocs anys, a celebrar condignament els set
segles i mig del seu naixement acreditat, tot i que tal forma de
naixement —un regne nou, gent nova, noves lleis i un nom estrenat— fóra
un fenomen únic en la història d’Europa. En aquest país/països tenim
costum de pensar que som poca cosa en el concert dels pobles i dels
noms, què hi farem.
(‘Tu felix Austria’, 1996) PAPA El mal de ser papa és que, a qui li toca la tiara, està obligat a
carregar amb la incompatibilitat profunda de les tres corones que porta
al cap: la de la terra, la de l’Església i la del cel; i per carregar
amb això, cal molta finor romana.
(‘El mal de ser papa’, 1998) PARADÍS Fa pocs anys vaig visitar la cèlebre fira de Frankfurt, i només en
vaig traure un mareig molt considerable. Supose que per a la gent del
negoci editorial és justament allò el que resulta fascinant: la fira, no
la biblioteca. Per a mi, tenia més aire de purgatori que de paradís. El
paradís, un grau més alt de paradís, és la Biblioteca Vaticana…
(‘Temps de llibres’, 1996) PARLAR Parlar i parlar, vagarejar amb els mots i les frases pot ser un art,
útil o inútil com totes les arts, estèticament atractiu o bé del tot
desagradable, entretingut o pesat, molt bell o molt lleig, o el que
vostès voldran: en tot cas és un art molt antic, un art original,
consubstancial amb l’espècie parlant que som els humans (els àngels
parlen poc: més aviat canten himnes i fan música a les altes esferes).
(‘Literatura, món, literatures’, 2005) PERSONATGES Els meus personatges són éssers desconcertats, tracten d’entendre el
món i volen canviar-lo. Ho intenten, però fracassen i això els
desconcerta. Aquesta és una constant en la meua obra.
(Entrevista a la revista Daina, 1992) PODER Hem atorgat el poder, sempre, metòdicament, als mateixos que ens han
espoliat, ens han mantingut en la pobresa, i ens han fet creure que
érem rics. Als autors intel·lectuals i polítics de la lletra de l’himne.
(‘Un país pobre’, 2017) POESIA No ens estem equivocant en la vida?, no descobrirem el darrer dia
que allò que hauríem d’haver fet era pescar, o compondre versos?
Perdonen la inconveniència: ja saben què vull dir. Aquests pensaments
vénen, de vegades, llegint un bon poema. També poden venir pescant,
supose.
(‘El somni de Sòcrates’, 1996) PROUST A la recerca del temps perdut és una lectura terapèutica:
cura la malaltia de voler escriure massa bé, cura la vanitat, i és molt
útil per a la modèstia moral.
(‘La utilitat de Proust’, 1997) RAMBLA La Rambla de Barcelona no és exactament un carrer fet de cases, sinó
d’arbres, de gàbies d’ocells, de quioscos, de parades de flors, i
sobretot de gent. No conec cap altre carrer d’Europa o d’Amèrica —carrer
de ciutat o poble gran, carrer de debò— que estiga fet d’aquestes coses
tan insubstancials.
(‘Rambla’, 1992) RECONEIXEMENT Als escriptors no ens aplaudeix ningú. Sobretot, no ens aplaudeix
ningú directament, en l’acte mateix de l’exercici del nostre art. Més
encara, o pitjor: no ens aplaudeix mai un públic en massa,
col·lectivament, a sala plena, tres minuts d’ovació prorrogable i la
claca cridant bravo, bravo. No res.
(‘El músic, l’escriptor i el públic’, 1996) RELIGIÓ Sovint m’agradaria tornar a ser creient: era tan confortable!
(‘Sobre ídols i tribus’, 1999) SILENCI L’art suprem no és amar ni conèixer, havia dit el prior, l’art suprem és conservar el silenci.
(‘Purgatori’, 2003) TEMPS Només cal llegir els diaris, mirar la tele o viatjar una miqueta,
per comprovar que el nostre temps és el que més coses ha fet i ha desfet
en tots els temps humans.
(‘La innovació’, 1999) TRADUIR Tu has de poder llegir el text original aproximadament de la mateixa
manera, amb la mateixa sensació i percepció que el llegia el seu primer
destinatari, o no faràs mai la traducció com s’ha de fer. Aquesta és la
qüestió. I per arribar a això, has de conèixer a fons el cercle
lingüisticocultural des del qual està feta l’obra i al qual va
destinada. Ja sé que això és impossible, però aquest és l’ideal.
(La vida, el temps, el món: conversa amb Pere Antoni Pons, 2009) VELLESA La manera més clara de ser realment vell —sovint vell abans d’hora,
jubilat de la vida— és començar a creure que no hi ha res que tinga
importància. I perdre la ironia.
(‘A Isaac B. Singer, i als vells’, 1997) VIATJAR La meua manera de viatjar va molt dirigida a l’observació, que
consisteix a mirar més enllà del que mira el turista, a intentar lligar
elements diversos i donar-los un tipus d’interpretació.
(La vida, el temps, el món: conversa amb Pere Antoni Pons, 2009) XOC DE CIVILITZACIONS No tinc notícia, ara mateix, de voluntaris cristians per al martiri,
disposats a volar directament al paradís pel procediment de bomba en la
cintura, camió amb explosius o avió precipitat contra edifici singular.
Si això és un xoc de civilitzacions, els fidels radicals de l’islam
xoquen amb més decisió, no hi ha dubte: ells creuen en el paradís, i els
cristians ja no.
(‘Paradisos’, 2012)
Viticultura, pagesia i vida a la DO Costers del Segre
Fa unes quantes setmanes, viticultors d'aquesta denominació
d'origen van desembarcar a Barcelona per explicar-se i mostrar el moment
vinícola actual · Allí vam conèixer Rosa Xifré, del celler Matallonga,
un exemple de dona pagesa del segle XXI
Vinyes de Cérvoles, a les Garrigues (DO Costers de Segre).
Fa poques setmanes viticultors de
la DO Costers del Segre van baixar a Barcelona per mirar de fixar amb la
premsa especialitzada, entre més, com és el moment en què viuen i per
mostrar-se com a territori vinícola en expansió, de gran diversitat,
epicentre de la viticultura de muntanya, amb uns vins expressius, que
només poden anar a més. La Gran Nit de Costers del Segre a Barcelona va
consistir en un tast de vins guiat, tot fent un recorregut pel ‘caràcter
de l’interior’, sota la direcció de la sommelier Anna Casabona. Després
va ser el torn del sopar a càrrec dels xefs lleidatans amb Estrella
Michelin Josep Maria Castaño, del Restaurant Malena, i Joel Castanyé,
del Restaurant La Boscana.
La DO Costers del Segre ocupa les terres de Ponent. És la més gran de
Catalunya i segurament la més diversa de paisatge i clima, perquè va
dels dos Pallars fins a la vall del Corb, la Segarra i les Garrigues. El
riu Segre és l’element que la vertebra.
La conformen actualment trenta-set cellers. Hi trobem Raimat, un dels
històrics i dels primers que va projectar el nom de la DO cap enfora, o
Tomàs Cusiné, avui president del consell regulador de la DO, que
impulsa els vins lligats a l’emblema de qualitat de les marques Tomàs
Cusiné, Castell del Remei i Cérvoles. Però també projectes tan singulars
com el del prestigiós enòleg Raül Bobet de Castell d’Encus, a Talarn,
Pallars Jussà, una aposta innovadora que cerca d’expressar la frescor
dels vins del Pirineu lleidatà o el projecte de la cooperativa
l’Olivera, un exemple reeixit de compromís social i qualitat vinícola a
Vallbona de les Monges.
Rosa Xifré, pagesia i compromís amb el territori
Però aquesta vegada ens fixem en una dona pagesa, Rosa Xifré, que vam
tenir la sort de conèixer durant el sopar i que ens va atrapar per la
seva personalitat i la seva història, plena de compromís envers el
territori i el paisatge, i amb una viticultura motor de cultura i de
vida.
Rosa Xifré és una dona d’empenta, que juntament amb el seu marit,
Joan Penella, tira endavant el celler Matallonga, a Fulleda,
administrativament a les Garrigues, però enclavada a la Segarra
històrica i fent frontera amb la Conca de Barberà.
Fulleda és terra de secà i marinada, un poble que encara conserva el
gust i el ritme de vida tranquil, sense presses. Però és un poble que
durant tot l’any no arriba a tenir cinquanta habitants, tot i que de
censats n’hi ha vuitanta-quatre. Viure en un poble amb tan pocs
habitants, ens explica Rosa Xifré, fa que no hi hagi cap botiga i que la
intendència funcioni d’una altra manera: cada dia una furgoneta arriba
amb el pa i una vegada a la setmana el poble s’abasteix de peix i de
verdura.
Rosa Xifré, que comença la cinquantena, ja va néixer en aquest poble,
al mas que ella ara impulsa. Va estudiar tot el batxillerat, però
després va decidir de restar-hi i treballar al territori i per al
territori. Té un compromís actiu amb la comunitat i per això va ser la
regidora de cultura durant vuit anys, en els quals va treballar per
tenir una biblioteca ben dotada, amb connexió a internet a disposició
dels usuaris. En aquests casos tenir-ne o no no és pas cap fotesa, al
contrari, és un dels elements determinants per a evitar la despoblació.
Al celler li van posar Matallonga, perquè és el nom de la vall on són
i Rosa Xifré explica que ‘per sobre de tot nosaltres som pagesos i allò
que volem és divulgar el nostre patrimoni, paisatgístic, gastronòmic,
de la pedra seca… I els vins que elaborem també volem que reflecteixin
el territori d’on surten’.
El celler Matallonga es va crear l’any 2010, tot i que la tradició
vinícola ja venia dels pares. Això els va permetre de disposar de
vinyes, algunes de seixanta anys. Avui totes són treballades en
ecològic. Però la vinya no és l’únic cultiu de què disposen. Valoren la
diversitat agrícola i també conreen oliveres i ametllers. Rosa Xifré ve
de cal Banya –així s’anomena encara el mas–, nom que ja tenia en l’època
dels padrins. Per fer-li els honors, el celler Matallonga elabora un vi
d’ull de llebre que es diu Vi del Banya.
Les vinyes són a una altura d’entre 500 metres i 560 i és considerada
de muntanya. Disposen d’unes deu hectàrees de vinya i avui
comercialitzen vuit vins, alguns dels quals són microvinificacions.
Produeixen en conjunt entre 15.000 ampolles anuals i 20.000. De les
varietats de raïm que tenen plantades, en negres hi trobem l’ull de
llebre (la més plantada a la DO), merlot, sirà i cabernet franc. Quant a
les varietats blanques, disposen de macabeu de vinyes velles i
chardonnay.
Durant el sopar vam tastar l’Ai?? 2017, sobre el qual ella va
explicar: ‘És un vi de macabeu fermentat en bóta i després criat de set a
vuit mesos amb les mares fines en tines d’acer inoxidable.’ El nom,
Ai??, neix de la primera lletra del nom de les seves dues filles, Alba i
Iris. Els interrogants que l’acompanyen remeten a la incògnita de saber
com acabaran essent, com el vi.
Rosa Xifré no les ha volgudes encaminar mai cap a la viticultura,
perquè el celler és un projecte personal amb el seu marit, que no ha de
ser una càrrega per a la generació vinent. Diu que cada fill neix amb un
caràcter propi, com els vins, i que cal que s’expressi. I potser per
aquesta llibertat de fer la seva filla gran, l’Alba, estudia a l’Escola
d’Enologia Jaume Ciurana i es forma en agricultura biodinàmica.
Eulàlia Pagès: ‘Si l’edició en català acaba a les mans de dos o tres grups, serà un retrocés per al país i la cultura’
Parlem amb la directora de Pagès Editors i Milenio Editores ara
que es compleixen trenta anys de la fundació de la casa i deu anys que
va arribar al capdavant del grup lleidatà
Fa trenta anys a Lleida va
començar la història d’una impremta que va créixer ben de pressa i es va
convertir en una de les empreses més importants del sector editorial
nostrat: Pagès Editors. Fa deu anys que Eulàlia Pagès va entrar
oficialment a treballar a l’empresa familiar i ara en porta la direcció
editorial. Els qui la coneixen diuen que darrere aquesta aparença dolça
s’hi amaga una dona de caràcter a la vegada preocupada per a fer llibres
cada vegada millors i més atractius i per si una pedregada pot malmenar
una collita. Les coses han canviat molt aquests trenta anys i amb ella
repassem la història, però sobretot els plans de futur, d’una editorial
que es mou a mig camí entre ser la primera de Ponent i la tercera del
país (després de Planeta i Cossetània-Angle) i que sobretot cerca de
sobreviure si més no uns trenta anys més en un món tan convuls com el de
l’edició a casa nostra. Els seus darrers èxits demostren que les coses
les van fent bé.
―Com i per què comença la impremta i després l’editorial? Per què es decideix d’ampliar el negoci?
―Parteix de quan un grup de gent formada en les arts gràfiques,
encapçalat pel meu pare, Lluís Pagès, munta Arts Gràfiques Bobalà per
deixar enrere el desfasament dels mitjans antics d’impressió i avançar
adaptant-se sempre a la nova tecnologia en aquest sector. Com que
estaven especialitzats en llibres, van valorar la idea de crear una
editorial, i fins avui.
Butlletí de notícies de VilaWeb
Rep les notícies de VilaWeb cada matí al teu correu
―Trenta anys després, quin son els principals canvis d’estat, els ‘punts forts’ i les principals oportunitats d’aquest negoci?
―Com tot, la societat evoluciona. Per tant, les empreses acompanyen
aquest desenvolupament amb la doble revolució tecnològica: la digital i
la de les tecnologies de la informació i la comunicació d’aquests últims
anys. Una empresa viva sempre ha d’estar a l’aguait de què passa. En
aquest sentit s’han fet i es fan constantment inversions en noves
tecnologies i en maquinària amb la voluntat de treballar especialment
pel servei personalitzat i la màxima qualitat dels productes que ens
esforcem a oferir. També ha estat primordial el component humà, una
plantilla constituïda per treballadors amb una formació en arts
gràfiques de base o universitària o bé també adquirida a l’empresa des
de la base. Per això, celebrar el trentè aniversari és fruit d’una feina
constant ben feta, de molt d’esforç. El millor regal que podem rebre
per aquests trenta anys és la confiança de la nostra clientela, que ens
ho demostra dia a dia.
―Com encara el futur Pagès Editors?
―Amb il·lusió en tot allò que emprenem, amb projectes nous. També, com
he comentat abans, estar al dia, escoltar, tenir constantment un peu al
carrer per copsar i saber els interessos, les inquietuds, de la gent per
poder oferir-los lectures atractives.
―Quan us vàreu fer càrrec de l’editorial i quin n’és el balanç fins ara?
―L’any 2010 hi vaig entrar per fer un relleu generacional. Però aquell
mateix any la distribuïdora de llibres que s’encarregava dels nostres
fons editorials va fer fallida i ens vam embarcar a crear un nou
projecte, la distribuïdora Nus de Llibres. Jo m’hi vaig posar al
capdavant. Vaig estar-hi bolcada entre tres anys i quatre fins que, a
més a més, em vaig erigir en directora de les editorials. Aprofitant
diverses jubilacions i noves incorporacions –per tant amb una renovació
generacional de treballadors que aporta noves maneres de fer a
l’experiència valuosíssima dels veterans–, ens hem reestructurat. A
partir d’aquí hem creat una línia de literatura infantil, Nandibú,
organitzem un festival de novel·la negra, El Segre de Negre, del qual ja
hem clos quatre edicions; hem donat una empenta important a les
tecnologies de la informació i de la comunicació i hem optat amb més
força per la figura del director de col·lecció; tot això d’acord amb
l’evolució natural de tota la feina feta els anys anteriors.
―Com ho valoreu? Repetiríeu si haguéssiu sabut com era o us dedicaríeu a una altra cosa?
―M’ho reservo per a mi. [Riu.]
―Quin paper hi té el grup empresarial de l’editorial Milenio? Quina part ocupa i quina funció té?
―Inicialment, editàvem en català i castellà sota el segell de Pagès
Editors. A efectes comercials, l’any 1997 es va decidir de reorganitzar
els catàlegs i crear un segell editorial exclusivament per a editar en
llengua castellana. D’aquesta manera podíem fer un pas més i
expandir-nos a Amèrica.
―I la impremta, que va ser on va començar tot, quina importància té per a vosaltres?
―És la mare del grup empresarial. És a la base de tota la feina i
produeix molt per donar tots els possibles serveis que pugui abastar en
les arts gràfiques, tant de disseny com de preimpressió i impressió.
―Es pot dir que feu tots els papers de l’auca: prepareu els
llibres, els cuideu, els maqueteu, els corregiu, els imprimiu i fins i
tot els distribuïu. Això us dóna més autonomia?
―Crec que ens exigeix més professionalitat perquè coneixem totes les
fases del món del llibre i tots els problemes, en som més entesos i per
tant som més conscients de la situació del mercat, dels pros i els
contres. Per això som més sensibles i entenem cadascuna de les demandes
del sector.
―Arribats aquí és imprescindible de parlar de Nus de Llibres.
Quina importància té la distribuïdora dins el vostre entramat, com
funciona i quins llibres distribueix a part dels vostres?
―És la comercialitzadora. Com bé dius, no distribueix exclusivament
Pagès Editors i Milenio Publicaciones, sinó que també treballa amb més
de trenta-cinc editorials de Catalunya i Espanya.
―Amb una distribuïdora pròpia, la pregunta és com és que els vostres llibres encara no són tan visibles com tocaria?
―Crec que els nostres llibres són prou visibles, tal com es pot observar
a les llibreries. També cal tenir present que no tots són per a totes
les llibreries i és evident que són prou autònomes per a decidir quin
títol o quina línia vol tenir el seu espai. Així i tot, sempre es pot
fer més i ja hi treballem. Això ho referma la fidelitat dels nostres
clients, que entrin editorials any rere any i que la corba de creixement
vagi a l’alça.
―Editorialment us heu envoltat d’un equip principalment femení. Per què i què i que us aporta?
―Respecte de l’equip, és pura casuística, però sí que és jove, amb
moltes idees, amb empenta, amb ulls nous i amb ganes de fer coses. Això
permet de pensar en projectes nous i desprèn una il·lusió que ajuda a
veure un futur positiu.
―Vosaltres sou la primera editorial de Ponent però també la
tercera del país. Què és més important? O cal combinar totes dues coses?
―No ens fixem en quina és la nostra posició. Per nosaltres la cosa més important és el projecte: fer bons llibres i vendre’ls!
―De vosaltres es diu que feu molts llibres però que potser no
feu l’esforç que caldria per a acompanyar-los a l’hora de vendre’ls tal
com es mereixerien. El futur és menys llibres, és canviar certes coses?
―Primer, quan dius que fem molts llibres, m’hauries d’acotar respecte de
qui. Si ho comparem amb les editorials mitjanes, tenim la mateixa
producció. Pensem que més que pensar en el nombre de títols, val més
creure en el projecte editorial.
―Un canvi molt important d’aquests darrers temps ha estat el
disseny. Com i per què ha canviat tant i ocupa el paper que ocupa ara,
que és cabdal?
―Amb les noves generacions canvien els gusts i crec que calia fer
canvis, renovar la imatge en certes col·leccions. Avui dia la imatge és
d’una importància cabdal i per tant s’havia de treballar i apostar-hi.
―Pagès Editors va ser pionera, perquè era de les poquíssimes
cases que feia ciència-ficció i ara també heu incorporat el gènere negre
en el vostre catàleg. Quin pes tenen els generes populars en
l’editorial?
―Manuel de Pedrolo i Josep Vallverdú, que són autors amb obres en el
nostre catàleg, van ser pioners a obrir el mercat de la cultura de
masses al lector català. Josep Vallverdú deia en una entrevista amb
Lluís Llort una frase que resumeix perfectament la nostra manera de
pensar: ‘M’interessa una literatura que abasti tothom.’ Fem llibres que
puguin agradar a tothom. Si volem que es llegeixi, no hem de fer llibres
pensant només en un únic perfil de persona.
―Participeu directament en l’organització del festival El Segre de Negre. Què significa per a vosaltres? ―En vam ser els ideòlegs ara fa cincs anys, de bracet
amb l’escriptora Montse Sanjuan, i en som coorganitzadors juntament amb
l’Institut d’Estudis Ilerdencs. Sempre recordaré una conversa amb ella,
que em deia: ‘Com és que a tot arreu tenen un festival i a Lleida no?’
I, realment, si feies un recorregut de la plana fins als Pirineus, no hi
havia cap festival de novel·la, i encara menys del gènere negre. Per
tant, ens va convèncer immediatament per engegar aquest projecte. Aquest
any 2020 serà el cinquè festival, amb una trajectòria molt positiva,
sempre amb un objectiu principal com és el d’acostar la literatura al
màxim públic possible, tant pel gènere com l’edat. És un festival
ambiciós que l’últim any va incloure la presència de Petros Màrkaris i
el pròxim… és un secret, però crec que no us deixarà indiferents…
―Darrerament es parla molt de la possibilitat de l’existència
d’una literatura pròpiament ponentina. En això, hi crèieu com a
editora?
―Hi crec i estic convençuda que la literatura escrita a Ponent és cada
vegada més una literatura de molta qualitat que esdevé referent dins la
literatura catalana contemporània.
―Fins a quin punt Pagès Editors és responsable directe que s’hagi descobert?
―Més que responsables, crec que som col·laboradors de difondre la literatura de proximitat.
―Quins són els desafiaments principals de futur al capdavant
de l’editorial? Què us agradaria de canviar i posar una mica més en
pràctica?
―Sobreviure. [Riu.] Aconseguir-nos mantenir i ser una editorial seriosa,
referent del país, de qualitat i amb projectes ben engrescadors i fins i
tot que els mitjans de comunicació no pensin només que la cultura és a
Barcelona, sinó que entenguin que en tot el territori català se’n fa
molta i de molta qualitat.
―Quin paper ha de tenir l’administració a l’hora de protegir editorials com la vostra, que no deixa de ser familiar i artesanal?
―El bàsic i principal, ajudar al llibre en català.
―Com valoreu les noves editorials independents que han sorgit
aquests darrers deu anys, moltes de les quals molt més petites que
vosaltres, i que han estat un revulsiu important en el mercat?
―Treballen molt bé i són benvingudes perquè fan molt bona feina i perquè
són un desafiament personal, perquè no abaixis la guàrdia. Són riquesa
de país. Sí que s’ha de vetllar perquè l’edició en català no acabi sota
el domini de tan sols dos o tres grans grups editorials. Seria un
retrocés per a la cultura i el país.
―Quin és el paper de Pagès Editors en el conjunt
d’associacions i gremis editorials del país? Com els veieu en el futur?
Penseu, com apunta algun autor, que la indústria del llibre s’ha de
reciclar i convertir-se en un clúster?
―Pagès Editors forma part de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana i
tinc la gran sort de ser membre de la junta. S’hi treballa molt perquè
l’edició en llengua catalana pugui competir en igualtat de condicions
amb l’edició en llengua castellana; i també per fomentar la lectura en
la nostra societat. Un dels grans valors de la indústria editorial és la
varietat d’editorials que no pertanyen a grans grups i que ofereixen
una visió plural i donen veu a autors molt bons però que no són del
fenomen best-seller, que dignifiquen el panorama editorial català. Cal
continuar lluitant per aquesta diversitat i per un país democràtic i
ric.
Acusen Codorníu d'independentista per l'eslògan de la campanya de Nadal
La companyia s'ha convertit en el blanc de
les crítiques per haver fet servir el lema "Ho tornem a fer", que
vinculen directament a la frase de Jordi Cuixart amb la que titula el
seu últim llibre
per Redacció
dimarts, 10 de desembre 2019 -
18:05h
elMón
L'últim anunci de Codorníu està aixecant molta polseguera per l'ús de la frase "Ho tornem a fer" a la campanya d'espots de Nadal. Diversos usuaris de Twitter han associat aquest eslògan a la frase "ho tornarem a fer" amb la que Jordi Cuixart va acabar la seva última intervenció durant el judici del Procès i que també és el títol del seu últim llibre.
Així acusen la companyia d'independentista i criden a no consumir els seus productes. Una versió del clàssic boicot de Nadal al cava català, però en aquesta ocasió centrat en Codorníu.
L'empresa de Sant Sadurní, recordem té la seva seu a la Rioja des de l'octubre de 2017. Un trasllat de seu que es va fer per "la incertesa política i jurídica que es vivia a Catalunya".
Des de l'empresa de la seva banda han explicat a Vadevi que són viticultors i elaboradors de cava i que "els anuncis d'aquesta campanya fan referència a l'esforç cíclic de preparar les festes cada any".
Això
pel que fa a Twitter. Però alguns mitjans de comunicació espanyols,
recullen també aquest esperit i asseguren que el lema és clarament
independentista.
Carles Puigdemont: "L'exili és i serà una eina de lluita"
"No vindré a Catalunya a instal·lar-me
i a viure a casa meva amb normalitat, he de continuar lluitant des d'un
lloc lliure", assegura el president a l'exili
El president de la Generalitat a l'exili, Carles Puigdemont | ACN
per Redacció
El president de la Generalitat a l'exili, Carles Puigdemont, ha defensat aquest dilluns, després que el Parlament Europeu li hagi concedit l'acreditació provisional d'eurodiputat, que "l'exili és i serà una eina de lluita".
"Malgrat que tinguem immunitat, no tenim normalitat", ha afegit en una
entrevista al programa 'El Món a Rac1', on ha deixat clar que "mentre hi
hagi presos polítics, no podem actuar amb normalitat". I en relació a
l'exili ha considerat que "si no haguéssim estat aquí no hauríem pogut
entrar a Estrasburg". Sobre la sentència del TJUE reconeixent la
immunitat d'Oriol Junqueras, Puigdemont ha dit que no els va sorprendre
aquesta decisió, i que "vam ser feliços per molta gent, vam sentir que
recompensàvem el patiment de molta gent i coronàvem un cim".
En relació a la possibilitat de tornar a Catalunya, el president a l'exili ha estat contundent: "No vindré a Catalunya
a instal·lar-me i a viure a casa meva amb normalitat, he de continuar
lluitant des d'un lloc lliure". En canvi, sí que té intenció d'anar a la
Catalunya Nord: "No és Espanya. Perpinyà és Catalunya. Un acte a
Perpinyà o una reunió a Perpinyà, em faria molta il·lusió". En
l'entrevista, Puigdemont ha afirmat que "tenim ganes de tornar a casa i
que la primera cosa que fem sigui anar a veure els presos. L'estat
espanyol pot tenir la temptació de violentar la llei europea. Però
evidentment també tenen Junqueras a la presó i no l'hi haurien de
tenir".
En aquesta línia, ha assenyalat que "anar a veure els presos que no haurien de ser a la presó és un deure" i que "hem de convidar el màxim nombre d'eurodiputats a visitar un company seu injustament empresonat com Oriol Junqueras".
Dos caves catalans entre els millors escumosos del món
El concurs Efferfescents du Monde reconeix dos caves tops de Codorníu i Freixenet entre els 10 millors del món
per Redacció
dijous, 28 de novembre 2019 -
14:20h
elMón
Cava Elyssia Gran Cuvée Brut i Cava Jaume Codorniu Gran Reserva Brut 2013 estan entre els 10 millors escumosos del món del 2019 segons els concurs Effervescents du Monde.
A la 17a edició d'aquest concurs hi han participats més de 500 referències d'escumosos de 22 països que han estat valorats per un panell de tast format per més de 100 persones.
Així,
de les 23 medalles d'or, dues són per Freixenet i Codorníu que es
consideren entre el top 10 que enguany que està format per 13 escumosos
per empats en algunes puntuacions. Pel que fa a les 165 medalles de
plata, 11 són per cava català:
Cava Rovellats - Gran Reserva Masia Segle XV - Brut Nature 2010 Cava Especial - Reserva Familia - Pinot Noir Rosé Brut U MES U FAN TRES Cava Especial Blanc de Noirs - Reserva Familia Brut Nature U MES U FAN TRES Cava Codorniu Raventos Seleccion de la Familia Brut Cava Codorniu Clasico Brut Cava Segura Viudas Reserva Brut Cava Rovellats Gran Reserva Brut Nature 2013 Cava Julia & Navinès - Organic Wine - Semi Seco U MES U FAN TRES Cava Roura Metodo Tradicional - Brut Cava Segura Viudas Reserva Heredad Brut Cava Codorniu Ars Collecta Blanc de Noirs Gran Reserva 2015
Una de les medalles de plata és també per l'escumós Veritas Brut Nature 2017 de José Luis Ferrer de Binissalem a Mallorca.