Si no sents, recorda el teu propi passat no tan llunyà, l'èxode massiu que va viure la teva població a causa de les guerres
Quique Garcia
Més articles de l'autor
Dissabte, 18 de febrer del 2017 - 22:16 CET
ELPERIODICO
Escolta, Europa, escolta atentament i així podràs sentir el so metàl·lic que fan les tanques de filferro dels teus límits. Sentiràs les aigües remogudes del teu mar, aquest que comparteixes amb les terres del sud i l’est.
Escolta, Vell Continent i sentiràs els dits que s’aferren al filat, les mans que esgarrapen l’aigua, braços i cames que miren d’esmunyir-se sota les barreres. T’arribarà el so que fa el frec de cossos quan traspassen fronteres, quan esquiven controls. Si pares bé la orella t’arribaran els batecs del cor, la sang colpejant les temples, la respiració apressada dels que han de viure esquivant obstacles. Si prestes prou atenció notaràs el vent glaçat, la pluja i la neu calant la roba i la pell. Els peus xops, les esquenes vinclades i els músculs en tensió que carreguen familiars o que malden, simplement, per no deixar fugir la vida. Sabràs quina densitat exacte té el silenci que es fa en una barca fràgil atapeïda de persones que sura en alta mar enmig de la nit. Entendràs així els versos de la poetessa Warsan Shire quan diu: “Tots els meus fills són a l’aigua. Vaig creure que el mar era més segur que la terra”.
Escolta, Europa, les històries concretes de cadascun dels que te les expliquen perquè no hi ha res més valuós, més important que el relat individual. La mare que prem amb força la mà d’un fill, el fill que dibuixa el pare que es va quedar enrere, el noi que fa dos dies jugava al carrer i la mestra que ja no ensenya. El periodista que ha de parlar del seu país de lluny estant, el metge que no s’ha pogut quedar a socórrer els seus veïns. La dona que ha fet tot el camí amb la por al cos de ser fora de casa i de ser dona enmig del no res. Escolta atentament els relats de bombes, de cases que cauen, de falta d’aigua i esperança. De nou escolta Warsan Shire: “Ningú deixa casa seva, llevat que casa seva sigui la boca d’un tauró.”
Recorda també com va ser que va començar la guerra de Síria. Recorda com a l’altra banda del mar la gent es va alçar contra els governs dèspotes i com a Síria aquell alçament pacífic va ser l’inici de l’horror, de perdre-ho tot, de veure desaparèixer el país sencer sota les runes.
Europa, tu també ets còmplice de la tragèdia. No només perquè no dones asil als qui te l’estan demanant, ni perquè el blindatge de les teves fronteres, més impenetrables que qualsevol mur, estigui omplint de cadàvers el fonSdel teu mar. Ets responsable de cada vida que es perd perquè massa sovint dones la mà als culpables de la barbàrie. Cada encaixada de mans, cada reunió diplomàtica, cada medalla d’honor que penges al coll dels botxins és una llosa damunt dels innocents. Cada tret que s’ha disparat per una arma que has venut és un tret que ha sortit també del teu territori.
Escolta, Europa, si més no els teus propis ciutadans que clamen a l’uníson i et demanen que obris les portes, que no traeixis els principis més bàsics sobre els quals es fonamenten les teves democràcies: el dret a la vida i a la dignitat de totes les persones.
ELPERIODICO
Escolta, Europa, escolta atentament i així podràs sentir el so metàl·lic que fan les tanques de filferro dels teus límits. Sentiràs les aigües remogudes del teu mar, aquest que comparteixes amb les terres del sud i l’est.
Escolta, Vell Continent i sentiràs els dits que s’aferren al filat, les mans que esgarrapen l’aigua, braços i cames que miren d’esmunyir-se sota les barreres. T’arribarà el so que fa el frec de cossos quan traspassen fronteres, quan esquiven controls. Si pares bé la orella t’arribaran els batecs del cor, la sang colpejant les temples, la respiració apressada dels que han de viure esquivant obstacles. Si prestes prou atenció notaràs el vent glaçat, la pluja i la neu calant la roba i la pell. Els peus xops, les esquenes vinclades i els músculs en tensió que carreguen familiars o que malden, simplement, per no deixar fugir la vida. Sabràs quina densitat exacte té el silenci que es fa en una barca fràgil atapeïda de persones que sura en alta mar enmig de la nit. Entendràs així els versos de la poetessa Warsan Shire quan diu: “Tots els meus fills són a l’aigua. Vaig creure que el mar era més segur que la terra”.
ÉS URGENT REACCIONAR
Escolta, Europa, les paraules dels qui arriben a les teves portes demanant aixopluc, el que t’expliquen no té res de banal, ni quotidià, ni és secundari i la resposta de les teves institucions no pot esperar. És urgent que escoltis i et facis càrrec del que està passant ben a prop teu. Ja fa anys que és urgent que reaccionis. Cada minut que trigues a fer-ho és una vida que es pot acabar, una experiència de dolor que no troba empara. No pots dir que no coneguis les raons de la fugida ni les condicions de vida dels que et demanen auxili. Ara ja no. La informació omple cada dia els diaris i les imatges són abundants, explícites, fetes des de tots els angles. En aquest cas, no pots posar el desconeixement com a excusa. Hi ha mil canals diferents des d’on arriben les notícies diàries de l’horror, no podràs dir que no ho sabies.Ets responsable de cada vida que es perd perquè massa sovint dones la mà als culpables de la barbàrie
CÒMPLICE DE LA TRAGÈDIA
Si no hi sents, Europa, llavors recorda. Recorda el teu passat no tant llunyà, l’èxode massiu que va viure la teva població a causa de les guerres, com marxaven i demanaven recer els teus ciutadans i com van ser acollits a tants països del món. Llavors eren ells els qui sentien el so metàl·lic de les tanques de filferro i els que es veien obligats a separar-se dels éssers més estimats. Eren ells, els europeus, els que s’entaforaven tots junts a la bodega d’un vaixell tot esperant arribar a un món on no ploguessin trets. Només això buscaven, com busquen els que ara t’interpel·len, la pau.Recorda també com va ser que va començar la guerra de Síria. Recorda com a l’altra banda del mar la gent es va alçar contra els governs dèspotes i com a Síria aquell alçament pacífic va ser l’inici de l’horror, de perdre-ho tot, de veure desaparèixer el país sencer sota les runes.
Europa, tu també ets còmplice de la tragèdia. No només perquè no dones asil als qui te l’estan demanant, ni perquè el blindatge de les teves fronteres, més impenetrables que qualsevol mur, estigui omplint de cadàvers el fonSdel teu mar. Ets responsable de cada vida que es perd perquè massa sovint dones la mà als culpables de la barbàrie. Cada encaixada de mans, cada reunió diplomàtica, cada medalla d’honor que penges al coll dels botxins és una llosa damunt dels innocents. Cada tret que s’ha disparat per una arma que has venut és un tret que ha sortit també del teu territori.
Escolta, Europa, si més no els teus propis ciutadans que clamen a l’uníson i et demanen que obris les portes, que no traeixis els principis més bàsics sobre els quals es fonamenten les teves democràcies: el dret a la vida i a la dignitat de totes les persones.
Xavier SardàPeriodista
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada