La veu de Barcelona
La ciutat atresora des dels anys 70 una llarga tradició de manifestacions multitudinàries
Dissabte, 18 de febrer del 2017 - 16:31 CET
EL PERIODICO
L'1 de febrer de 1976, dos mesos i mig després de la mort de Franco, diversos milers de persones van sortir al carrer a Barcelona convocades per la Federació d’Associacions de Veïns per exigir l'amnistia als presos polítics de la dictadura. La manifestació va ser prohibida, però això no va impedir que fos un insòlit èxit de participació.
El desplegament dels tristament famosos 'grisos' -enviats per Manuel Fraga com a ministre de l'Interior- i les seves càrregues no només no van dissoldre la marxa, sinó que van afavorir unes extraordinàries fortografies que es van convertir en símbol de la lluita pacífica per la democràcia. El diumenge següent, dia 8, una nova manifestació, aquesta vegada convocada per l'Assemblea de Catalunya, va redoblar l'èxit de l'anterior i va deixar atònit el Govern d'Arias Navarro.
Barcelona va donar aquells dos diumenges testimoni de ciutat disposada defensar les llibertats al carrer. Serien les primeres mobilitzacions d'una llarga sèrie que es va allargar durant el període democràtic. Si Barcelona ha sigut moltes vegades l'epicentre dels sismes reivindicatius és perquè hi ha una societat polititzada i informada amb llarga tradició progressista i amb un punt rebel. Aquestes són unes quantes fites de la seva història.
El 15 de març del 2003 es va produir el que EL PERIÓDICO va qualificar l'endemà a la portada com "la manifestació més gran de la història". Aquell dia, milions de persones es van mobilitzar en moltes ciutats del món contra la imminent invasió de l'Iraq. Barcelona va estar, amb Roma i Madrid, entre les ciutats on les marxes van ser gegantines. Al voltant d'1.300.000 persones, segons l'ajuntament, van col·lapsar el passeig de Gràcia, la Gran Via i els carrers adjacents fins a la plaça de Tetuan. Els concentrats van trigar hores a tornar a casa seva, però no es va registrar ni un incident.
Uns anys abans, el juliol del 1997, Barcelona també va registrar una concentració colossal. Com a gairebé totes les ciutats d'Espanya, la gent va sortir al carrer per intentar salvar la vida de Miguel Ángel Blanco, segrestat per ETA. No va ser possible, però el clam contra el terrorisme no havia sigut mai tan enorme.
El 16 de març del 2002, mig milió de persones van desafiar l'extraordinari desplegament policial per la celebració de la cimera europea. Hi va haver controls extraordinaris a la frontera i fragates, dos F-18, diversos caces i vehicles amb míssils antiaeris controlaven la ciutat. No va fer falta. La manifestació va registrar alguns petits altercats, però el seu desenvolupament va ser pacífic.
En els últims anys, una data, l'11 de setembre, està indissolublement vinculada a grans manifestacions a Catalunya. La capital ha sigut escenari de totes elles. La Guàrdia Urbana va parlar d'un milió i mig de participants en la del 2012 (amb el lema 'Catalunya, nou estat d’Europa'); 1.600.000 a tota la comunitat el 2013 (Via Catalana); 1.800.000 a la V formada per la Diagonal i la Gran Via el 2014; 1.400.000 el 2015 ('Via lliure a la República Catalana', a la Meridiana) i 540.000 a la Diada més descentralitzada del 2016.
EL PERIODICO
L'1 de febrer de 1976, dos mesos i mig després de la mort de Franco, diversos milers de persones van sortir al carrer a Barcelona convocades per la Federació d’Associacions de Veïns per exigir l'amnistia als presos polítics de la dictadura. La manifestació va ser prohibida, però això no va impedir que fos un insòlit èxit de participació.
El desplegament dels tristament famosos 'grisos' -enviats per Manuel Fraga com a ministre de l'Interior- i les seves càrregues no només no van dissoldre la marxa, sinó que van afavorir unes extraordinàries fortografies que es van convertir en símbol de la lluita pacífica per la democràcia. El diumenge següent, dia 8, una nova manifestació, aquesta vegada convocada per l'Assemblea de Catalunya, va redoblar l'èxit de l'anterior i va deixar atònit el Govern d'Arias Navarro.
Barcelona va donar aquells dos diumenges testimoni de ciutat disposada defensar les llibertats al carrer. Serien les primeres mobilitzacions d'una llarga sèrie que es va allargar durant el període democràtic. Si Barcelona ha sigut moltes vegades l'epicentre dels sismes reivindicatius és perquè hi ha una societat polititzada i informada amb llarga tradició progressista i amb un punt rebel. Aquestes són unes quantes fites de la seva història.
El 15 de març del 2003 es va produir el que EL PERIÓDICO va qualificar l'endemà a la portada com "la manifestació més gran de la història". Aquell dia, milions de persones es van mobilitzar en moltes ciutats del món contra la imminent invasió de l'Iraq. Barcelona va estar, amb Roma i Madrid, entre les ciutats on les marxes van ser gegantines. Al voltant d'1.300.000 persones, segons l'ajuntament, van col·lapsar el passeig de Gràcia, la Gran Via i els carrers adjacents fins a la plaça de Tetuan. Els concentrats van trigar hores a tornar a casa seva, però no es va registrar ni un incident.
"DIALOGUIN"
"Vostès que poden dialoguin, per favor", va clamar Gemma Nierga al passeig de Gràcia el 23 de novembre del 2000. Els destinataris de les seves paraules eren els polítics que ocupaven la capçalera de la impressionant marxa de protesta per l'assassinat d'Ernest Lluch, que va tenir lloc tres dies abans. Però si Aznar, Ibarretxe, Zapatero, Pujol i Clos van poder sentir aquella arenga de la periodista, milers i milers de barcelonins no van tenir aquesta possibilitat, senzillament perquè els accessos a l'avinguda es van col·lapsar. Es va parlar de 900.000 manifestants.Uns anys abans, el juliol del 1997, Barcelona també va registrar una concentració colossal. Com a gairebé totes les ciutats d'Espanya, la gent va sortir al carrer per intentar salvar la vida de Miguel Ángel Blanco, segrestat per ETA. No va ser possible, però el clam contra el terrorisme no havia sigut mai tan enorme.
El 16 de març del 2002, mig milió de persones van desafiar l'extraordinari desplegament policial per la celebració de la cimera europea. Hi va haver controls extraordinaris a la frontera i fragates, dos F-18, diversos caces i vehicles amb míssils antiaeris controlaven la ciutat. No va fer falta. La manifestació va registrar alguns petits altercats, però el seu desenvolupament va ser pacífic.
En els últims anys, una data, l'11 de setembre, està indissolublement vinculada a grans manifestacions a Catalunya. La capital ha sigut escenari de totes elles. La Guàrdia Urbana va parlar d'un milió i mig de participants en la del 2012 (amb el lema 'Catalunya, nou estat d’Europa'); 1.600.000 a tota la comunitat el 2013 (Via Catalana); 1.800.000 a la V formada per la Diagonal i la Gran Via el 2014; 1.400.000 el 2015 ('Via lliure a la República Catalana', a la Meridiana) i 540.000 a la Diada més descentralitzada del 2016.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada