39: MAUSOLEU DE RAMON FOLC DE CARDONA
Una peça magistral del Renaixement italià al bell mig de Catalunya
El mausoleu de Ramon Folc de Cardona va ser fet a Nàpols i traslladat desmuntat en vaixell, i després en carro, fins a Bellpuig
DANIEL ROMANÍ
“Faré el mausoleu per al teu marit difunt, d’acord, però no vindré a Catalunya. El faré al meu taller”, va dir-li l’escultor napolità Giovanni Marigliano a la vídua de Ramon Folc de Cardona (1467-1522), Isabel de Requesens (marit i muller eren cosins germans, ella molt més jove que ell). Per a Giovanni Marigliano, Giovanni da Nola, anar a Catalunya era allunyar-se de les eines i els operaris i renunciar als encàrrecs locals.
L’escultor italià va estar cinc anys fent el mausoleu. El 1530 va ser traslladat desmuntat en vaixell des de Nàpols fins a Salou i carretejat fins a Bellpuig. “Es van traslladar 103 carretades de marbre de Carrara des de Salou fins a Bellpuig. Una carretada podia variar segons la grandària del carro i la força de la bèstia, però pesava uns 500 quilos; per tant, es podrien haver dut uns 51.500 quilos de marbre”, explica Joan Yeguas, conservador d’art del Renaixement i el Barroc del MNAC, que revela que fins i tot es va arranjar una part del camí perquè hi poguessin passar bé els carros. El muntatge del monument a Bellpuig va ser fàcil perquè totes les peces estaven numerades. I hi havia llibret d’instruccions, tipus Ikea.
Soc al bell mig de Catalunya, lluny del turisme de masses. Fa calor però això no és notícia. A l’estiu, fins i tot els dies que al país hi ha temperatures suaus, aquí hi continua fent calor.
Uns quants elements evidencien la potència que va tenir aquest municipi en diverses èpoques. I que continua tenint, tot i que va perdre la capitalitat de la comarca de l’Urgell, que va passar a Tàrrega: encara avui s’hi marca el preu del pollastre per a tot Catalunya, ja que hi ha la llotja d’aviram; té un magnífic teatre, l’Armengol, que per a mi té un valor afegit perquè hi tinc arrels familiars, i alberga el mausoleu de Ramon Folc de Cardona.
Avui m’acompanya l’Ignasi Aragay, director adjunt de l’ARA, que coneix molts elements del patrimoni cultural del país. Però aquest no. És per a molts un gran desconegut. De camí ens hem interessat per qui era Ramon Folc de Cardona. Doncs va ser baró de Bellpuig, comte d’Oliveto, virrei de Sicília i de Nàpols, i capità general de la Santa Lliga. Però com va aconseguir tant poder? Ens ho explica Anna Llansó, la nostra guia, de l’Oficina de Turisme de Bellpuig. “El seu pare, Antoni de Cardona, baró de Bellpuig, durant la guerra civil catalana va ser dels pocs nobles catalans que van ser partidaris del bàndol reial. El pare va morir de manera sobtada. En quedar orfe el fill, Ramon, i un vell Joan II i Ferran el Catòlic en van fer un seguiment molt de prop, el van ajudar a formar-se... D’alguna manera, el van apadrinar. Les males llengües deien que era fill bastard de Ferran el Catòlic”.
El mausoleu està situat a l’església parroquial del municipi. Ens sorprenen, d’entrada, les seves dimensions: prop d’11 metres d’alçada per 5,30 metres d’amplada. Un dels seus elements més singulars és un arc de triomf. “La mort d’un personatge es produeix quan ningú se’n recorda. L’arc de triomf simbolitza que Ramon Folc de Cardona venç l’oblit i la seva pròpia mort”, diu l’Anna. Sota l’arc veiem la juntura de les peces. Sí, està format per un conjunt de blocs de pedra. “Fixeu-vos que l’escultura de Ramon Folc de Cardona té un casc en una mà (poder militar) i en l’altra un ceptre (poder terrenal)”, ens diu l’Anna. “I aquesta mà? Com és que té tres mans?”, diu l’Ignasi. “No, és un guant!”, ens respon. Com que és a una certa altura no veiem que està separat del cos.
Tot és ple! (l’ horror vacui, esclar): allà on no hi ha cap element escultòric hi ha cargolines, petxines... “Quina expressió de dolor que té la Pietat!”, comento. I de seguida l’Anna remarca que “està considerada la millor peça”.
“Aquestes sirenes que sustenten el sarcòfag, meitat dones meitat amfibis, em recorden els granotots de La pell freda, d’Albert Sánchez Piñol”, diu l’Ignasi. Sort que estan senceres! “Un mossèn volia tapar-los els pits perquè podien distreure la parròquia”, diu l’Anna. Un altre mossèn sí que va aconseguir intervenir-hi: a principis del segle XX va capar amb un cisell uns angelets, argumentant que els angelets no tenen sexe.
El mausoleu és un monument molt estimat pels bellpugencs. Quan van traslladar-lo del convent de Sant Bartomeu fins aquí, al llarg del camí van posar com a protecció les teles per collir olives. Encara avui, alguns habitants de Bellpuig temen que se’l puguin endur. Ha sigut espoliat i mig destrossat. Els bellpugencs, que a la Guerra del Francès van omplir una mina seca d’explosius, van fer volar el castell, on hi havia les tropes napoleòniques, que havien saquejat el mausoleu. És la manera que tenien de fer-los fora de la vila i venjar-se. “¿Van preferir, doncs, que el castell quedés fet runa per eliminar les tropes?”, diu l’Ignasi. “Sí, sí”, confirma l’Anna. Més endavant, els marxants d’art que van espoliar les pintures romàniques del Pirineu també es van interessar pel mausoleu, però no van poder endur-se’l. I a la Guerra Civil, un altre sotrac: l’església va cremar de valent. Va caure la meitat del sostre, el sarcòfag es va obrir i el foc va danyar molt el mausoleu. Uns quants voluntaris del poble, però, van fer-se càrrec uns anys més tard de la restauració. No hi ha motius per témer que s’enduguin aquest monument magistral del Renaixement italià.
El convent de Sant Bartomeu de Bellpuig
El mausoleu de Ramon Folc de Cardona va ser al convent de Sant Bartomeu, situat als afores de Bellpuig, des que va arribar a aquest municipi fins a la desamortització de Mendizábal. Aquest convent, fundat el 1507 per Ramon Folc de Cardona, és una mostra molt interessant de la transició del Gòtic català al Renaixement. Havia estat ocupat pels frares franciscans, i després per una comunitat de Paüls. Quan el visito tot és ben buit, a excepció de l’església, que acull un conjunt d’escultures d’un concurs. “Tenim molt espai per aprofitar. Som al camí de Sant Jaume. Podríem posar llits i lavabos... i acollir visitants!”, ens diu la nostra guia. D’entre les seves singularitats cal destacar els seus dos claustres i una escala de caragol que du al campanar. Hi pugem a poc a poc - esclar, és una escala de caragol -, mentre ens expliquen que Gaudí va venir-hi i va inspirar-se per a les escales de cargol que va fer en diversos edificis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada