Editorial
- Vicent Partal
Opinió > Editorial
Veritats i mentides sobre el conflicte de l’aeroport de Barcelona
«Després de la independència, l’aeroport de Barcelona serà el gran punt de tensió pel que fa a l’aplicació de la nova sobirania republicana»
11.08.2017 22:00
Opinió > Editorial
Jo crec que per a parlar amb propietat del que passa a l’aeroport de Barcelona cal distingir quatre conceptes i analitzar-los per separat:
-el debat sobre el dret de vaga
-el debat sobre els efectes de les vagues sobre els ciutadans
-el debat sobre el model aeroportuari de l’estat espanyol i les seues conseqüències
-el debat sobre la presència de la Guàrdia Civil en els filtres d’accés a les terminals
Sobre el primer tema jo no hi tinc res a dir. El dret de vaga no pot tenir discussió possible. Si un col·lectiu de treballadors se sent explotat o injustament tractat, la vaga és el mecanisme que té per a defensar-se. I pel que fa a les vagues en els sectors públics els serveis mínims tenen la funció d’evitar disrupcions importants del servei.
Una segona qüestió és la discussió sobre si una vaga ha de ser proporcionada i pot crear un malestar ciutadà de les dimensions del que ha creat aquesta. És indiscutible que l’efecte d’aquesta vaga recau de manera injusta sobre els ciutadans, la immensa majoria dels quals són treballadors igual que els vaguistes. I no hauria de ser així. Podem discutir, raonablement, si la proposta d’acord de la Generalitat ha estat prou encertada per a resoldre el conflicte o si el comitè de vaga no ha entès que el tot o res el perjudicaria. Però, en qualsevol cas, aquesta no és la discussió important i és evident que la Generalitat ha fet un esforç gran i que, igual que ja va fer amb la vaga del metro, ha liderat la gestió de la solució.
Però, de nou, el debat cal enfocar-lo bé. Qui té la culpa en aquest conflicte no són els treballadors d’Eulen. O és que hi ha algú disposat a demanar-los que treballen en males condicions només per a no destorbar-nos les vacances? Jo no ho faré. El dia 29 tenia un vol i vaig anar-hi tres hores abans. Gairebé el vaig perdre i em va molestar moltíssim, però això no fa que em gire contra ells.
Perquè és més que evident que la culpa del conflicte recau sobre AENA, empresa controlada pel govern espanyol, que no ha dimensionat bé les necessitats del servei o ha volgut esprémer massa els beneficis de l’aeroport de Barcelona.
En la majoria de països, un servei com aquest recau sobre la policia perquè és un procés extremadament sensible en termes de seguretat. Ací, sorprenentment, no és així i AENA subcontracta empreses que clarament no estan en disposició d’oferir un bon servei, ni tan sols un servei acceptable. Cal recordar, en aquest sentit, i és ben significatiu, que AENA va adjudicar a Eulen aquesta tasca malgrat que Eulen rebaixava en l’oferta mig milió d’euros, rebaixant, per tant, el marge de benefici i la capacitat de lliurament del servei. A qui cal reclamar, doncs, que actue assumint de manera ràpida la seua responsabilitat és a AENA.
El tercer debat és el de fons i el real, el que importa de veritat. El sistema de gestió aeroportuària espanyol és un absolut desastre. La centralització dels aeroports espanyols és un instrument per a pagar la megalomania de l’aeroport de Barajas i inflar la idea de Madrid com a capital global. Això està demostrat de sobres amb xifres i detalls que, hores d’ara, no admeten discussió. Que les institucions locals no gestionen l’aeroport és una crida al conflicte permanent, i mentre això no es resolga no hi haurà tranquil·litat. Menys encara si, a més de tot el que ja sabíem, descobrim com hem descobert en aquest conflicte que AENA, sistemàticament, ofereix serveis a Barcelona per preus molt inferiors als que posa pels mateixos serveis a Madrid.
Finalment, el tema de la Guàrdia Civil. Des del punt de vista del dret de vaga, posar guàrdies civils al filtre de control de l’aeroport és una agressió que cal denunciar. Com ho va ser, al seu dia, la militarització dels controladors. Això és fora del que es pot entendre i acceptar.
Des del punt de vista polític, però, no hi ha cap raó per a escandalitzar-se i encara menys per a inventar-se pel·lícules conspiratives com fan alguns. Alguna gent, sobreexcitada, ha llançat el missatge que aquesta vaga era un conflicte instrumentalitzat que pretenia d’acabar portant la Guàrdia Civil a l’aeroport de Barcelona. Això, simplement, no és veritat. I no és veritat per una raó simple: perquè la Guàrdia Civil ja és a l’aeroport de Barcelona. L’aeroport és d’AENA i, per tant, majoritàriament, de l’estat espanyol, i la seva seguretat està adjudicada per l’estat espanyol a la Guàrdia Civil. La pot posar on vulga i quan vulga i no necessita donar gaires explicacions.
Dit això, és cert que després de la independència l’aeroport de Barcelona serà el gran punt de tensió pel que fa a l’aplicació de la nova sobirania republicana. Els Mossos hauran d’assumir el control de les fronteres, i avui només n’hi ha, d’importants, a l’aeroport de Barcelona. I com és lògic, l’estat espanyol no deixarà que això passe mentre no entrem a la fase de la negociació.
La negociació sobre la independència arribarà. Arribarà perquè l’estat espanyol no pot aguantar la pressió que Catalunya s’independitze sense assumir ni un euro del deute públic. Recordem que el deute públic espanyol és estratosfèric però, sobretot, recordem que el gran tema és que el deute espanyol és, majoritàriament, en mans estrangeres, que tenen, per això mateix, una capacitat infinita de pressió sobre la Moncloa. I recordem, no sé si cal, que si no hi ha acord per la independència, Catalunya se n’anirà sense assumir el deute que, altrament, negociaria amb Espanya.
Mentrestant, la solució més sensata per a tot plegat serà deixar l’aeroport en mans de l’estat espanyol i instal·lar un control de frontera a l’exterior de la instal·lació. És el que van fer, tranquil·lament, els països bàltics durant els dos anys que van passar entre la proclamació de la independència i el reconeixement de la mateixa per part de la URSS. I serà la solució més sensata perquè no paga la pena de crear cap conflicte violent, com el de l’ocupació de l’aeroport, per una cosa que acabarà caient com una fruita madura. Però al mateix temps cal deixar clar que la situació ha canviat per sempre. La solució de la frontera perimetral satisfà de sobres les necessitats.
I en aquest context, que la Guàrdia Civil seguisca dins de l’aeroport o incremente la seua presència simplement no té per què representar cap problema transcendental. Si ara ocupen els filtres, cal que ho denunciem des del punt de vista d’agressió als drets sindicals però, per favor, que no ens trega la son des del punt de vista polític.
[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]
Veritats i mentides sobre el conflicte de l’aeroport de Barcelona
«Després de la independència, l’aeroport de Barcelona serà el gran punt de tensió pel que fa a l’aplicació de la nova sobirania republicana»
11.08.2017 22:00 Jo crec que per a parlar amb propietat del que passa a l’aeroport de Barcelona cal distingir quatre conceptes i analitzar-los per separat:
-el debat sobre el dret de vaga
-el debat sobre els efectes de les vagues sobre els ciutadans
-el debat sobre el model aeroportuari de l’estat espanyol i les seues conseqüències
-el debat sobre la presència de la Guàrdia Civil en els filtres d’accés a les terminals
Sobre el primer tema jo no hi tinc res a dir. El dret de vaga no pot tenir discussió possible. Si un col·lectiu de treballadors se sent explotat o injustament tractat, la vaga és el mecanisme que té per a defensar-se. I pel que fa a les vagues en els sectors públics els serveis mínims tenen la funció d’evitar disrupcions importants del servei.
Una segona qüestió és la discussió sobre si una vaga ha de ser proporcionada i pot crear un malestar ciutadà de les dimensions del que ha creat aquesta. És indiscutible que l’efecte d’aquesta vaga recau de manera injusta sobre els ciutadans, la immensa majoria dels quals són treballadors igual que els vaguistes. I no hauria de ser així. Podem discutir, raonablement, si la proposta d’acord de la Generalitat ha estat prou encertada per a resoldre el conflicte o si el comitè de vaga no ha entès que el tot o res el perjudicaria. Però, en qualsevol cas, aquesta no és la discussió important i és evident que la Generalitat ha fet un esforç gran i que, igual que ja va fer amb la vaga del metro, ha liderat la gestió de la solució.
Però, de nou, el debat cal enfocar-lo bé. Qui té la culpa en aquest conflicte no són els treballadors d’Eulen. O és que hi ha algú disposat a demanar-los que treballen en males condicions només per a no destorbar-nos les vacances? Jo no ho faré. El dia 29 tenia un vol i vaig anar-hi tres hores abans. Gairebé el vaig perdre i em va molestar moltíssim, però això no fa que em gire contra ells.
Perquè és més que evident que la culpa del conflicte recau sobre AENA, empresa controlada pel govern espanyol, que no ha dimensionat bé les necessitats del servei o ha volgut esprémer massa els beneficis de l’aeroport de Barcelona.
En la majoria de països, un servei com aquest recau sobre la policia perquè és un procés extremadament sensible en termes de seguretat. Ací, sorprenentment, no és així i AENA subcontracta empreses que clarament no estan en disposició d’oferir un bon servei, ni tan sols un servei acceptable. Cal recordar, en aquest sentit, i és ben significatiu, que AENA va adjudicar a Eulen aquesta tasca malgrat que Eulen rebaixava en l’oferta mig milió d’euros, rebaixant, per tant, el marge de benefici i la capacitat de lliurament del servei. A qui cal reclamar, doncs, que actue assumint de manera ràpida la seua responsabilitat és a AENA.
El tercer debat és el de fons i el real, el que importa de veritat. El sistema de gestió aeroportuària espanyol és un absolut desastre. La centralització dels aeroports espanyols és un instrument per a pagar la megalomania de l’aeroport de Barajas i inflar la idea de Madrid com a capital global. Això està demostrat de sobres amb xifres i detalls que, hores d’ara, no admeten discussió. Que les institucions locals no gestionen l’aeroport és una crida al conflicte permanent, i mentre això no es resolga no hi haurà tranquil·litat. Menys encara si, a més de tot el que ja sabíem, descobrim com hem descobert en aquest conflicte que AENA, sistemàticament, ofereix serveis a Barcelona per preus molt inferiors als que posa pels mateixos serveis a Madrid.
Finalment, el tema de la Guàrdia Civil. Des del punt de vista del dret de vaga, posar guàrdies civils al filtre de control de l’aeroport és una agressió que cal denunciar. Com ho va ser, al seu dia, la militarització dels controladors. Això és fora del que es pot entendre i acceptar.
Des del punt de vista polític, però, no hi ha cap raó per a escandalitzar-se i encara menys per a inventar-se pel·lícules conspiratives com fan alguns. Alguna gent, sobreexcitada, ha llançat el missatge que aquesta vaga era un conflicte instrumentalitzat que pretenia d’acabar portant la Guàrdia Civil a l’aeroport de Barcelona. Això, simplement, no és veritat. I no és veritat per una raó simple: perquè la Guàrdia Civil ja és a l’aeroport de Barcelona. L’aeroport és d’AENA i, per tant, majoritàriament, de l’estat espanyol, i la seva seguretat està adjudicada per l’estat espanyol a la Guàrdia Civil. La pot posar on vulga i quan vulga i no necessita donar gaires explicacions.
Dit això, és cert que després de la independència l’aeroport de Barcelona serà el gran punt de tensió pel que fa a l’aplicació de la nova sobirania republicana. Els Mossos hauran d’assumir el control de les fronteres, i avui només n’hi ha, d’importants, a l’aeroport de Barcelona. I com és lògic, l’estat espanyol no deixarà que això passe mentre no entrem a la fase de la negociació.
La negociació sobre la independència arribarà. Arribarà perquè l’estat espanyol no pot aguantar la pressió que Catalunya s’independitze sense assumir ni un euro del deute públic. Recordem que el deute públic espanyol és estratosfèric però, sobretot, recordem que el gran tema és que el deute espanyol és, majoritàriament, en mans estrangeres, que tenen, per això mateix, una capacitat infinita de pressió sobre la Moncloa. I recordem, no sé si cal, que si no hi ha acord per la independència, Catalunya se n’anirà sense assumir el deute que, altrament, negociaria amb Espanya.
Mentrestant, la solució més sensata per a tot plegat serà deixar l’aeroport en mans de l’estat espanyol i instal·lar un control de frontera a l’exterior de la instal·lació. És el que van fer, tranquil·lament, els països bàltics durant els dos anys que van passar entre la proclamació de la independència i el reconeixement de la mateixa per part de la URSS. I serà la solució més sensata perquè no paga la pena de crear cap conflicte violent, com el de l’ocupació de l’aeroport, per una cosa que acabarà caient com una fruita madura. Però al mateix temps cal deixar clar que la situació ha canviat per sempre. La solució de la frontera perimetral satisfà de sobres les necessitats.
I en aquest context, que la Guàrdia Civil seguisca dins de l’aeroport o incremente la seua presència simplement no té per què representar cap problema transcendental. Si ara ocupen els filtres, cal que ho denunciem des del punt de vista d’agressió als drets sindicals però, per favor, que no ens trega la son des del punt de vista polític.
[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]
Jo crec que per a parlar amb propietat del que passa a l’aeroport de Barcelona cal distingir quatre conceptes i analitzar-los per separat:
-el debat sobre el dret de vaga
-el debat sobre els efectes de les vagues sobre els ciutadans
-el debat sobre el model aeroportuari de l’estat espanyol i les seues conseqüències
-el debat sobre la presència de la Guàrdia Civil en els filtres d’accés a les terminals
Sobre el primer tema jo no hi tinc res a dir. El dret de vaga no pot tenir discussió possible. Si un col·lectiu de treballadors se sent explotat o injustament tractat, la vaga és el mecanisme que té per a defensar-se. I pel que fa a les vagues en els sectors públics els serveis mínims tenen la funció d’evitar disrupcions importants del servei.
Una segona qüestió és la discussió sobre si una vaga ha de ser proporcionada i pot crear un malestar ciutadà de les dimensions del que ha creat aquesta. És indiscutible que l’efecte d’aquesta vaga recau de manera injusta sobre els ciutadans, la immensa majoria dels quals són treballadors igual que els vaguistes. I no hauria de ser així. Podem discutir, raonablement, si la proposta d’acord de la Generalitat ha estat prou encertada per a resoldre el conflicte o si el comitè de vaga no ha entès que el tot o res el perjudicaria. Però, en qualsevol cas, aquesta no és la discussió important i és evident que la Generalitat ha fet un esforç gran i que, igual que ja va fer amb la vaga del metro, ha liderat la gestió de la solució.
Però, de nou, el debat cal enfocar-lo bé. Qui té la culpa en aquest conflicte no són els treballadors d’Eulen. O és que hi ha algú disposat a demanar-los que treballen en males condicions només per a no destorbar-nos les vacances? Jo no ho faré. El dia 29 tenia un vol i vaig anar-hi tres hores abans. Gairebé el vaig perdre i em va molestar moltíssim, però això no fa que em gire contra ells.
Perquè és més que evident que la culpa del conflicte recau sobre AENA, empresa controlada pel govern espanyol, que no ha dimensionat bé les necessitats del servei o ha volgut esprémer massa els beneficis de l’aeroport de Barcelona.
En la majoria de països, un servei com aquest recau sobre la policia perquè és un procés extremadament sensible en termes de seguretat. Ací, sorprenentment, no és així i AENA subcontracta empreses que clarament no estan en disposició d’oferir un bon servei, ni tan sols un servei acceptable. Cal recordar, en aquest sentit, i és ben significatiu, que AENA va adjudicar a Eulen aquesta tasca malgrat que Eulen rebaixava en l’oferta mig milió d’euros, rebaixant, per tant, el marge de benefici i la capacitat de lliurament del servei. A qui cal reclamar, doncs, que actue assumint de manera ràpida la seua responsabilitat és a AENA.
El tercer debat és el de fons i el real, el que importa de veritat. El sistema de gestió aeroportuària espanyol és un absolut desastre. La centralització dels aeroports espanyols és un instrument per a pagar la megalomania de l’aeroport de Barajas i inflar la idea de Madrid com a capital global. Això està demostrat de sobres amb xifres i detalls que, hores d’ara, no admeten discussió. Que les institucions locals no gestionen l’aeroport és una crida al conflicte permanent, i mentre això no es resolga no hi haurà tranquil·litat. Menys encara si, a més de tot el que ja sabíem, descobrim com hem descobert en aquest conflicte que AENA, sistemàticament, ofereix serveis a Barcelona per preus molt inferiors als que posa pels mateixos serveis a Madrid.
Finalment, el tema de la Guàrdia Civil. Des del punt de vista del dret de vaga, posar guàrdies civils al filtre de control de l’aeroport és una agressió que cal denunciar. Com ho va ser, al seu dia, la militarització dels controladors. Això és fora del que es pot entendre i acceptar.
Des del punt de vista polític, però, no hi ha cap raó per a escandalitzar-se i encara menys per a inventar-se pel·lícules conspiratives com fan alguns. Alguna gent, sobreexcitada, ha llançat el missatge que aquesta vaga era un conflicte instrumentalitzat que pretenia d’acabar portant la Guàrdia Civil a l’aeroport de Barcelona. Això, simplement, no és veritat. I no és veritat per una raó simple: perquè la Guàrdia Civil ja és a l’aeroport de Barcelona. L’aeroport és d’AENA i, per tant, majoritàriament, de l’estat espanyol, i la seva seguretat està adjudicada per l’estat espanyol a la Guàrdia Civil. La pot posar on vulga i quan vulga i no necessita donar gaires explicacions.
Dit això, és cert que després de la independència l’aeroport de Barcelona serà el gran punt de tensió pel que fa a l’aplicació de la nova sobirania republicana. Els Mossos hauran d’assumir el control de les fronteres, i avui només n’hi ha, d’importants, a l’aeroport de Barcelona. I com és lògic, l’estat espanyol no deixarà que això passe mentre no entrem a la fase de la negociació.
La negociació sobre la independència arribarà. Arribarà perquè l’estat espanyol no pot aguantar la pressió que Catalunya s’independitze sense assumir ni un euro del deute públic. Recordem que el deute públic espanyol és estratosfèric però, sobretot, recordem que el gran tema és que el deute espanyol és, majoritàriament, en mans estrangeres, que tenen, per això mateix, una capacitat infinita de pressió sobre la Moncloa. I recordem, no sé si cal, que si no hi ha acord per la independència, Catalunya se n’anirà sense assumir el deute que, altrament, negociaria amb Espanya.
Mentrestant, la solució més sensata per a tot plegat serà deixar l’aeroport en mans de l’estat espanyol i instal·lar un control de frontera a l’exterior de la instal·lació. És el que van fer, tranquil·lament, els països bàltics durant els dos anys que van passar entre la proclamació de la independència i el reconeixement de la mateixa per part de la URSS. I serà la solució més sensata perquè no paga la pena de crear cap conflicte violent, com el de l’ocupació de l’aeroport, per una cosa que acabarà caient com una fruita madura. Però al mateix temps cal deixar clar que la situació ha canviat per sempre. La solució de la frontera perimetral satisfà de sobres les necessitats.
I en aquest context, que la Guàrdia Civil seguisca dins de l’aeroport o incremente la seua presència simplement no té per què representar cap problema transcendental. Si ara ocupen els filtres, cal que ho denunciem des del punt de vista d’agressió als drets sindicals però, per favor, que no ens trega la son des del punt de vista polític.
[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada