25.08.2020 21:50
El periodisme que l'actualitat necessita
Aquest 2020 és un any de canvis arreu
del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi,
el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és
l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.
El 2007 Martí Gironell (Besalú, 1971) va sorprendre tothom amb la seva primera novel·la, El pont dels jueus,
que va assolir un volum de vendes sorprenent, amb més de cent mil
exemplars només de l’edició catalana. L’èxit d’aquell llibre, les
traduccions a més llengües i el manteniment en el curs del temps com un
text viu que es va reeditant constantment han servit per a consolidar
una de les trajectòries literàries més singulars d’aquests darrers
temps: obra que Gironell pareix, obra que triomfa (tot i que cap no ha
arribat a les extraordinàries xifres de la primera novel·la). Fins i tot
ha guanyat el premi Ramon Llull de les lletres amb La força d’un destí
(2018). Per això és normal que l’anunci d’una nova novel·la de Gironell
sigui una de les notícies esperades per a reanimar una temporada
llibresca molt especial, marcada per la pandèmia de la covid-19, la
supressió de la diada de Sant Jordi i la celebració alternativa del 23
de juliol. I més si aquest nou llibre recupera una part dels escenaris
de la seva novel·la fetitxe. Perquè sí, Gironell torna en part a Besalú i
rescata el seu pont mític a Paraula de jueu (Columna).
Segons la seva editora, Glòria Gasch, Martí Gironell és el Ken Follett català i l’èxit de vendes d’El pont dels jueus
no s’ha vist mai en la novel·la històrica en la nostra llengua. Per
això les expectatives d’aquest nou llibre són molt amunt. Continuar la
història ha estat relativament fàcil per a Gironell, perquè aquests
tretze anys el text l’ha acompanyat sempre. ‘Arrenca –diu– quan Pere
Baró ens porta de bracet per aquesta història que parla de la
reconstrucció del pont, una història que he anat coent a foc lent durant
aquests anys i que té com a escenaris, a més de Barcelona i una mica
Girona, una Besalú que ara ja és vila reial i una de les contrades més
importants de la Catalunya del segle XVI.’
Diu que l’interès del públic per la novel·la històrica és evident: ‘Volem saber què ha passat quan nosaltres no hi érem.’ Paraula de jueu –afegeix– parla d’amor i respecte i vol ser un pont entre dues comunitats, la jueva i la cristiana, i dues maneres d’entendre la vida, a més d’un homenatge a les paraules i al poder de les paraules. La resta, ve-t’ho aquí: personatges ben trenats, acció, intriga i fins i tot el mite del gòlem i del poder de generar vida a partir de les paraules i la tasca de reconstrucció del pont.
En aquests tretze anys l’obra de Gironell i l’aprenentatge de l’ofici l’han consolidat com un dels noms de referència de la novel·la històrica catalana, però així i tot és conscient del desafiament que té davant. ‘Ningú no es pensava que el llibre sortiria al carrer en un any de pandèmia com aquest, amb tots els canvis que ha implicat en el sector del llibre, que ja venia de passar la gran crisi estructural. Però jo em prenc l’escriptura com un ofici. Seguint l’exemple del meu pare, que era fuster i que cada vegada feia els mobles més ben fets, crec que cada vegada faig els llibres millors, que tinc més ofici i més traça per a polir els detalls i que a cada novel·la n’he anat aprenent més i més. Em sento molt còmode viatjant al passat i també veig molt clar que fer-ho fàcil és molt difícil i que són els lectors que han de voler continuar.’
En aquesta obra Gironell ha ajuntat alguns dels gèneres més populars d’aquests darrers temps i dels més llegits: l’enjòlit, la novel·la històrica, la novel·la negra i les històries d’amor. ‘És que hi ha permeabilitat entre els gèneres, i més si són gèneres populars. Vols explicar una història. Totes tenen aquests punts d’intriga, de passió, d’amor i jo hi afegeixo l’ambientació històrica. Tots els gèneres són maneres de fer de la nostra societat i jo vull ser versemblant en la meva història i suscitar curiositat entre els lectors, perquè vull seduir-los, un repte que continua tretze anys després, tot i que sóc perfectament conscient que les vendes s’han atomitzat molt i que és molt difícil de repetir un èxit com el del Pont. Ara, jo sempre lluito pels llibres i els defenso a tot arreu on es pot, a peu i a cavall, a tot arreu.’
Glòria Gasch explica: ‘Del 2002 al 2008 vam viure uns anys gloriosos amb vendes mitjanes estratosfèriques que difícilment es repetiran i que ens obliguen a publicar menys i millor. Els índexs de lectura han pujat durant la pandèmia i el llibre és perfecte en els temps que corren perquè t’evadeix de la incertesa. Però les coses han canviat molt en molt poc temps.’
Entre els noms que cal destacar, hi trobem un triumvirat format per tres autors sèniors de carreres reeixides: Coia Valls, Xulio Ricardo Trigo i Maria Carme Roca. Valls (Reus, 1960) va despuntar amb La princesa de Jade el 2010 i es va consagrar amb El mercader dos anys després. Ha continuat conreant el gènere amb èxit. Xulio Ricardo Trigo, autor de llarga trajectòria nascut a Galícia el 1959, té importants obres històriques, un gènere que ha conreat sovint d’ençà del 2009, quan va aparèixer Els secrets de la reina, ambientada en el temps de la pesta negra de 1349; recentment ha fet el salt a la història més contemporània, amb La noia de la resistència, publicada enguany. Maria Carme Roca (1955) va obtenir un èxit sonat el 2009 amb Barcino, novel·la amb què ens va fer viatjar fins a la Barcelona romana, i ara ha repetit ambientació a A Bàrcino, llibre que va sortir just abans del confinament.
Més grans noms de la literatura catalana contemporània han emprat el gènere històric per a les seves creacions. Per exemple, Carme Riera (1948) el 1993 va obtenir un dels seus grans èxits amb Dins el darrer blau, novel·la que ara s’ha reeditat, però no fa gaires anys (2016) també va publicar Les darreres paraules, ambientada a la Mallorca per on es passejava l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria. Lluís Anton Baulenas el 2009 va guanyar el Sant Jordi amb El nas de Mussolini i ja havia assolit èxits notables per obres amb un rerefons històrics, com és ara La felicitat. Margarida Aritzeta (1953), va publicar Bandoler el 2014 i també ha tornat a la postguerra amb La filla esborrada, paral·lelament a les seves darreres novel·les negres. De fet, els anys vint i trenta a Catalunya i –darrerament– aspectes concrets de la postguerra a Barcelona són una tendència en les ambientacions novel·lístiques dels últims anys.
Darrerament, també hem vist distopies històriques, amb obres com són ara Els ambaixadors, d’Albert Villaró, i Jo sóc aquell que va matar Franco, de Joan-Lluís Lluís. L’ambientació a la primera república amb personatges històrics atreu autors com ara Francesc Puigpelat, que acaba de guanyar el premi Ferran Canyameres amb El dia que Josep Pla va bufetejar Adolf Hitler, seguint una tendència que barreja novel·la negra i història i que ja fa anys que es conrea a casa nostra.
I quin paper hi té l’obra de Martí Gironell, en tot aquest panorama? Doncs un paper fonamental de consolidació del gènere i de creació d’expectatives amb el títol que ara ens arriba, i que és una de les propostes més fortes de l’editorial per a la represa. Després d’El pont dels jueus, Gironell ens trasllada al 1808 amb La venjança del bandoler, situada en les invasions franceses, amb la qual va obtenir el premi Néstor Luján de novel·la històrica; ens trasllada a Montserrat i a Terra Santa a principi del segle XX amb L’arqueòleg (2010); se’n va fins al 1554 al monestir de Sant Benet de Bages per escriure L’últim abat; s’endinsa en la prehistòria per parlar d’El primer heroi i després torna a començament del segle XX per cabussar-se en el gran debat sobre la conservació de les pintures romàniques del Pirineu a Strappo. Tot plegat l’ha convertit en un referent en aquest gènere narratiu que aspira a ser punta de llança per a la recuperació del sector llibresc després de la sotragada del coronavirus. Això també és reconstruir tot un pont.
Diu que l’interès del públic per la novel·la històrica és evident: ‘Volem saber què ha passat quan nosaltres no hi érem.’ Paraula de jueu –afegeix– parla d’amor i respecte i vol ser un pont entre dues comunitats, la jueva i la cristiana, i dues maneres d’entendre la vida, a més d’un homenatge a les paraules i al poder de les paraules. La resta, ve-t’ho aquí: personatges ben trenats, acció, intriga i fins i tot el mite del gòlem i del poder de generar vida a partir de les paraules i la tasca de reconstrucció del pont.
En aquests tretze anys l’obra de Gironell i l’aprenentatge de l’ofici l’han consolidat com un dels noms de referència de la novel·la històrica catalana, però així i tot és conscient del desafiament que té davant. ‘Ningú no es pensava que el llibre sortiria al carrer en un any de pandèmia com aquest, amb tots els canvis que ha implicat en el sector del llibre, que ja venia de passar la gran crisi estructural. Però jo em prenc l’escriptura com un ofici. Seguint l’exemple del meu pare, que era fuster i que cada vegada feia els mobles més ben fets, crec que cada vegada faig els llibres millors, que tinc més ofici i més traça per a polir els detalls i que a cada novel·la n’he anat aprenent més i més. Em sento molt còmode viatjant al passat i també veig molt clar que fer-ho fàcil és molt difícil i que són els lectors que han de voler continuar.’
En aquesta obra Gironell ha ajuntat alguns dels gèneres més populars d’aquests darrers temps i dels més llegits: l’enjòlit, la novel·la històrica, la novel·la negra i les històries d’amor. ‘És que hi ha permeabilitat entre els gèneres, i més si són gèneres populars. Vols explicar una història. Totes tenen aquests punts d’intriga, de passió, d’amor i jo hi afegeixo l’ambientació històrica. Tots els gèneres són maneres de fer de la nostra societat i jo vull ser versemblant en la meva història i suscitar curiositat entre els lectors, perquè vull seduir-los, un repte que continua tretze anys després, tot i que sóc perfectament conscient que les vendes s’han atomitzat molt i que és molt difícil de repetir un èxit com el del Pont. Ara, jo sempre lluito pels llibres i els defenso a tot arreu on es pot, a peu i a cavall, a tot arreu.’
Glòria Gasch explica: ‘Del 2002 al 2008 vam viure uns anys gloriosos amb vendes mitjanes estratosfèriques que difícilment es repetiran i que ens obliguen a publicar menys i millor. Els índexs de lectura han pujat durant la pandèmia i el llibre és perfecte en els temps que corren perquè t’evadeix de la incertesa. Però les coses han canviat molt en molt poc temps.’
La novel·la històrica en català
L’aparició del llibre de Gironell és, en principi, una bona notícia per a la novel·la històrica en català, un dels gèneres que s’han mantingut durant aquests tretze anys que han passat d’ençà del 2007. Però com és aquest gènere i cap on evoluciona a casa nostra? Per començar, caldria entendre que la divulgació històrica és un dels puntals editorials de la no-ficció en català. Hi ha consumidors fidels dels assaigs històrics i de la divulgació històrica, com palesa, per exemple, l’èxit de la revista Sàpiens. El fet de comptar també amb un premi de novel·la històrica, el Néstor Luján, que publica l’editorial Columna, ajuda a veure fins a quin punt hi ha interès per aquest gènere. Un altre fet que ho demostra és el festival que Barcelona dedica, cada tardor, a aquesta novel·lística o l’èxit de programes radiofònics, com el veterà En guàrdia!, d’Enric Calpena. Tot això contribueix que també la ficció amb rerefons històric tingui força adeptes.Entre els noms que cal destacar, hi trobem un triumvirat format per tres autors sèniors de carreres reeixides: Coia Valls, Xulio Ricardo Trigo i Maria Carme Roca. Valls (Reus, 1960) va despuntar amb La princesa de Jade el 2010 i es va consagrar amb El mercader dos anys després. Ha continuat conreant el gènere amb èxit. Xulio Ricardo Trigo, autor de llarga trajectòria nascut a Galícia el 1959, té importants obres històriques, un gènere que ha conreat sovint d’ençà del 2009, quan va aparèixer Els secrets de la reina, ambientada en el temps de la pesta negra de 1349; recentment ha fet el salt a la història més contemporània, amb La noia de la resistència, publicada enguany. Maria Carme Roca (1955) va obtenir un èxit sonat el 2009 amb Barcino, novel·la amb què ens va fer viatjar fins a la Barcelona romana, i ara ha repetit ambientació a A Bàrcino, llibre que va sortir just abans del confinament.
Més grans noms de la literatura catalana contemporània han emprat el gènere històric per a les seves creacions. Per exemple, Carme Riera (1948) el 1993 va obtenir un dels seus grans èxits amb Dins el darrer blau, novel·la que ara s’ha reeditat, però no fa gaires anys (2016) també va publicar Les darreres paraules, ambientada a la Mallorca per on es passejava l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria. Lluís Anton Baulenas el 2009 va guanyar el Sant Jordi amb El nas de Mussolini i ja havia assolit èxits notables per obres amb un rerefons històrics, com és ara La felicitat. Margarida Aritzeta (1953), va publicar Bandoler el 2014 i també ha tornat a la postguerra amb La filla esborrada, paral·lelament a les seves darreres novel·les negres. De fet, els anys vint i trenta a Catalunya i –darrerament– aspectes concrets de la postguerra a Barcelona són una tendència en les ambientacions novel·lístiques dels últims anys.
Darrerament, també hem vist distopies històriques, amb obres com són ara Els ambaixadors, d’Albert Villaró, i Jo sóc aquell que va matar Franco, de Joan-Lluís Lluís. L’ambientació a la primera república amb personatges històrics atreu autors com ara Francesc Puigpelat, que acaba de guanyar el premi Ferran Canyameres amb El dia que Josep Pla va bufetejar Adolf Hitler, seguint una tendència que barreja novel·la negra i història i que ja fa anys que es conrea a casa nostra.
El 1714
Evidentment, la commemoració del tricentenari del 1714 va marcar un punt d’inflexió i varen aparèixer moltes obres ambientades en aquells anys convulsos de la història catalana: un fenomen de masses fou la publicació del Victus de Sánchez Piñol, un autèntic best-seller que va trencar molts motlles. Però la publicació d’aquestes obres va ser molt sovintejada, perquè aquests darrers quinze anys la novel·la històrica ha tingut molta solidesa en el panorama català nostrat, com ho demostra que editorials petites i mitjanes també n’han publicades sovint. S’hi destaca, per exemple, L’amor del capità Gavina, de Pau Faner, editat per Meteora. Les narracions marítimes i personatges com els pirates són immortals, tal com demostra un títol com El pirata de cala Morisca, de David Martí.I quin paper hi té l’obra de Martí Gironell, en tot aquest panorama? Doncs un paper fonamental de consolidació del gènere i de creació d’expectatives amb el títol que ara ens arriba, i que és una de les propostes més fortes de l’editorial per a la represa. Després d’El pont dels jueus, Gironell ens trasllada al 1808 amb La venjança del bandoler, situada en les invasions franceses, amb la qual va obtenir el premi Néstor Luján de novel·la històrica; ens trasllada a Montserrat i a Terra Santa a principi del segle XX amb L’arqueòleg (2010); se’n va fins al 1554 al monestir de Sant Benet de Bages per escriure L’últim abat; s’endinsa en la prehistòria per parlar d’El primer heroi i després torna a començament del segle XX per cabussar-se en el gran debat sobre la conservació de les pintures romàniques del Pirineu a Strappo. Tot plegat l’ha convertit en un referent en aquest gènere narratiu que aspira a ser punta de llança per a la recuperació del sector llibresc després de la sotragada del coronavirus. Això també és reconstruir tot un pont.
