Com gairebé tots els residents estrangers que viuen a Catalunya, els
residents xinesos tendeixen a fer del castellà la llengua preferida per a
la comunicació quotidiana, fins i tot la segona generació dels
immigrants que han nascut i crescut aquí. En realitat, el baix ús del
català entre els residents xinesos té un rerefons sociolingüístic. El baix ús del català entre els residents xinesos té un rerefons sociolingüístic | Foto: Unsplash
Qui són els residents xinesos? Probablement, el primer que ens ve a
la ment són els immigrants per motius econòmics que obren bars, basars i
restaurants. Sens dubte, una gran majoria són immigrants d’aquest
tipus, i procedeixen d’una mateixa zona: la província de Zhejiang, al
sud de la Xina. A part d’aquest grup, que significa més o menys el 70%
de la població xinesa total en territori espanyol, cada vegada venen més
estudiants internacionals per cursar estudis universitaris (màsters o
doctorats). Aquests estudiants venen de tota la geografia de la Xina i,
al contrari que els immigrants econòmics, demostren cert interès per la
llengua catalana. Molts d’ells ja saben el castellà abans d’arribar aquí
i no els és difícil d’entendre i aprendre, el català. Hi ha un tercer
grup, si bé molt petit: els expatriats de grans empreses. Com que el
català no exerceix un paper gaire important en el món dels negocis
internacionals, i com que aquest tipus de residents no tenen plantejat
de fer una estada llarga, no aprenen ni fan servir la llengua si no
tenen un interès o una motivació molt específics en el català.
Quan pensem en els xinesos, sempre creiem que la llengua que fan
servir és el xinès. Ara bé, de què estem parlant quan parlem del xinès?
La paraula “xinès” sovint es refereix a xinès estàndard, que es
basa en el mandarí, però també es refereix a un gran grup de llengües i
dialectes disseminats per tota la Xina i, efectivament, per tots els
territoris d’arreu del món que parlen xinès. És a dir, el xinès no és
una sola llengua, és un conjunt de llengües semblant al concepte
“llengües indoeuropees”, pertany a la família lingüística sinítica.
Malgrat que les llengües xineses són tan diferents entre elles com
l’alemany i el català, és a dir que no hi ha intercomprensió oral, sí
que es poden entendre per escrit usant els caràcters xinesos, un sistema
d’escriptura logogràfic.
La gran majoria d’immigrants xinesos a Catalunya que porten negocis
petits saben més d’una llengua xinesa. A part del xinès mandarí —la lingua franca
entre les comunitats de la diàspora i de les comunitats xineses de
l’Àsia Oriental i el Sud-est Asiàtic—, normalment parlen una altra
llengua sinítica, per exemple wu, min (hokkien/taiwanès), o yue
(cantonès).
Mapa de les llengües xineses
Entre les llengües sinítiques, la llengua wu té uns 80 milions de
parlants. Tot i que és la segona llengua més parlada a la Xina
continental, no és gaire coneguda. La llengua wu es parla principalment a
la ciutat de Xangai, al sud-oest de la província de Jiangsu, a la major
part de la província de Zhejiang, en una part del sud de la província
de Anhui i en una petita part de la província de Fujian. El wu i el
mandarí no són mútuament intel·ligibles. Com hem mencionat anteriorment,
la gran part dels immigrants xinesos venen de la mateixa zona de la
Xina, que es troba al sud de la província de Zhejiang, més concretament
en els districtes de Qingtian i la veïna municipalitat de Wenzhou. Les
variants de wu que parlen són el wenzhouès i el qingtianès, les quals
pertanyen a la variant oujiang de la zona sud wuparlant.
Els parlants de la llengua wu (en totes les seves variants), tot i
que parlen dues llengües sinítiques (mandarí i wu), tal com els catalans
saben dues llengües romàniques (català i castellà), no consideren que
la seva llengua tingui el rang de llengua, sinó tan sols de dialecte i,
per tant, no consideren que sigui apta per emprar-la en situacions
formals i oficials. A més a més, la política agressiva del govern xinès
per consolidar l’ús únic del mandarí en tots els àmbits ha agreujat la
percepció que la llengua wu no és gaire més que un dialecte. Així, als
anys noranta sovintejaven eslògans i propagandes del tipus “Parleu en
mandarí si us plau” o “Parleu en mandarí i sigueu persones
civilitzades”. Aquest tipus d’eslògans demostren la determinació i la
finalitat clara del govern per promoure de la llengua oficial i, alhora,
per fer creure a la població que l’única llengua cívica i prestigiosa
és l’oficial, no pas la pròpia de la població. Així, si algú parla en el
seu “dialecte” quan és en alguna institució educativa o en un espai
públic, es veu com un comportament baix i mal educat. Com a resultat,
parlar en els “dialectes” es considera un símbol d’analfabetisme,
incivisme i vergonya.A causa de la política lingüística i educativa del govern xinès, a la
Xina contemporània, les llengües regionals mai no es veuen
positivament. Aquesta negativitat envers les llengües parlades per la
població determina, doncs, l’actitud que els nouvinguts xinesos tenen
vers el castellà i el català quan arriben i intenten integrar-se en la
societat catalana. D’entrada, suposen que el català és un parlar local o
regional, sense categoria de llengua oficial i, per tant, poc més que
un dialecte del castellà. Una evidència que reforça aquest pensament és
que fora de Catalunya quasi no es pot fer servir enlloc aquesta llengua.
Per tant, sembla que el català és tan “inútil” com la llengua
vernacular que fan servir ells —el wu— i aprendre-la no té ni interès ni
valor. En canvi, l’aprenentatge del castellà té valor i interès perquè
és com saber el mandarí: és la llengua oficial i comuna que es fa servir
en tots els contextos socials.Els estudiants internacionals estan exposats a l’entorn acadèmic
català que els obliga d’alguna manera a aprendre’l perquè el necessiten:
és, doncs, útil i té valor. En canvi, l’immigrant xinès que ve per
motius econòmics i viu només en el context del negoci i de la vida
diària no té gaire necessitat de parlar català. Sembla, doncs, que entre
la comunitat xinesa de Catalunya (i més concretament, de Barcelona i
l’àrea metropolitana) s’està produint una diglòssia del següent tipus:
el català és més aviat una llengua d’àmbit professional i acadèmic que
no pas una llengua per fer servir en la vida quotidiana. Els immigrants
econòmics que porten negocis petits sense necessitat d’accedir al món
intel·lectual no tenen gaires estímuls per convertir-se en
catalanoparlants.
Fes-te subscriptor de Núvol
Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges
Grup de Lingüistes per la DiversitatGrup de Lingüistes per la Diversitat Articles com aquest són possibles gràcies a la vostra ajuda,
que permet que Núvol continuï endavant i ofereixi continguts de
qualitat. Si voleu contribuir a l’existència del diari digital de
cultura en català, podeu subscriure-us aquí i ajudar-nos a superar la inestabilitat que genera l’actual crisi del coronavirus.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada