01.01.2020 21:50
Kris Charlier és flamenc,
historiador de formació, i ha treballat tota la vida de redactor en
agències de publicitat. Es va enamorar de la Costa Brava fa molts anys,
en plenes vacances i, de mica en mica, estiu rere estiu, va anar
descobrint la resta del país. Juntament amb la seva dona va decidir que,
quan es jubilessin tots dos, vindrien a viure a Catalunya. Dit i fet:
d’ençà del setembre de 2015 viuen a Bigues i Riells (Vallès Oriental).
La cosa que no s’hauria imaginat mai és que tan sols al cap de dos anys
li diagnosticarien un càncer de còlon que l’obligaria a conviure amb una
bossa recol·lectora de femta incorporada al cos; i encara s’hauria
imaginat menys que a l’aeroport de Barcelona la Guàrdia Civil el
retindria, el discriminaria i no el deixaria volar per haver parlat en
català al control de seguretat (i no en espanyol, una llengua que no
domina). Acompanyat i assessorat per la Plataforma per la Llengua ho ha denunciat tant
a la delegació del govern espanyol com als jutjats del Prat de
Llobregat. Li costa d’entendre què ha passat: ‘És surrealista que algú
que només parla una llengua em digui a mi, que en parlo cinc, inclosa la
del país on sóc, que no em vull comunicar.’
Ens trobem en un bar de Bigues i Riells i amb un català més que notable cultivat a Brussel·les, Kris Charlier explica els fets fil per randa, compara aquesta mena de situacions amb la situació de Flandes, el seu país, i exigeix lleis més clares i dures en favor del català: ‘Això seria lògic a qualsevol país del món.’
Ens trobem en un bar de Bigues i Riells i amb un català més que notable cultivat a Brussel·les, Kris Charlier explica els fets fil per randa, compara aquesta mena de situacions amb la situació de Flandes, el seu país, i exigeix lleis més clares i dures en favor del català: ‘Això seria lògic a qualsevol país del món.’
—Comencem pel principi: què va passar a l’aeroport?
—Al control de seguretat, abans de passar l’arc, el professional de seguretat que hi havia a l’altra banda es va adonar que jo tenia una protuberància a la cintura. Em va demanar que fos què fos, ho posés a les safates que passen per la cinta corredissa, juntament amb el rellotge, el telèfon, etc.
—Caram… i li vau explicar que no era possible…
—Exacte, li vaig dir que era una bossa fixada al meu cos, un estoma, que no me la podia treure i que era el resultat d’una operació d’un càncer de còlon. Hi va insistir, dient que no m’entenia, i li vaig explicar que era la sortida del meu budell, que no hi podia fer res. Però continuava dient que no m’entenia si li parlava en català, que li parlés en castellà, cada vegada més enfadat.
—I què vau fer?
—Li vaig dir que això tampoc no era possible perquè jo no sé parlar castellà, cosa que és real. El puc entendre una mica, però no en sé prou per a parlar-lo. Això el va molestar encara més. I aleshores em va demanar que li ensenyés què era aquella protuberància… I, és clar, jo novament li vaig haver de dir que no, que no era cap bona idea i que no la hi ensenyaria, que no era gens agradable, si no era en una sala tancada i privada. I llavors va cridar la Guàrdia Civil, que eren més enrere.
—I la Guàrdia Civil tampoc no us entenia…
—No, i vaig tornar a explicar això mateix, però res. Aleshores vaig entendre que si volia agafar l’avió havia de fer tot allò que em demanessin. I si per haver parlat en català i no en castellà calia ensenyar una bossa de femta, vaig decidir que ho faria, per no perdre l’avió. I els vaig dir: ‘Realment voleu veure-ho?’ I els la vaig ensenyar, abaixant-me una mica els pantalons.
—Buf… anàveu sol?
—Sí, jo tot sol. I de seguida que els la vaig ensenyar em van agafar pel braç i em van portar darrere la porta de control. Van venir quatre nous agents de la Guàrdia Civil i em van portar, finalment, a una sala petita i privada, on em van demanar que em despullés pràcticament del tot. Van buidar-me la maleta que duia, van exposar i analitzar cada objecte en una taula, van obrir cada paquet i cada cremallera, tots els regals que duia per als néts… Finalment em van deixar marxar, havent perdut, entre una cosa i l’altra, gairebé una hora. I la dignitat…
—I el vol, el vau perdre?
—Sí, però no ben bé, i no perquè m’haguessin fet perdre aquella estona desagradable, perquè jo anava molt d’hora. De fet em van tornar la documentació, el carnet d’identitat belga, i vaig pujar a l’avió, amb normalitat, amb temps. Però quan ja era dins assegut a la meva butaca i l’avió era a punt d’enlairar-se va entrar una noia amb jaqueta groga de la seguretat de l’aeroport i em va demanar que sortís fora. Ja havien tret de l’avió la meva maleta facturada i em van fer sortir de la zona d’embarcament.
—Com? I per què us van fer baixar de l’avió?
—Només van dir-me que era per motius de seguretat. No ho sé. Potser en diuen motius de seguretat però volen dir motius lingüístics…
—No vau agafar cap més vol?
—No, perquè vaig anar a l’oficina de Ryanair, la companyia amb la qual jo havia de volar, i em van dir que tots els vols a Brussel·les del mateix dia eren plens. De fet, em van acabar dient que ho provés amb Vueling… Però jo estava tan dolgut, en aquell entorn, que ja no tenia ganes ni de volar ni de tornar a passar pel control ni res. I vaig tornar a casa.
—Els aeroports, espais freds i deshumanitzats…
—Els aeroports poden ser molt trists i, a més, amb els controls que hi ha ara, exclouen les excepcions, com en el meu cas, i no perquè hagués parlat en català, sinó perquè tenia un volum afegit al meu cos que no forma part de la norma. És a dir, si el fet de portar la bossa ha d’implicar cap protocol diferent, potser hauria de consistir a tractar-me de manera especial, de cuidar-me, i no pas a fer-me passar aquest mal tràngol i, de fet, no deixar-me volar. Això que m’ha passat demostra que el sistema no funciona, ni per la llengua ni per les excepcions mèdiques. Allò que s’hauria de dignificar és castigat.
—Penseu que tot plegat va passar perquè en cap moment no vau parlar en espanyol?
—No ho sé, però la veritat és que jo ja havia volat quatre vegades abans amb la mateixa bossa després de l’operació i no hi havia hagut mai cap problema. Tot va començar quan el noi de seguretat no em va entendre, o no em va voler entendre, en català.
—Veig que porteu el llaç groc a la jaqueta…
—Sí, sempre. Aquell dia també.
—I no podria ser que entre una cosa i l’altra…
—Sí. De fet, sí que penso que aquest llaç, juntament amb el clauer que duia amb l’estelada i el fet de no parlar castellà… tot plegat no els devia agradar. Però no és el meu problema. Jo puc arribar a entendre, entre cometes, que la Guàrdia Civil no m’entengués en català, perquè no m’espero que vulgui entendre’m, sobretot quan una de les seves funcions, ja demostrada, és reprimir l’ús de la llengua i el catalanisme, però que el noi de seguretat, que és amb qui va començar tot i que cada dia treballa a l’aeroport, no entengués el català, no ho entenc. De cap manera. No sóc l’únic que no parla castellà que passa per l’aeroport, no?
—Quantes llengües parleu?
—Neerlandès, que és la meva llengua materna, francès, alemany, anglès i català. Cinc. De fet, no és surrealista que algú que només en parla una em digui a mi, que en parlo cinc, inclosa la del país on sóc, que no em vull comunicar? És ofensiu. El problema potser no el tinc jo. Com ho fa amb els turistes?
—De fet, deixeu-m’ho dir, parleu un català preciós i molt digne, havent viscut quatre anys al Vallès.
—No és del tot veritat, a vegades em falten paraules. Vaig fer un curs de català, però a Brussel·les, no a Catalunya, amb una professora de Lleida, durant dos anys. Em va anar molt bé i de fet encara hi ha gent que em diu que en algunes paraules tinc una mica d’accent de Lleida. I sí, parlo català, però és que jo ara visc aquí. Per tant, haig de parlar la llengua del país que m’acull. És absolutament lògic, no?
—Sí, i tant, però, com heu experimentat en primera persona, hi ha gent que no ho veu així…
—Als anys seixanta i setanta, quan era jove, a Flandes vam haver de lluitar molt per poder parlar la nostra llengua. En aquella època un cardenal va dir: ‘Bèlgica serà francòfona o no serà.’ Volien que en tot Bèlgica es parlés només francès. Però és clar, la meitat parla neerlandès des de l’edat mitjana. I vam lluitar molt per obtenir tots els drets lingüístics que ara tenim. És a dir, que la justícia, la universitat, els serveis públics, etc., fossin en neerlandès. Aquí noto que la història és paral·lela. I per tant comparteixo aquesta lluita i hi estic acostumat. I, de fet, també és per això que em sento bé aquí.
—Aquí, ja ho sabeu, hi ha partits que diuen que és la llengua castellana, la que és perseguida…
—Aquí hauríeu de fer lleis més dures en favor del català, com a Flandes. De fet, no entenc per què no en feu, és necessari i lògic. Cal protegir el català i caldria que per llei tot fos en català aquí, respectant com vulgui parlar cadascú. Però en cap cas no s’hauria de permetre que ningú, ni que fos una mica, fos discriminat perquè parla la llengua del país, que aquí és i ha estat sempre el català. I, francament, vivint aquí em sorprèn de veure gent que fa anys que viu a Catalunya i que només parla el castellà. És gent que no respecta el poble on viu. I, de fet, penso que és gent que es perd moltes coses. La seva sí que és una posició política, perquè va contra natura. És una posició excloent.
—Què més hauria de fer el govern català?
—Com deia, jo crec que calen més normatives lingüístiques i, a més, aquí és relativament fàcil, perquè les fronteres lingüístiques i les fronteres administratives són similars. Per exemple, que la publicitat fos sempre en català, que tota la documentació empresarial, factures, etc., fos en català. Això és així a Flandes, per al neerlandès, al cap de molts anys de lluita.
—Com és la situació política a Flandes?
—Bé, tard o d’hora arribarà la independència. Però a diferència d’aquí, a Bèlgica hi ha molta més negociació política i l’autodeterminació es va aconseguint de mica en mica, eleccions rere eleccions, sense referèndums.
—El peix al cove…
—No sé quina és la millor estratègia, però Catalunya hauria de ser més bona negociadora. Per exemple, dir: ‘No paguem res a Madrid i no ajudem a governar si no rebem alguna cosa a canvi, per exemple, unes lleis d’ús i de protecció del català molt més potents.’
—Sigui com sigui, vau denunciar els fets de l’aeroport, amb el suport de la Plataforma per la Llengua…
—Sí, vam anar tant a la delegació del govern espanyol a Catalunya, a fer una denúncia administrativa, com al jutjat del Prat de Llobregat, per fer una denúncia penal, en tots dos casos per discriminació lingüística.
—En teniu cap resposta?
—No, d’això fa pocs dies i de fet diuen que necessiten sis mesos per a fer una investigació. Però el cas és que jo tampoc no he rebut ni tan sols la notificació primera que confirmi que les denúncies han estat presentades. Deu ser que ara són festes i que descansen…
—Teniu confiança en la justícia, en un cas com el vostre?
—D’entrada, l’estat o el govern espanyol m’han de respondre. M’han de donar una resposta. I confio que em donaran la raó, i tant. Jo ho veig molt clar. No pot ser que jo sigui discriminat perquè parlo català i he tingut un càncer. Em van maltractar per haver parlat la llengua del país i per haver tingut un càncer!
—El món al revés…
—Sóc àrbitre de voleibol i xiulo partits a molts pobles, de les províncies de Barcelona i de Girona. Cada setmana en xiulo entre sis i vuit de totes categories. I mai no he tingut cap problema lingüístic. A voltes hi ha entrenadors argentins o de llocs on no parlen català. Doncs ens entenem, ni que sigui amb gestos, perquè tots dos fem l’esforç. Quan hi ha voluntat d’escoltar, la gent s’entén.
—El càncer us el van detectar quan ja vivíeu a Catalunya?
—Sí, i per sort a temps i em van poder operar amb èxit. I ara haig de dir que, tot i les restriccions que tinc, físicament em sento bé i em considero feliç.
—Perdoneu-me la ignorància, però la bossa l’heu de portar sempre i és per sempre?
—Sí, no tinc gens de control del budell i necessito la bossa. Potser hi ha una petita possibilitat de reconnectar el budell amb la sortida natural, però és massa arriscada perquè podria sagnar la melsa i seria pitjor. I com deia, ara em sento bé, el càncer és curat i no em voldria arriscar a perdre qualitat de vida.
—Demaneu res d’especial aquest 2020? O a la carta als Reis?
—A Flandes no celebrem els Reis. A Flandes, el 6 de desembre, ve Sant Nicolau, que porta regals i que seria el més semblant als Reis, però ja ha passat. Per tant, no, no els demano res. Si els meus néts, que viuen a Bruges, vinguessin aquí a viure, sí que faríem els Reis i el tió, però essent només jo i la meva dona, a Bigues i Riells, no els fem. I per aquest 2020… Doncs home, no he demanat res d’especial, però m’agradaria, per exemple, que els presos fossin alliberats i que els exiliats tornessin a casa.
—I la independència, la veureu?
—[Riu.] No sé quan arribarà, però jo crec que no hi ha marxa enrere, tant a Flandes com a Catalunya. Ara, també penso que tot plegat anirà més lent que no ens pensàvem. Mireu, abans de venir a viure a Catalunya jo vaig venir a Barcelona uns quants cops, tres o quatre dies, coincidint amb l’Onze de Setembre. I d’ençà del 2005 o el 2006 he anat seguint molt de prop tot el procés. Ha estat molt emocionant i des de d’aleshores m’ha quedat clar que això és impossible d’aturar. Però aquests darrers anys, veient la repressió, per mi inesperada, també m’he adonat que serà més complicat que no semblava.
—De formació sou historiador, oi?
—Sí, especialista en l’edat mitjana, tot i que sempre he treballat en la publicitat. Però he llegit molt sobre història. De fet, hi ha moltes connexions entre Flandes i Catalunya, que vénen de lluny. Penseu que Judit, la filla de Balduí Braç de Ferro, primer comte de Flandes, va ser l’esposa de Guifré el Pilós. I d’això ja fa un grapat d’anys! [Riu.] És a dir, no sóc el primer flamenc que ve a Catalunya! [Riu.]
—Al control de seguretat, abans de passar l’arc, el professional de seguretat que hi havia a l’altra banda es va adonar que jo tenia una protuberància a la cintura. Em va demanar que fos què fos, ho posés a les safates que passen per la cinta corredissa, juntament amb el rellotge, el telèfon, etc.
—Caram… i li vau explicar que no era possible…
—Exacte, li vaig dir que era una bossa fixada al meu cos, un estoma, que no me la podia treure i que era el resultat d’una operació d’un càncer de còlon. Hi va insistir, dient que no m’entenia, i li vaig explicar que era la sortida del meu budell, que no hi podia fer res. Però continuava dient que no m’entenia si li parlava en català, que li parlés en castellà, cada vegada més enfadat.
—I què vau fer?
—Li vaig dir que això tampoc no era possible perquè jo no sé parlar castellà, cosa que és real. El puc entendre una mica, però no en sé prou per a parlar-lo. Això el va molestar encara més. I aleshores em va demanar que li ensenyés què era aquella protuberància… I, és clar, jo novament li vaig haver de dir que no, que no era cap bona idea i que no la hi ensenyaria, que no era gens agradable, si no era en una sala tancada i privada. I llavors va cridar la Guàrdia Civil, que eren més enrere.
—I la Guàrdia Civil tampoc no us entenia…
—No, i vaig tornar a explicar això mateix, però res. Aleshores vaig entendre que si volia agafar l’avió havia de fer tot allò que em demanessin. I si per haver parlat en català i no en castellà calia ensenyar una bossa de femta, vaig decidir que ho faria, per no perdre l’avió. I els vaig dir: ‘Realment voleu veure-ho?’ I els la vaig ensenyar, abaixant-me una mica els pantalons.
—Buf… anàveu sol?
—Sí, jo tot sol. I de seguida que els la vaig ensenyar em van agafar pel braç i em van portar darrere la porta de control. Van venir quatre nous agents de la Guàrdia Civil i em van portar, finalment, a una sala petita i privada, on em van demanar que em despullés pràcticament del tot. Van buidar-me la maleta que duia, van exposar i analitzar cada objecte en una taula, van obrir cada paquet i cada cremallera, tots els regals que duia per als néts… Finalment em van deixar marxar, havent perdut, entre una cosa i l’altra, gairebé una hora. I la dignitat…
—I el vol, el vau perdre?
—Sí, però no ben bé, i no perquè m’haguessin fet perdre aquella estona desagradable, perquè jo anava molt d’hora. De fet em van tornar la documentació, el carnet d’identitat belga, i vaig pujar a l’avió, amb normalitat, amb temps. Però quan ja era dins assegut a la meva butaca i l’avió era a punt d’enlairar-se va entrar una noia amb jaqueta groga de la seguretat de l’aeroport i em va demanar que sortís fora. Ja havien tret de l’avió la meva maleta facturada i em van fer sortir de la zona d’embarcament.
—Com? I per què us van fer baixar de l’avió?
—Només van dir-me que era per motius de seguretat. No ho sé. Potser en diuen motius de seguretat però volen dir motius lingüístics…
—No vau agafar cap més vol?
—No, perquè vaig anar a l’oficina de Ryanair, la companyia amb la qual jo havia de volar, i em van dir que tots els vols a Brussel·les del mateix dia eren plens. De fet, em van acabar dient que ho provés amb Vueling… Però jo estava tan dolgut, en aquell entorn, que ja no tenia ganes ni de volar ni de tornar a passar pel control ni res. I vaig tornar a casa.
—Els aeroports, espais freds i deshumanitzats…
—Els aeroports poden ser molt trists i, a més, amb els controls que hi ha ara, exclouen les excepcions, com en el meu cas, i no perquè hagués parlat en català, sinó perquè tenia un volum afegit al meu cos que no forma part de la norma. És a dir, si el fet de portar la bossa ha d’implicar cap protocol diferent, potser hauria de consistir a tractar-me de manera especial, de cuidar-me, i no pas a fer-me passar aquest mal tràngol i, de fet, no deixar-me volar. Això que m’ha passat demostra que el sistema no funciona, ni per la llengua ni per les excepcions mèdiques. Allò que s’hauria de dignificar és castigat.
—Penseu que tot plegat va passar perquè en cap moment no vau parlar en espanyol?
—No ho sé, però la veritat és que jo ja havia volat quatre vegades abans amb la mateixa bossa després de l’operació i no hi havia hagut mai cap problema. Tot va començar quan el noi de seguretat no em va entendre, o no em va voler entendre, en català.
—Veig que porteu el llaç groc a la jaqueta…
—Sí, sempre. Aquell dia també.
—I no podria ser que entre una cosa i l’altra…
—Sí. De fet, sí que penso que aquest llaç, juntament amb el clauer que duia amb l’estelada i el fet de no parlar castellà… tot plegat no els devia agradar. Però no és el meu problema. Jo puc arribar a entendre, entre cometes, que la Guàrdia Civil no m’entengués en català, perquè no m’espero que vulgui entendre’m, sobretot quan una de les seves funcions, ja demostrada, és reprimir l’ús de la llengua i el catalanisme, però que el noi de seguretat, que és amb qui va començar tot i que cada dia treballa a l’aeroport, no entengués el català, no ho entenc. De cap manera. No sóc l’únic que no parla castellà que passa per l’aeroport, no?
—Quantes llengües parleu?
—Neerlandès, que és la meva llengua materna, francès, alemany, anglès i català. Cinc. De fet, no és surrealista que algú que només en parla una em digui a mi, que en parlo cinc, inclosa la del país on sóc, que no em vull comunicar? És ofensiu. El problema potser no el tinc jo. Com ho fa amb els turistes?
—De fet, deixeu-m’ho dir, parleu un català preciós i molt digne, havent viscut quatre anys al Vallès.
—No és del tot veritat, a vegades em falten paraules. Vaig fer un curs de català, però a Brussel·les, no a Catalunya, amb una professora de Lleida, durant dos anys. Em va anar molt bé i de fet encara hi ha gent que em diu que en algunes paraules tinc una mica d’accent de Lleida. I sí, parlo català, però és que jo ara visc aquí. Per tant, haig de parlar la llengua del país que m’acull. És absolutament lògic, no?
—Sí, i tant, però, com heu experimentat en primera persona, hi ha gent que no ho veu així…
—Als anys seixanta i setanta, quan era jove, a Flandes vam haver de lluitar molt per poder parlar la nostra llengua. En aquella època un cardenal va dir: ‘Bèlgica serà francòfona o no serà.’ Volien que en tot Bèlgica es parlés només francès. Però és clar, la meitat parla neerlandès des de l’edat mitjana. I vam lluitar molt per obtenir tots els drets lingüístics que ara tenim. És a dir, que la justícia, la universitat, els serveis públics, etc., fossin en neerlandès. Aquí noto que la història és paral·lela. I per tant comparteixo aquesta lluita i hi estic acostumat. I, de fet, també és per això que em sento bé aquí.
—Aquí, ja ho sabeu, hi ha partits que diuen que és la llengua castellana, la que és perseguida…
—Aquí hauríeu de fer lleis més dures en favor del català, com a Flandes. De fet, no entenc per què no en feu, és necessari i lògic. Cal protegir el català i caldria que per llei tot fos en català aquí, respectant com vulgui parlar cadascú. Però en cap cas no s’hauria de permetre que ningú, ni que fos una mica, fos discriminat perquè parla la llengua del país, que aquí és i ha estat sempre el català. I, francament, vivint aquí em sorprèn de veure gent que fa anys que viu a Catalunya i que només parla el castellà. És gent que no respecta el poble on viu. I, de fet, penso que és gent que es perd moltes coses. La seva sí que és una posició política, perquè va contra natura. És una posició excloent.
—Què més hauria de fer el govern català?
—Com deia, jo crec que calen més normatives lingüístiques i, a més, aquí és relativament fàcil, perquè les fronteres lingüístiques i les fronteres administratives són similars. Per exemple, que la publicitat fos sempre en català, que tota la documentació empresarial, factures, etc., fos en català. Això és així a Flandes, per al neerlandès, al cap de molts anys de lluita.
—Com és la situació política a Flandes?
—Bé, tard o d’hora arribarà la independència. Però a diferència d’aquí, a Bèlgica hi ha molta més negociació política i l’autodeterminació es va aconseguint de mica en mica, eleccions rere eleccions, sense referèndums.
—El peix al cove…
—No sé quina és la millor estratègia, però Catalunya hauria de ser més bona negociadora. Per exemple, dir: ‘No paguem res a Madrid i no ajudem a governar si no rebem alguna cosa a canvi, per exemple, unes lleis d’ús i de protecció del català molt més potents.’
—Sigui com sigui, vau denunciar els fets de l’aeroport, amb el suport de la Plataforma per la Llengua…
—Sí, vam anar tant a la delegació del govern espanyol a Catalunya, a fer una denúncia administrativa, com al jutjat del Prat de Llobregat, per fer una denúncia penal, en tots dos casos per discriminació lingüística.
—En teniu cap resposta?
—No, d’això fa pocs dies i de fet diuen que necessiten sis mesos per a fer una investigació. Però el cas és que jo tampoc no he rebut ni tan sols la notificació primera que confirmi que les denúncies han estat presentades. Deu ser que ara són festes i que descansen…
—Teniu confiança en la justícia, en un cas com el vostre?
—D’entrada, l’estat o el govern espanyol m’han de respondre. M’han de donar una resposta. I confio que em donaran la raó, i tant. Jo ho veig molt clar. No pot ser que jo sigui discriminat perquè parlo català i he tingut un càncer. Em van maltractar per haver parlat la llengua del país i per haver tingut un càncer!
—El món al revés…
—Sóc àrbitre de voleibol i xiulo partits a molts pobles, de les províncies de Barcelona i de Girona. Cada setmana en xiulo entre sis i vuit de totes categories. I mai no he tingut cap problema lingüístic. A voltes hi ha entrenadors argentins o de llocs on no parlen català. Doncs ens entenem, ni que sigui amb gestos, perquè tots dos fem l’esforç. Quan hi ha voluntat d’escoltar, la gent s’entén.
—El càncer us el van detectar quan ja vivíeu a Catalunya?
—Sí, i per sort a temps i em van poder operar amb èxit. I ara haig de dir que, tot i les restriccions que tinc, físicament em sento bé i em considero feliç.
—Perdoneu-me la ignorància, però la bossa l’heu de portar sempre i és per sempre?
—Sí, no tinc gens de control del budell i necessito la bossa. Potser hi ha una petita possibilitat de reconnectar el budell amb la sortida natural, però és massa arriscada perquè podria sagnar la melsa i seria pitjor. I com deia, ara em sento bé, el càncer és curat i no em voldria arriscar a perdre qualitat de vida.
—Demaneu res d’especial aquest 2020? O a la carta als Reis?
—A Flandes no celebrem els Reis. A Flandes, el 6 de desembre, ve Sant Nicolau, que porta regals i que seria el més semblant als Reis, però ja ha passat. Per tant, no, no els demano res. Si els meus néts, que viuen a Bruges, vinguessin aquí a viure, sí que faríem els Reis i el tió, però essent només jo i la meva dona, a Bigues i Riells, no els fem. I per aquest 2020… Doncs home, no he demanat res d’especial, però m’agradaria, per exemple, que els presos fossin alliberats i que els exiliats tornessin a casa.
—I la independència, la veureu?
—[Riu.] No sé quan arribarà, però jo crec que no hi ha marxa enrere, tant a Flandes com a Catalunya. Ara, també penso que tot plegat anirà més lent que no ens pensàvem. Mireu, abans de venir a viure a Catalunya jo vaig venir a Barcelona uns quants cops, tres o quatre dies, coincidint amb l’Onze de Setembre. I d’ençà del 2005 o el 2006 he anat seguint molt de prop tot el procés. Ha estat molt emocionant i des de d’aleshores m’ha quedat clar que això és impossible d’aturar. Però aquests darrers anys, veient la repressió, per mi inesperada, també m’he adonat que serà més complicat que no semblava.
—De formació sou historiador, oi?
—Sí, especialista en l’edat mitjana, tot i que sempre he treballat en la publicitat. Però he llegit molt sobre història. De fet, hi ha moltes connexions entre Flandes i Catalunya, que vénen de lluny. Penseu que Judit, la filla de Balduí Braç de Ferro, primer comte de Flandes, va ser l’esposa de Guifré el Pilós. I d’això ja fa un grapat d’anys! [Riu.] És a dir, no sóc el primer flamenc que ve a Catalunya! [Riu.]
Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada