Entrevista
Virgili: “No vull que al segle XXII el català sigui un dialecte del castellà"
Bernat DedéuFoto: Sergi Alcàzar
Barcelona. Diumenge, 19 de gener de 2020
10 minuts
Tinc 66 anys acabats de fer. Soc nascut a Reus, però he viscut
gran part de la meva vida a Riudoms, terra fecunda d’artistes i genis:
hi va néixer Gaudí! Ara estic jubilat i pràcticament em dedico a
passar-me tot el dia a Twitter, tot i que també assisteixo molt sovint a
reunions d’estudi sociolingüístic al grup Koiné i també del Cercle
Vallcorba, un conjunt de lingüistes preocupats per defensar la
genuïnitat de la llengua catalana i promoure’n l’ús en tots els àmbits.
Abans vaig ser mestre de llengua catalana a primària durant 10 anys i
els altres 33 a secundària. Era un professor vocacional: potser per
aquest motiu encara intento ensenyar coses a qui mostri interès pel
català. La dèria per la llengua em comença de jove: en ple franquisme ja
l’estudiava semiclandestinament amb Ramon Amigó a Reus. El meu primer
títol de llengua, a la JAEC (la Junta Assessora per als Estudis de
Català) me’l va signar Joan Triadú. Filòlegs de capçalera? Fabra i Joan
Solà. Per aprendre català genuí el millor és endinsar-se a la literatura
antiga: el Tirant, el Curial i també l’obra
d’Estefania de Requesens. A la fotografia del Whatsapp tinc una
fotografia molt bella del cim del Pedraforca, tot nevat.
Si m’ho permeteu, sou tota una celebrity. Perdó, una celebritat!
En efecte, ara tinc quaranta-quatre mil nous alumnes i espero de tot cor que les meves correccions facin servei als usuaris de Twitter: així m’ho fa saber moltíssima gent que m’envia missatges d’agraïment. Es comentaris negatius, que també n’hi ha, conformen una clara minoria. Perquè tothom mostra interès en fer les coses bé i, si algú comet una errada en català però ningú no l’esmena, la continuarà repetint quasi sempre.
Això és molt evident i els parlants haurien de ser-ne molt més conscients. El més greu de tot plegat és que aquesta castellanització de la llengua és en part beneïda per institucions com ara l’Institut d’Estudis Catalans i la majoria de diccionaris. Tampoc els vull donar tota la culpa: penseu que, fins fa ben poc, detectar les castellanitzacions era una tasca molt difícil. Però ara, que gaudim d’edicions de la majoria de textos catalans antics de tot el territori on es parla la nostra llengua, com qui diu tocant quatre tecles pots saber si un mot s’emprava antigament o no. Si no és el cas, en general, ens trobem davant d’un castellanisme. Imagineu com de complicat ho tenien Fabra o Coromines per detectar-los! Ells van fer el que van poder, que va ser moltíssim i per això els venero, però ja ens advertiren que no hauríem de parar mai en aquesta tasca de descastellanitzadora de la llengua.
El purisme allunya molta gent de parlar català.
Ja m’ho diuen, és cert, que soc un perepunyetes! Però penseu-hi un moment, amb dos exemples ben clars. Fa lustres, tots plegats vam decidir que, tot i que eren mots d’ús ben habitual, no diríem mai més busón o acera, sinó que empraríem els mots genuïns bústia i vorera. Això s’esdevingué perquè, després del franquisme, la gent havia posat el coll per defensar la llengua i s’ho prenia com una assignatura fonamental. Ara hi ha ben poca gent que empri aquests termes que abans he citat, perquè en aquell moment la tasca descastellanitzadora fou molt transcendent. Doncs ara, en un moment en què la llengua pateix d’una certa fragilitat, no ens costaria gaire fer el mateix amb termes castellanitzats que tenen un equivalent millor en la nostra llengua. Per exemple, a cap text antic que recerqueu mai no hi trobareu l’expressió de moment. Tots diuen per ara o ara per ara. Si ho podem dir de forma genuïna, doncs molt millor!
Mireu, quan va acabar el franquisme hi havia acadèmics i polítics que deien que, amb el català, tots hauríem d’actuar com si fos una llengua normal del món. El problema era i és que això no és possible. Perquè tu no li pots dir a la gent que actuï com si no passés res en casos on pateix directament racisme o violència de gènere. Nosaltres som una llengua petita i, a més a més, una llengua subordinada. Per aquest motiu no podem actuar com l’anglès, que pot permetre tranquil·lament que hi hagi gent als Estats Units fent castellanades. Perquè l’anglès és una llengua prou potent com perquè aquestes impureses no li provoquin ni una rascada. Pel català, perdre un mot o castellanitzar-lo és com un cop de puny al costellam.
No som de les grans llengües del món, però som una gran llengua.
Sí, en això teniu tota la raó, i sovint ens dediquem a llençar-nos pedres contra la pròpia teulada. Si ens comparem amb el basc, per exemple, veiem que aquesta llengua té poquíssims exemples de literatura antiga. De fet, la literatura catalana medieval, a inicis del segle XVI, era molt superior a la castellana. En nombre de parlants, de fet, en tenim tants o més com el neerlandès, el finès, el suec, el noruec, i fins i tot tants com el grec modern. El que no podem fer, a diferència d’aquestes llengües, és situar al diccionari un mot nou simplement perquè la gent l’utilitzi de forma habitual. Perquè quan l’anglès incorpora un nou mot foraster ho fa en una proporció molt petita, un de cada mil. Nosaltres vivim en una situació de subordinació lingüística amb el castellà, i a la Catalunya Nord també es pateix la del francès. Imagineu si les importacions forasteres fossin una constant! El català acabaria dissolt en un poti-poti inservible. Penseu que, quan es parla de llengües que moren, hom s’acostuma a referir a dos casos. El primer, molt cruel, és la desaparició natural de tots els seus parlants. Després hi ha la substitució, com va passar amb la gent que va transitar de l’irlandès a l’anglès. Però hi ha un tercer fenomen, que és el que a mi més m’interessa: la dissolució. Això li va passar a l’aragonès, que es va dissoldre en el castellà, la qual cosa comença a passar també en el cas del gallec. Feu un exercici molt simple: escolteu parlar un gallec en la seva llengua i després compareu-ho amb un brasiler o portuguès. El primer és un galaicoportuguès castellanitzat, que us costarà ben poc d’entendre; l’altre no, és un galaicoportuguès molt més pur, més ben conservat.
Podria passar amb el català.
A curt termini no, perquè els processos lingüístics, com els geològics, són molt lents. Ni vós ni jo, per anys que visquem, veurem la mort del català. Mireu, fa dies mirava un film català dels anys trenta (és a dir, de no fa ni un segle) i me n’adonava que enguany ningú ja no parla català d’aquesta manera. Jo no vull que a inicis del segle XXII el català pràcticament sigui un dialecte del castellà. Això no passarà ni el 2030, ni el 2040 ni el 2050. Però si prosseguim aquest procés de castellanitzar la llengua seguint tot allò que ja s’ha vist en les llengües subordinades, el resultat pot acabar en una dialectalització de la nostra llengua.
El castellà no tindria l’extensió ni la vitalitat que ara té a Catalunya de no haver estat perquè l’autoritat política el va potenciar durant moltes dècades. S’ha legislat a favor del castellà i contra el català d’una forma més que meridiana. Això no només ha passat a l’època dictatorial: també en el temps democràtic. No soc especialista en sociolingüística, perquè no és el meu camp de treball, però el castellà, per exemple, té més d’una cinquantena de lleis que en protegeixen l’etiquetatge. En canvi, el català no en té pràcticament ni una. L’Estat, fins i tot en democràcia, potencia només la llengua de l’Estat i el català acaba essent una llengua subordinada fins i tot al seu territori endogen.
El bilingüisme és un tresor pels catalans.
Una cosa és ser bilingüe i una altra de ben diferent és ser bilingüitzat. Em refereixo a la dicotomia entre un bilingüisme individual o una societat bilingüe. Una societat mai no és naturalment bilingüe: sempre és bilingüitzada, com passa amb els Països Catalans, on s’hi ha imposat una segona llengua que no és la genuïna del país. Hi ha persones que poden dominar dues llengües, evidentment. Ara jo, personalment, no em considero bilingüe, perquè jo sempre penso en català i tota la meva vida s’esdevé en català. Si tinc necessitat de parlar en castellà o en francès ho puc fer, però aquestes dues no són les meves llengües d’identificació. Jo no soc una persona trilingüe.
La immersió lingüística, mite o fracàs.
Es pot criticar tant com es vulgui la immersió, però sense aquest sistema encara estaríem pitjor. La immersió ha estat massa fluixa, sobretot en zones on la quantitat d’alumnat castellanoparlant era més massiu. De fet, tots coneixem instituts en què la llengua vehicular no és el català, com també coneixem molts professors que, malgrat que a les enquestes escriuen que fan la classe en català, pels motius que siguin l’acaben fent en castellà. O també passa que canvien de llengua quan els alumnes se’ls adrecen en castellà.
A parer meu, sí. Però, avançant-me a possibles crítiques, voldria dir que establir com a llengua oficial el català no voldria dir caure precisament en allò que es feia al franquisme, és a dir, foragitar una altra llengua en molts àmbits. Si algú vol parlar castellà, només faltaria que no ho pogués fer! Jo vaig a Prada, a la Catalunya Nord, i sempre hi parlo català quan hi podria parlar en francès; i ningú no em diu mai res, tot i que el català no en sigui llengua oficial. El que s’hauria de fer, per tot aquells parlants en castellà, consistiria en un període de transitorietat i cohabitació de drets, de tal manera que, durant un període llarg i aplicat a les persones que van arribar a Catalunya abans de la independència, aquestes poguessin ser ateses també en castellà. Durant un període de vint anys, posem per cas, les persones de més d’una determinada edat tindrien dret a ser ateses en castellà en tot allò relatiu als serveis públics. També afavoriria establir moratòries perquè un dependent d’una botiga pugui aprendre català en un període d’uns deu anys; això no seria cap problema. La trampa malèvola consistiria en fer la independència i, al primer dia del fet, establir com a oficials les dues llengües, sense cap mena de directriu. Perquè això perllongaria la mateixa situació de substitució lingüística in aeternum.
Sí una persona estima Catalunya i la cultura catalana però, pel que sigui, és negat per les llengües jo no li negaria mai la catalanitat identitària. Jo no soc ningú per repartir carnets de catalanitat! En referència a un tuit polèmic que va transcendir a la xarxa i a la premsa, jo només vaig recordar que hi ha alguns ciutadans que justament es neguen a ser-ne, i aquests s’ho diuen ells mateixos, no pas jo! Si jo me n’anés a viure al Japó, per molt passaport japonès que pogués arribar a tenir, encara em consideraria català. Així doncs, si algú es vol considerar espanyol vivint a Catalunya, només faltaria, hi té tot el dret! Jo no ho lligo a la llengua, sinó al fet de sentir-se català.
El nivell del català als mitjans.
La llengua s’ha castellanitzat i ha esdevingut molt impura. Hi ha programes dels anys vuitanta a TV3 que molta gent jove ara ni entendria. Per tant, hem de detectar encara més la castellanització i que els mitjans facin cas als qui la denunciem. Us posaré un exemple. El diccionari de l’IEC admet els termes blocar i bloquejar. Aquest terme, que ve de to block, és un anglicisme, això és ben clar: però la forma bloquejar és un mot passat pel castellà, copiada de bloquear. Aquesta adaptació no té ni cap ni peus, perquè quan es va inventar el telèfon ningú no deia telefonejar, sinó telefonar. A Fabra se li van esmunyir verbs com ara pedalejar, quan jo de jove a Riudoms sempre havia pedalat en bicicleta, mai pedalejat. Però a TV3 i a Catalunya Ràdio, tot i que els dos mots són al diccionari, sempre utilitzen la forma castellanitzada bloquejar! Com passa igualment amb tuitejar, bombardejar, etcètera. De fet, a la televisió pública, s’hi sent una llarguíssima llista de castellanismes que ni l’IEC accepta, com per exemple vivenda! Per què han d’anar dient vivenda si es pot dir habitatge? Doncs perquè pensen que, a mesura d’emprar-lo, el diccionari l’acabarà acceptant. També passa amb marxar, que s’empra com a sinònim d’anar-se’n, quan aquesta accepció només la utilitza el castellà. Un altre exemple, especialment dels esports: quiròfan, que és un mot no normatiu i que només es diu en castellà, tot i que tingui un claríssim origen grec. En totes les altres llengües del món, també en català, sempre se n’ha dit sala d’operacions! Ara els diccionaris s’amplien atenent només a l’ús d’un mot: però hem d’entendre que els diccionaris serveixen bàsicament perquè tu puguis entendre el significat d’un mot, no per fer-lo bo de forma automàtica.
Només faltaria! Eliminar els diacrítics és un desgavell. Si n’haguessin eliminat tres o quatre, perquè resultaven sobrers, no hauria passat res. Això s’escauria, per exemple, amb els noms compostos, com ara rodamon o adeu. Veig que vós l’hi poseu a Dedéu, que a mi personalment m’agrada, però en podríem prescindir com fan la majoria de ciutadans que es diuen Deulofeu o Nomdedeu. Però aquesta supressió dràstica que s’ha fet té una conseqüència negativa molt important que es diu ben poc; la que s’esdevé entre les es i les os obertes i tancades. Perquè, especialment amb els nous parlants, quan llegeixen un mot sense el diacrític, no saben si l’han de fer oberta o tancada. Si tu, a nét no li poses l’accent tancat perds aquesta possibilitat. Pel context ho pots intuir, com amb dona o dóna, però la gent que ha fet la norma no crec que hagi fet classes a nens petits en català. Perquè si a un infant li fas llegir un paràgraf amb un d’aquests mots en una frase tindrà moltes més dificultats per saber quina e o quina o fa. El nen dirà el primer que li passi pel cap perquè encara no sap el context complert del que llegeix, i si fa un error ja serà massa tard com perquè se n’adoni.
Si m’ho permeteu, sou tota una celebrity. Perdó, una celebritat!
En efecte, ara tinc quaranta-quatre mil nous alumnes i espero de tot cor que les meves correccions facin servei als usuaris de Twitter: així m’ho fa saber moltíssima gent que m’envia missatges d’agraïment. Es comentaris negatius, que també n’hi ha, conformen una clara minoria. Perquè tothom mostra interès en fer les coses bé i, si algú comet una errada en català però ningú no l’esmena, la continuarà repetint quasi sempre.
La castellanització de la llengua és en part beneïda per institucions com ara l’Institut d’Estudis Catalans i la majoria de diccionarisEl català, víctima de la castellanització.
Això és molt evident i els parlants haurien de ser-ne molt més conscients. El més greu de tot plegat és que aquesta castellanització de la llengua és en part beneïda per institucions com ara l’Institut d’Estudis Catalans i la majoria de diccionaris. Tampoc els vull donar tota la culpa: penseu que, fins fa ben poc, detectar les castellanitzacions era una tasca molt difícil. Però ara, que gaudim d’edicions de la majoria de textos catalans antics de tot el territori on es parla la nostra llengua, com qui diu tocant quatre tecles pots saber si un mot s’emprava antigament o no. Si no és el cas, en general, ens trobem davant d’un castellanisme. Imagineu com de complicat ho tenien Fabra o Coromines per detectar-los! Ells van fer el que van poder, que va ser moltíssim i per això els venero, però ja ens advertiren que no hauríem de parar mai en aquesta tasca de descastellanitzadora de la llengua.
El purisme allunya molta gent de parlar català.
Ja m’ho diuen, és cert, que soc un perepunyetes! Però penseu-hi un moment, amb dos exemples ben clars. Fa lustres, tots plegats vam decidir que, tot i que eren mots d’ús ben habitual, no diríem mai més busón o acera, sinó que empraríem els mots genuïns bústia i vorera. Això s’esdevingué perquè, després del franquisme, la gent havia posat el coll per defensar la llengua i s’ho prenia com una assignatura fonamental. Ara hi ha ben poca gent que empri aquests termes que abans he citat, perquè en aquell moment la tasca descastellanitzadora fou molt transcendent. Doncs ara, en un moment en què la llengua pateix d’una certa fragilitat, no ens costaria gaire fer el mateix amb termes castellanitzats que tenen un equivalent millor en la nostra llengua. Per exemple, a cap text antic que recerqueu mai no hi trobareu l’expressió de moment. Tots diuen per ara o ara per ara. Si ho podem dir de forma genuïna, doncs molt millor!
Pel català, perdre un mot o castellanitzar-lo és com un cop de puny al costellamEn altres llengües, com ara l’anglès o l’espanyol, hi ha contaminació de mots i ningú no posa el crit al cel.
Mireu, quan va acabar el franquisme hi havia acadèmics i polítics que deien que, amb el català, tots hauríem d’actuar com si fos una llengua normal del món. El problema era i és que això no és possible. Perquè tu no li pots dir a la gent que actuï com si no passés res en casos on pateix directament racisme o violència de gènere. Nosaltres som una llengua petita i, a més a més, una llengua subordinada. Per aquest motiu no podem actuar com l’anglès, que pot permetre tranquil·lament que hi hagi gent als Estats Units fent castellanades. Perquè l’anglès és una llengua prou potent com perquè aquestes impureses no li provoquin ni una rascada. Pel català, perdre un mot o castellanitzar-lo és com un cop de puny al costellam.
No som de les grans llengües del món, però som una gran llengua.
Sí, en això teniu tota la raó, i sovint ens dediquem a llençar-nos pedres contra la pròpia teulada. Si ens comparem amb el basc, per exemple, veiem que aquesta llengua té poquíssims exemples de literatura antiga. De fet, la literatura catalana medieval, a inicis del segle XVI, era molt superior a la castellana. En nombre de parlants, de fet, en tenim tants o més com el neerlandès, el finès, el suec, el noruec, i fins i tot tants com el grec modern. El que no podem fer, a diferència d’aquestes llengües, és situar al diccionari un mot nou simplement perquè la gent l’utilitzi de forma habitual. Perquè quan l’anglès incorpora un nou mot foraster ho fa en una proporció molt petita, un de cada mil. Nosaltres vivim en una situació de subordinació lingüística amb el castellà, i a la Catalunya Nord també es pateix la del francès. Imagineu si les importacions forasteres fossin una constant! El català acabaria dissolt en un poti-poti inservible. Penseu que, quan es parla de llengües que moren, hom s’acostuma a referir a dos casos. El primer, molt cruel, és la desaparició natural de tots els seus parlants. Després hi ha la substitució, com va passar amb la gent que va transitar de l’irlandès a l’anglès. Però hi ha un tercer fenomen, que és el que a mi més m’interessa: la dissolució. Això li va passar a l’aragonès, que es va dissoldre en el castellà, la qual cosa comença a passar també en el cas del gallec. Feu un exercici molt simple: escolteu parlar un gallec en la seva llengua i després compareu-ho amb un brasiler o portuguès. El primer és un galaicoportuguès castellanitzat, que us costarà ben poc d’entendre; l’altre no, és un galaicoportuguès molt més pur, més ben conservat.
Podria passar amb el català.
A curt termini no, perquè els processos lingüístics, com els geològics, són molt lents. Ni vós ni jo, per anys que visquem, veurem la mort del català. Mireu, fa dies mirava un film català dels anys trenta (és a dir, de no fa ni un segle) i me n’adonava que enguany ningú ja no parla català d’aquesta manera. Jo no vull que a inicis del segle XXII el català pràcticament sigui un dialecte del castellà. Això no passarà ni el 2030, ni el 2040 ni el 2050. Però si prosseguim aquest procés de castellanitzar la llengua seguint tot allò que ja s’ha vist en les llengües subordinades, el resultat pot acabar en una dialectalització de la nostra llengua.
S’ha legislat a favor del castellà i contra el català d’una forma més que meridianaEl castellà, llengua de dominació.
El castellà no tindria l’extensió ni la vitalitat que ara té a Catalunya de no haver estat perquè l’autoritat política el va potenciar durant moltes dècades. S’ha legislat a favor del castellà i contra el català d’una forma més que meridiana. Això no només ha passat a l’època dictatorial: també en el temps democràtic. No soc especialista en sociolingüística, perquè no és el meu camp de treball, però el castellà, per exemple, té més d’una cinquantena de lleis que en protegeixen l’etiquetatge. En canvi, el català no en té pràcticament ni una. L’Estat, fins i tot en democràcia, potencia només la llengua de l’Estat i el català acaba essent una llengua subordinada fins i tot al seu territori endogen.
El bilingüisme és un tresor pels catalans.
Una cosa és ser bilingüe i una altra de ben diferent és ser bilingüitzat. Em refereixo a la dicotomia entre un bilingüisme individual o una societat bilingüe. Una societat mai no és naturalment bilingüe: sempre és bilingüitzada, com passa amb els Països Catalans, on s’hi ha imposat una segona llengua que no és la genuïna del país. Hi ha persones que poden dominar dues llengües, evidentment. Ara jo, personalment, no em considero bilingüe, perquè jo sempre penso en català i tota la meva vida s’esdevé en català. Si tinc necessitat de parlar en castellà o en francès ho puc fer, però aquestes dues no són les meves llengües d’identificació. Jo no soc una persona trilingüe.
La immersió lingüística, mite o fracàs.
Es pot criticar tant com es vulgui la immersió, però sense aquest sistema encara estaríem pitjor. La immersió ha estat massa fluixa, sobretot en zones on la quantitat d’alumnat castellanoparlant era més massiu. De fet, tots coneixem instituts en què la llengua vehicular no és el català, com també coneixem molts professors que, malgrat que a les enquestes escriuen que fan la classe en català, pels motius que siguin l’acaben fent en castellà. O també passa que canvien de llengua quan els alumnes se’ls adrecen en castellà.
Establir com a llengua oficial el català no voldria dir caure precisament en allò que es feia al franquisme, és a dir, foragitar una altra llengua en molts àmbitsCatalunya independent, si arriba. El català, única llengua oficial.
A parer meu, sí. Però, avançant-me a possibles crítiques, voldria dir que establir com a llengua oficial el català no voldria dir caure precisament en allò que es feia al franquisme, és a dir, foragitar una altra llengua en molts àmbits. Si algú vol parlar castellà, només faltaria que no ho pogués fer! Jo vaig a Prada, a la Catalunya Nord, i sempre hi parlo català quan hi podria parlar en francès; i ningú no em diu mai res, tot i que el català no en sigui llengua oficial. El que s’hauria de fer, per tot aquells parlants en castellà, consistiria en un període de transitorietat i cohabitació de drets, de tal manera que, durant un període llarg i aplicat a les persones que van arribar a Catalunya abans de la independència, aquestes poguessin ser ateses també en castellà. Durant un període de vint anys, posem per cas, les persones de més d’una determinada edat tindrien dret a ser ateses en castellà en tot allò relatiu als serveis públics. També afavoriria establir moratòries perquè un dependent d’una botiga pugui aprendre català en un període d’uns deu anys; això no seria cap problema. La trampa malèvola consistiria en fer la independència i, al primer dia del fet, establir com a oficials les dues llengües, sense cap mena de directriu. Perquè això perllongaria la mateixa situació de substitució lingüística in aeternum.
Jo no sóc ningú per repartir carnets de catalanitat!Un ciutadà de Catalunya que no parli la llengua del país és català?
Sí una persona estima Catalunya i la cultura catalana però, pel que sigui, és negat per les llengües jo no li negaria mai la catalanitat identitària. Jo no soc ningú per repartir carnets de catalanitat! En referència a un tuit polèmic que va transcendir a la xarxa i a la premsa, jo només vaig recordar que hi ha alguns ciutadans que justament es neguen a ser-ne, i aquests s’ho diuen ells mateixos, no pas jo! Si jo me n’anés a viure al Japó, per molt passaport japonès que pogués arribar a tenir, encara em consideraria català. Així doncs, si algú es vol considerar espanyol vivint a Catalunya, només faltaria, hi té tot el dret! Jo no ho lligo a la llengua, sinó al fet de sentir-se català.
El nivell del català als mitjans.
La llengua s’ha castellanitzat i ha esdevingut molt impura. Hi ha programes dels anys vuitanta a TV3 que molta gent jove ara ni entendria. Per tant, hem de detectar encara més la castellanització i que els mitjans facin cas als qui la denunciem. Us posaré un exemple. El diccionari de l’IEC admet els termes blocar i bloquejar. Aquest terme, que ve de to block, és un anglicisme, això és ben clar: però la forma bloquejar és un mot passat pel castellà, copiada de bloquear. Aquesta adaptació no té ni cap ni peus, perquè quan es va inventar el telèfon ningú no deia telefonejar, sinó telefonar. A Fabra se li van esmunyir verbs com ara pedalejar, quan jo de jove a Riudoms sempre havia pedalat en bicicleta, mai pedalejat. Però a TV3 i a Catalunya Ràdio, tot i que els dos mots són al diccionari, sempre utilitzen la forma castellanitzada bloquejar! Com passa igualment amb tuitejar, bombardejar, etcètera. De fet, a la televisió pública, s’hi sent una llarguíssima llista de castellanismes que ni l’IEC accepta, com per exemple vivenda! Per què han d’anar dient vivenda si es pot dir habitatge? Doncs perquè pensen que, a mesura d’emprar-lo, el diccionari l’acabarà acceptant. També passa amb marxar, que s’empra com a sinònim d’anar-se’n, quan aquesta accepció només la utilitza el castellà. Un altre exemple, especialment dels esports: quiròfan, que és un mot no normatiu i que només es diu en castellà, tot i que tingui un claríssim origen grec. En totes les altres llengües del món, també en català, sempre se n’ha dit sala d’operacions! Ara els diccionaris s’amplien atenent només a l’ús d’un mot: però hem d’entendre que els diccionaris serveixen bàsicament perquè tu puguis entendre el significat d’un mot, no per fer-lo bo de forma automàtica.
Eliminar els diacrítics és un desgavellQue ens tornin els diacrítics.
Només faltaria! Eliminar els diacrítics és un desgavell. Si n’haguessin eliminat tres o quatre, perquè resultaven sobrers, no hauria passat res. Això s’escauria, per exemple, amb els noms compostos, com ara rodamon o adeu. Veig que vós l’hi poseu a Dedéu, que a mi personalment m’agrada, però en podríem prescindir com fan la majoria de ciutadans que es diuen Deulofeu o Nomdedeu. Però aquesta supressió dràstica que s’ha fet té una conseqüència negativa molt important que es diu ben poc; la que s’esdevé entre les es i les os obertes i tancades. Perquè, especialment amb els nous parlants, quan llegeixen un mot sense el diacrític, no saben si l’han de fer oberta o tancada. Si tu, a nét no li poses l’accent tancat perds aquesta possibilitat. Pel context ho pots intuir, com amb dona o dóna, però la gent que ha fet la norma no crec que hagi fet classes a nens petits en català. Perquè si a un infant li fas llegir un paràgraf amb un d’aquests mots en una frase tindrà moltes més dificultats per saber quina e o quina o fa. El nen dirà el primer que li passi pel cap perquè encara no sap el context complert del que llegeix, i si fa un error ja serà massa tard com perquè se n’adoni.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada