Mail Obert
Martí Estruch Axmacher
20.01.2020 21:50
A l’excel·lent crònica
que publicava ahir Ot Bou sobre la dotzena gala dels premis Gaudí, que
retratava molt bé la fragilitat de tot plegat, jo hi afegiria un detall,
potser menor: l’absència gairebé total de llaços grocs entre els
assistents, en un esdeveniment tradicionalment propens a les
reivindicacions. La vista potser em va fallar, però a dalt l’escenari
només en vaig saber veure un al llarg de tota la nit. Entre el públic
assistent, ben pocs, i gairebé sempre a solapes de polítics i no de gent
de la faràndula. Tampoc cap dels premiats es va referir a la situació
política, ni entre línies.
Sí que és cert que la presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català, Isona Passola, duia un llaç discret, més daurat que groc, i va tenir un record per als presos i els exiliats al final del discurs. La presentadora, Anna Moliner, es va referir a ‘una justícia que és manifestament injusta’ i hi va haver projeccions, aplaudides, amb imatges de Valtònyc i a favor de la llibertat d’expressió, i amb imatges d’Abascal i en contra de la censura. Però aquí s’acaba la part de reivindicació política de la gala, amb l’afegitó d’un paper que deia ‘Cap persona és il·legal’, no recordo si en català o en castellà, que un dels premiats va desplegar fugaçment abans de pujar a l’escenari.
L’explicació és tan senzilla com trista: aquests darrers anys, la indústria cinematogràfica ha desaparegut de Barcelona i s’ha concentrat a Madrid. Els qui es dediquen a l’audiovisual estan obligats a guanyar-se les garrofes a Madrid i tampoc era qüestió de fer enfadar el flamant i se suposa que dialogant nou ministre de Cultura espanyol allà present. O caure en desgràcia a algun capitost de TVE o de Movistar+, que el sector ja està prou magre per a entrar, a sobre, en una llista negra i arriscar-se a perdre algun rodatge.
Aquesta reivindicació, l’econòmica, sí que va ser ben present a la gala, i Isona Passola la va encarar amb tota la cruesa, posant xifres concretes a una situació que va qualificar de ‘dramàtica’. Malgrat la reclamació d’arribar al 2%, el govern just ha anunciat que el pressupost del Departament de Cultura pujarà del 0,65% a l’1,1% (a Espanya és el 0,20%). Les administracions inverteixen en cultura 30 euros anuals per ciutadà a Catalunya, 17 a Espanya i 350 a Europa. La partida que TV3 dedica a l’audiovisual ha baixat de 16 a 3 milions d’euros en deu anys. Ara l’objectiu és duplicar els 3 i arribar als 6.
‘Un país sense audiovisual no és un país’, concloïa Passola. I té raó. Igual com necessitem TV3 perquè ens interpreti el món en clau catalana, necessitem films, documentaris i sèries fets a Catalunya per a mostrar-nos al món tal com som. En un món enganxat a les pantalles i amb un consum audiovisual creixent (Passola parlava de cinc hores de consum diàries per part dels adults i fins a set pel que fa als joves!), omplir una quota d’aquesta pantalla és sinònim d’estructura d’estat. No aspirar a tenir-la, una gran irresponsabilitat.
En aquest punt sempre apareixen els del país petit i la llengua minoritària, que això és impossible i una batalla perduda d’entrada. La resposta és ‘Borgen‘. Un producte d’un país no gaire més gran que el Principat i amb menys parlants, sobre política local i en danès. Però era ben fet i per això va triomfar arreu del món. Com han triomfat i poden continuar triomfant productes catalans. Per això, però, cal aposta política i cal el lideratge de la televisió nacional. A Dinamarca, el Danish Film Institute inverteix uns 75 milions d’euros anuals en productes audiovisuals, incloent-hi, i això és molt interessant, els videojocs. A Catalunya, l’ICEC en destina menys de 5. Suposo que no cal afegir-hi res més.
Bé, sí, una pregunta final: quin és el darrer film català que heu anat a veure al cinema? Sense espectadors, no hi ha espectacle.
Sí que és cert que la presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català, Isona Passola, duia un llaç discret, més daurat que groc, i va tenir un record per als presos i els exiliats al final del discurs. La presentadora, Anna Moliner, es va referir a ‘una justícia que és manifestament injusta’ i hi va haver projeccions, aplaudides, amb imatges de Valtònyc i a favor de la llibertat d’expressió, i amb imatges d’Abascal i en contra de la censura. Però aquí s’acaba la part de reivindicació política de la gala, amb l’afegitó d’un paper que deia ‘Cap persona és il·legal’, no recordo si en català o en castellà, que un dels premiats va desplegar fugaçment abans de pujar a l’escenari.
L’explicació és tan senzilla com trista: aquests darrers anys, la indústria cinematogràfica ha desaparegut de Barcelona i s’ha concentrat a Madrid. Els qui es dediquen a l’audiovisual estan obligats a guanyar-se les garrofes a Madrid i tampoc era qüestió de fer enfadar el flamant i se suposa que dialogant nou ministre de Cultura espanyol allà present. O caure en desgràcia a algun capitost de TVE o de Movistar+, que el sector ja està prou magre per a entrar, a sobre, en una llista negra i arriscar-se a perdre algun rodatge.
Aquesta reivindicació, l’econòmica, sí que va ser ben present a la gala, i Isona Passola la va encarar amb tota la cruesa, posant xifres concretes a una situació que va qualificar de ‘dramàtica’. Malgrat la reclamació d’arribar al 2%, el govern just ha anunciat que el pressupost del Departament de Cultura pujarà del 0,65% a l’1,1% (a Espanya és el 0,20%). Les administracions inverteixen en cultura 30 euros anuals per ciutadà a Catalunya, 17 a Espanya i 350 a Europa. La partida que TV3 dedica a l’audiovisual ha baixat de 16 a 3 milions d’euros en deu anys. Ara l’objectiu és duplicar els 3 i arribar als 6.
‘Un país sense audiovisual no és un país’, concloïa Passola. I té raó. Igual com necessitem TV3 perquè ens interpreti el món en clau catalana, necessitem films, documentaris i sèries fets a Catalunya per a mostrar-nos al món tal com som. En un món enganxat a les pantalles i amb un consum audiovisual creixent (Passola parlava de cinc hores de consum diàries per part dels adults i fins a set pel que fa als joves!), omplir una quota d’aquesta pantalla és sinònim d’estructura d’estat. No aspirar a tenir-la, una gran irresponsabilitat.
En aquest punt sempre apareixen els del país petit i la llengua minoritària, que això és impossible i una batalla perduda d’entrada. La resposta és ‘Borgen‘. Un producte d’un país no gaire més gran que el Principat i amb menys parlants, sobre política local i en danès. Però era ben fet i per això va triomfar arreu del món. Com han triomfat i poden continuar triomfant productes catalans. Per això, però, cal aposta política i cal el lideratge de la televisió nacional. A Dinamarca, el Danish Film Institute inverteix uns 75 milions d’euros anuals en productes audiovisuals, incloent-hi, i això és molt interessant, els videojocs. A Catalunya, l’ICEC en destina menys de 5. Suposo que no cal afegir-hi res més.
Bé, sí, una pregunta final: quin és el darrer film català que heu anat a veure al cinema? Sense espectadors, no hi ha espectacle.
Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada