Ifema no és un orgull: ara per ara és una vergonya,per José Antich

El Nacional

Editorial

Ifema no és un orgull: ara per ara és una vergonya

José Antich
Barcelona. Dilluns, 30 de març de 2020
2 minuts

Quan Felip VI va visitar dijous passat el recinte firal d'Ifema, a Madrid, convertit en un hospital d'emergència per acollir pacients infectats pel coronavirus i que ha estat presentat com el centre hospitalari més gran d'Espanya per lluitar contra la pandèmia, amb 5.500 llits, poc podia pensar que les seves paraules manifestant que era "un veritable orgull per a tothom" i que "passaria a la història, serà una de les imatges que tots recordarem passats els anys", serien desmentides en quatre dies. Aquest mateix dilluns, per ser exactes, quan el personal sanitari destinat a l'hospital de campanya ha denunciat les condicions en les que se'ls feia treballar amb bosses d'escombraries, davantals de xarcuteria i pacients amuntegats.
Alguns de treballadors i voluntaris, segons han denunciat a les xarxes socials, fins i tot s'han negat a entrar a treballar si no se'ls facilitaven més mesures de protecció per evitar el contagi. Les imatges que s'han divulgat són enormement preocupants, quan, a més, s'assenyala amb insistència que la xarxa hospitalària està saturada i les possibilitats que el personal sanitari destinat a Ifema s'infecti ràpidament són elevades. Quan s'està més pendent de la publicitat que de totes les altres coses relacionades amb la pandèmia, el risc que passi això és alt. Però, dijous passat, calia brandar una imatge per a les portades dels diaris de paper de l'endemà, com així va ser.
No és fàcil, segurament, en les actuals circumstàncies, separar la publicitat de la informació i les notícies de la propaganda. No hi ha administració que no caigui en aquest error, pensant que els ciutadans s'ho acaben empassant tot. I això, en bona mesura, ja no és així. Quan aquest dilluns a la tarda vaig veure la ministra Margarita Robles (Defensa) i José Luis Ábalos (Foment) comparèixer d'urgència en una roda de premsa que no estava prevista, vaig pensar que hi hauria un motiu important. Immediatament vaig comprovar que més que una conferència de premsa era un míting polític i que noticia no n'hi hauria cap.
Potser el comandament únic consisteix en això: que ningú no pugui fer res i que qui ho pot fer passi el dia parlant i parlant. A veure si ara resultarà que la informació al segle XXI serà molt més deficient que a finals del segle passat.