Quan totes les coses dolentes que poden passar es conjuminen, es parla de tempesta perfecta. Però a diferència de la pel·lícula en què, helàs, perdem George Clooney, no podem parlar de la tempesta perfecta en política. No en podem parlar perquè el factor polític, és a dir, els humans que són al capdavant de la res publica, no és, com els elements, fruit de l’atzar o de la ira de la natura.
En política, la tempesta perfecta esdevé quan, davant les fatalitats —el coronavirus n’és una—, els polítics es comporten de forma cínica, frívola, egoista o incompetent. Entre els cínics tenim alguns banquers centrals i algunes de llurs corretges de transmissió (o viceversa) a la Unió Europea i a certs ministeris de finances. Cites: "res pot aturar l’economia"; "si mor gent, doncs és que havia de morir"; "sempre hi ha hagut desgràcies a la història"; "no podem viure sempre sans i estalvis". Personalment, la frase que més m’agrada és la de la Sra. Lagarde quan va sentenciar que la gent vivia massa temps, sentència certament desmentida massa tard, però, per no creure-la.
La frivolitat de Trump o Johnson: primer, negant l’evidència fins fa poc més de dues setmanes (no al gener), i ara, quedant desbordats per la realitat. Fotre's dels altres quan la pesta t’entra per la porta gran és propi de caps de suro, per molt que la gent simpatitzi amb ells.
Holandesos i alemanys, com ha dit el premier portuguès, han estat repugnants, en la línia econòmica habitual que entronca amb el cinisme que els és propi. Però ara no poden atribuir la dilapidació dels seus diners als pigs. Ara la pandèmia és comuna i la pagaran prou, com la resta. El cas germànic és encara més greu. Van negar-se al principi de la devastació a vendre els seus productes sanitaris als veïns (i socis) que els necessitaven: la raó tant se val; el que val és el fet.
Incompetència és la que han demostrat en més gran o un xic més petita mesura França, Itàlia i Espanya. Macron semblava ballar la yenka amb les mesures, fins que no ha tingut més remei que fer un pas, encara insuficient, endavant. Itàlia no ha sabut donar una resposta contundent, llevat del confinament de la Llombardia. Segurament la corrupció i un estat feble i corcat tenen quelcom a dir.
Certament, cap dirigent polític ha de ser metge ni ha de dominar fil per randa el laberint de la viralitat. Però ha de ser polític de veritat. És a dir, ha de ser intel·ligent, valent amb un punt fins i tot de gosadia i saber-se rodejar de gent que també sigui intel·ligent, valenta i amb un punt de gosadia
Espanya, ara per ara, no deixa veure cap efecte positiu generalitzat. Al final arribarà, però com a conseqüència fisiològica; res és etern en aquesta vida, les epidèmies tampoc.
Rememorem. La primera idea va ser un confinament domèstic, domèstic pels que es quedaven a casa, sense definir, encara és l’hora, quins són els serveis essencials.
Després, com s’ha demostrat en el sector públic implicat, inclosa la sanitat, sense dotar els subjectes que hi han d'intervenir de les mesures necessàries de protecció i actuació: ni prou EPI, ni mascaretes de seguretat, ni proves diagnòstiques amb rigor, ni prou instruments imprescindibles en una malaltia respiratòria —la letalitat del Covid-19 rau en l'afecció dels pulmons, que els col·lapsa—, com són els respiradors... Una cúpula pública incapaç d’intervenir la producció i emmagatzematge de productes sanitaris (medicaments, instruments de diagnòstic o de seguretat...) que, malgrat que es produeixen a Espanya i en tenim reserves, calia comprar fora. Això sí: un nombre de denúncies —i alguna condemna penal (són activitats judicials essencials aquestes condemnes?)— superior al nombre d’afectats i admissions a tràmit de querelles esbojarrades. Centralisme, autoritarisme, incompetència i un cert llenguatge bèl·lic de faramalla.
El fracàs ha estat estrepitós en la gestió centralitzada de la compra de material sanitari en sentit ampli. Els estafadors han proliferat, l’Estat, és a dir, el Ministeri de Sanitat, no sabia ni què comprava ni a qui ho comprava. En lloc de col·laboració, novament, autoritarisme centralista en mans d’una administració central, Sanitat, que no veu un malalt ni pel forro. La negativa en rodó, fins a l’últim moment, a decretar el confinament de tothom, llevat dels operadors de serveis essencials, encara sense donar-li aquesta denominació, pel seu origen espuri, a ulls centralistes.
Certament, cap dirigent polític ha de ser metge ni ha de dominar fil per randa el laberint de la viralitat. Però ha de ser polític de veritat. És a dir, ha de ser intel·ligent, valent amb un punt fins i tot de gosadia i saber-se rodejar de gent que també sigui intel·ligent, valenta i amb un punt de gosadia. Tots capaços de prendre decisions i saber prendre-les en el moment oportú.
Per equivocar-nos de mig a mig ja hi som els altres. Aquest plus d’encert és una exigència a qui assumeix la cúpula del comandament. No tenir aquestes qualitats és confondre la política amb la mera gestió burocràtica dels problemes, problemes que acaben per superar els que així operen.
Lamentablement, patim una mena de polítics avesats exclusivament en les politiqueries internes dels partits, no en els reptes vitals de la realitat. Patim una sèrie de polítics —politicastres, se’n deia encertadament abans— hàbils, és un dir, en les subterraneïtats partitocràtiques, de les quals han fet el seu medi de vida i res més.
Si, a sobre, mirem el que hi ha al seu davant, el panorama és grotesc: trobem una patuleia que proposa com a remeis aixecar un monument a les víctimes, posar les banderes de dol o funerals d'estat; altres, més enfilats, proposen atendre els estrangers irregulars (il·legals, per ells) només si paguen el servei i aplicar el 155 a Catalunya.
Per sort, això no acaba aquí: ens tenim a nosaltres, a la nostra societat civil, als nostres sanitaris (des dels directors dels hospitals als netejadors), als que presten serveis essencials. I a les nostres famílies. Sort.
Xabier Lapitz
Opinió Tasques pendents (2): aprendre Xabier Lapitz
Marta Roqueta
Opinió Sobirania en temps de pandèmia (I) Marta Roqueta