La socialdemocràcia, arraconada a la UE
ELISEO OLIVERAS2
La sortida de Renzi i la paràlisi preelectoral francesa deixen Merkel sense cap contrapès
La socialdemocràcia, arraconada a la UE
La sortida de Renzi i la paràlisi preelectoral francesa deixen Merkel sense cap contrapès
Els conservadors dominen l'agenda política enmig de l'actual crisi existencial europea
EL PERIODICO
La dimissió del primer ministre italià, atteo Renzi, priva la Unió Europea (UE) del líder socialdemòcrata més combatiu contra la política d’austeritat imposada per Berlín i la Comissió Europea, que ofega la fràgil recuperació de l’eurozona aconseguida gràcies a la massiva (i tardana) injecció de fons del Banc Central Europeu (BCE) en l’economia. La socialdemocràcia s’ha quedat sense influència de pes al Govern de la UE i al Consell Europeu, format pels caps d’Estat i de Govern dels 28 membres. Encara que els socialdemòcrates formen part del Govern alemany, són el soci menor i la seva influència en assumptes socioeconòmics europeus s’ha revelat escassa.
La UE considerava Renzi com un bastió contra el populisme a Itàlia, i per això ha resultat contraproduent la negativa de Brussel·les i Berlín a autoritzar-li una política pressupostària més expansiva per reactivar l’economia italiana i la falta d’ajuda dels seus socis davant l’arribada de 500.000 immigrants en tres anys.
MERKEL, REFORÇADA
El retrocés socialdemòcrata reforçarà la cancellera alemanya, Angela Merkel, com a líder de la UE per continuar imposant ja de forma indiscutida una política econòmica al servei dels interessos alemanys, tot i els seus nefastos efectes de creixent desigualtat social, precarietat laboral i empobriment de la població, fet que seguirà accentuant el descontentament ciutadà i l’avanç dels populistes i l’extrema dreta.Merkel, amb el suport dels seus aliats, com Holanda, segueix sense fer cas de les reiterades crides de Washington, de premis Nobel d’Economia (Joseph Stiglitz, Paul Krugman, Peter Diamond, Christopher Sims) i ara del Fons Monetari Internacional (FMI) en favor d’una política expansiva que impulsi el creixement abans que sigui massa tard i fins i tot ha rebutjat el tímid gir plantejat per la Comissió Europea aquesta tardor davant l’agreujament de la crisi política de la UE
AUGE CONSERVADOR A LA UE
La partida de Renzi coincideix amb el final del mandat del president socialista del Parlament Europeu, Martin Schulz, que suposarà un reforçament del poder conservador en les institucions europees davant el pla del grup popular de copar aquest càrrec. Tant el president permanent de la UE, Donald Tusk, com el president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, sónconservadors i l’Executiu comunitari està dominat per una majoria de 20 comissaris conservadors i liberals, davant 8 socialdemòcrates.
La sortida d’escena de Renzi se suma al paper decebedor portat a terme pel president francès, el socialista François Hollande, a l’intentar contrarestar la política d’austeritat dictada per Berlín, incomplint la promesa electoral que li va donar la victòria el 2012. Amb França sumida en el procés preelectoral de les presidencials de primavera, que auguren un gir a la dreta davant una esquerra fracturada que ha decebut els seus votants, la influència del Govern socialista serà escassa en aquells assumptes en què discrepi amb Berlín.
Amb els socialdemòcrates de França i Itàlia (segona i tercera economia de l’eurozona) fora de joc i la incapacitat de l’esquerra per articular una alternativa al Partit Popular a Espanya (quarta economia de l’eurozona), els conservadors consoliden encara més el seu domini de l’agenda política europea en aquest moment crucial, en què la UE està sumida en una greu crisi existencial.
LA REBEL·LIÓ DE SIRYZA, ESCLAFADA
L’intent de rebel·lió de l’esquerrana Syriza a Grècia contra la política d’austeritat —«l’única possible», segons Merkel— va ser aixafat sense contemplacions el juliol del 2015. Alemanya, la Comissió Europea, l’Eurogrup i el BCE «van castigar» de forma exemplar Grècia amb sacrificis i ajustos encara més dràstics, com va denunciar, entre altres, el sociòleg i filòsof alemany Jünger Habermas, que va acusar Merkel d’imposar «l’hegemonia alemanya a Europa».La socialdemocràcia ha quedat arraconada a una minoria entre els Vint-i-vuit sense una influència política rellevant. El de Malta és l’únic Govern socialista en solitari, amb Joseph Muscat com a primer ministre. El Govern socialista portuguès d’Antonio Costa, recolzat per una coalició d’esquerres, intenta sobreviure als ajustos que li imposen la Comissió Europea i l’Eurogrup. El Govern austríac, encapçalat pel canceller socialista Christian Kern, en coalició amb els democristians, està debilitat per la debacle de tots dos en les presidencials d’aquest any, en què només van obtenir l’11% dels vots cadascun, i l’auge de l’extrema dreta del Partit de la Llibertat (FPÖ), que va aconseguir el 46,7% dels vots.
El Govern socialdemòcrata suec de Stefan Löfven, en coalició amb els Verds, és potser el més sòlid dels executius socialistes existents a la UE. Però no forma part de l’eurozona i la seva política respecte a Europa està dominada per l’objectiu d’evitar noves cessions de poder a Brussel·les o mesures que puguin soscavar el model social europeu o la seva capacitat legislativa
El Govern txec també està encapçalat pel socialdemòcrata, Bohuslav Sobotka, en coalició amb centristes i democristians. El primer ministre eslovac, Robert Fico, així mateix figura com a socialdemòcrata encara que només sigui pel nom del seu partit Smer-SD. Fico és un dels líders de la UE que dirigeix un Govern aliat amb l’extrema dreta, el Partit Nacional Eslovac (SNP). Els altres casos són els governs conservadors de Dinamarca, aliats amb l’ultra Partit Popular Danès (DPP), i de Finlàndia, amb el Partit Finès (PS), sense comptar els governs ultraconservadors i autoritaris de Polònia i Hongria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada