Diari d'un eurocomunista del #PSUC
Els Pastorets del referèndum (Toni Soler)
CIMERA. Com si no es fes prou teatre a la política catalana, divendres vam assistir a l’enèsima representació dels Pastorets per part dels partits i les entitats que diuen defensar el dret a decidir. Una trobada que només té sentit per la foto i els titulars que genera. La foto va quedar molt bonica; els titulars només han servit perquè cadascú confirmi els seus prejudicis i els seus desitjos. La informació és poder, però la desinformació també. Per això fer creure a l’exterior que tot el que passa a Catalunya és una pura fantasia és el principal hobby de l’unionisme i d’una part dels comuns. Dic una part, no sé gaire bé quina. No és fàcil saber què es cou en aquest àmbit polític tan dinàmic però també tan dispers. Sembla increïble que Errejón, Domènech, Colau i Coscubiela comparteixin sigles. El solo de violí que va fer divendres l’alcaldessa, amb un discurs farcit de perífrasis i subordinades, n’és l’exemple més clar.
ESQUERDA. En el seu descàrrec, s’ha de recordar que Colau va tenir un divendres molt llarg. Va començar amb un ple municipal en què li van tornar a tombar els pressupostos. Va constatar que haurà de seguir governant amb 15 regidors (de 41) perquè la CUP tot ho troba massa de dretes i ERC té interessos que van molt més enllà de la vida municipal. No és estrany que a la tarda, a la macrotrobada del Parlament, Colau qüestionés el full de ruta, exigís acord amb Madrid i demanés laxitud en els terminis. Cal dir, però, que Carles Puigdemont, més presidencial que mai, va optar per posar l’accent en els factors comuns i eludir els maximalismes verbals. ERC i la CUP van insistir en el referèndum o refererèndum. ¿És una esquerda, o un repartiment de papers? Em quedo amb el titular d’ El Periódico: “L’independentisme acomoda el referèndum al ritme de Colau”. “A canvi d’una foto de grup”, hi afegiria jo. La foto té força; a Madrid no ha agradat gens.
FANTASIES. En un nivell factual no ha passat res de res. De la cimera tothom n’ha sortit amb el que buscava, i la resta -el que hagi de venir fins al setembre- forma part d’una altra lliga. No cal ser endeví per aventurar que el govern espanyol no negociarà cap referèndum d’autodeterminació; per tant, la indefinició dels comuns té data de caducitat. Diria que la seva esperança és que el PDECat, que té un garbuix intern considerable, acabi revisant els terminis del full de ruta, per poc que el PP ofereixi dialogar sobre alguna cosa amb certa aparença. (Aquesta opció naixerà morta si Puigdemont porta les regnes del partit. Però podria no ser així.) El problema és que, si s’arriba a aquest punt, Junts pel Sí es pot trencar per donar pas a eleccions, i les enquestes afavoreixen ERC. I encara hi ha un altre factor, que serà decisiu: els judicis contra els imputats del 9-N, i contra Carme Forcadell, poden fer saltar el tauler de joc. Ah, la gent: la gent és aquí per quedar-se. Si el tenim pressa pecava d’infantil, el deixem que el suflé baixi és il·lusori. Bon Nadal.
ESQUERDA. En el seu descàrrec, s’ha de recordar que Colau va tenir un divendres molt llarg. Va començar amb un ple municipal en què li van tornar a tombar els pressupostos. Va constatar que haurà de seguir governant amb 15 regidors (de 41) perquè la CUP tot ho troba massa de dretes i ERC té interessos que van molt més enllà de la vida municipal. No és estrany que a la tarda, a la macrotrobada del Parlament, Colau qüestionés el full de ruta, exigís acord amb Madrid i demanés laxitud en els terminis. Cal dir, però, que Carles Puigdemont, més presidencial que mai, va optar per posar l’accent en els factors comuns i eludir els maximalismes verbals. ERC i la CUP van insistir en el referèndum o refererèndum. ¿És una esquerda, o un repartiment de papers? Em quedo amb el titular d’ El Periódico: “L’independentisme acomoda el referèndum al ritme de Colau”. “A canvi d’una foto de grup”, hi afegiria jo. La foto té força; a Madrid no ha agradat gens.
FANTASIES. En un nivell factual no ha passat res de res. De la cimera tothom n’ha sortit amb el que buscava, i la resta -el que hagi de venir fins al setembre- forma part d’una altra lliga. No cal ser endeví per aventurar que el govern espanyol no negociarà cap referèndum d’autodeterminació; per tant, la indefinició dels comuns té data de caducitat. Diria que la seva esperança és que el PDECat, que té un garbuix intern considerable, acabi revisant els terminis del full de ruta, per poc que el PP ofereixi dialogar sobre alguna cosa amb certa aparença. (Aquesta opció naixerà morta si Puigdemont porta les regnes del partit. Però podria no ser així.) El problema és que, si s’arriba a aquest punt, Junts pel Sí es pot trencar per donar pas a eleccions, i les enquestes afavoreixen ERC. I encara hi ha un altre factor, que serà decisiu: els judicis contra els imputats del 9-N, i contra Carme Forcadell, poden fer saltar el tauler de joc. Ah, la gent: la gent és aquí per quedar-se. Si el tenim pressa pecava d’infantil, el deixem que el suflé baixi és il·lusori. Bon Nadal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada