TRIVIAL 2016

L'any de la incerteza

Josep Maria Fonalleras i Emma Riverola resumeixen l'incert paisatge del 2016. Si vol quantificar els seus coneixements, proposem les claus de l'any en nou temes. Provi-ho i comprovi.

Diumenge, 25 de desembre del 2016

JOSEP MARIA FONALLERAS

"PER quedar-se 'mannequin'"

La moda del 'mannequin challenge', aquesta broma de quedar-se quiet però fent com si et moguessis, va començar més o menys amb la campanya electoral americana. I va ser això, una broma, fins que ens vam quedar mannequin de veritat, tots estupefactes i estàtics, incapaços de moure un múscul davant la victòria d’aquest subjecte que porta un pentinat que s’assembla a no sé quin ocell tropical. I encara vivim així, petrificats, veient com van sortint de la Torre Trump el petroler amic de Putin que dirigirà la diplomàcia, els militars amb pólvora a les venes que imposaran la pau, aquella noia de dretes, molt de dretes, que estarà al capdavant de l’educació i el negacionista del canvi climàtic que lluitarà contra el canvi climàtic. N’hi ha per quedar-se mannequin. Ho va dir Marc Aureli fa un munt de segles, però continua sent vigent: «Són molt més doloroses les conseqüències de la ira que les sevescauses». De la ira i del rebot ianqui contra el que està establert, i d’una altra moda, la de la 'postveritat', ha nascut un monstre que fins i tot no sabem quina monstruositat serà capaç de perpetrar.
Vivim en una metàfora. El premi Nobel de medicina va ser per al japonès Yoshinori Ohsumi, que va descobrir l’autofàgia de les cèl·lules. És a dir, en situacions de perill, es mengen part del seu propi ésser per alimentar-se. El més fotut és que es mengin a si mateixes en excés: es moren, com és lògic. Doncs això és el que passa, als Estats Units i en bona part d’Europa.
Mentrestant, el Mediterrani va augmentar en més de 4.900 cadàvers la tràgica xifra de la indiferència, que només remet gràcies a gent com Òscar Camps, que va ser Català de l’Any, al capdavant de Pro-Activa Open Arms. Vivim amb la ferida oberta d’Idomeni, de Lesbos, de la Jungla de Calais, mentre que, a Alep, el nen Omram Daqneesh segueix assegut en una cadira d’hospital amb la mirada perduda i cobert de sang i pols, en aquesta vida que és un conte explicat per un idiota, com va dir Shakespeare, ple de soroll i de fúria, que no té cap sentit. És un maniquí simbòlic i perenne, a desgrat seu, víctima del soroll de les potències, del silenci d’Europa i de la fúria de la guerra. A Síria, on sigui.
Els que no van exercir de maniquins van ser Usain Bolt i Simone Biles, als Jocs Olímpics que es van celebrar gairebé de miracle a Rio. I les que van quedar retratades van ser les agències de sondejos del 'brexit', de Hillary i de Colòmbia. Van donar la raó a Zygmunt Bauman (excepte a Itàlia, perquè estava cantat que Renzi naufragaria, i a Espanya, perquè estava cantat que Rajoy no naufragaria) quan va dir que estem «en un món on l’única certesa és la certesa de la incertesa».

Entre els morts, David i Leonard. Tots dos van escriure bellíssims testaments poc abans d’acomiadar-se. Aquell Lazarus en què Bowie s’endinsa en la porta d’una dimensió espacial i el You want it darker de Cohen, que canta: «Sóc aquí i estic a punt, Senyor». Per no abandonar el territori dels déus, un del quadrilàter, l’enorme i digne Muhammad Ali, i un altre que va ser profeta del gol i far de tot el que va venir després, Johan Cruyff. La pàtria va homenatjar durant una setmana el comandant i va passejar les seves restes per tot Cuba en un gloriós i esperpèntic tour de cendres. No estava clar que Fidel s’hagués de morir, però al final la naturalesa va vèncer.
Un camió embogit va envair la civilització a la Promenade des Anglais de Niça i un altre, a Berlín, entre arbrets amb garlandes i vi calent, va tenyir de sang el Nadal. Vam empal·lidir, com va empal·lidir Catalunya a l’assabentar-se de la fatalitat que es va acarnissar sobre Muriel Casals, la cara angelical de l’independentisme, que va experimentar un canvi de líder inesperat a l’espera del referèndum, del diàleg o del que hagi de venir. Un maniquí sense cap i eqüestre va irrompre al Born fins que se’l van carregar. A prop d’allà, davant el Palau de la Música, la Carmela de Plensa segueix i seguirà per molt temps. Ens mira amb una mica de tristesa, unes gotes d’indiferència i un lleu perfum de calma.

EMMA RIVEROLA

"L'ANY que ES VA ENDUR EL VENT"

Quants girs de guió patirà el procés fins a difuminar-se o convertir-se en un fet tangible? ¿Quantes legislatures hauran de passar perquè l’esquerra governi a Espanya? Acomiadem l’any amb molts interrogants a la mà, mentre contemplem tot allò que el vent s’endugué. A Catalunya, la CUP va bufar amb tanta força que el vendaval es va endur Artur Mas, l’home que es creia amarrat al pal del vaixell. I va arribar Carles Puigdemont, que ni és Ulisses ni està per l’èpica, però que va agafar el timó i va posar proa cap a Ítaca sense més escarafalls. També a Pedro Sánchez se’l van endur uns aires traïdors del sud. L’home que es va imaginar com a president d’Espanya va acabar propulsat cap a alguna cosa que s’intueix el no-res. Mentrestant, Mariano Rajoy, sense despentinar-se, va tornar a jurar el càrrec.
¿Quan deixarà la humanitat de reflectir-se en la seva pitjor versió? ¿Quan deixarem d’equivocar-nos, de posar la nostra por al servei de la maldat? S’aixequen vents fètids a Europa. Algú va obrir la tomba del feixisme i hem descobert que no estava mort. Només esperava el moment. I res és com ens imaginàvem. I, menys, com pronostiquen les enquestes. El brexit va guanyar, Renzi va perdre i Trump va aparèixer com un tornado. Amb aquests vots també vam saber que milions de descontents que viuen a la intempèrie busquen un refugi, el que sigui. Potser no hi ha lluita, però sí que hi ha classes. ¿Quant temps aguantarà el sistema donant engrunes als que van perdre l’esperança?
La resposta, amics, flota en el vent. Entre l’olor de tancat de les idees caduques i l’anunci d’idees noves que encara no sabem de què fan olor. Potser de l’etèria i dolça matèria dels somnis, potser de la càustica equivocació. Esperança, al capdavall.
¿Quantes vegades ens aclapararà l’horror? ¿Quantes vegades plorarem pels nostres? ¿Quantes vegades mirarem cap a una altra banda davant el dolor aliè? Brussel·les va plorar. També Niça. Però el terror també va esclatar un diumenge a la tarda en un parc de Lahore, al Pakistan. O en un camp de futbol a Bagdad. 19 joves yazidites van ser cremades vives pel Daesh. I la població assetjada de Madaya, a Síria, va menjar fulles i insectes. I els nens d’Alep volen viure. Centenars de persones fugint de l’horror. Milers. Centenars de milers…
¿Quantes vides hauran de naufragar? ¿Quantes morts seran necessàries perquè es dissipi aquesta olor d’egoisme i crueltat? 4.900 refugiats ofegats aquest any al Mediterrani. O més. Molts més. ¿Qui compta els cadàvers al fons del mar? Refugiats estafats per les màfies, maltractats a les fronteres, insultats pels carrers, desproveïts dels seus béns… I Turquia convertida en l’alfombra d’Europa.
¿Quanta infàmia hi cap sota la seva estora?

‘CAS MARISTES'

¿I quanta, quanta infàmia s’oculta encara entre els nostres carrers? EL PERIÓDICO va destapar el 'cas Maristes', el més greu documentat en aquest país sobre abusos sexuals de menors. 43 denúncies contra 12 docents de dos col·legis dels Maristes de Barcelona i un de Badalona. Aquest diari va aconseguir la confessió de tres d’ells. ¿Quants nens segueixen patint l’infern? ¿Quants adults segueixen encara presoners d’un silenci ple de dolor i vergonya?
La resposta, amics, flota en el vent. En l’aire s’ajunten els sospirs de les víctimes i l’alè dels monstres. El mal a vegades s’exhibeix amb sang, turment i foc. A vegades es dilueix en una crueltat gelada d’aigua i sal. I d’altres, exigeix silenci. Un silenci enganxós i corrosiu del qual no ens podem desprendre.
¿Quant talent ha nascut aquest any i quant no ha mort? Se n’han anat David Bowie, Muhammad Ali, Leonard Cohen, Prince, Umberto Eco, Dario Fo… i aleshores va arribar Fidel. El comandant va morir 249 dies després que Obama es fotografiés davant la monumental efígie del Che i es va endur a la tomba les restes del segle XX. Amb les seves utopies fracassades, les seves guerres i la seva pau. I seguirem fent-nos preguntes i buscant les seves respostes. Mentrestant, l’home que les va cantar totes ja va rebre el Nobel i la seva amiga Patti Smith es va quedar sense paraules. També se les va endur el vent.

EL MÓN MIRA CATALUNYA

dilluns, 26 de desembre del 2016