Crida Nacional per la República

De CDC a la Crida: totes les marques sorgides de la implosió nacionalista

El nou moviment de Puigdemont culmina tres anys i mig de reconversió en els quals la separació de CiU ha fet aparèixer projectes disgregats, en els quals hi ha implicats actors clau de l'espai convergent

per Oriol March, 27 de gener de 2019 a les 12:00 |

La nova direcció de la Crida, aquest dissabte a Barcelona | Crida Nacional

"El projecte polític de la federació de CiU s'ha acabat". La frase de Josep Rull, pronunciada amb un somriure, va posar punt i final a tres dècades d'història. Feia tan sols unes setmanes que CiU s'havia imposat -malgrat un retrocés en nombre de vots i la pèrdua de Barcelona- en les eleccions municipals del 2015 i la proximitat de les plebiscitàries obligava els partits a posicionar-se sobre la independència. Convergència va apostar clarament per aquesta via, mentre que Unió, encapçalada per Josep A. Duran i Lleida, va desmarcar-se'n. L'espectre nacionalista estava punt d'implosionar.

De tot plegat en fa només tres anys i mig, però en aquest període s'han succeït esdeveniments de tot tipus. Dues eleccions al Parlament, un referèndum d'autodeterminació, dos comicis al Congrés dels Diputats i una moció de censura després, l'espai de l'antiga Convergència ha anat mutant i fragmentant-se. L'últim projecte sorgit o impulsat per destacats actors de la formació nacionalista és la Crida Nacional per la República, que es va posar en marxa ahir al Centre de Convencions Internacional de Barcelona amb la tria de la direcció i un acte polític multitudinari.

El secretari general del nou projecte, Toni Morral, s'ha desmarcat de l'herència convergent i, en una entrevista al programa El Suplement de Catalunya Ràdio ha insistit que la Crida és una associació i que, en no ser "l'enèsima refundació" de Convergència, les seves bases tenen tant a veure amb les d'ERC com les de la CUP. Això sí: ha apuntat que, en funció de les circumstàncies, aniran a les eleccions. No ha negat, tampoc, que Jordi Sànchez prepari el salt com a candidat a les europees des de Lledoners.

En tot cas: quines han estat les marques i projectes sorgits de l'antiga CDC? Com s'han relacionat entre elles? Quins són els protagonistes que segueixen a primera fila?

1. Junts pel Sí

Després del trencament de CiU, a mitjans de juny del 2015, Artur Mas va iniciar l'ofensiva final per bastir una llista unitària juntament amb ERC i destacades personalitats de la societat civil. La fórmula acordada amb Oriol Junqueras -que ho veia amb reticències fins a última hora- va ser la de Junts pel Sí, amb Raül Romeva com a cap de llista i Carme Forcadell -expresidenta de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC)- i Muriel Casals -presidenta d'Òmnium Cultural- com a números dos i tres per Barcelona.

Convergència va situar, a banda de Mas -número quatre i candidat a la presidència de la Generalitat-, dirigents com Neus Munté, Josep Rull i Jordi Turull a la llista. Malgrat tenir la majoria absoluta com a objectiu, Junts pel Sí es va quedar amb 62 diputats i la pressió de la CUP va obligar l'expresident de la Generalitat a fer un "pas al costat" en favor de Carles Puigdemont. Mas, assenyalava el gener del 2016, pretenia dedicar-se a la refundació de CDC i a posar en marxa una plataforma que mai va veure la llum.

2. Democràcia i Llibertat

Després de l'experiència de les plebiscitàries, ERC va desatendre les peticions de fer una llista unitària a les eleccions espanyoles del 20 de desembre del 2015. Convergència hi va acudir en coalició amb Demòcrates de Catalunya, hereus de la branca independentista d'Unió, i Reagrupament, que va néixer com una escissió d'ERC i va acabar tenint entitat pròpia. La coalició es va anomenar Democràcia i Llibertat i va comptar amb Francesc Homs, exconseller de la Presidència, com a candidat.

A les eleccions espanyoles del 2015, l'antiga CDC hi va acudir en coalició amb Demòcrates i Reagrupament; Mas va definir la unió com la "llavor" d'un nou partit

Els resultats, però, no van ser els esperats. La coalició va obtenir vuit diputats -la meitat que CiU quatre anys abans- i a Barcelona no va passar de cinquena força. Aquesta vegada, això sí, mantindria la capacitat de formar grup parlamentari. Mas es va referir en campanya a Democràcia i Llibertat com "l'embrió" d'un nou partit, però la repetició de les eleccions -Mariano Rajoy no va presentar-se a la investidura i Pedro Sánchez no va aconseguir els suports necessaris- va obligar a ajornar tots els plans.

3. Convergència

"Farem la campanya més convergent de la història", proclamava Homs en la reedició de les eleccions espanyoles, celebrada el 26 de juny del 2016. "Fer-ho bé [el procés] vol dir fer-ho a la manera convergent. Hi ha una cultura de fer les coses que determina la millor manera d'anar endavant", ressaltava Puigdemont en un míting a Figueres. La reivindicació de l'ADN va ser un dels reclams de la campanya, que va culminar amb els mateixos vuit diputats per a Homs però amb menys vots i sense la possibilitat de formar grup parlamentari al Congrés dels Diputats.

4. PDECat

Només dues setmanes després de les eleccions, el Centre de Convencions Internacionals de Barcelona (CCIB) -el mateix lloc on s'ha fundat la Crida- va acollir la posada en marxa del PDECat. En el primer dia del congrés, els responsables de la refundació van posar dos noms sobre la taula: Catalans Convergents i Més Catalunya. Cap dels dos va entusiasmar i es va posar en marxa una ponència específica per proposar sigles. Es va acabar imposant Partit Demòcrata de Catalunya (PDC), que va derivar en Partit Demòcrata Europeu Català (PDECat) davant les traves d'Interior.


El nom no va ser l'única qüestió que va generar tensions internes. L'enfrontament obert entre els sectors del partit va fer que Jordi Turull renunciés a presentar candidatura a coordinador general i va permetre l'ascens de Marta Pascal i David Bonvehí com a tàndem executiu de la nova formació convergent. Mas es quedava com a president, amb funcions representatives. Un càrrec que del qual va dimitir a principis de l'any passat, quan quedaven tan sols uns dies perquè sortís la sentència del cas Palau. Una sentència que va condemnar CDC i també Daniel Osàcar, extresorer del partit.

5. Junts per Catalunya

Puigdemont es va passar bona part del mandat a Palau assegurant que no seria candidat a la Generalitat. De fet, va arribar a comunicar a Mas i a la direcció del PDECat que no es presentaria. Un cop destituït pel 155, però, l'expresident de la Generalitat va decidir liderar una llista. No volia, això sí, que tingués el segell únic del PDECat, i es va posar a rastrejar perfils que li permetessin una candidatura transversal. Va tenir, pràcticament, plens poders. El fitxatge més rellevant va ser el de Jordi Sànchez, expresident de l'ANC i empresonat en aquell moment a Soto del Real.

Puigdemont va tenir plens poders per fer la llista de JxCat, d'on surten alguns dels dirigents més destacats de la Crida

Malgrat la voluntat de desmarcatge de les sigles del PDECat -cap dels membres de la cúpula, des de Pascal a Bonvehí, passant per Munté-, va ser la formació nacionalista qui va aportar el suport electoral, logístic i econòmic. La meitat del grup parlamentari prové de l'antiga CDC, però la resta són independents fitxats per Puigdemont. La convivència entre les dues ànims no ha estat sempre senzilla, i la fundació de la Crida també ha eixamplat la distància entre els sectors del grup parlamentari. Dirigents clau de JxCat, com Albert Batet i Gemma Geis, s'han integrat a la direcció del nou moviment.

6. Crida Nacional per la República

L'anàlisi de la creació de la Crida seria incomplert si no es posés damunt la taula en desenllaç del congrés fundacional, segons recalquen dirigents del PDECat. A què es refereixen? "Hi va haver sectors, enquadrats a l'entorn de Moment Zero [un corrent influent que feia costat a Jordi Turull i a Miquel Buch com a caps visibles del partit], que no van digerir bé el resultat", assenyalen. Les mateixes veus indiquen que "no han parat fins a tenir el seu propi partit", en referència a la Crida. Tot i això, altres fonts matisen que, des de Moment Zero, la posició no és monolítica.

En un primer moment, el moviment tenia intenció d'aixoplugar tot l'independentisme -del PDECat a la CUP, passant per ERC-, però només l'antiga CDC es va mostra disposada a confluir. La Crida es va registrar com a partit el 8 de gener, però per ara té intenció de funcionar com una associació. En part, per no entrar en conflicte amb el PDECat. Les ànimes sorgides de Convergència no sintonitzen sempre la mateixa ona.

En el congrés constituent hi van assistir bona part dels dirigents claus de Palau i consellers com Artadi, Borràs i Calvet -els tres a la direcció-, a banda de Jordi Puigneró. Artur Mas, líder de CDC i president del PDECat fins l'any passat, va preferir no ser-hi. La direcció política de la Crida haurà de definir ara la relació amb els hereus de Convergència, però té clar que -per ara- és una associació i que, per tant, no hi ha d'haver cap problema a l'hora de militar en les dues organitzacions.

Malgrat tot, des de la perspectiva dels organitzadors, es destaca que només una membre de la direcció del PDECat -Montserrat Morante- forma part de la cúpula de la Crida. La resta de perfils que no provenen de les sigles nacionalistes venen, en bona mesura, de l'ANC en temps de Sànchez i de l'independentisme civil.

De Convergents a Lliures

De l'espai de l'antiga Convergència n'han sortit dues propostes més. Es tracta de Lliures, impulsada i presidida per Antoni Fernàndez Teixidó, que anirà amb Manuel Valls a les eleccions municipals a Barcelona. Dins de Lliures també hi ha Roger Montañola, exdiputat d'Unió, un partit que després del trencament de CiU també va patir una implosió. En el seu cas van sorgir Demòcrates de Catalunya, provinents del sector independentista i que reivindiquen les essencies històriques del partit, i també Units per Avançar, ara en coalició amb el PSC al Parlament de la mà de Ramon Espadaler. De CDC també n'ha sortit Convergents, impulsats per Germà Gordó i Teresa Pitarch, que participaran a les eleccions municipals en solitari

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.