30.01.2019 01:50
Poques hores abans de ser traslladat a presons espanyoles, el president d’ERC, Oriol Junqueras, va oferir ahir una conferència política
virtual al Palau Sant Jordi Club de Barcelona. 2.500 persones es van
aplegar en un vespre barceloní fred per escoltar el discurs del
vice-president tancat a la presó. Junqueras va parlar els minuts inicials a través d’un holograma
enregistrat prèviament, que va ser la imatge del vespre. Però les seves
paraules van arribar per mitjà de sis persones vestides de negre que
van posar veu a un discurs de cinquanta minuts molt ben travat. Van
parlar Roger Junqueras, Empar Moliner, Najat Driouech, Joan Ignasi Elena, Ernest Maragall i Diana Riba. I a la fila zero van escoltar atentament Eduard Pujol, Marcel Mauri, Carles Riera, Elisenda Alamany i més representants polítics del país.
Finalment el discurs va incloure, tot i els consells del seu advocat Andreu Van Den Eyne, una referència explícita a la desobediència civil que acontentarà els independentistes més abrandats: ‘Si cal apostarem per la via de la mobilització massiva i la desobediència civil, com ens han ensenyat grans líders i referents de la pau i dels drets a escala mundial com Martin Luther King i Mahatma Gandhi. I com ja vam exemplificar l’1 d’octubre.’ El text incloïa alhora aquest desig de futur, que acontentarà els independentistes menys decidits: ‘Creiem que el millor instrument és un referèndum, un referèndum que ha de ser reconegut per la mateixa ciutadania i verificable a escala internacional.’ Aquí es va fer silenci i tot. La resta del discurs es va moure entre aquests dos extrems, i va girar més entorn del dret d’autodeterminació que no pas entorn de la independència.
Fos com fos, Esquerra va fer ahir un acte de força. A la sala del Sant Jordi Club, plena de gent, hi havia més de seixanta periodistes acreditats –sobretot catalans i espanyols– i les cadenes de televisió retransmetien en directe un acte polític. No gaires partits poden fer-ho, això. L’acte era impregnat en alguns moments d’emoció positiva, certament, però al final va quedar definit també pel color negre dels sis ponents. Al capdavall, manava la tristesa d’escoltar les paraules d’un home tancat a la presó d’una manera injusta. El discurs llegit és molt més optimista que no pas el discurs escoltat, en què l’absència es nota, i es nota molt.
El to emotiu va sobrevolar les catorze planes del text, tot i que en algun moment va haver-hi paràgrafs més propis de discurs polític cru i nu. De fet, una manera de resumir-ho és veure en quins punts la concurrència va aplaudir i quan hi hagué els dos moments de silenci. Silencis colpidors. El text era ple de paràgrafs emotius, més que no pas polítics.
De silencis, n’hi va haver dos. El que descrivíem al primer paràgraf, sobre la necessitat d’un referèndum reconegut per la ciutadania, i aquest: ‘Fa temps que ens trobem immersos en un debat, lògic i comprensible, sobre com hem de recórrer aquest camí. Caldria evitar, però, confondre el futur desitjable amb el futur immediatament factible. I això vol dir ser conscient del moment i context que vivim. Tracem el camí factible, doncs.’ Tota l’emoció va morir en els caps freds dels assistents.
En molts moments, el públic va aplaudir, emocionat per les paraules de record de Junqueras adreçades als exiliats i a la resta de presoners, unes paraules d’una intensitat especial. Però d’aplaudiments n’hi hagué en molts altres paràgrafs, com ara aquests:
«Sento que no només no he fet res de què hagi de penedir-me, sinó que us vull dir que me’n sento legítimament orgullós, molt orgullós. Perquè ser lleial a un mandat democràtic, voler que la gent d’aquest país decideixi lliurement i democràticament què vol ser, em sembla que és l’ABC de qualsevol demòcrata. I sí, ho tornaria a fer.»
«Sóc fill d’un barri del Baix Llobregat on les barraques dels més desfavorits s’amuntegaven. I aquells fills i filles de les barraques són la meva gent, la nostra gent.»
«L’1-O ens va permetre saber que la gent estava disposada a jugar-s’ho tot per tal de defensar el referèndum per a decidir el nostre futur polític.»
«Nosaltres som un poble de pau i de diàleg, sempre ho hem estat i sempre ho serem.»
«Només és qüestió de temps que el règim acabi caient.»
«Barcelona ha de tornar a ser el referent mundial de la lluita per la llibertat.»
«Aquest poble ha perdut la por.»
Idees profundes i polítiques
Però potser els moments més interessants del discurs van ser en la part llegida per Joan Ignasi Elena, que, sense rebre aplaudiments, eren profunds. Per exemple, quan va dir:
«Assumim la presó com una passa més per a aconseguir la llibertat.»
O bé:
«Estem disposats absolutament a tot, sempre de manera pacífica, per defensar la democràcia i que els ciutadans de Catalunya, tots, puguin decidir el futur del país.»
La part més política del text va ser aquella en què Junqueras va assenyalar una possible estratègia a seguir:
«Cal que l’economia dels catalans i les catalanes depengui, cada cop menys, dels oligopolis del règim.
Cal que a l’exterior es conegui més i millor el retrocés generalitzat de les llibertats a Espanya.
Cal enfortir l’associacionisme allà on és dèbil, perquè tenim evidència que allà on les associacions són fortes la capacitat desinformativa del règim és menor.
Cal lluitar contra les desigualtats, perquè és de justícia i perquè les forces contràries al dret a decidir s’enforteixen en els seus extrems. Calen aliances i confiances amb totes les forces antiautoritàries de Catalunya, de l’estat espanyol i d’Europa, començant pel feminisme.
I cal que l’independentisme s’assembli cada cop més a la societat que aspira a representar.»
La part final del discurs va ser especialment intensa d’escoltar, en una sala plena, vestits negres a l’escenari i paraules com aquestes:
«Heu d’estar contents perquè cal que visquem la repressió que estem patint com una etapa necessària cap a la victòria i com la prova més evident que no estem lluny de guanyar. […] Finalment, escolteu bé què us dic, a les portes d’un judici sumaríssim, d’un judici que no serà just, d’un judici que suma peticions fiscals de centenars d’anys de presó: ni plors, ni laments; no vull veure mai més la derrota als vostres ulls, en cap de les persones que us estimeu el país i la vida, que us estimeu la gent, que estimeu la justícia i la llibertat, que voleu un futur compartit i decidit per tots i cadascun de nosaltres. I recordeu: som la llavor de totes les victòries!»
Uns crits de ‘Llibertat! Llibertat’, i de ‘Independència!’ van precedir l’himne nacional cantat per una concurrència que va venir a escoltar un discurs molt intens per a ser llegit, però més dur d’escoltar.
Finalment el discurs va incloure, tot i els consells del seu advocat Andreu Van Den Eyne, una referència explícita a la desobediència civil que acontentarà els independentistes més abrandats: ‘Si cal apostarem per la via de la mobilització massiva i la desobediència civil, com ens han ensenyat grans líders i referents de la pau i dels drets a escala mundial com Martin Luther King i Mahatma Gandhi. I com ja vam exemplificar l’1 d’octubre.’ El text incloïa alhora aquest desig de futur, que acontentarà els independentistes menys decidits: ‘Creiem que el millor instrument és un referèndum, un referèndum que ha de ser reconegut per la mateixa ciutadania i verificable a escala internacional.’ Aquí es va fer silenci i tot. La resta del discurs es va moure entre aquests dos extrems, i va girar més entorn del dret d’autodeterminació que no pas entorn de la independència.
Fos com fos, Esquerra va fer ahir un acte de força. A la sala del Sant Jordi Club, plena de gent, hi havia més de seixanta periodistes acreditats –sobretot catalans i espanyols– i les cadenes de televisió retransmetien en directe un acte polític. No gaires partits poden fer-ho, això. L’acte era impregnat en alguns moments d’emoció positiva, certament, però al final va quedar definit també pel color negre dels sis ponents. Al capdavall, manava la tristesa d’escoltar les paraules d’un home tancat a la presó d’una manera injusta. El discurs llegit és molt més optimista que no pas el discurs escoltat, en què l’absència es nota, i es nota molt.
El discurs
El discurs va començar amb l’aparició estel·lar d’un holograma d’Oriol Junqueras que va obrir amb aquestes paraules: ‘Bona tarda, sóc l’Oriol Junqueras, fill d’una infermera i d’un professor d’institut, casat amb una gran dona i pare de dos menuts, el Lluc i la Joana. I avui, us parlo des d’una cel·la de la presó de Lledoners, a través d’una pluralitat de veus estimades.’El to emotiu va sobrevolar les catorze planes del text, tot i que en algun moment va haver-hi paràgrafs més propis de discurs polític cru i nu. De fet, una manera de resumir-ho és veure en quins punts la concurrència va aplaudir i quan hi hagué els dos moments de silenci. Silencis colpidors. El text era ple de paràgrafs emotius, més que no pas polítics.
De silencis, n’hi va haver dos. El que descrivíem al primer paràgraf, sobre la necessitat d’un referèndum reconegut per la ciutadania, i aquest: ‘Fa temps que ens trobem immersos en un debat, lògic i comprensible, sobre com hem de recórrer aquest camí. Caldria evitar, però, confondre el futur desitjable amb el futur immediatament factible. I això vol dir ser conscient del moment i context que vivim. Tracem el camí factible, doncs.’ Tota l’emoció va morir en els caps freds dels assistents.
En molts moments, el públic va aplaudir, emocionat per les paraules de record de Junqueras adreçades als exiliats i a la resta de presoners, unes paraules d’una intensitat especial. Però d’aplaudiments n’hi hagué en molts altres paràgrafs, com ara aquests:
«Sento que no només no he fet res de què hagi de penedir-me, sinó que us vull dir que me’n sento legítimament orgullós, molt orgullós. Perquè ser lleial a un mandat democràtic, voler que la gent d’aquest país decideixi lliurement i democràticament què vol ser, em sembla que és l’ABC de qualsevol demòcrata. I sí, ho tornaria a fer.»
«Sóc fill d’un barri del Baix Llobregat on les barraques dels més desfavorits s’amuntegaven. I aquells fills i filles de les barraques són la meva gent, la nostra gent.»
«L’1-O ens va permetre saber que la gent estava disposada a jugar-s’ho tot per tal de defensar el referèndum per a decidir el nostre futur polític.»
«Nosaltres som un poble de pau i de diàleg, sempre ho hem estat i sempre ho serem.»
«Només és qüestió de temps que el règim acabi caient.»
«Barcelona ha de tornar a ser el referent mundial de la lluita per la llibertat.»
«Aquest poble ha perdut la por.»
Idees profundes i polítiques
Però potser els moments més interessants del discurs van ser en la part llegida per Joan Ignasi Elena, que, sense rebre aplaudiments, eren profunds. Per exemple, quan va dir:
«Assumim la presó com una passa més per a aconseguir la llibertat.»
O bé:
«Estem disposats absolutament a tot, sempre de manera pacífica, per defensar la democràcia i que els ciutadans de Catalunya, tots, puguin decidir el futur del país.»
La part més política del text va ser aquella en què Junqueras va assenyalar una possible estratègia a seguir:
«Cal que l’economia dels catalans i les catalanes depengui, cada cop menys, dels oligopolis del règim.
Cal que a l’exterior es conegui més i millor el retrocés generalitzat de les llibertats a Espanya.
Cal enfortir l’associacionisme allà on és dèbil, perquè tenim evidència que allà on les associacions són fortes la capacitat desinformativa del règim és menor.
Cal lluitar contra les desigualtats, perquè és de justícia i perquè les forces contràries al dret a decidir s’enforteixen en els seus extrems. Calen aliances i confiances amb totes les forces antiautoritàries de Catalunya, de l’estat espanyol i d’Europa, començant pel feminisme.
I cal que l’independentisme s’assembli cada cop més a la societat que aspira a representar.»
La part final del discurs va ser especialment intensa d’escoltar, en una sala plena, vestits negres a l’escenari i paraules com aquestes:
«Heu d’estar contents perquè cal que visquem la repressió que estem patint com una etapa necessària cap a la victòria i com la prova més evident que no estem lluny de guanyar. […] Finalment, escolteu bé què us dic, a les portes d’un judici sumaríssim, d’un judici que no serà just, d’un judici que suma peticions fiscals de centenars d’anys de presó: ni plors, ni laments; no vull veure mai més la derrota als vostres ulls, en cap de les persones que us estimeu el país i la vida, que us estimeu la gent, que estimeu la justícia i la llibertat, que voleu un futur compartit i decidit per tots i cadascun de nosaltres. I recordeu: som la llavor de totes les victòries!»
Uns crits de ‘Llibertat! Llibertat’, i de ‘Independència!’ van precedir l’himne nacional cantat per una concurrència que va venir a escoltar un discurs molt intens per a ser llegit, però més dur d’escoltar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada