Eleccions 28-A
Jordi Serra: “El socialisme ha de tenir paper en una Catalunya independent”
Cèlia FormentFoto: Sergi Alcàzar
Barcelona. Diumenge, 21 d'abril de 2019
5 minuts
Jordi Serra i Villalbí (Sitges, 1944) és soci fundador del socialisme
català. Militant de Convergència Socialista des de l’inici de la dècada
dels setanta, va viure el naixement del PSC-Congrés primer i del PSC més tard. Serra va ser el primer alcalde de la democràcia de Sitges
del 1979 al 1983, i en dues legislatures més del 1987 fins al 1995.
Durant tots aquests anys, igual que molts altres companys dins al
partit, va abanderar la lluita pel dret a l'autodeterminació de
Catalunya.
Serra apareix en una de les fotografies històriques del PSC que han transcendit fins avui, que relaciona l'autodeterminació i el socalisme. Hi aguanta, amb la seva filla al costat, una pancarta a favor del dret a decidir, abans de les eleccions generals del 1977, les primeres després de la dictadura franquista. Desencantat amb la deriva del PSC a l’inici del procés independentista, va optar el 2010 per abandonar el partit i va fundar Moviment d’Esquerres (MES). Avui coordina l’Assemblea Nacional Catalana a la seva ciutat, i segueix convençut que el socialisme ha de tenir paper en la independència de Catalunya.
La fotografia va ser feta a la plaça Cap de la Vila, al centre neuràlgic de Sitges, l'11 setembre. Tot i que aleshores encara no era alcalde de la ciutat ja feia anys que militava en el socialisme, a Convergència Socialista primer i al PSC-Congrés després.
L’autodeterminació era un principi del programa electoral, aleshores?
Per això aguanto la pancarta. Que Catalunya tenia dret a l’autodeterminació ho pensàvem molts dels que vam fundar el PSC. Va ser, des del principi, un element clau en el nostre ideari polític. Vam votar a favor de la Constitució justament perquè se’ns deia que evolucionaria. Només això ja era un avenç considerable respecte el que teníem fins aleshores.
Deu seguir esperant aquesta evolució promesa.
Ara soc coordinador de l’ANC de Sitges. Crec que això ja és resposta suficient.
Va marxar del partit?
Durant molts anys vaig esperar canvis a la Constitució. Quan Pascual Maragall va posar en marxa la revisió de l’Estatut l’any 2006 va començar un període d’esperança. Es van obrir horitzons de col·laboració entre Catalunya i la resta de l’Estat molt ambiciosos i al mateix temps estimulants. Però amb les famoses retallades vaig començar a sentir-me incòmode.
La retallada del Constitucional el 2010 va ser determinant. En un Congrés del PSC al Palau de Congressos de Catalunya, després de la sentència, vaig exposar públicament el què pensava i vaig rebre molts atacs d’una secció del partit. Em deien que no tenia dret de dir el que deia. La meva resposta va ser que el que no era legítim era canviar la manera de pensar del PSC. Jo no havia canviat, em mantenia ferm als meus principis. Els que sí que ho havien fet eren els que deien el contrari del que vam acordar al fundar el partit. Llavors vaig sortir del PSC.
Sí, i vaig ser alcalde de Sitges en un total de tres legislatures, i una més com a regidor a l’oposició. Després, als noranta, vaig plegar, però vaig seguir militant al partit. El dret a l’autodeterminació seguia essent un punt vital en el socialisme per alguns, d’entre els quals em compto.
Va signar el Pacte d’Abril per concórrer conjuntament a les eleccions del 1977 amb Federació Socialista Catalana del PSOE?
Vaig fer-ho, sí, però amb una sensació de contradicció. Igual que una gran majoria de companys. Enteníem que el pacte posava en perill el que havíem estat treballant durant molts anys, però també que era un moment difícil i que la unitat dels socialistes catalans s’havia convertit en una necessitat. De no fer-ho, propugnaríem que hi hagués dos partits socialistes a Catalunya, un a favor de la independència i l’altra en contra. Tota la gent que havia emigrat de la resta de l’Estat els 60 i 70 haurien estat a favor d’aquest segon. Això no ens convenia.
Per què?
No érem majoria i això ens faria retrocedir en les nostres possibilitats. L’objectiu era avançar. Recordo una reunió convocada per Joan Reventós, fundador del PSC-Congrés, on ens va advertir dels perills que hi havia de no presentar-nos a les eleccions amb els catalans del PSOE. Fins a aquell moment, Catalunya no havia tingut un gran partit socialista amb vocació de govern i que representés amplis sectors de la societat. Reventós ens va acabar de convèncer. Nosaltres seriem el puntal incisiu dins el partit perquè el dret a l’autodeterminació es complís. Era una reivindicació ferma i constant.
Sí, per davant del PSUC i del Pacte Democràtic de Catalunya. Després es va integrar a la confluència el PSC-Reagrupament i vaig ser present al congrés que va aprovar-ho l’any 78 a Monjuïc. Tot i així, guanyar unes eleccions generals a Catalunya tenia una importància relativa. Sí que ens va obrir la convicció que a Catalunya les forces d’esquerra érem majoria, motiu pel qual es va apostar pel retorn del president Josep Tarradellas, una de les principals reivindicacions del PSC.
Molts vam participar de la creació d’aquest nou PSC sense sentir-nos plenament contents. Veiem que havíem d’avançar i que d’aquesta manera podíem fer-ho. El PSC es constituïa com a partit sobirà, autònom respecte del PSOE, però amb un protocol d'unitat que establia la seva participació en els òrgans federals: l'executiva, el comitè federal i el congrés. La convicció que estàvem fent el correcte no era ferma.
No hi havia confiança en els estatuts fundacionals?
Ens va costar molt. Tots coneixíem gent del PSOE que tenien una manera molt diferent de pensar de la que hi havia al PSC. Ens feia por. En les circumstàncies d’aquell moment, però, segurament tornaria a votar a favor tant dels estatuts del partit com de la constitució. No existia una alternativa aleshores.
Els seus principis en relació a l’autodeterminació segueixen ferms?
Sí, jo crec que Catalunya té dret a l’autodeterminació. He votat sempre tenint en compte el factor independència i ho faré sempre que es pugui. Si Catalunya aconsegueix algun dia la independència, el socialisme hi ha de tenir un paper. Per això gent que havíem militat al PSC (i altres) vam fundar un nou partit. Pensem que Moviment d’Esquerres (MES) pot ser-ne el germen, o en tot cas, participar del que voldríem que fos el partit progressista majoritari d'una Catalunya independent.
L’any 1978 Batet no hi era. O era molt jove i no se’n deu recordar. Aquesta afirmació és, o bé estratègia electoral, o bé ignorància perquè evidentment no diu la veritat.
Serra apareix en una de les fotografies històriques del PSC que han transcendit fins avui, que relaciona l'autodeterminació i el socalisme. Hi aguanta, amb la seva filla al costat, una pancarta a favor del dret a decidir, abans de les eleccions generals del 1977, les primeres després de la dictadura franquista. Desencantat amb la deriva del PSC a l’inici del procés independentista, va optar el 2010 per abandonar el partit i va fundar Moviment d’Esquerres (MES). Avui coordina l’Assemblea Nacional Catalana a la seva ciutat, i segueix convençut que el socialisme ha de tenir paper en la independència de Catalunya.
Foto: Sergi Alcàzar
On era l’any 1977?La fotografia va ser feta a la plaça Cap de la Vila, al centre neuràlgic de Sitges, l'11 setembre. Tot i que aleshores encara no era alcalde de la ciutat ja feia anys que militava en el socialisme, a Convergència Socialista primer i al PSC-Congrés després.
L’autodeterminació era un principi del programa electoral, aleshores?
Per això aguanto la pancarta. Que Catalunya tenia dret a l’autodeterminació ho pensàvem molts dels que vam fundar el PSC. Va ser, des del principi, un element clau en el nostre ideari polític. Vam votar a favor de la Constitució justament perquè se’ns deia que evolucionaria. Només això ja era un avenç considerable respecte el que teníem fins aleshores.
Deu seguir esperant aquesta evolució promesa.
Ara soc coordinador de l’ANC de Sitges. Crec que això ja és resposta suficient.
Va marxar del partit?
Durant molts anys vaig esperar canvis a la Constitució. Quan Pascual Maragall va posar en marxa la revisió de l’Estatut l’any 2006 va començar un període d’esperança. Es van obrir horitzons de col·laboració entre Catalunya i la resta de l’Estat molt ambiciosos i al mateix temps estimulants. Però amb les famoses retallades vaig començar a sentir-me incòmode.
Que Catalunya tenia dret a l’autodeterminació ho pensàvem molts dels que vam fundar el PSCFins a la sentència del Tribunal Constitucional el 2010.
La retallada del Constitucional el 2010 va ser determinant. En un Congrés del PSC al Palau de Congressos de Catalunya, després de la sentència, vaig exposar públicament el què pensava i vaig rebre molts atacs d’una secció del partit. Em deien que no tenia dret de dir el que deia. La meva resposta va ser que el que no era legítim era canviar la manera de pensar del PSC. Jo no havia canviat, em mantenia ferm als meus principis. Els que sí que ho havien fet eren els que deien el contrari del que vam acordar al fundar el partit. Llavors vaig sortir del PSC.
Foto: Sergi Alcàzar
Va militar gairebé trenta anys al PSC, sempre s’hi va sentir còmode?Sí, i vaig ser alcalde de Sitges en un total de tres legislatures, i una més com a regidor a l’oposició. Després, als noranta, vaig plegar, però vaig seguir militant al partit. El dret a l’autodeterminació seguia essent un punt vital en el socialisme per alguns, d’entre els quals em compto.
Va signar el Pacte d’Abril per concórrer conjuntament a les eleccions del 1977 amb Federació Socialista Catalana del PSOE?
Vaig fer-ho, sí, però amb una sensació de contradicció. Igual que una gran majoria de companys. Enteníem que el pacte posava en perill el que havíem estat treballant durant molts anys, però també que era un moment difícil i que la unitat dels socialistes catalans s’havia convertit en una necessitat. De no fer-ho, propugnaríem que hi hagués dos partits socialistes a Catalunya, un a favor de la independència i l’altra en contra. Tota la gent que havia emigrat de la resta de l’Estat els 60 i 70 haurien estat a favor d’aquest segon. Això no ens convenia.
Per què?
No érem majoria i això ens faria retrocedir en les nostres possibilitats. L’objectiu era avançar. Recordo una reunió convocada per Joan Reventós, fundador del PSC-Congrés, on ens va advertir dels perills que hi havia de no presentar-nos a les eleccions amb els catalans del PSOE. Fins a aquell moment, Catalunya no havia tingut un gran partit socialista amb vocació de govern i que representés amplis sectors de la societat. Reventós ens va acabar de convèncer. Nosaltres seriem el puntal incisiu dins el partit perquè el dret a l’autodeterminació es complís. Era una reivindicació ferma i constant.
Foto: Sergi Alcàzar
I vau guanyar les primeres eleccions generals després de la dictadura franquista a Catalunya.Sí, per davant del PSUC i del Pacte Democràtic de Catalunya. Després es va integrar a la confluència el PSC-Reagrupament i vaig ser present al congrés que va aprovar-ho l’any 78 a Monjuïc. Tot i així, guanyar unes eleccions generals a Catalunya tenia una importància relativa. Sí que ens va obrir la convicció que a Catalunya les forces d’esquerra érem majoria, motiu pel qual es va apostar pel retorn del president Josep Tarradellas, una de les principals reivindicacions del PSC.
El dret a l’autodeterminació era una reivindicació ferma i constant dins el PSCLa declaració de constitució del PSC, plasma els principis continguts al Pacte d'Abril, entre ells el dret a l’autodeterminació.
Molts vam participar de la creació d’aquest nou PSC sense sentir-nos plenament contents. Veiem que havíem d’avançar i que d’aquesta manera podíem fer-ho. El PSC es constituïa com a partit sobirà, autònom respecte del PSOE, però amb un protocol d'unitat que establia la seva participació en els òrgans federals: l'executiva, el comitè federal i el congrés. La convicció que estàvem fent el correcte no era ferma.
No hi havia confiança en els estatuts fundacionals?
Ens va costar molt. Tots coneixíem gent del PSOE que tenien una manera molt diferent de pensar de la que hi havia al PSC. Ens feia por. En les circumstàncies d’aquell moment, però, segurament tornaria a votar a favor tant dels estatuts del partit com de la constitució. No existia una alternativa aleshores.
Els seus principis en relació a l’autodeterminació segueixen ferms?
Sí, jo crec que Catalunya té dret a l’autodeterminació. He votat sempre tenint en compte el factor independència i ho faré sempre que es pugui. Si Catalunya aconsegueix algun dia la independència, el socialisme hi ha de tenir un paper. Per això gent que havíem militat al PSC (i altres) vam fundar un nou partit. Pensem que Moviment d’Esquerres (MES) pot ser-ne el germen, o en tot cas, participar del que voldríem que fos el partit progressista majoritari d'una Catalunya independent.
Tots coneixíem gent del PSOE que tenien una manera molt diferent de pensar de la que hi havia al PSCLa cap de llista per Barcelona al 28-A, Meritxell Batet, nega que el PSC s'hagi posicionat mai a favor del dret a l’autodeterminació.
L’any 1978 Batet no hi era. O era molt jove i no se’n deu recordar. Aquesta afirmació és, o bé estratègia electoral, o bé ignorància perquè evidentment no diu la veritat.
Foto: Sergi Alcàzar
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada