Fa dues setmanes, a l’article "Vuitanta mirades (1)", vaig encetar l’examen del compendi d’articles Catalanisme 80 mirades (i +), publicat per la fundació Portes Obertes, amb una anàlisi de dos dels problemes que el “terceraviisme” deixa sense resoldre: (1) la manca d’autocrítica sobre el paper, determinant, que va jugar i juga en la generació de la crisi política catalana actual; (2) i l’apropiació, incorrecta, que fa del concepte de catalanisme. Avui n’analitzo el tercer: la relació entre catalanisme contemporani i modernització d’Espanya.
És indubtable que el catalanisme (de dretes i d’esquerres, de la Lliga al PSUC) va fer seu l’objectiu de modernitzar l’estat i l’economia espanyols durant el segle vint. De fet, molt abans que la generació del 1901 articulés aquell moviment polític, els catalans del segle dinou ja havien alçat la mateixa bandera (amb totes les variacions que es podien imaginar personatges tan diversos com Balmes, Prim o Pi i Margall) en el combat polític peninsular. Tanmateix, insistir avui en dia (com fan diverses veus al volum Catalanisme 80 mirades) a entendre el catalanisme com a eina de modernització d’Espanya, només alimenta un diagnòstic equivocat que, en distorsionar la realitat econòmica i política de les últimes dècades, deixa sense brúixola el catalanisme que diuen voler revifar.
Com ja va explicar Alexander Gerschenkron, historiador econòmic a Harvard, en un conjunt d’assaigs recollits al volum Economic backwardness in historical perspective (1962), l’èxit de la revolució industrial anglesa va esperonar Alemanya, primer, i Rússia, després, a confegir una política financera i industrial per encalçar Anglaterra i neutralitzar la seva emergència com a poder imperial. Mancats, però, de la xarxa productiva que havia generat espontàniament la revolució industrial a la Gran Bretanya, aquells països (especialment Rússia) van haver de recolzar la seva política de modernització sobre l’acció explícita de l’estat com a agent actiu en el procés d’acumulació i inversió de capital ―mitjançant la formació d’un sector amb grans bancs i d’empreses nacionals amb capacitat per dinamitzar l’economia nacional i per incidir en els mercats internacionals―. De fet, com va indicar Gerschenkron, com menys desenvolupada l’economia, més pes va tenir l’estat (i les seves elits burocràtiques) a l’hora de generar i dirigir l’economia, el món financer i una indústria incipient.
El repte polític que va plantejar el catalanisme moderat i intervencionista va desfermar una crisi constitucional i de legitimitat que segueix oberta
En una escala menor, aquesta també va ser la història de l’economia espanyola del segle vint. Gaziel, aquest autor tan estimat entre els terceraviistes, va escriure a les seves memòries que el Madrid de l’any 1908, on hi va arribar per obtenir el seu títol de doctor, “era un poble gran” amb “un palau enorme i mig buit ... uns quants palaus de l’aristocràcia més rància ... un nombre excessiu de funcionaris públics ... i una gran massa de poble fi, calmós, pintoresc i pobre com una rata”. Quan aquella letargia econòmica i política va haver de confrontar-se al repte polític del catalanisme cambonià (que pretenia fer de Bismarck i de (petit) Bolívar alhora, intervenint al govern espanyol amb carteres ministerials i “autonomitzant” Catalunya), les elits estatals van decidir contraatacar per mantenir el control polític d’Espanya i reconstituir el que havia acabat convertint-se, per fer servir els termes orteguians d’aquell moment, en una realitat invertebrada. El contraatac va ser directament policial ―la repressió de Primo de Rivera― però també “econòmic”. Com a ministre d’Hisenda de Primo de Rivera, i malgrat la seva filiació política amb el conservadurisme maurista, Calvo Sotelo va trencar amb la política tradicionalment magra i abstencionista de la dreta espanyola en matèria econòmica: va nacionalitzar el sector de petrolis en l’empresa Campsa, va crear les bases d’un sistema de bancs públics, i va promoure un pla estatal d’inversions en infraestructures. Malgrat els titubeigs i timidesa inicials, l’esperit que animava aquella estratègia era evident (i paral·lela a les experiències d’altres estats de la perifèria europea): utilitzar l’estat per créixer i, alhora, per recuperar la iniciativa davant de l’amenaça que presentava un model econòmic i uns estaments socials molt més dinàmics.
La República, governada per tertulians de cafè decimonònic, i la Guerra Civil van congelar el projecte de Calvo Sotelo. El règim franquista, però, el va recuperar i expandir amb la creació de l’INI, el reforçament de la relació entre banca i elits estatals, i la intensificació dels plans d’infraestructures radials (i dels famosos “pantans” que havien de convertir Espanya en un immens verger). Tot i que la Itàlia de Mussolini va inspirar el calvosotelisme i el franquisme, l’estatisme no va ser privatiu dels règims feixistes. Després de la Segona Guerra Mundial, França va apostar per un sistema de planificació indicativa i una política industrial centralitzadora i de creació dels anomenats “campions nacionals” per tal de convergir econòmicament amb el seu enemic secular, Alemanya. Una política, per cert, que, com van demostrar Michael Piore i Charles Sabel, va acabar afeblint el teixit industrial, poc intensiu en capital pel gust dels enarques de París, de l’àrea de Lió.
La modernització va arribar a tot Espanya als anys seixanta, de la mà del Fons Monetari Internacional i el seu pla d’estabilització en conjunció amb el dinamisme (fins a aquell moment  força tocat per l’autarquia de la postguerra) de les velles regions industrials (Catalunya i Euskadi). Ara bé, a la mort de Franco, la geografia econòmica espanyola havia adquirit una estructura diferent de la de començament de segle, amb un Madrid capaç de competir per pes demogràfic i econòmic amb les “regions” del nord i del nord-est. Molt abans, l’any 1957, Gaziel ja havia albirat aquell canvi tot constatant que “de les capitals [del món] que jo conec una mica ―i he viscut o sojornat en algunes dotzenes― ... Madrid és, per mi, la que ha experimentat un canvi més radical en els darrers cinquanta anys”.
Parlar de “modernització” peninsular no té cap fonament; és una apel·lació buida a unes glòries que, fet i fet, no van existir mai
Amb aquella transformació, el somni històric de Catalunya com a agent modernitzador es va quedar en això: en un somni que havia d’acabar emboirant els càlculs estratègics del catalanisme (a partir dels anys setanta dominat, intel·lectualment i políticament, pel socialisme català). L’apel·lació a la idea del catalanisme modernitzador d’Espanya va servir per moderar els impulsos rupturistes de la perifèria durant la transició democràtica i per legitimar el pacte constitucional. Aquella idea, però, només era un mite, la closca morta d’una estratègia política que no s’havia posat al dia davant dels canvis peninsulars de les darreres dècades. Espanya ja era moderna ―tot i que instal·lada en una modernitat que el vell catalanisme, ben cregut que la industrialització i el desenvolupament sempre venen de baix (dels artesans i enginyers convertits en autònoms i empresaris), no s’havia pogut ni imaginar―.
Al tombant del segle vint-i-u, quan els defensors directes del catalanisme intervencionista van adonar-se que el programa modernitzador no duia enlloc, la resposta (de la mà de Pasqual Maragall) va ser proposar un pacte federal (o, més aviat, un pacte de bicapitalitat) per mirar de domesticar la potència política i econòmica d’un Madrid que es negava a compartir poder real. Naturalment, la proposta (gairebé unilateral i amb el suport feble d’un president socialista arribat a la Moncloa per l’onada de l’11-M) va fracassar: si la metròpolis havia sorgit com a resposta a un repte perifèric secular, res podia fer pensar que l’aparell de l’estat central s’avindria fàcilment a pactar una nova estructura política més equilibrada.
El repte polític que va plantejar el catalanisme moderat i intervencionista va desfermar una crisi constitucional i de legitimitat que segueix oberta. En qualsevol cas, parlar de “modernització” peninsular no té cap fonament. És una apel·lació buida a unes glòries que, fet i fet, no van existir mai. De la mateixa manera, proposar un suposat esquema federal tampoc sembla tenir gaire viabilitat: la sentència del 2010 va deixar aquest cartutx completament inservible. Per això, el terceraviisme em continua semblant, tot plegat, una realitat inexistent que l’únic que aconsegueix és fer perdre força i temps al catalanisme contemporani.
Carles Boix
Opinió Vuitanta mirades (1) Carles Boix
Carles Boix
opinió Democràcia contra Constitució Carles Boix