23.04.2019 21:50
Tatxo Benet i Ferran
(1957) és soci de Mediapro i mecenes cultural. Tot i ser un dels
empresaris més potents de Catalunya, Tatxo Benet és un gran desconegut.
Per no tenir, no té ni entrada a la Viquipèdia, tot i ser fundador d’una
de les poquíssimes multinacionals catalanes, amb presència a mig món.
Ja sia per caràcter, ja sia perquè el seu soci i amic Jaume Roures
s’emporta tota l’atenció mediàtica, la veritat és que de Benet en sabem
ben poca cosa. Com a molt, que va treballar a TV3. I aquí ens quedem.
Aquesta entrevista intenta, doncs, omplir un buit informatiu i saber una
mica més sobre la biografia i punts de vista d’un gran desconegut.
Tatxo Benet va rebre VilaWeb fa uns dies al seu despatx de Mediapro, a
Barcelona. A la façana de l’edifici, una immensa quadribarrada. A la
finestra del despatx, vistes panoràmiques de la ciutat.
—Tatxo Benet i Ferran (1957). Qui era la senyora Ferran?
—Hòstia… [S’aixeca, va a la taula i n’agafava una fotografia carnet de la seva mare, que té sempre a la vista]. Aquesta és la senyora Ferran: la persona que m’ha influït més a la meva vida. Molt del caràcter que tinc està influenciat per ella. La meva mare va ser molt, molt, molt especial. Era una gran senyora, i molt avançada al seu temps. Malgrat que tenia cinc fills, no va deixar mai de treballar. I això a Lleida als anys seixanta no era una cosa habitual. Tenia diversos negocis. Un institut de bellesa. I va muntar altres botigues d’altres rams. Es donava molt als altres, va ser molt moderna i no va tenir por de què poguessin pensar els altres d’ella. Un saber estar. Una elegància.
—Tatxo Benet i Ferran (1957). Qui era la senyora Ferran?
—Hòstia… [S’aixeca, va a la taula i n’agafava una fotografia carnet de la seva mare, que té sempre a la vista]. Aquesta és la senyora Ferran: la persona que m’ha influït més a la meva vida. Molt del caràcter que tinc està influenciat per ella. La meva mare va ser molt, molt, molt especial. Era una gran senyora, i molt avançada al seu temps. Malgrat que tenia cinc fills, no va deixar mai de treballar. I això a Lleida als anys seixanta no era una cosa habitual. Tenia diversos negocis. Un institut de bellesa. I va muntar altres botigues d’altres rams. Es donava molt als altres, va ser molt moderna i no va tenir por de què poguessin pensar els altres d’ella. Un saber estar. Una elegància.
—I el senyor Benet, qui era?
—La persona que he vist que ha estat més treballadora. Ningú com ell. Tenia una gestoria a Lleida, heretada de l’avi, on es guanyava la vida. I, a la vegada, era periodista. Durant 25 anys va ser el delegat d’El Correo Catalán a Lleida. Abans havia treballat a La Mañana. Treballava set dies a la setmana. Tot l’estiu. Mai vacances. Com a molt, alguns dies per Setmana Santa. El deliri de la feina l’he agafat d’ell.
—Vau anar a un col·legi de l’Opus. Us hi van enviar per creients?
—No eren especialment religiosos. Però és el que hi havia. I a l’ambient dels meus pares ningú es plantejava portar els nens a un col·legi nacional. Era mal vist. Per mal ensenyament.
—Heu quedat marcat pel col·legi de l’Opus?
—Tothom, Opus o no, està marcat pel col·legi. Hi ha gent que ha quedat molt pitjor. Marcada, fins i tot, físicament. La fama de determinats Maristes, a Lleida, per exemple… Nosaltres no teníem capellans. Només el director espiritual. Ara, jo he sortit tot el contrari. No crec en Déu. I només crec en la ciència. Coses bones? Encara ara tenim un xat amb tots els quaranta alumnes que anàvem a classe. Érem la primera promoció. Els Terra Ferms, perquè el col·legi era Terra Ferma. I fa dos anys, que els vaig convocar jo, vam trobar-nos a Lleida.
—Sou cinc germans. Bon rotllo, amb els germans?
—No és que tingui bon rotllo. Estem molt units. El germà gran, molt intel·ligent, ha fet psicologia, antropologia i alguns altres estudis. No ha deixat d’estudiar. I ara es dedica a un negoci d’electricitat. Jo sóc el segon. El tercer va anar a viure als Estats Units fa 33 anys o 34. I encara hi és. Conseller delegat d’una multinacional. Productes de laboratori. El quart, arquitecte. Viu a Lleida. I el petit, el Jordi, drogoaddicte, es va morir de sida el 1992. Quan el germà ve dels Estats Units fem colònies, així en diem. Ens n’anem a un lloc de Catalunya, el congost de Mont-rebei o el càmping d’Àger, i els quatre ens estem allà. I fem excursions. Fem molta pinya.
—Fills?
—Dues filles i dos fills. I la meva actual dona té dues filles per la seva banda. La gran fa coreografia, i ara estudia a Los Angeles direcció de cinema. La segona estudia enginyeria informàtica. El tercer ha estudiat educació social i treballa d’integrador. I el petit estudia màrqueting.
—A casa vostra, de quin bàndol eren?
—A casa meva, la família del pare eren carlins. Mon pare va arribar a ser regidor, paer, de l’Ajuntament de Lleida als anys cinquanta i seixanta. Gent tradicional, conservadora, que havien donat suport a Franco, però que no n’eren adoradors. Ja els estava bé el règim, tot i que alguns d’ells, com el meu avi, carlí, no li semblava gaire bé que mon pare fos paer, entre altres coses pel tema de la llengua catalana. La mare, en canvi, era filla d’un taxista. El taxi número 1 de Lleida. N’estàvem molt orgullosos, que fos el número 1. L’home era d’Esquerra Republicana. I ma mare era molt avançada políticament. Jo a casa vaig tenir aquesta doble visió.
—Per què feu periodisme? Pel pare?
—Segurament. Jo l’acompanyava de petit. De sempre vaig dir que volia ser periodista. Cap dels meus germans ho deia. Jo no he estudiat gaire periodisme. Aquesta és la veritat. Treballar, sí. Des dels 16 anys treballava de periodista al Correo Catalán i al Barcelona Deportiva. I l’any 1975, que n’acabava de fer divuit, vaig anar al Diari de Lleida.
—No teniu carrera?
—No. No he acabat cap de les dues carreres que vaig començar. Vaig començar dret a Lleida perquè ma mare em deia: això de periodisme no et servirà de res, estudia dret per agafar cultura d’alguna cosa. Primer em va agradar molt. Era molt agraït. Perquè els professors represaliats de Barcelona els enviaven a Lleida. Teníem Jordi Solé Tura, Pedro Jover. Eliseo Aja. I fèiem dret romà, que és molt divertit. Dret polític, on vaig acabar fent un treball sobre el Maig de 1968. Però dret, a segon, la cosa és codi civil. Codi penal. ‘Artículo 545 que va en remisión con el 548’. Ui, vaig dir, això no m’agrada. Vaig deixar dret. I estudiava periodisme a Barcelona, que no vaig acabar, i treballava al diari a Lleida. El primer dia que vaig anar a classe de periodisme era el 20 de novembre de 1975.
—Ha!
—Mon germà gran tenia un pis, i ens vam passar la nit rebentant Barcelona amb un que era poeta. I a les sis del matí, havíem d’anar a l’Autònoma. Era a la cuina, i vaig sentir-ho a la ràdio del veí. Hòstia, s’ha mort Franco. I a la UAB hi havia una festa brutal. Ho vaig trobar sensacional. Però jo havia de tornar al diari a Lleida. Hi havia notícia. Aquest va ser el meu primer dia de classe.
—Treballeu de periodista de seguida.
—A Barcelona vaig col·laborar amb un diari que es deia Catalunya Express. Només col·laboracions en temes d’esport. No em donava gaire. I jo no volia demanar res a casa. Era caparrut. Me’n vaig atipar i vaig anar a Pamplona amb una xicota. Uns mesos. I vaig tornar a Lleida. I em vaig oferir a treballar pel diari El País. Hi havia Enric Canals i Alfons Quintà. Un dia era a casa i, per televisió, vaig veure detinguts per l’atemptat del Papus. I eren tots gent de Lleida que jo coneixia. Eren de la guàrdia de Franco. Gómez Benet, Bosch. Extrema dreta de Lleida. Jo sabia que tots eren de la guàrdia de Franco. I ningú ho deia. Aquesta és la meva, vaig dir. Vaig trucar a El País. ‘Hola, us volia oferir una informació: aquesta gent són de la guàrdia de Franco.’ El País va ser el primer que va dir que els assassins eren de la guàrdia de Franco. I arran d’això, vaig passar a ser corresponsal d’El País a Lleida.
—Militàveu en algun partit?
—No. Però estava polititzat. Jo en aquella època estava fascinat per Herbert Marcuse, Erich Fromm. Em va fascinar molt el Maig del 68. I vaig veure que els comunistes s’hi posicionaven en contra. I adonar-me d’això, a 17 anys, va ser veure que d’autoritarismes n’hi ha de moltes menes.
—I d’independentista, quan us en feu?
—Jo crec que sempre ho he estat. Però no és tant de ser independentista de tota la vida. Si vols l’autogovern, en quin moment poses el límit? Per què decideixes que els catalans són bons fent sanitat, però dolents amb afers exteriors? Per què? Només té una raó de ser, i és que creguis que hi ha d’haver un marc que és Espanya. I, per tant, podem donar coses a Catalunya, però mai trencar aquest marc. Però això és una cosa sentimental. Si som capaços d’autogovernar-nos, ho som per a tot. En vols dir independència? Doncs digues-ne independència. Catalunya és sobirana, però no es pot independitzar? Aleshores no és sobirana. No té cap mena de sentit.
—El judici als presos, el seguiu?
—L’he arribat a escoltar amb la wifi d’un avió. Tot el viatge. Les sis hores o set. Crec que amb el judici s’intenta acabar de construir el relat fals que s’ha fet sobre què va passar aquí a Catalunya. Ho veiem amb els guàrdies civils que van sortint. I suposo que el fiscal pretén demostrar un clima de violència. Al final aconsegueixen allò que buscaven: que els mitjans de Madrid creïn un cultiu, i que expliquin que això era molt violent, per justificar una sentència que ja tenen feta.
—Quin és l’eslògan de Tatxo Benet?
—En tinc dos, que em vénen de la meva època de minyó escolta: Tant com puc. I sempre endavant.
—Poses ‘Tatxo Benet’ a Google i la primera cosa que surt és un article a El Mundo. Us situen al lloc 182 dels més rics d’Espanya. 260 milions. Xifres certes?
—No. La xifra certa és que jo tinc el 12% d’aquesta companyia. Això és cert. Però ells consideren el que val Mediapro, i calculen que val 2.000 milions. I el 12% són 240. Però per tenir-los, primer, jo m’ho hauria de vendre i, segon, que m’ho paguessin al preu que diuen ells. En fi.
—David Graeber, antropòleg. Autor de ‘The debt’. Tesi: qualsevol multinacional s’ha aixecat fent trampa. Sense complir les lleis. Trencant-les. Impossible fer-se ric, si no.
—No. Jo no conec les altres multinacionals. Però si ens referim a nosaltres, no. En absolut. Es pot crear un gran grup sense que calgui atropellar ningú. Sense que calgui que la gent que hi treballa se senti cohibida.
—Com passeu d’escriure articles a fer negocis?
—Jo era un periodista que m’entusiasmava la meva feina. Súper apassionat. Jo era dels qui treballava a El Periódico de Catalunya i, si sentia unes ambulàncies a les dues de la matinada, trucava de seguida, agafava el cotxe i me n’anava a veure-ho. Era el que m’agradava. I quan entro a TV3, em diuen que si vull fer de cap d’esports. I allà, en Jaume Roures fa de cap de producció. Has de comprar drets, perquè si no, no tindràs material per a emetre. Tens producció, realització. I començo a veure que s’han de comprar coses. Vendre coses. Gestionar equips. I sense haver acabat la carrera de periodisme, que vaig fer tres anys, ni la de dret, un any, vaig haver d’aprendre i entendre un negoci. El negoci de la televisió. Quan es va acabar això de TV3, vaig anar a Madrid, a ser director general d’una companyia. Audiovisual Sports. La que tenia els drets del futbol. 40% Asensio. 40% Sogecable. I 20% TV3. TV3 una mica arbitrava, i vaig anar-hi de director general. Vaig estar-hi sis mesos, un any. Molt poc. Perquè Telefònica va comprar la part d’Asensio, per enfrontar-se amb Sogecable. I entre els dos era impossible de gestionar. I me’n vaig anar. I quan vaig marxar, vaig pensar que la cosa normal era dedicar-me a fer allò que sabia fer: comprar i vendre drets, programes. I d’aquí ve.
—Com és el vostre dia a dia? Per exemple, el darrer mes.
—Del darrer mes, quinze nits fora. Som en un moment d’expansió internacional. L’últim mes he estat a Los Angeles, Nova York, Londres, Xangai, Buenos Aires. A Los Angeles i Nova York, presentant Mediapro Studio, la nostra divisió de continguts, on els tenim tots empaquetats. A Londres, reunions amb bancs i financers. A Xangai, hi tenim el consell. Un de cada tres es fa allà. I dos de cada tres a Barcelona. I a Buenos Aires hi tenim un hub de negocis força importants. I tenim força operacions.
—Els homes de negocis us mateu entre vosaltres. Des de fora, ho sembla.
—No. No tinc aquesta sensació que sigui una cosa gaire agressiva. Nosaltres fem la nostra feina. Sí que a vegades molta gent s’ho pren així. Aquí a Espanya som en el punt de mira molt sovint. Però nosaltres no tenim una actitud agressiva amb la competència.
—Teniu un vessant de mecenes cultural. Per exemple, per què voleu fer mil metres quadrats de llibreria Ona, a Barcelona?
—Perquè sóc molt fan dels llibres. Molt. Quan vaig venir a Barcelona vaig començar a comprar els llibres a la llibreria Ona. I des de llavors, sempre. M’ha agradat el seu posicionament sobre la cultura. Un dia vaig parlar amb la Montse: m’agradaria quedar-me la llibreria, i que tu continuessis portant-la. I vinga, endavant. I la meva dona, notària, i de León, em va dir: per què no ho fas ben fet? I vam buscar un local. Si em pregunteu quina estratègia hi ha darrere, jo crec que les cultures només viuen si hi ha escriptors que escriguin en aquesta cultura. Si escriuen en la llengua. Els intel·lectuals, els escriptors, són el gran tresor. Són els qui fan que s’aguanti aquesta cultura, llengua i país. És així. I hi ha un moment a la vida, que aquí tots ells han de decidir: ho faig en català o en castellà? No se n’adonen. Però els passa. Doncs els qui volem col·laborar, podem posar-los-ho fàcil perquè en el moment que hagin de prendre la decisió, triïn el català. La llibreria és una manera d’ajudar en aquesta direcció. La meva manera d’ajudar és fer una llibreria només en català, gran i amb ambició. La intenció és guanyar diners. I espero poder obrir el Sant Jordi vinent.
—Com combatreu Amazon?
—Tindrem un catàleg de llibres en català que ells no tindran mai.
—No es podran comprar per Amazon?
—Si els venc jo, ja em va bé. Però el catàleg el tindrem nosaltres. I segon, donant servei a la llibreria que no tenen.
—Autors que us agradi llegir?
—De Catalunya, m’agrada molt tota la poesia catalana. Papasseit. Carles Riba. Maria-Mercè Marçal. I Mercè Rodoreda i Joan Sales. Crec que Catalunya ha tingut grans poetes, i molt mala sort: molts han mort joves. Sempre he estat, ja de jove, fanàtic de Graham Green. I de Julio Cortázar.
—Comprareu més obres d’art censurades, com vau fer amb la peça ‘Presos polítics’?
—He fet una col·lecció d’obres censurades. En tinc unes quaranta o cinquanta. Mireu, m’acaben de portar el catàleg. No és definitiu. Tot això d’aquí són obres que han estat censurades en algun moment. De tot el món. M’agradaria exposar-les a Barcelona. Això forma part de la meva ideologia liberal que us deia. Ningú pot coartar la llibertat d’expressió. Hi ha obres de molta qualitat.
—Per exemple?
—Robert Mapplethorpe. Fotògraf dels EUA. Marta Minujin. Artista argentina. David Cherney. Artista txec, que va fer una mena de tauró d’Hirst, però a partir de la figura de Sadam Hussein. Tinc coses prohibides per l’Ajuntament de Barcelona. Aquest torero, per exemple, prohibit per Xavier Trias. I aquest altre torero, prohibit per Ada Colau. És Morante de la Puebla, que va fer un pòster per a anunciar la corrida que feia a Saragossa. I l’ajuntament no li va deixar posar aquest cartell a Barcelona. Aquest altre és de Figueres. 2010. Una exposició sobre el franquisme de Núria Güell i Levi Orta, que van fer una acció: un cotxe pintat de simbologia franquista. I s’havia de passejar per Figueres. L’alcalde ho va prohibir.
—L’alcalde Santi Vila?
—No ho sé. Jo ara tinc el cotxe. I mireu aquesta altra, és meravellosa. Zoulikha Bouabdellah. Són catifes d’oració, els ha fet un foradet al mig i hi col·loca sabates de dona occidental. Amb taló. Sensacional. Prohibit a França, durant l’època dels atemptats gihadistes. Hi ha obres de tota mena. Mireu aquesta. Eléaza. Pintor que viu aquí a Catalunya. Hi diu: ‘Polític a l’atur busca cantonada segura i confortable’. Ja veieu quina ximpleria. Doncs li van fer treure, la Diputació de Màlaga. ‘Per atemptar contra la dignitat dels polítics i de la dona.’
—Res a afegir?
—Abans m’heu demanat qui m’influïa. I sabeu qui m’influeix molt, ara? Els meus fills. Sembla una bestiesa. Doncs moltes vegades em fan de consciència. Moltes.
—La persona que he vist que ha estat més treballadora. Ningú com ell. Tenia una gestoria a Lleida, heretada de l’avi, on es guanyava la vida. I, a la vegada, era periodista. Durant 25 anys va ser el delegat d’El Correo Catalán a Lleida. Abans havia treballat a La Mañana. Treballava set dies a la setmana. Tot l’estiu. Mai vacances. Com a molt, alguns dies per Setmana Santa. El deliri de la feina l’he agafat d’ell.
—Vau anar a un col·legi de l’Opus. Us hi van enviar per creients?
—No eren especialment religiosos. Però és el que hi havia. I a l’ambient dels meus pares ningú es plantejava portar els nens a un col·legi nacional. Era mal vist. Per mal ensenyament.
—Heu quedat marcat pel col·legi de l’Opus?
—Tothom, Opus o no, està marcat pel col·legi. Hi ha gent que ha quedat molt pitjor. Marcada, fins i tot, físicament. La fama de determinats Maristes, a Lleida, per exemple… Nosaltres no teníem capellans. Només el director espiritual. Ara, jo he sortit tot el contrari. No crec en Déu. I només crec en la ciència. Coses bones? Encara ara tenim un xat amb tots els quaranta alumnes que anàvem a classe. Érem la primera promoció. Els Terra Ferms, perquè el col·legi era Terra Ferma. I fa dos anys, que els vaig convocar jo, vam trobar-nos a Lleida.
—Sou cinc germans. Bon rotllo, amb els germans?
—No és que tingui bon rotllo. Estem molt units. El germà gran, molt intel·ligent, ha fet psicologia, antropologia i alguns altres estudis. No ha deixat d’estudiar. I ara es dedica a un negoci d’electricitat. Jo sóc el segon. El tercer va anar a viure als Estats Units fa 33 anys o 34. I encara hi és. Conseller delegat d’una multinacional. Productes de laboratori. El quart, arquitecte. Viu a Lleida. I el petit, el Jordi, drogoaddicte, es va morir de sida el 1992. Quan el germà ve dels Estats Units fem colònies, així en diem. Ens n’anem a un lloc de Catalunya, el congost de Mont-rebei o el càmping d’Àger, i els quatre ens estem allà. I fem excursions. Fem molta pinya.
—Fills?
—Dues filles i dos fills. I la meva actual dona té dues filles per la seva banda. La gran fa coreografia, i ara estudia a Los Angeles direcció de cinema. La segona estudia enginyeria informàtica. El tercer ha estudiat educació social i treballa d’integrador. I el petit estudia màrqueting.
—A casa vostra, de quin bàndol eren?
—A casa meva, la família del pare eren carlins. Mon pare va arribar a ser regidor, paer, de l’Ajuntament de Lleida als anys cinquanta i seixanta. Gent tradicional, conservadora, que havien donat suport a Franco, però que no n’eren adoradors. Ja els estava bé el règim, tot i que alguns d’ells, com el meu avi, carlí, no li semblava gaire bé que mon pare fos paer, entre altres coses pel tema de la llengua catalana. La mare, en canvi, era filla d’un taxista. El taxi número 1 de Lleida. N’estàvem molt orgullosos, que fos el número 1. L’home era d’Esquerra Republicana. I ma mare era molt avançada políticament. Jo a casa vaig tenir aquesta doble visió.
—Per què feu periodisme? Pel pare?
—Segurament. Jo l’acompanyava de petit. De sempre vaig dir que volia ser periodista. Cap dels meus germans ho deia. Jo no he estudiat gaire periodisme. Aquesta és la veritat. Treballar, sí. Des dels 16 anys treballava de periodista al Correo Catalán i al Barcelona Deportiva. I l’any 1975, que n’acabava de fer divuit, vaig anar al Diari de Lleida.
—No teniu carrera?
—No. No he acabat cap de les dues carreres que vaig començar. Vaig començar dret a Lleida perquè ma mare em deia: això de periodisme no et servirà de res, estudia dret per agafar cultura d’alguna cosa. Primer em va agradar molt. Era molt agraït. Perquè els professors represaliats de Barcelona els enviaven a Lleida. Teníem Jordi Solé Tura, Pedro Jover. Eliseo Aja. I fèiem dret romà, que és molt divertit. Dret polític, on vaig acabar fent un treball sobre el Maig de 1968. Però dret, a segon, la cosa és codi civil. Codi penal. ‘Artículo 545 que va en remisión con el 548’. Ui, vaig dir, això no m’agrada. Vaig deixar dret. I estudiava periodisme a Barcelona, que no vaig acabar, i treballava al diari a Lleida. El primer dia que vaig anar a classe de periodisme era el 20 de novembre de 1975.
—Ha!
—Mon germà gran tenia un pis, i ens vam passar la nit rebentant Barcelona amb un que era poeta. I a les sis del matí, havíem d’anar a l’Autònoma. Era a la cuina, i vaig sentir-ho a la ràdio del veí. Hòstia, s’ha mort Franco. I a la UAB hi havia una festa brutal. Ho vaig trobar sensacional. Però jo havia de tornar al diari a Lleida. Hi havia notícia. Aquest va ser el meu primer dia de classe.
—Treballeu de periodista de seguida.
—A Barcelona vaig col·laborar amb un diari que es deia Catalunya Express. Només col·laboracions en temes d’esport. No em donava gaire. I jo no volia demanar res a casa. Era caparrut. Me’n vaig atipar i vaig anar a Pamplona amb una xicota. Uns mesos. I vaig tornar a Lleida. I em vaig oferir a treballar pel diari El País. Hi havia Enric Canals i Alfons Quintà. Un dia era a casa i, per televisió, vaig veure detinguts per l’atemptat del Papus. I eren tots gent de Lleida que jo coneixia. Eren de la guàrdia de Franco. Gómez Benet, Bosch. Extrema dreta de Lleida. Jo sabia que tots eren de la guàrdia de Franco. I ningú ho deia. Aquesta és la meva, vaig dir. Vaig trucar a El País. ‘Hola, us volia oferir una informació: aquesta gent són de la guàrdia de Franco.’ El País va ser el primer que va dir que els assassins eren de la guàrdia de Franco. I arran d’això, vaig passar a ser corresponsal d’El País a Lleida.
—Militàveu en algun partit?
—No. Però estava polititzat. Jo en aquella època estava fascinat per Herbert Marcuse, Erich Fromm. Em va fascinar molt el Maig del 68. I vaig veure que els comunistes s’hi posicionaven en contra. I adonar-me d’això, a 17 anys, va ser veure que d’autoritarismes n’hi ha de moltes menes.
—I d’independentista, quan us en feu?
—Jo crec que sempre ho he estat. Però no és tant de ser independentista de tota la vida. Si vols l’autogovern, en quin moment poses el límit? Per què decideixes que els catalans són bons fent sanitat, però dolents amb afers exteriors? Per què? Només té una raó de ser, i és que creguis que hi ha d’haver un marc que és Espanya. I, per tant, podem donar coses a Catalunya, però mai trencar aquest marc. Però això és una cosa sentimental. Si som capaços d’autogovernar-nos, ho som per a tot. En vols dir independència? Doncs digues-ne independència. Catalunya és sobirana, però no es pot independitzar? Aleshores no és sobirana. No té cap mena de sentit.
—El judici als presos, el seguiu?
—L’he arribat a escoltar amb la wifi d’un avió. Tot el viatge. Les sis hores o set. Crec que amb el judici s’intenta acabar de construir el relat fals que s’ha fet sobre què va passar aquí a Catalunya. Ho veiem amb els guàrdies civils que van sortint. I suposo que el fiscal pretén demostrar un clima de violència. Al final aconsegueixen allò que buscaven: que els mitjans de Madrid creïn un cultiu, i que expliquin que això era molt violent, per justificar una sentència que ja tenen feta.
—Quin és l’eslògan de Tatxo Benet?
—En tinc dos, que em vénen de la meva època de minyó escolta: Tant com puc. I sempre endavant.
—Poses ‘Tatxo Benet’ a Google i la primera cosa que surt és un article a El Mundo. Us situen al lloc 182 dels més rics d’Espanya. 260 milions. Xifres certes?
—No. La xifra certa és que jo tinc el 12% d’aquesta companyia. Això és cert. Però ells consideren el que val Mediapro, i calculen que val 2.000 milions. I el 12% són 240. Però per tenir-los, primer, jo m’ho hauria de vendre i, segon, que m’ho paguessin al preu que diuen ells. En fi.
—David Graeber, antropòleg. Autor de ‘The debt’. Tesi: qualsevol multinacional s’ha aixecat fent trampa. Sense complir les lleis. Trencant-les. Impossible fer-se ric, si no.
—No. Jo no conec les altres multinacionals. Però si ens referim a nosaltres, no. En absolut. Es pot crear un gran grup sense que calgui atropellar ningú. Sense que calgui que la gent que hi treballa se senti cohibida.
—Com passeu d’escriure articles a fer negocis?
—Jo era un periodista que m’entusiasmava la meva feina. Súper apassionat. Jo era dels qui treballava a El Periódico de Catalunya i, si sentia unes ambulàncies a les dues de la matinada, trucava de seguida, agafava el cotxe i me n’anava a veure-ho. Era el que m’agradava. I quan entro a TV3, em diuen que si vull fer de cap d’esports. I allà, en Jaume Roures fa de cap de producció. Has de comprar drets, perquè si no, no tindràs material per a emetre. Tens producció, realització. I començo a veure que s’han de comprar coses. Vendre coses. Gestionar equips. I sense haver acabat la carrera de periodisme, que vaig fer tres anys, ni la de dret, un any, vaig haver d’aprendre i entendre un negoci. El negoci de la televisió. Quan es va acabar això de TV3, vaig anar a Madrid, a ser director general d’una companyia. Audiovisual Sports. La que tenia els drets del futbol. 40% Asensio. 40% Sogecable. I 20% TV3. TV3 una mica arbitrava, i vaig anar-hi de director general. Vaig estar-hi sis mesos, un any. Molt poc. Perquè Telefònica va comprar la part d’Asensio, per enfrontar-se amb Sogecable. I entre els dos era impossible de gestionar. I me’n vaig anar. I quan vaig marxar, vaig pensar que la cosa normal era dedicar-me a fer allò que sabia fer: comprar i vendre drets, programes. I d’aquí ve.
—Com és el vostre dia a dia? Per exemple, el darrer mes.
—Del darrer mes, quinze nits fora. Som en un moment d’expansió internacional. L’últim mes he estat a Los Angeles, Nova York, Londres, Xangai, Buenos Aires. A Los Angeles i Nova York, presentant Mediapro Studio, la nostra divisió de continguts, on els tenim tots empaquetats. A Londres, reunions amb bancs i financers. A Xangai, hi tenim el consell. Un de cada tres es fa allà. I dos de cada tres a Barcelona. I a Buenos Aires hi tenim un hub de negocis força importants. I tenim força operacions.
—Els homes de negocis us mateu entre vosaltres. Des de fora, ho sembla.
—No. No tinc aquesta sensació que sigui una cosa gaire agressiva. Nosaltres fem la nostra feina. Sí que a vegades molta gent s’ho pren així. Aquí a Espanya som en el punt de mira molt sovint. Però nosaltres no tenim una actitud agressiva amb la competència.
—Teniu un vessant de mecenes cultural. Per exemple, per què voleu fer mil metres quadrats de llibreria Ona, a Barcelona?
—Perquè sóc molt fan dels llibres. Molt. Quan vaig venir a Barcelona vaig començar a comprar els llibres a la llibreria Ona. I des de llavors, sempre. M’ha agradat el seu posicionament sobre la cultura. Un dia vaig parlar amb la Montse: m’agradaria quedar-me la llibreria, i que tu continuessis portant-la. I vinga, endavant. I la meva dona, notària, i de León, em va dir: per què no ho fas ben fet? I vam buscar un local. Si em pregunteu quina estratègia hi ha darrere, jo crec que les cultures només viuen si hi ha escriptors que escriguin en aquesta cultura. Si escriuen en la llengua. Els intel·lectuals, els escriptors, són el gran tresor. Són els qui fan que s’aguanti aquesta cultura, llengua i país. És així. I hi ha un moment a la vida, que aquí tots ells han de decidir: ho faig en català o en castellà? No se n’adonen. Però els passa. Doncs els qui volem col·laborar, podem posar-los-ho fàcil perquè en el moment que hagin de prendre la decisió, triïn el català. La llibreria és una manera d’ajudar en aquesta direcció. La meva manera d’ajudar és fer una llibreria només en català, gran i amb ambició. La intenció és guanyar diners. I espero poder obrir el Sant Jordi vinent.
—Com combatreu Amazon?
—Tindrem un catàleg de llibres en català que ells no tindran mai.
—No es podran comprar per Amazon?
—Si els venc jo, ja em va bé. Però el catàleg el tindrem nosaltres. I segon, donant servei a la llibreria que no tenen.
—Autors que us agradi llegir?
—De Catalunya, m’agrada molt tota la poesia catalana. Papasseit. Carles Riba. Maria-Mercè Marçal. I Mercè Rodoreda i Joan Sales. Crec que Catalunya ha tingut grans poetes, i molt mala sort: molts han mort joves. Sempre he estat, ja de jove, fanàtic de Graham Green. I de Julio Cortázar.
—Comprareu més obres d’art censurades, com vau fer amb la peça ‘Presos polítics’?
—He fet una col·lecció d’obres censurades. En tinc unes quaranta o cinquanta. Mireu, m’acaben de portar el catàleg. No és definitiu. Tot això d’aquí són obres que han estat censurades en algun moment. De tot el món. M’agradaria exposar-les a Barcelona. Això forma part de la meva ideologia liberal que us deia. Ningú pot coartar la llibertat d’expressió. Hi ha obres de molta qualitat.
—Per exemple?
—Robert Mapplethorpe. Fotògraf dels EUA. Marta Minujin. Artista argentina. David Cherney. Artista txec, que va fer una mena de tauró d’Hirst, però a partir de la figura de Sadam Hussein. Tinc coses prohibides per l’Ajuntament de Barcelona. Aquest torero, per exemple, prohibit per Xavier Trias. I aquest altre torero, prohibit per Ada Colau. És Morante de la Puebla, que va fer un pòster per a anunciar la corrida que feia a Saragossa. I l’ajuntament no li va deixar posar aquest cartell a Barcelona. Aquest altre és de Figueres. 2010. Una exposició sobre el franquisme de Núria Güell i Levi Orta, que van fer una acció: un cotxe pintat de simbologia franquista. I s’havia de passejar per Figueres. L’alcalde ho va prohibir.
—L’alcalde Santi Vila?
—No ho sé. Jo ara tinc el cotxe. I mireu aquesta altra, és meravellosa. Zoulikha Bouabdellah. Són catifes d’oració, els ha fet un foradet al mig i hi col·loca sabates de dona occidental. Amb taló. Sensacional. Prohibit a França, durant l’època dels atemptats gihadistes. Hi ha obres de tota mena. Mireu aquesta. Eléaza. Pintor que viu aquí a Catalunya. Hi diu: ‘Polític a l’atur busca cantonada segura i confortable’. Ja veieu quina ximpleria. Doncs li van fer treure, la Diputació de Màlaga. ‘Per atemptar contra la dignitat dels polítics i de la dona.’
—Res a afegir?
—Abans m’heu demanat qui m’influïa. I sabeu qui m’influeix molt, ara? Els meus fills. Sembla una bestiesa. Doncs moltes vegades em fan de consciència. Moltes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada