Ara que commemorem el Tricentenari dels fets del
1714 convé recordar que en plena guerra de Successió Francesc Amat i
Planella va adquirir la finca de Ca les Monges, una antiga masia situada
a la Coma Clara que fins llavors havia acollit una petita comunitat
religiosa i que el nou propietari es va afanyar a reformar per
convertir-la en una finca consagrada al gaudi dels sentits, d'acord amb
el gust aristòcrata de l'època. Francesc Amat era noble: senyor de Sant
Miquel de Castellar, a la Segarra. El 1706, el rei Carles III va
distingir-lo amb el títol de comte pels seus serveis a la causa
austriacista en el plet dinàstic que confrontava aleshores els
partidaris de l'arxiduc i els de Felip de Borbó.
Entre les obres fetes a la masia hi havia el
pavelló de la Font de la Salut: un brollador d'aigua de mina que alguns
creuen que ve del Montseny. L'indret es va fer popular pels berenars i
balls que s'hi feien. Aquests plaers –a més de divertiments i afeccions
del comte, com els toros i la cacera– van quedar immortalitzats en els
plafons ceràmics que decoraven el templet:es tracta d'una edificació
aïllada situada a la part posterior de la masia que s'obre en forma de
porxo i és coberta amb una volta de creueria, a la clau de la qual hi ha
esculpit l'escut del llinatge dels Castellbell, que van succeir els
Amat en la possessió de la casa.
La deu pròpiament és al peu de
la paret frontal, en posició central. Al damunt hi ha un petit conjunt
de trenta rajols que representa la Mare de Déu de la Salut, amb el nen a
coll i els símbols del Sol, la Lluna i la Santíssima Trinitat. Als
flancs hi ha dues composicions més de mida mitjana: Els grassos i Els
prims, farcides de personatges grotescs i d'un seguit de detalls que
magnifiquen encara més les diferències entre totes dues, com ara el
costellam dels quissos, el paisatge en ruïnes i la verdura i el bacallà
com a úniques viandes que adornen el plafó dels prims. Per alguns, els
obesos representen les èpoques d'abundància, i els denerits, els moments
de vaques magres. Tanmateix, sembla més versemblant que es tracti d'un
retrat de les desigualtats socials de l'època i que calgui fer-ne una
lectura simultània, com es desprèn de la presència d'un intrús famèlic
en l'escena dels grassos. Es tracta d'un captaire, un músic que és
foragitat del quadre a garrotades pel seu atreviment: som a l'Antic
Règim i la societat s'estructura en estaments. Hi impera l'anomenada
'cascada del menyspreu': cada grup social s'identifica amb el superior i
mira d'allunyar-se al màxim de l'inferior. El personatge en qüestió duu
un sac de gemecs a l'esquena, qui sap si amb finalitat irònica per allò
de 'qui gemega ja ha rebut'.
Dos plafons coronaven les parets laterals: 'La xocolatada' i 'La cursa de braus'
, composts
de dues-centes peces cadascun. Tots dos es conserven avui perfectament
restaurats al magatzem del Museu del Disseny de Barcelona, que obrirà la
porta a la plaça de les Glòries Catalanes el 13 de desembre vinent. Hi
han arribat procedents de l'antic Museu de la Ceràmica de Pedralbes, on
han passat el darrer segle des que van ésser arrencats pel marquès de
Castellbell el 1888 per exhibir-los en ocasió de l'Exposició Universal
de Barcelona. N'hem parlat amb la seva conservadora, María Antonia
Casanovas, que no en té cap dubte: 'Són les peces estrella de les
nostres col·leccions.'
Es podria tractar d'una antinòmia: la
novetat i el Nou Món –en majúscules– davant per davant de la tradició i
el vell món. També hi ha qui els ha contraposats volent veure-hi una
al·legoria del geni natural de cada nació: 'La xocolatada' encarnaria
Catalunya i el gust pel refinament (la moda, la música i els productes
exòtics), i 'La cursa de braus', Espanya. Casanovas ho desmenteix.
Certament, el quadre recrea una escena taurina ambientada a la plaça
Major de Madrid, però l'especialista hi veu una altra intencionalitat
política: Francesc Amat el devia encarregar com a acte d'afirmació
austriacista. Sabia que a Felip V, arribat el 1700 directament de
Versalles, no li plaïa gens l'espectacle taurí, que fins i tot va
prohibir als seus cortesans el 1723.
Les dues obres són còpies
ceràmiques de gravats o pintures anteriors, imatges de format reduït que
circulaven de mà en mà per Europa i que els nobles feien reproduir per
satisfer els desigs d'ostentació. Hi detectem l'anacronisme per la
vestimenta 'demodé' dels personatges –la roba pertany al darrer quart
del segle XVII i no pas al principi del XVIII– i per un detall
ineludible: al centre de 'La cursa de braus' apareix representat un
edifici, l'anomenada 'Casa de la Panadería', que va desaparèixer en un
incendi el 1672.
Segons la historiadora Roser Parcerisas,
Francesc Amat va comprar la casa d'Alella el desembre del 1709. Devia
anar per feina perquè el conjunt ceràmic de la Font de la Salut es va
fer tot seguit, segons que consta en dos plafonets on figura la data:
<añy> <1710>. En opinió de l'especialista Sílvia Canalda, el
treball va ser fet a l'antic obrador de Llorenç i Pau Passoles, una
nissaga d'escudellers de Barcelona que a les acaballes del XVII va
traspassar el negoci –i els estergits o plantilles per fer els treballs–
a Antoni Biscompte, que en podria haver estat l'autor. Això explicaria
la presència a la Font de la Salut de sanefes i motius ornamentals
propis dels Passoles en un moment en què ja eren morts i havien
traspassat l'activitat.
'La xocolatada' com a font de documentació històrica
De
tots els plafons, el de 'La xocolatada' n'és el més cèlebre. Reprodueix
una festa galant i és un magnífic compendi dels gusts i costums de
l'alta societat de l'època –l'àpat, la conversa, la passejada, el joc i
la música–, i per això ha estat profusament reproduït per il·lustrar
tota mena de llibres i articles d'història i sobre les arts decoratives.
Bo i tractar-se d'una composició plana, les escenes són ordenades en
tres plans de baix cap a dalt per dotar-la d’una certa perspectiva: la
majoria són de festeig, tret de les quatre del davant, disposades en
paral·lel. Plegades formen un conjunt harmònic, però també admeten
lectures i anàlisis individualitzades; constitueixen una font
d'informació valuosíssima per a tota mena d'estudis i, de fet, se n'han
escrit sobre els instruments musicals, la roba i fins i tot els coberts!
L'ambientació
té reminiscències italianes: 'Més que no pas un jardí, recorda les
terrasses genoveses; la "terza natura" domesticada', amb les glorietes i
el sortidor d'estil rococó rematat per l'estàtua de Cupido, l'angelet
que simbolitza l'amor i l'aigua, la fertilitat. Però la resta de cànons
són típicament afrancesats, començant pels tarongers que guarneixen els
balustres, a l'estil del 'orangerie'
, i acabant per la
indumentària o la manera de parar la taula, a la francesa: amb les
plates servides a taula. 'Les dames irrompen en l'esfera social i ho fan
portant encara gipó i la còfia a la Fontanges', a més del ventall. Els
cavallers, al seu torn, vesteixen camisa amb corbata nuada, armilla
llarga, casaca de llana o de seda, calces ajustades, mitges brodades,
sabates amb taló, perruca i xamberg amb plomes. Les classes subalternes
imiten el patró. Hi veiem dos esclaus negres transportant una dona en
palanquí, un grup de músics i una colla de lacais fent de cambrers o
copers, servint el vi fred. Només un dels personatges, misteriós, sol i
en segon terme, vesteix a l'espanyola, amb capa i tricorni foscs.
L'escena
central descriu el procés d'elaboració de la xocolata. Es consumia
desfeta, barrejada amb aigua beneïda per purificar-la, perquè la matèria
primera procedia d'Amèrica i havia estat recol·lectada per esclaus
africans. Hi podem veure les preses a punt per desfer, el fornet
portàtil encès i la xocolatera de coure. Segons el protocol, aquesta
beguda era oferta a les dames directament pels cavallers, que havien de
clavar un genoll a terra com a reverència. Al marge esquerre del plafó
hi ha un nombrós grup de comensals asseguts a taula, al mig de la qual
identifiquem un altre producte exclusiu: un gall dindi adobat amb clau. I
mentre passa tot això, a l'angle dret un combo de músics format per
violí, contrabaix, baixó i trompa amenitza la vetllada i convida una
rotllana de nobles a dansar un ball rodó.
Marianna Copons i la xarxa d'espionatge
Entre
les cases emblemàtiques d'Alella hi ha la casa pairal de Salvador
Lleonart, coronel de l'exèrcit català i cap dels serveis secrets contra
Felip V, i les Quatre Torres, on s'estava la bella Marianna Copons.
Gràcies a l'art de la seducció, l'espia catalana va esbrinar els plans
de Le Querchois, el coronel borbònic que li feia la cort, per parar una
emboscada als fusellers catalans que havien d'assaltar Mataró. Els
autors de la novel·la 'Lliures o morts'
, Jaume Clotet i David
de Montserrat, situen l'acció a la Font de la Salut: 'Des de sempre, les
fonts del turó de les Monges eren el lloc preferit pels alellencs per
anar a berenar els dies que feia bo. Malgrat que la guerra no era
llunyana, molts ciutadans honrats i petitburgesos d'Alella continuaven
aquesta tradició, tot i que ara s'hi veien més uniformes que no abans.
Un d'aquests homes uniformats, de dragó francès, jeia aquella tarda
sobre una manta al costat d'una dama de la zona. Mentre bevia vi dolç i
menjava galetes, l'oficial confirmava amb els ulls el que tothom li
havia explicat: la dama tenia molts encants, i mostrava una simpatia
sincera envers el rei Felip V.' A més d'ella, també Francesc Lleonart,
germà d’en Salvador i capità agregat a la Coronela, i el mateix Francesc
Amat treballaven d’enllaç. El nostre personatge fou nomenat correu
major del Principat. Com a tal, mantenia contacte per carta amb el cos
de miquelets comandat per Ermengol Amill i el 1712 va acompanyar el
comte d'Assumar en l'evacuació de les tropes lusitanes que es trobaven
al país. Essent Portugal bressol del 'azulejo'
,qui sap si la ceràmica fou mai tema de conversa entre tots dos!
Considerat pels seus enemics un de 'los principales conjurados
' contra
el rei Borbó, les noves autoritats van anul·lar i cremar el títol
nobiliari i li van confiscar tots els béns: cada any, el Reial Segrest
ingressava més d'onze mil lliures procedents de l'arrendament i la venda
de fruits de les seves propietats. Ell mateix fou obligat a pagar per
poder usufructuar la seva casa d'Alella fins el 1723, any de la seva
mort. La confiscació es va produir l'1 de novembre de 1713 amb ell
absent, compromès en la defensa de Barcelona com a tinent de la milícia
urbana. Aleshores a la casa encara es feinejava perquè els filipistes hi
van trobar 'dos forns de fer obra ab una partida de obra, ço és teulas,
pedras y demes obras y cals'.
Les rajoles 'intruses' i la representació de la guerra
Ho
podem pressuposar: en origen, totes les parets de la font eren
revestides, de dalt a baix, seguint una distribució formalment simètrica
i conceptualment contraposada, o com a mínim dual: grassos/prims i
xocolatada/cursa de braus. Seguint aquesta lògica, els panys laterals
que avui resten nus també degueren guarnir-se amb dos grans quadres
historiats rectangulars de 3 x 2 m. En dóna fe l'existència de
vint-i-dues rajoles òrfenes o 'intruses', en el llenguatge dels
ceramòlegs. Es tracta de peces soltes que en un moment donat foren
encabides de manera inconnexa en els plafons de la Mare de Déu de la
Salut i dels prims per restituir les originals, prèviament malmeses o
arrencades. Són massa poques per imaginar la composició, però suficients
per identificar dues temàtiques: la caça i la guerra. Per l'estudiós
Albert Telese, 'la versió d'una batalla és innegable perquè hi ha una
rajola on es llegeix '...ia enemiga', cosa que es corrobora per més
peces amb ferits o morts a terra i població civil presa del pànic, i
molts soldats armats'. També hi ha una vista urbana, farcida d'edificis.
Potser Barcelona? Unes altres suggereixen una cacera, com ara la d'un
cérvol fugint o la d'un gos en què apareix la paraula 'conde', en clara
al·lusió a Francesc Amat. I encara en trobem un tercer grup compost per
mitja dotzena de rajoles en què apareix un seguici d'homes fent sonar el
tabal i instruments de vent (gralla, fiscorn i uns quants tipus de
corns i trompeta).
Si, com sembla, el repertori iconogràfic de la
Font de la Salut retrata la personalitat i les conviccions ideològiques
de Francesc Amat, tampoc fóra estrany que les composicions fossin
destruïdes o es malmetessin com a part de l'acció repressora. I no hi ha
dubte que els passatges bèl·lics –oimés si hi apareixia el nom i el
retrat del comte– eren massa explícits. Quant als 'prims'
, Susana
Mir, que és filla de la casa, explica haver sentit el seu avi parlar
d'una 'noia mig boja que va picar tots els rajols perquè deia que no
volia passar gana'.
La font, avui
Des
del 1994 la font revesteix la consideració de Bé Cultural d'Interès
Local. El 2011 el document d'aprovació inicial del nou Pla d'Ordenació
Urbanística d'Alella va establir-ne la cessió a l'ajuntament per
garantir-ne la conservació, però recentment la Generalitat l'ha
desautoritzada en els termes en què s'havia plantejat. Com que es tracta
d'un element situat en sòl no urbanitzable, caldrà cercar-hi una altra
figura legal a través d'un conveni amb els titulars de la finca, per
rebre'n la propietat. Ambdues parts hi estan interessades per evitar la
degradació, en paraules de Telese, "d'un dels conjunts cabdals” del
nostre patrimoni ceràmic: 'La datació, en ple conflicte successori, és
per si mateixa d'un valor inqüestionable.'
(Aquest article s'ha publicat al número 30 de la revista
Papers de Vi).
