L’esquerra es mou, per L’esquerra es mou

OPINIÓ

Vicent Partal

15.12.2014

L’esquerra es mou

Vilaweb

 

Avui Joan Herrera farà una conferència al Teatre del Raval que, d'alguna manera i salvant les diferències òbvies, clou el cicle de xerrades i conferències que va començar Artur Mas. Pràcticament tothom ha parlat i ha dit què pensava. Caldrà esperar a veure què explica el líder d'Iniciativa per Catalunya, però les veus que n'arriben indiquen que demanarà, en consonància amb allò que ha anat repetint de fa temps, una 'confluència' de les esquerres catalanes per a aconseguir d'arribar junts al govern, el 2015 o el 2016, que ja veurem quan seran les eleccions. En aquesta mateixa línia es manifestà ahir Joan Ignasi Elena, el dirigent d'Avancem, que prudentment féu èmfasi en els comicis municipals, convocats, aquests sí, per al mes de maig.

El tomb estratègic que fa Esquerra Republicana i la reconstrucció de l'espai socialista català són les dues peces clau que podrien explicar la visible efervescència de l'esquerra catalana. El PSC 'oficial' actual ja és molt poca cosa i el PSC 'provisional', per dir-ho a la manera irlandesa, s'ha envalentit i proposa una mena de tripartit, però sense el PSC oficial. Al voltant d'ERC. Com més s'intensifique l'enfrontament entre CiU i ERC, més possibilitats hi haurà de consolidar aquesta proposta de tornar a fer un front d'esquerres, com a opció alternativa de govern. A Catalunya o, al maig, a les ciutats i pobles del país.

Però la proposta no és pas exempta d'incògnites. El 2015, o el 2016, paren molt lluny del 2003 i pel camí han passat moltes coses. Entre els qui van ser socis de govern aleshores potser es podria recuperar una bona sintonia, però al seu costat hi ha la CUP i Podem que representen, ni que siga en teoria, una bona part de l'esquerra catalana, i que no és fàcil que s'hi afegesquen, a aquest projecte. La CUP, especialment, perquè té memòria del comportament del govern tripartit envers ells i envers els moviments socials --i les dificultats per a articular Guanyem Barcelona hi tenen molt a veure, en això. I Podem, perquè ningú no sap qui són ni què volen fer, encara.

Siga com siga, encara s'ha de definir la peça clau del projecte: què acabarà fent Esquerra Republicana. Avui a VilaWeb Toni Aira parla de les influències dels entorns en els partits catalans, i ací cal remarcar com creix avui la influència d'antics membres del PSC, com ara Ernest Maragall o Toni Comín, en el partit de Macià i Companys.

Per a ERC, la cruïlla és òbvia i segurament s'haurà de definir abans d'un mes, tirant llarg, tot i que no depèn necessàriament d'ells. Si finalment no hi ha eleccions avançades ni un acord per la independència amb CiU, el president Mas ja pot anar fent-se a la idea que una part substancial de l'esquerra catalana s'agruparà al voltant de Junqueras i li disputarà sense embuts l'hegemonia electoral. En unes eleccions, això sí, que si arriben a fer-se en aquestes condicions, seran tristament autonòmiques.