Els pastorets: Per què encara perviu la tradició?

Professionals i amateurs reivindiquen una representació que es manté, malgrat la pèrdua de religiositat, com un fenomen massiu de cohesió social

LAURA SERRA Barcelona | ARA 20/12/2014 00:00

• 

UNA HISTÒRIA I MIL VERSIONS Paco Mir ha creat i dirigit Els Pastorets. La hibernació de l’infern, una versió amb alumnes d’Eòlia i del Taller de Músics que es representa al Poliorama. / JOSEP MARTÍN

Els Pastorets de Josep Maria Folch i Torres es van estrenar al Coliseu Pompeia del barri de Gràcia fa gairebé un segle, l’any 1916. Va ser un encàrrec del Patronat de Nostra Senyora de Pompeia, l’entitat religiosa que gestionava la sala, que volia renovar l’obra que representaven fins llavors, de Frederic Soler, Pitarra. L’estrena d’Els Pastorets o l’adveniment de l’infant Jesús, no cal dir-ho, va ser un èxit, però li va costar el càrrec al frare Rupert Maria de Manresa: la nunciatura el va destituir acusant-lo de “fomentar les associacions mixtes i les representacions teatrals poc pietoses”, segons revela el llibre Barcelona, ciutat de teatres.

Avui, gràcies a les companyies d’aficionats, aquella obra renovadora i les versions precedents -a Catalunya els Pastorets es representen des del segle XVII- continuen ben vives, per a alguns convertides en un clàssic, per a d’altres, en una relíquia de museu i, per a la majoria del públic, en una tradició nadalenca irrenunciable. Però què té la història del naixement de Jesús perquè encara es representi i, a més, atregui tant públic?

Una afició poc religiosa

“Les tradicions ho són per alguna cosa -respon el dramaturg Jordi Galceran, autor d’una adaptació dels Pastorets per a una cantata amb música d’Albert Guinovart que es pot veure al Liceu aquest cap de setmana-. Els Pastorets i els pessebres vivents, com altres activitats tradicionals, lliguen les comunitats amb un objectiu comú, que té a veure amb la història i les creences però també, i especialment, amb la voluntat de fer una cosa plegats. Jo sóc més ateu que un metge forense, però a casa cada any fem pessebre i portem la carta als Reis, he fet de dimoni als Pastorets i em vaig divertir molt fent-ne l’adaptació per al Cor Vivaldi. Una cosa no impedeix l’altra”.

Els Pastorets potser han perdut l’essència religiosa però s’han adaptat... i han sobreviscut. Fins i tot el president de la Coordinadora de Pastorets de Catalunya, Lleonard del Río, admet que es tracta “d’un fenomen social i tradicional més que no un fet teatral o religiós”. Per entendre’n la dimensió cal veure les xifres. La coordinadora, que agrupa la majoria de companyies (54), ha comptabilitzat que pels volts de les festes de Nadal es faran 222 representacions i es mobilitzaran 6.000 persones per a les funcions i més de 60.000 espectadors. Els grups grans (Mataró, Sabadell, Girona o Calaf) poden arribar a reunir un total de 4.000 espectadors, tot i els seus pressupostos reduïts. Gestionen de 1.000 a 10.000 euros, que serveixen per pagar els drets d’autor, la música en directe i la renovació del vestuari i l’escenografia.

“És un gran engranatge, una feina d’equip -diu l’actor Ivan Benet-. I és una arma de cohesió social brutal, de gent de procedències diferents i sense jerarquies”. L’única queixa és que, molt sovint, els papers protagonistes són sempre per a les patums de la companyia i hi ha poca rotació. “Jo vaig fer de fúria de l’infern molts anys i, igual que m’agradaria fer Hamlet, també m’hauria agradat fer de Lluquet i Rovelló”, diu rient. David Selvas també va descobrir la seva vocació gràcies als Pastorets de Santa Perpètua de Mogoda i al fet que feia bàsquet: “Poder comparar em va ajudar a veure què m’agradava”. “Els Pastorets són un festival de final de curs de tot el poble”, resumeix, ara que hi va de públic en el paper de pare.

L’humor, l’esquer de la renovació

En el rànquing dels Pastorets més representats hi ha com a líder indiscutible el text de Folch i Torres, amb el 70% de les sales. En segon lloc, Ramon Pàmies. “I després hi ha una gran fragmentació de textos, n’hi ha 30 o 40”, diu Del Río, siguin obra d’autors clàssics com Pitarra i el seu dramàtic El bressol de Jesús o en Garrofa i en Pallanga (que, segons Toni Albà, es representa només a tres pobles: Berga, Sant Quirze de Besora i Molins de Rei) o bé feina de dramaturgs vius. El mateix Albà va fer l’adaptació alternativa dels Pastorets de Vilanova i la Geltrú, eliminant-ne les escenes religioses, seleccionant les còmiques, buscant els dobles sentits i pensant en actors com tot un Sergi López fent de dimoni. “Ho fem perquè ens ho passem bé, i perquè forma part de la nostra cultura teatral. Era l’únic teatre que vèiem i és com vam començar a actuar -explica-. És cert que amb els anys esculls quins Pastorets vols veure, perquè molts guarden arrels profundes en els dogmes de fe”. La tradició pesa tant que fins i tot després que es fes un programa a TV3 el 2008 anomenat Objectiu Pastorets, amb un text de Bru de Sala, cap grup no es va agafar a aquella nova versió.

Qui es mira els Pastorets des d’una perspectiva moderna o bé aliena sentimentalment a aquesta tradició -si no hi ha parents o amics a escena, vaja-, sovint els troba antiquats i avorrits. “Necessiten una ventilada. Per mi, cursilegen i s’haurien d’agamberrar”, defensa Benet. Hi ha pocs casos com el de Sergi López i Toni Albà: la majoria de professionals no els toquen mai més. “No crec que els Pastorets siguin menyspreats pels professionals. Són un espectacle popular, fet per gent aficionada al teatre, i això els fa entranyables. Però seria fantàstic que, de tant en tant, els actors professionals hi participessin”, opina Galceran.

“Per connectar amb el públic d’avui i comunicar la història, es necessiten formes diferents que les de fa un segle -diu Selvas-. Perquè al final és un conte en què hi ha grans valors: l’amistat, la puresa, la maldat... Si sintetitzessin la nostra ànima, seríem sis o set ampolletes que són les fúries que, juntes, fan una persona”. El membre del Tricicle Paco Mir també n’ha creat una versió lliure familiar: “El text original és molt antic i crec que no té recorregut. Es fa perquè s’agermanen les famílies i els pobles, i és una tradició maca per als que hi són a dins, tot i que potser no per als de fora”, avisa. Per això ell ha optat per una paròdia que recorda més aviat Gru, el meu dolent preferit. Les versions poden arribar a ser molt lliures, i molt àcides. Els Pastorets de Girona i els de Navarcles han aixecat polseguera política. I cada any se sumen a la tradició noves versions, diu Del Río: “Tirem cap a la paròdia, que per a tragèdia ja hi ha la Passió”.