dimecres, 29 de novembre del 2017

Cròniques d’una ocupació (14), MANUEL DE PEDROLO 1988

ABANSD’ARA

Cròniques d’una ocupació (14), MANUEL DE PEDROLO 1988

De l’article de Manuel de Pedrolo (l’Aranyó, 1918 - Barcelona, 1990) a l’Avui (1-VII-1988). L’any vinent es commemorarà el centenari del naixement d’aquest escriptor i articulista que, en el marc de llibertats -incloses, esclar, les d’opinió i d’expressió- que eren plenament respectades als anys vuitanta, mantenia posicions llavors minoritàries.




[...]
Se’ns diu amb relativa freqüència (i a cops ho diuen gent prou ben intencionada) que el sentiment independentista és del tot respectable, o sigui tan respectable com qualsevol altre, si no se serveix de la violència, però observo que els qui així parlen, i parlen bé, s’obliden sempre de recordar-nos que els sentiments colonitzadors s’han imposat, i continuen imposant-se, precisament per la violència. Vulguis o no, ens estan dient que l’independentisme ha de fer valer la força de la raó contra un adversari que només entén la raó de la força. Quina llàstima que no s’adonin que, en adoptar aquest pacifisme limitat a una banda, es declaren partidaris, puix que no la rebutgen a l’hora de fer declaracions en d’altres aspectes prou explícites, d’una violència que va tenir èxit i de la violència a què encara avui obliga aquest èxit, si vol ser mantingut. Partidari apassionat del diàleg, em costa de veure per què tanta gent de bona voluntat i carregats d’experiència no el proposen a l’ocupant en proposar-lo a l’ocupat. També se’ns diu sovint que aquesta Espanya que patim o que ens fan patir l’han feta, han ajudat a fer-la i doncs l’han volguda molts catalans, no pas menys dignes, sol precisar-se, que els seus adversaris, i que aquesta participació, prou abundant, treu base i coherència al moviment independentista. Sembla un bon argument, oi? Però cal atansar-s’hi més per veure la cara que fa. I, de prop, no la fa gaire bona. Si parlen d’una empresa comuna, com sol ser, no oblidarem que no és comú allò que fa únicament hom mateix, sinó que ho és allò que fan dos o uns quants, és a dir, gent o pobles diferents que bé poden contestar aquesta empresa en adonar-se que el comú es va convertint o s’ha convertit ja en particular d’un dels socis. I si parlen de cooperació, bé cal tenir present que entre prendre part en una obra amb d’altres, com el diccionari defineix el mot, i el col·laboracionisme que lliura als altres la pròpia empresa, hi ha una diferència prou notable. És potser aquest col·laboracionisme, tants cops motivat per l’ambició, que deixa sense fonament el moviment independentista? Suposo que els qui així opinen haurien trobat prou bona, a la França dels temps de la Segona Guerra Mundial, l’ocupació alemanya. No hi havia una colla de francesos que s’hi incorporaven? […]

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada