Opinió
Hi ha jutges a Brussel·les, i que duri
Joan J. QueraltBarcelona. Diumenge, 19 de novembre de 2017
“Encara hi ha jutges a Berlín”, frase atribuïda a Frederic el Gran de Prússia —falsa, per impossible en un dèspota, i més amb una sentència en contra—, però se non è vero, è ben trovato. Ara ens interessa que siguin a Brussel·les.
Divendres passat va succeir quelcom d’important al Palau de Justícia de la capital dels belgues. Malgrat la predisposició del fiscal d’acordar, dins de l’espai europeu, el lliurament del president Puigdemont i els consellers que l’acompanyen, descarta el delicte de corrupció i s’ajorna la decisió judicial. Aquest gir manifesta tres aspectes d’alt interès jurídic i, per tant, polític.
En primer terme, el lliurament no pot ser automàtic, tal com ha de ser entre estats d’un mateix club supranacional, malgrat haver acordat el lliurament automàtic! L’obstacle: no és possible l’entrega automàtica perquè cap dels delictes pels quals es demana l’entrega dels momentàniament exiliats a Brussel·les no es troba a la llista de 32 delictes acordada en una directiva europea. Aquests 32 delictes obliguen a lliurar sota procediment penal ciutadans que es trobin en un altre estat de la UE, amb independència de si un d’aquests delictes està doblement incriminat, és a dir, tant a les lleis de l’estat de l’òrgan judicial requeridor com a les de l’òrgan judicial requerit. De passada, és molt rellevant reiterar que és una operació judicial i no política.
Ni la rebel·lió, ni la sedició, ni la malversació, ni les afegides prevaricació i desobediència es troben en aquesta llista, que la llei 23/2014 explicita en el seu article 20, deixant al marge el detall no menor que els dos últims delictes no són objecte d’acusació per part del fiscal a l’hora de confeccionar materialment l’ordre europea de detenció —ni la causa judicial s’ha obert per les dites infraccions.
Error o trampa, és una grolleria inacceptable. Tant, que la fiscalia belga ho va desestimar d’entrada. En efecte, el terme corrupció, entre nosaltres, no és cap delicte, sinó un grup de delictes que és qualificat per les ciències socials (criminologia, politologia, sociologia, dret penal...) com a corrupció. Dit d’una altra manera: la corrupció és un fenomen, no un delicte pròpiament dit. Un fenomen integrant per la comissió simultània de diverses infraccions penals.
En dret penal internacional, corrupció és el nom que rep el suborn o subornació en el codi penal espanyol. Ho demostra una lectura superficial de les següents disposicions convencionals: Conveni contra la corrupció d’Agents Públics estrangers en les transaccions comercials internacionals (OCDE, 1997), Convenció de les Nacions Unides contra la Corrupció (31-12-2003) i Conveni penal sobre la corrupció del Consell d’Europa (27-1-1999, ratificat 26-1-2010). Aquest darrer és sense dubte el més important per la seva obligatorietat. Per això, va trigar onze anys a ser ratificat i poder entrar en vigor a Espanya. Onze anys. Dit sia de passada.
Tant si és per malícia, per error o per consum intern, etiquetar de corrupció la causa per la qual es demana l’auxili judicial europeu és tot un tret per la culata per a qui ho ha obrat. Denota, a més, com les gasta alguna part del sistema judicial espanyol, lluny dels estàndards de garanties que tenen una base imprescindible en la bona fe processal, la del jutge també.
L’altre extrem que caldrà revisar, si se supera el llindar de les garanties, és la identitat d’incriminacions en els codis penals belga i espanyol. És cert que la rebel·lió és a la llei belga. Per una banda, sota el mateix nom, rebel·lió (arts. 269 i següents del CP belga), però la figura és molt semblant al delicte d’atemptat a Espanya en algunes de les seves manifestacions (agressió a funcionaris públics), quelcom previst als articles 550 i següents del CP i en cap cas referent a la rebel·lió imputada a Espanya.
Hom esmenta també la possibilitat d’equiparar la rebel·lió del codi penal hispà a la coalició de funcionaris (art. 233 del Codi belga). Es tracta d’una mena d’insubordinació col·lectiva, una mena de plante que pot ser castigat amb la pena de presó de fins a sis mesos. Res a veure amb les draconianes penes previstes ací per un delicte que pretenen que sigui equivalent.
Quant a la malversació, respecte a la qual sí que hi ha una equivalència raonable (encara que substancialment més benigna la belga que l’espanyola), el que és cert és que, com deia una de les interlocutòries del Tribunal Suprem del 9 de novembre passat, res està acreditat sobre la disposició il·lícita de partides del pressupost de la Generalitat. És més: hi consta, com han aportat documentalment les defenses, el contrari: les certificacions de la Intervenció de la Generalitat són negatives respecte d’aquests pressuposades disposicions pressupostàries.
Tornem, com a tercer apartat, a les conseqüències de la decisió del fiscal de Brussel·les de no empassar-se la fantasmagoria de la corrupció. S’ha acordat donar quinze dies a les defenses per preparar les al·legacions. El jutjat central d’instrucció núm. 3 va donar dos dies, un dels quals festiu. El TS, després de fer comparèixer a tothom, va donar una setmana per preparar la declaració respecte a una querella del fiscal de quasi 120 pàgines, un tallar i enganxar de la presentada davant l’AN.
Sense fer cap mena de pronòstic, s’albira que a Brussel·les filaran prim amb el tema de les garanties. Fins ara allà li han donat una importància capital. Més raó i menys testosterona podria ser la clau. És a dir, democràcia efectiva també al Palau de Justícia.
NB: Amb permís de vostès, avui, de primer, ensalada russa; de segon, filet rus flamblé amb un generós xupito de vodka, i de postres, assortiment de xocolata. Belga, és clar. Bon profit.
Divendres passat va succeir quelcom d’important al Palau de Justícia de la capital dels belgues. Malgrat la predisposició del fiscal d’acordar, dins de l’espai europeu, el lliurament del president Puigdemont i els consellers que l’acompanyen, descarta el delicte de corrupció i s’ajorna la decisió judicial. Aquest gir manifesta tres aspectes d’alt interès jurídic i, per tant, polític.
En primer terme, el lliurament no pot ser automàtic, tal com ha de ser entre estats d’un mateix club supranacional, malgrat haver acordat el lliurament automàtic! L’obstacle: no és possible l’entrega automàtica perquè cap dels delictes pels quals es demana l’entrega dels momentàniament exiliats a Brussel·les no es troba a la llista de 32 delictes acordada en una directiva europea. Aquests 32 delictes obliguen a lliurar sota procediment penal ciutadans que es trobin en un altre estat de la UE, amb independència de si un d’aquests delictes està doblement incriminat, és a dir, tant a les lleis de l’estat de l’òrgan judicial requeridor com a les de l’òrgan judicial requerit. De passada, és molt rellevant reiterar que és una operació judicial i no política.
Ni la rebel·lió, ni la sedició, ni la malversació, ni les afegides prevaricació i desobediència es troben en aquesta llista, que la llei 23/2014 explicita en el seu article 20, deixant al marge el detall no menor que els dos últims delictes no són objecte d’acusació per part del fiscal a l’hora de confeccionar materialment l’ordre europea de detenció —ni la causa judicial s’ha obert per les dites infraccions.
Error o trampa, és una grolleria inacceptable. Tant, que la fiscalia belga ho va desestimar d’entrada. En efecte, el terme corrupció, entre nosaltres, no és cap delicte, sinó un grup de delictes que és qualificat per les ciències socials (criminologia, politologia, sociologia, dret penal...) com a corrupció. Dit d’una altra manera: la corrupció és un fenomen, no un delicte pròpiament dit. Un fenomen integrant per la comissió simultània de diverses infraccions penals.
En dret penal internacional, corrupció és el nom que rep el suborn o subornació en el codi penal espanyol. Ho demostra una lectura superficial de les següents disposicions convencionals: Conveni contra la corrupció d’Agents Públics estrangers en les transaccions comercials internacionals (OCDE, 1997), Convenció de les Nacions Unides contra la Corrupció (31-12-2003) i Conveni penal sobre la corrupció del Consell d’Europa (27-1-1999, ratificat 26-1-2010). Aquest darrer és sense dubte el més important per la seva obligatorietat. Per això, va trigar onze anys a ser ratificat i poder entrar en vigor a Espanya. Onze anys. Dit sia de passada.
Tant si és per malícia, per error o per consum intern, etiquetar de corrupció la causa per la qual es demana l’auxili judicial europeu és tot un tret per la culata per a qui ho ha obrat. Denota, a més, com les gasta alguna part del sistema judicial espanyol, lluny dels estàndards de garanties que tenen una base imprescindible en la bona fe processal, la del jutge també.
Més raó i menys testosterona podria ser la clau. És a dir, democràcia efectiva també al Palau de Justícia.A partir d’aquest punt, s’obre formalment una porta d’esperança per als compatriotes residents forçosament al regne dels belgues. En efecte, exclòs el lliurament interjudicial automàtic, el procediment esdevé, de fet, un procediment d’extradició ordinària. Aquesta és l’altra conseqüència de l’exclusió ex officio per part del fiscal brussel·lès de la corrupció. Ara caldrà, d’una banda, verificar si el nivell de garanties processals que ofereix el Regne d’Espanya s’ajusta al que la justícia belga entén per estàndards europeus. Els indicis que té a la mà permeten albirar un moderat optimisme respecte al fracàs de l’expedició judicial de l’Audiència Nacional en terres europees.
L’altre extrem que caldrà revisar, si se supera el llindar de les garanties, és la identitat d’incriminacions en els codis penals belga i espanyol. És cert que la rebel·lió és a la llei belga. Per una banda, sota el mateix nom, rebel·lió (arts. 269 i següents del CP belga), però la figura és molt semblant al delicte d’atemptat a Espanya en algunes de les seves manifestacions (agressió a funcionaris públics), quelcom previst als articles 550 i següents del CP i en cap cas referent a la rebel·lió imputada a Espanya.
Hom esmenta també la possibilitat d’equiparar la rebel·lió del codi penal hispà a la coalició de funcionaris (art. 233 del Codi belga). Es tracta d’una mena d’insubordinació col·lectiva, una mena de plante que pot ser castigat amb la pena de presó de fins a sis mesos. Res a veure amb les draconianes penes previstes ací per un delicte que pretenen que sigui equivalent.
Quant a la malversació, respecte a la qual sí que hi ha una equivalència raonable (encara que substancialment més benigna la belga que l’espanyola), el que és cert és que, com deia una de les interlocutòries del Tribunal Suprem del 9 de novembre passat, res està acreditat sobre la disposició il·lícita de partides del pressupost de la Generalitat. És més: hi consta, com han aportat documentalment les defenses, el contrari: les certificacions de la Intervenció de la Generalitat són negatives respecte d’aquests pressuposades disposicions pressupostàries.
Tornem, com a tercer apartat, a les conseqüències de la decisió del fiscal de Brussel·les de no empassar-se la fantasmagoria de la corrupció. S’ha acordat donar quinze dies a les defenses per preparar les al·legacions. El jutjat central d’instrucció núm. 3 va donar dos dies, un dels quals festiu. El TS, després de fer comparèixer a tothom, va donar una setmana per preparar la declaració respecte a una querella del fiscal de quasi 120 pàgines, un tallar i enganxar de la presentada davant l’AN.
Sense fer cap mena de pronòstic, s’albira que a Brussel·les filaran prim amb el tema de les garanties. Fins ara allà li han donat una importància capital. Més raó i menys testosterona podria ser la clau. És a dir, democràcia efectiva també al Palau de Justícia.
NB: Amb permís de vostès, avui, de primer, ensalada russa; de segon, filet rus flamblé amb un generós xupito de vodka, i de postres, assortiment de xocolata. Belga, és clar. Bon profit.
OPINIÓRebel·lió a Brussel·les
OPINIÓQualitat democràtica?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada