OPINIÓ
La humiliació
Joan J. QueraltBarcelona. Diumenge, 12 de novembre de 2017
Malgrat que s'hagi parlat a bastament, en bona mesura des de la més profunda i grata ignorància, de la interlocutòria del Tribunal Suprem de dijous passat, crec que cal ressaltar alguns punts un xic passats per alt.
El tret comú d'aquests punts és la humiliació. Des d’un inici, el fiscal Maza va deixar entreveure que, si hi havia una mena de penediment, una mena de renovació del jurament constitucional, hi hauria misericòrdia amb els càrrecs legítims de la Generalitat de Catalunya descavalcats per una aplicació inconstitucional de l’article 155 de la Constitució. Com s’ha vist, d’això, res. Els fiscals van mantenir per a Forcadell, malgrat les declaracions davant del jutge instructor del Tribunal Suprem (TS), les mateixes peticions que els seus col·legues de l’Audiència Nacional (AN).
En tot cas, des del principi i com a postulat de l’africanisme —travessat de ranci i fonamentalisme catòlic a machamartillo—, calia el penediment públic, a la picota, de tots els inculpats per intentar la via unilateral, però pacífica, de la independència. No solament no hi ha ni haurà, si més no a curt termini, diàleg polític, sinó que, per sortir dels processos judicials amb certa (?) indemnitat, cal la humiliació dels que, sense haver comès els delictes que se’ls imputa, es troben sotmesos a processos penals i engarjolats. Després, si el règim en té ganes, si està d’humor i si les eleccions li són favorables, afluixarà... o no. Però, primer de tot, la humiliació.
Una inversió que ens duu a fosques tenebres. Entre altres coses perquè, llegides i rellegides les resolucions judicials que plouen sobre Catalunya, el fet de ser independentista, mostrar-ho i intentar posar en marxa aquesta ideologia és, en el fons, un delicte. Llàstima que aquests hegemònics i poc democràtics custodis (o carcellers) de la unitat d’Espanya passin de llarg o bé no coneguin les sentències, algunes de ben recents, del Tribunal Constitucional: Espanya no és una democràcia militant. És a dir, qualsevol precepte de la Magna Charta es pot modificar; una altra cosa és que políticament es pugui; jurídicament, però, aquesta porta està oberta. I qui titlla l’independentisme de criminal és, d’entrada, un mal espanyol, atès que va contra la seva constitució.
D’un temps ençà, a causa d'aquest canvi institucional de paradigma és impossible de fer prediccions amb el dret a la mà sobre què pot passar, la qual cosa va contra un principi essencial de l’estat constitucional de dret: la seguretat jurídica.
I ara, a sobre, s’hi afegeix la humiliació. Ja no hi ha satisfacció amb el fet que caigui sobre els encausats el retòric, però real, pes de la llei, ja que per la comissió de delictes que no existeix més que a les querelles i resolucions judicials. Hom exigeix, a més, requisits que, per incompatibles amb un mínim estat de dret, no figuren a la llei: abjurar dels propis ideals i declarar acatament a la legalitat vigent. Per més inri, la legalitat és entesa com plau i convé als interessos dels capitostos del règim, que no són altres que mantenir-se al poder indefinidament, i no importa ni el cost ni el preu.
L’exigència d’aquests actes de fe, com en la Inquisició, contravé els ancoratges democràtics més elementals i fa que, es maneguin els índexs democràtics que es vulguin, confeccionats per presumptes experts que sembla que no coneixen ni la realitat política ni judicial espanyola, la qualitat democràtica minvi. Només una lectura ràpida dels quatre informes GRECO, que es fan des de l’any 2000, els il·luminaria prou.
La cirereta d’aquest pastís contrari als drets fonamentals que presideixen la mateixa Constitució espanyola ha estat la forma amb què Carmen Forcadell ha obtingut la llibertat provisional.
Dels sis compareixents davant del jutge instructor del TS, un va quedar en llibertat (imputat, però en llibertat); quatre més van quedar en llibertat provisional amb una fiança de 25.000 € —quantitat a dipositar en un termini de set dies com a màxim—, i la presidenta Forcadell es va veure sotmesa a una mesura inversa: presó provisional eludible amb fiança de 150.000 €. Això vol dir que si no es vol ingressar a la presó cal abonar el dit import; mentre no s’aboni, es perd la llibertat.
Es podria admetre —que ja és admetre molt— la diferència de tracte quant a l’import de les fiances. El que no es pot admetre de cap de les maneres és que sense justificació s’imposi una mesura diferent a uns i a altra, amb el resultat d’haver d’anar forçosament a parar entre reixes. Decretar una fiança de 150.000 € a les deu de la nit demostra una clara intenció d’encarcerament.
En efecte, d’una banda, la llei prohibeix, llevat d’estrictes mesures de seguretat, portar aquest import a sobre. Què s’hauria dit si la presidenta, en rebre la interlocutòria del jutge d’instrucció, obre la bossa, en treu un feix de bitllets de 500 € i comença a comptar fins a 150.000 €? Imaginin l’espectacle i les conseqüències. D’altra banda, no hi ha oficines bancàries obertes per retirar aquests diners o confeccionar un xec bancari. I el que no és menys important: en aquesta hora l’oficina de consignacions del TS està oberta? O sigui, blanco y en botella.
La foto era l’ingrés (i la sortida posterior) de Carme Forcadell d’Alcalà-Meco. El preu, molt alt: cavar més i més el fossar sentimental que allunya Catalunya d’Espanya, cavat a velocitat supersònica per una dirigència espanyola que entre els seus múltiples defectes no té el de la intel·ligència. I una llosa que llasta l’estat de dret: la sospita permanent que, en alguns supòsits clau, més que separació de poders, hi ha una tòxica convergència de poders.
El tret comú d'aquests punts és la humiliació. Des d’un inici, el fiscal Maza va deixar entreveure que, si hi havia una mena de penediment, una mena de renovació del jurament constitucional, hi hauria misericòrdia amb els càrrecs legítims de la Generalitat de Catalunya descavalcats per una aplicació inconstitucional de l’article 155 de la Constitució. Com s’ha vist, d’això, res. Els fiscals van mantenir per a Forcadell, malgrat les declaracions davant del jutge instructor del Tribunal Suprem (TS), les mateixes peticions que els seus col·legues de l’Audiència Nacional (AN).
En tot cas, des del principi i com a postulat de l’africanisme —travessat de ranci i fonamentalisme catòlic a machamartillo—, calia el penediment públic, a la picota, de tots els inculpats per intentar la via unilateral, però pacífica, de la independència. No solament no hi ha ni haurà, si més no a curt termini, diàleg polític, sinó que, per sortir dels processos judicials amb certa (?) indemnitat, cal la humiliació dels que, sense haver comès els delictes que se’ls imputa, es troben sotmesos a processos penals i engarjolats. Després, si el règim en té ganes, si està d’humor i si les eleccions li són favorables, afluixarà... o no. Però, primer de tot, la humiliació.
La foto era l’ingrés (i la sortida posterior) de Carme Forcadell d’Alcalà-Meco. El preu, molt alt: cavar més i més el fossar sentimental que allunya Catalunya d’EspanyaA aquesta humiliació s’hi ha conjurat també part del Poder Judicial. Ara la clau de volta jurídica de l’Estat espanyol, com va anunciar el president del Consell General del Poder Judicial el setembre, és la unitat d’Espanya, no la llei. La unitat d’Espanya ha passat de ser un legítim objecte de protecció jurídica, a font de tota la legitimitat de l’acció política, la judicial inclosa —si més no, aquesta última, en part.
Una inversió que ens duu a fosques tenebres. Entre altres coses perquè, llegides i rellegides les resolucions judicials que plouen sobre Catalunya, el fet de ser independentista, mostrar-ho i intentar posar en marxa aquesta ideologia és, en el fons, un delicte. Llàstima que aquests hegemònics i poc democràtics custodis (o carcellers) de la unitat d’Espanya passin de llarg o bé no coneguin les sentències, algunes de ben recents, del Tribunal Constitucional: Espanya no és una democràcia militant. És a dir, qualsevol precepte de la Magna Charta es pot modificar; una altra cosa és que políticament es pugui; jurídicament, però, aquesta porta està oberta. I qui titlla l’independentisme de criminal és, d’entrada, un mal espanyol, atès que va contra la seva constitució.
D’un temps ençà, a causa d'aquest canvi institucional de paradigma és impossible de fer prediccions amb el dret a la mà sobre què pot passar, la qual cosa va contra un principi essencial de l’estat constitucional de dret: la seguretat jurídica.
I ara, a sobre, s’hi afegeix la humiliació. Ja no hi ha satisfacció amb el fet que caigui sobre els encausats el retòric, però real, pes de la llei, ja que per la comissió de delictes que no existeix més que a les querelles i resolucions judicials. Hom exigeix, a més, requisits que, per incompatibles amb un mínim estat de dret, no figuren a la llei: abjurar dels propis ideals i declarar acatament a la legalitat vigent. Per més inri, la legalitat és entesa com plau i convé als interessos dels capitostos del règim, que no són altres que mantenir-se al poder indefinidament, i no importa ni el cost ni el preu.
L’exigència d’aquests actes de fe, com en la Inquisició, contravé els ancoratges democràtics més elementals i fa que, es maneguin els índexs democràtics que es vulguin, confeccionats per presumptes experts que sembla que no coneixen ni la realitat política ni judicial espanyola, la qualitat democràtica minvi. Només una lectura ràpida dels quatre informes GRECO, que es fan des de l’any 2000, els il·luminaria prou.
La cirereta d’aquest pastís contrari als drets fonamentals que presideixen la mateixa Constitució espanyola ha estat la forma amb què Carmen Forcadell ha obtingut la llibertat provisional.
Dels sis compareixents davant del jutge instructor del TS, un va quedar en llibertat (imputat, però en llibertat); quatre més van quedar en llibertat provisional amb una fiança de 25.000 € —quantitat a dipositar en un termini de set dies com a màxim—, i la presidenta Forcadell es va veure sotmesa a una mesura inversa: presó provisional eludible amb fiança de 150.000 €. Això vol dir que si no es vol ingressar a la presó cal abonar el dit import; mentre no s’aboni, es perd la llibertat.
Es podria admetre —que ja és admetre molt— la diferència de tracte quant a l’import de les fiances. El que no es pot admetre de cap de les maneres és que sense justificació s’imposi una mesura diferent a uns i a altra, amb el resultat d’haver d’anar forçosament a parar entre reixes. Decretar una fiança de 150.000 € a les deu de la nit demostra una clara intenció d’encarcerament.
En efecte, d’una banda, la llei prohibeix, llevat d’estrictes mesures de seguretat, portar aquest import a sobre. Què s’hauria dit si la presidenta, en rebre la interlocutòria del jutge d’instrucció, obre la bossa, en treu un feix de bitllets de 500 € i comença a comptar fins a 150.000 €? Imaginin l’espectacle i les conseqüències. D’altra banda, no hi ha oficines bancàries obertes per retirar aquests diners o confeccionar un xec bancari. I el que no és menys important: en aquesta hora l’oficina de consignacions del TS està oberta? O sigui, blanco y en botella.
La foto era l’ingrés (i la sortida posterior) de Carme Forcadell d’Alcalà-Meco. El preu, molt alt: cavar més i més el fossar sentimental que allunya Catalunya d’Espanya, cavat a velocitat supersònica per una dirigència espanyola que entre els seus múltiples defectes no té el de la intel·ligència. I una llosa que llasta l’estat de dret: la sospita permanent que, en alguns supòsits clau, més que separació de poders, hi ha una tòxica convergència de poders.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada