Dissabte
02.05.2015
06:00
Autor/s: Vicent Relats - Revista Vallesos
'Sense la societat civil empenyent, no seríem on som'
Entrevista conjunta a Carme Forcadell i a Muriel Casals a la revista Vallesos
Vilaweb
Carme Forcadell i Muriel Casals són dues
vallesanes de referència -totes dues sabadellenques, una d'adopció i
l'altra d'origen-, amb un paper molt destacat en el moment polític
català, com a líders de les principals organitzacions de la societat
civil que impulsen el procés cap a la independència, l'Assemblea
Nacional Catalana (ANC) i Òmnium Cultural. I en la seva intensa gira
d'actes sobiranistes arreu del país, quasi s'han convertit en una
parella de fet. Les dues remen cap a la independència i per a la trobada
tranquil·la amb la revista-llibre
Vallesos
-que reflecteixen les fotos informals de Màrius Gómez- es van embarcar i
tot al llac de l'emblemàtic Parc Catalunya de Sabadell, el pulmó verd
de la ciutat, conquerit pels veïns amb els primers ajuntaments de la
democràcia.
Us oferim un fragment de la conversa amb el director de Vallesos, Vicenç Relats:
—La nau independentista de la societat civil la comanden dues dones. És significatiu d'alguna cosa?CF.
Les dones sempre estem al capdavant d'associacions. Jo hi he estat
durant molts anys i sempre hi he vist moltes dones al davant. El que
passa és que ara estem en un moment de descrèdit de la política, en què
sembla que les organitzacions socials que no són polítiques de la manera
tradicional tenen molta importància, potser perquè tenen més
credibilitat que els partits. I al capdavant hi ha dones, d'acord, però
aquestes dones són voluntàries. Allà on hi ha dones al davant solen ser
voluntàries, mentre que al capdavant dels partits, de les empreses i
dels bancs continuen sent-hi els homes, que viuen d'això. Les dones, en
canvi, sempre hem de compaginar la nostra vida professional amb el
voluntarisme. Ha de canviar molt la societat, perquè el poder sigui
equitatiu i la societat equitativa.
MC. En aquests moments la
societat civil el que fa és estar donant suport a una activitat que és
política, perquè el que està passant al nostre país és eminentment
polític. I la paraula i la decisió final l'han de tenir els polítics.
Per tant, fem una feina si vols "femenina" de suport...
—Com s'ha de fer perquè en el nou país la dona hi pesi més?CF:
Les dones s'hi han d'implicar. Si les dones no s'impliquen i es
comprometen amb aquest país, no serà tan democràtic, just ni lliure com
el volem. S'hi han d'implicar i hi ha d'haver un canvi en la concepció
política, no és posar un pedaç.
MC. Hi ha d'haver un canvi en les
dones, en els homes i en com ens mirem els uns als altres. En aquests
moments les dones ja hem demostrat que professionalment podem fer el
mateix que fan els homes. Ara el que falta és que els homes també gosin
fer el mateix que fan les dones. Això vol dir triar en algun moment no
tenir tan èxit professional, econòmic o polític, perquè volen fer altres
coses com és cuidar la família, anar a veure museus o passejar. Ja sé
que alguns diran: pobres dones, han de triar! Però les dones tenim d'una
manera bastant fàcil aquesta opció de poder triar. En canvi, que un
home digui que prefereix no arribar a ser el director de l'empresa sinó
que es conforma a estar al nivell tres o quatre per poder tenir més
temps per llegir novel·les o per pintar, li costa més. Jo crec que el
món canviarà quan els homes gosin ser menys competitius en el sentit
convencional.
CF. L'ideal és treballar per un país sense
discriminacions de cap mena: ni politiques, ni socials, ni econòmiques
ni tampoc de gènere, en què la gent pugui triar lliurement què vol fer i
que no se senti discriminada per raó de gènere, com passa ara. Les
dones, pel fet de ser dones, cobren un 20% menys que els homes per la
mateixa feina i això és horrorós. En el cas de l'Administració, on jo
estic, això no passa, però al món de l'empresa, sí, i està demostrat.
MC.
Però insisteixo que això és perquè les dones triem dedicar una part del
temps a fer altres coses, en lloc de fer hores extres, que és el que et
dóna la promoció. Sovint és per una qüestió de no tenir la mateixa
disponibilitat. Els homes s'han d'atrevir a no voler ser sistemàticament
el número 1 sinó a trobar-se bé sent el número 3 o fins i tot el dotze.
CF.
Però és que les dones tampoc no poden triar si són el número 1 i això
és el greu. Els homes poden triar no ser el número 1 per dedicar-se a la
família, però les dones no poden triar no ser la número 1, pel fet de
ser dona ja no ho poden ser.
—Els agradaria que la República Catalana tingués una dona cap d'estat? CF.
A mi sí. Bé, a mi m'agradaria que fos la persona més preparada..., però
estaria bé perquè hi ha dones molt ben preparades. Seria un canvi
important, eh?
MC. Per què no? Estaria molt bé.
—Potser podrien ser unes bones candidates...CF. (Riu) Jo crec que de moment no va per aquí...
MC. No, em sembla que no va per aquí...
—Què
vol dir que entitats civils hagin pres tan paper a la vida política?
D'això en surt una nova manera de fer política més enllà dels partits?CF.
A l'Assemblea teníem clar que havíem de fer alguna cosa per accelerar
el canvi polític. Tenim clar que si els ciutadans i ciutadanes d'aquest
país no haguessin sortit al carrer l'11 de setembre del 2012, no seríem
on som. Perquè en aquell moment l'horitzó era aconseguir un pacte fiscal
amb l'Estat espanyol. A l'Assemblea vam dir que això s'havia d'acabar,
perquè calia que ens comptéssim per saber quants volíem la
independència, perquè havíem arribat ja a un canvi de paradigma. En vam
ser conscients i vam forçar aquest canvi i vam passar d'un govern
autonomista a un govern sobiranista. I si no haguéssim sortit al carrer,
això no hauria passat. També cal dir que Mariano Rajoy va dir no al
president Mas quan li va proposar el pacte fiscal i això ho va
accelerar. Es van donar aquestes dues circumstàncies en un període molt
curt de temps. Per aquests fets el president Mas va convocar eleccions i
és veritat que hauria pogut no fer-ho... Però ha estat la societat
civil qui ha empès els polítics i ha accelerat el procés. Si la societat
civil no hagués estat empenyent, no seríem on som i n'hem de ser molt
conscients i per tant hem de continuar empenyent el procés.
MC. Sí,
aquestes són noves formes de fer política. És clar que som un país
especial, no? Els nostres polítics no són polítics amb totes les
característiques que tenen els polítics dels estats. Per tant, tenen
unes limitacions molt grans. Ara la Carme parla de la reivindicació del
pacte fiscal i una mica abans hi va haver la negociació de l'Estatut. La
política catalana tradicional -la de l'últim període, però també
tradicionalment- ha estat sempre de demanar una mica més de pes dins del
conjunt espanyol. I aquests dos esdeveniments -el no al pacte fiscal i
la sentència del Tribunal Constitucional posant fora de la llei una part
important de l'Estatut- marquen el final d'aquesta relació o d'aquesta
manera de fer política, de voler guanyar pes dins d'Espanya. I aquí
passa un fet nou i és que el sobiranisme, l'independentisme, ja no és
marginal i excèntric, sinó que passa a ser el centre de la política
catalana. El senyal més clar n'és que CDC, un partit moderat de les
classes mitjanes catalanes, es fa sobiranista, sense problemes. Més
aviat les bases l'han empès a aquest pas, perquè el procés ha estat de
baix cap a dalt, tant a la societat com als partits.
CF. Aquest
procés és radicalment democràtic perquè és de baix cap a dalt i, a més,
perquè tenim clar que les elits econòmiques no en són favorables, ans al
contrari, estan intentant aturar-lo. I tira endavant perquè ho volen
les classes mitjanes i la gent treballadora. Això ho hem de tenir molt
clar. És un procés radicalment participatiu i molt inclusiu. La força
del procés és que compta amb tothom.
MC. Parlant d'elits econòmiques,
penso amb els fundadors d'Òmnium, que eren uns empresaris rics que
formaven part de l'elit intel·lectual i moral del país. I doncs, sí,
potser un dels problemes de la història de Catalunya és que hi ha hagut
un trencament entre el poder econòmic i el poder moral i intel·lectual.
Que el progrés intel·lectual i polític no ha tingut el suport de les
elits econòmiques o d'una part.
CF. De tota manera, el poder dels
grans empresaris o dels grans banquers acaba sent relatiu, perquè en
democràcia tenen el mateix poder que nosaltres, el comú dels ciutadans,
perquè, com tots, tindran un vot el 27 de setembre, o sigui el mateix
poder que qualsevol altre ciutadà. Una altra cosa és que de poder
econòmic en tindran molt, però la seva força és la d'una persona, un
vot. És veritat que determinades elits no ho volen, però si una majoria
de ciutadans el 27 de setembre voten per la independència, hi haurà la
independència, diguin el que diguin els bancs. Això és el que ha passat
arreu del món. Els banquers sempre hi han estat una mica recelosos i
després, quan s'ha produït el procés, hi han donat suport.
MC. Si els
seus clients ho volen, no s'hi podran negar. Una vegada s'imposa el
canvi, el progrés, ja tothom s'hi suma. És de progrés que hi ha la
paraula progressista i a vegades cal vèncer determinades resistències...
—El procés arriba prou als ciutadans procedents de la immigració de fora de l'estat?CF.
Ho coneixen poc, però quan se'ls explica ho entenen. Falta un treball
d'anar més directament a parlar amb aquestes persones i és una feina que
cal fer abans de les eleccions del 27 de setembre. Crec que,
precisament, aquesta és la feina més important que ens falta per fer:
anar a aquests col·lectius. I quan se'ls explica t'adones que no tenen
cap prejudici, perquè són persones que han vingut aquí i estan
absolutament predisposats a escoltar i poden votar perfectament a favor
de la independència si els n'expliques els beneficis. Cal
explicar-los-ho. A més, tenim l'handicap que aquestes persones no veuen
mitjans de comunicació catalans i el missatge que els arriba és
distorsionat, ple d'amenaces i de pors.
MC. El contacte personal ha
de fer descobrir-nos mútuament l'oportunitat de fer un país que no serà
ni ben bé com el somiàvem els vells catalans ni com se l'imaginen els
nous catalans, sinó una combinació, una barreja. Als nous ciutadans
se'ls ha de dir que han arribat a un país que està mig fet i que en part
serà com ells el faran. Si això ho sabem explicar és engrescador. Cal
explicar-los que nosaltres serem transformats perquè ells hi són i que
els seus fills i néts seran diferents perquè ells han arribat aquí i no a
Munic o a Lió, però els nostres fills i néts també seran transformats
per la seva presència, perquè ens estem interrelacionant. Això és
estimulant. Un senyor de Cornellà de procedència immigrada, deia a un
jove català de naixement que era més català que ell perquè portava 35
anys aquí. I és això...
CF. Quan parlo amb nouvinguts i els ho
explico, els dic que el dia D, quan serem independents, tots partirem de
la mateixa línia de sortida, tots tindrem el passaport català el mateix
dia. No hi haurà catalans més antics que d'altres, encara que uns hi
siguem de més antic i d'altres arribats de fa dos anys. És un país que
l'estrenarem tots el mateix dia i ell serà tan antic com jo o a la
inversa, no hi haurà nouvinguts o ciutadans de tota la vida i això ens
dóna una oportunitat enorme a uns i altres. Serà un país que neix el
mateix dia per a tots els que hi vivim.
—Potser la gent
s'activa quan és l'hora, però una certa sensació d'encallament del
procés sí que hi és. La causa n'és el partidisme?CF. Ara
aquesta sensació ja no hi és tant. Després del 9N sí que hi va haver un
moment que tothom -i tant l'ANC com Òmnium- esperàvem que els patits
convoquessin les eleccions, aprofitant tota la força i l'empenta que
venia de la consulta. Nosaltres vam treballar perquè les eleccions
fossin a la primavera. Des de l'ANC havíem fet molta feina, confiàvem
que llavors els partits es posarien d'acord i que quan ho fessin
nosaltres tornaríem a sortir. Vam fer, doncs, com un pas enrere, però
això no va funcionar, perquè els partits no es van posar d'acord. Això
va causar certa decepció, però crec que ara ja està superat, perquè ara
ja tenim la fita del 27 de setembre. I quan tenim fites ja ens posem a
treballar.
MC. No vam aprofitar bé l'èxit del 9N. El 9 de novembre va
ser un dia fantàstic, en què vam fer un gran acte de sobirania i vam
fer una cosa molt important, que és respondre a la crida del nostre
govern. Després del 9N, tots plegats ens vam fer un embolic. Perquè hi
havia una proposta important del president de la Generalitat, que potser
no vam escoltar prou ni saber matisar prou.
—O sigui, que, efectivament, el partidisme ho va encallar...MC. Sí, el partidisme ho va encallar, però és que -és clar- als partits els necessitem.
CF.
És que estem en una democràcia de partits polítics, la manera de
governar és aquesta... I aquell bon moment no el van aprofitar...
MC.
Però si no pensem en aquell momentum, sinó d'una manera més
estructural, veurem que quan ha passat que el president de la
Generalitat digui anem-hi i que el principal partit de l'oposició sigui
un partit independentista? Si expliques això a un marcià et dirà que ja
ho tenen, que ja està fet, oi? I que, a més, si algú vol ser
anticapitalista i d'esquerra molt radical té la CUP... Que, per tant,
aquest país té tots els espais polítics per fer-ho... Per tant, el
momèntum no el vam aprofitar però tenim tota l'estructura.
—La
unitat d'acció Mas-Junqueras es va recuperar el 14 de gener, en un
acord sargit per l'ANC, Òmnium i l'AMI, però gaires felices no les va
fer... CF. Nosaltres allà vam fer com de notaris d'un
pacte. Com a ANC sempre havíem dit -i crec que Òmnium també- que
acceptaríem l'acord al qual arribessin els partits. Com a Assemblea
sempre havíem defensat una candidatura unitària, però que abastés tot
l'espectre polític, no només d'ERC i CDC, sinó de tothom, des de la CUP
fins a Unió. Aquesta havia estat sempre la proposta de l'Assemblea. Ara
bé, com que això no va poder ser, vam dir que acceptaríem l'acord al
qual arribessin els partits. Van arribar a aquest pacte en dir que
treballarien per les estructures d'Estat. I estem perquè aquest pacte es
compleixi, però sempre vam dir que aquest full de ruta havia de ser més
ampli.
MC. Nosaltres vam donar fe i vam fer una mica de
catalitzadors de l'acord, perquè d'alguna manera érem unes veus del
carrer que no entenia que el procés es malmetés per una no entesa dels
nostres líders polítics. Uns líders elegits per fer això, tal com ho
declaren obertament...
CF. Aquest pacte, però, ha de ser molt més
ampli, que no ha de ser entre CiU i ERC sinó entre forces
independentistes i aquí hi entren la CUP, els independentistes d'ICV,
d'EUiA, els exPSC de MES i fins i tot els de Podemos. Entenem que
hauria d'organitzar tots aquells que volen la independència.
MC.
D'alguna manera els actes celebrats en defensa del jutge Vidal (suspès
pels poders judicials espanyols per haver redactat un projecte de
Constitució catalana), de facto han estat actes independentistes
unitaris, on hi havia partits i sindicats, perquè en tot l'espectre
català hi ha un gruix sòlid que vol la independència.
—De tota manera, l'ANC ha dit que no descarta impulsar una llista des de la societat civil si els partits no es posen d'acord...CF.
Sí, però si hem d'arribar a això voldrà dir que anem fatal... Aquesta
ha de ser una última instància. Des de l'ANC apostem perquè es tanqui el
full de ruta i tots els partits que van a les eleccions del 27 de
setembre tinguin clar un full de ruta comú i sàpiguen que han de fer
fins el 27S i a partir de llavors.
—La llista és, doncs, una estratègia per collar els partits perquè s'entenguin?CF.
És la voluntat d'explicar-los que confiem en ells i que, si no ho
fessin, nosaltres hauríem de fer una cosa que no volem fer, a la qual
som contraris, que no ens agrada. I em sembla que els partits ja en són
ben conscients.
MC. Hi ha també uns rituals en els processos i tothom ha de veure reconegut el seu paper, s'han de fer valer i respectar...
—Confesseu
que hi patiu i que temeu haver de donar la raó a allò que deia l'Aznar,
que abans es trencaria la unitat dels catalans que la d'Espanya?CF.
És que Aznar té raó. A la història de Catalunya això ha passat
moltíssimes vegades. I Aznar diu això perquè sap perfectament que cada
vegada que s'ha tensionat per aquest tema, els catalans hem acabat
cedint, sempre. Menys ara.
MC. Menys ara, exactament. Perquè ens hem
equivocat quan hem volgut excloure una part dels catalans. I aquest
procés no ha d'excloure ningú, perquè un país s'ha de fer amb els
banquers i amb els sindicalistes radicals, tots hi hem de ser. I quan
l'any 36 es va fer la Catalunya revolucionària, excloent els capellans i
els burgesos, va anar malament, i quan es va voler fer la Catalunya
civilitzada i culta, només amb els noucentistes, tampoc.
—Una
de les grans dificultats de les eleccions del 27S serà donar-los el
caire plebiscitari sobre la independència, que els partits contraris els
neguen. Com se'ls pot fer guanyar?CF. Aquest caire li
haurem de donar la gent, després de fer un full de ruta comú ben precís,
de manera que tothom que vagi a votar sàpiga que vota. Cal que tots els
partits independentistes aclareixin que si els voten a ells serà per
fer això: per fer una declaració d'independència, l'obertura de
negociacions, que s'obrirà un procés constituent... explicant amb
claredat això als programes. Els ciutadans hem de saber ben clar que si
votem uns partits votem independència i si no els voten, el que voten és
continuar formant part de l'estat Espanyol. Nosaltres els ajudarem
explicitar-ho, però els partits independentistes que ho diguin molt
clar.
MC. D'aquesta manera podrem comptar els vots i saber quans són els partidaris de la independència i quants els contraris.
—Abans
del 27-S hi ha les eleccions municipals, en les quals l'ANC aposta per
majories independentistes als ajuntaments. Quin paper tenen en el
procés? CF. Nosaltres apostem per majories
independentistes, amb diferents compromisos concrets, perquè els
ajuntaments hi tenen un paper mot important. Imagineu la diferència que
hi ha entre tenir un alcalde Barcelona que està a favor de la
independència i treballa perquè el 27S sigui un èxit o no tenir-lo. La
diferència és cabdal. El paper dels ajuntaments és importantíssim, com
es va veure el 1931 amb la proclamació de la República. En el cas
actual, és evident que com més alcaldes i regidors i regidores
independentistes hi hagi, més fàcil serà el 27S. Hem de deixar tota
ambigüitat i des de l'ANC donarem suport a les candidatures
independentistes i que firmin el compromís conforme el 27S ha de ser
plebiscitari, que formaran part de l'Assemblea de Càrrecs Electes i de
ser membres de l'Associació de Municipis per la Independència. Potser
fins ara hem estat més ambigus, perquè també hi havia els que defensaven
el dret a l'autodeterminació, però ara el suport ha de ser per opcions
independentistes, siguin les que siguin.
MC. És veritat que als
ajuntaments fa de més mal comptar qui és independentista i qui no,
perquè hem d'admetre que no poden tenir un caràcter plebiscitari com les
del Parlament. Però encara que a Òmnium som molt menys polititzats, des
de la societat civil a nosaltres ens toca animar que als ajuntaments es
votin persones que volen que el país faci aquest pas endavant. A
vegades es diu que a la gent el que li preocupa és la pensió o el
subsidi d'atur. I es tracta d'explicar que, si s'és partidari de l'Estat
del Benestar, s'ha de ser partidari de l'Estat. Com es pot tenir Estat
del Benestar si no és té Estat? I això des dels ajuntaments ja es pot
veure. Hem de sortir d'un Estat que ens va a la contra.
