dijous, 30 d’agost del 2018

El Girona FC elegeix el groc per a la segona equipació


L’equip del Girona FC lluirà el groc en els seus partits lluny de l’estadi de Montilivi. El club ha anunciat com serà la segona equipació d’aquesta temporada: groc intens amb els detalls de groc mostassa.
Groc intens amb detalls de color mostassa 💥💛😍

La nova segona equipació del Girona FC, la nostra Segona Pell!
La samarreta, amb la publicitat d’una casa d’apostes al pit, té el lema ‘Orgull gironí’ al clatell i una petita senyera brodada a la part baixa.
La tercera equipació, que estrenarà demà en el partit amb el Vila-reial, combina el blau cel amb el blau marí.

Why tourism is killing Barcelona – a photo essay

 
One of the coolest destinations in Europe just two decades ago, Barcelona is now so overcrowded it has become a tourist theme park – and is losing the character that made it so popular
by . Photography: Paola de Grenet
One of the coolest destinations in Europe just two decades ago, Barcelona is now so overcrowded it has become a tourist theme park – and is losing the character that made it so popular
by . Photography: Paola de Grenet
It’s 9am on a hot August morning and timed tickets to visit Barcelona’s emblematic Sagrada Família basilica have already sold out. Only a few years ago you could turn up and queue for maybe half an hour to get in but with the soaring numbers of visitors to the city (around 30 million last year) anyone who arrives on spec is likely to be disappointed.
Those who have tickets amuse themselves in the queue by taking selfies in front of the temple’s ornate nativity facade. Groups of tourists trail behind their lollipop-waving guides. Street vendors spread out their wares on the pavement – pirated designer sunglasses and tacky memorabilia - until a heavily-armed police patrol moves them on. At the stalls around the square you can buy soft toys, Gaudí ashtrays and Barça scarves.
Antoni Gaudí’s masterpiece was begun in 1882 and is due for completion in 2026. The work was intended to be funded by penitent sinners – but there are more tourists than repenters around these days (it is the city’s most popular destination, with 4.5 million visitors in 2016), so tourists are footing the bill.
Barcelona’s Sagrada Família
  • The Sagrada Família, Barcelona’s most popular destination
Sagrada Familia, sold out.
The queue outside casa Batllo.
  • Even tourists who book tickets for popular sights such as the Sagrada Família (left) Casa Batlló (right) are in for a long wait
Tourists posing for snaps outside Sagrada Familia.
At Casa Batlló, Gaudí’s apartment building in the busy Passeig de Gràcia, the queue snakes around the corner, and this is the queue for people who have bought advance tickets at €28.50. They wait behind a sign that says “Skip the Line”. The woman at the door says the wait for people with tickets is around 20 minutes. After a pause she shrugs: “OK, perhaps more like 40.”
Barcelona remains a beautiful city, one of the most attractive in Europe, huddled between the mountains and the sea, with a wonderful climate and wealth of architecture and history.
Street vendors.
  • It remains a beautiful city but there is now tat for sale at every turn
Advertisement
It used to pride itself on the quality of its design and was dubbed the capital of cool in the late 20th century. It is far from cool now though, and a day traipsing around the tourist hotspots reveals how it has become the home of tat, with the magic word “Barcelona” printed on any old junk, from straw hats and teddy bears to beach towels and coffee mugs. Not to mention all manner of ceramic creatures made in Gaudí’s trencadís style of broken tiles.
'I love Barcelona' sign above a shop in Barcelona.
Magnets for sale.
Stall selling replica football shirts in Barrio Gotico, Barcelona.
  • La Rambla … Barcelona’s most famous street is now its epicentre of overtourism
La Rambla is Barcelona’s most famous street but for residents it became its least-loved long ago, so crowded as to be virtually impassable for nine months of the year.
From the moment it was created in the 18th century La Rambla became a place where the wealthy could flaunt their finery and the poor could hustle and everyone could breathe, outside the walls of the crowded mediaeval city. It was never chic, indeed, it was always slightly edgy and marginal – but now there is nothing but souvenir shops, interspersed by McDonald’s and shabby restaurants serving kebabs and paella a startling shade of chrome yellow.
A packed La Ramblas in Barcelona.
  • Shuffling room only on La Rambla
At all hours, young men invite you sotto voce to a “coffee shop” à la Amsterdam. This is something new. At night there are prostitutes, which isn’t new, except now most of the women have been trafficked.
Last year a consortium was appointed to come up with a plan to attract residents back to La Rambla. They have consulted widely and details of the plan are expected to be published soon, but they have their work cut out.
“La Rambla is above all a business,” says Fermín Villar, president of the Friends of La Rambla, which represents the street’s residential and commercial interests. “Every year more than 100 million people walk along this street. Imagine, if each person spends only one euro.”
Itziar González, the architect who heads the symposium, says the first task is to convince people that La Rambla can be saved. “It’s not just about changing things,” she says, “it’s about changing minds.”
Feeding the pigeons on Plaza Catalunya.
  • Feeding the pigeons on Plaza Catalunya
Advertisement
It’s doubtful, however, whether the Boqueria food market on La Rambla can be saved. Once a mecca for cooks and foodies where you could buy everything from truffles to edible insects, the stallholders are one by one caving in to the force majeure of tourism, with fresh fish, meat and vegetables giving way to juice bars and assorted takeaways. The very reason for visiting la Boqueria – even as a tourist – will soon cease to exist.
Tourists sampling food at Barcelona’s Boqueria Market.
  • Once one of the finest food markets in Europe, the Boqueria market is now a tourist trap
Barcelona is one of Europe’s most densely populated cities, with few open spaces. So when the seafront at Barceloneta was opened up in time for the 1992 Olympic Games it gave the city breathing space, just as La Rambla had two centuries earlier. It became the new place to pasear, the evening or Sunday stroll that is such a part of Spanish life.
A cafe-bar on La Ramblas.
But Barceloneta has become another no-go zone for residents as it has degenerated into a sort of urban Lloret de Mar. Lie on the crowded beach and every few minutes a vendor will offer you beer or water or a mojito, a massage, a henna tattoo and sometimes weed. Rickshaws ply the waterfront while shirtless young men whizz by on electric scooters.
The beach.
  • The beach district of Barceloneta has become a virtual no-go zone for local residents
The saddest thing about all this is the city is rapidly losing its identity and becoming like everywhere else. A new word has been coined to describe this apparently unstoppable process: parquetematización – the act of becoming a theme park. Barcelona has become an imitation of itself.
Looking for a holiday with a difference? Browse Guardian Holidays to find a range of fantastic trips

Since you’re here…

… we have a small favour to ask. More people are reading the Guardian than ever but advertising revenues across the media are falling fast. And unlike many news organisations, we haven’t put up a paywall – we want to keep our journalism as open as we can. So you can see why we need to ask for your help. The Guardian’s independent, investigative journalism takes a lot of time, money and hard work to produce. But we do it because we believe our perspective matters – because it might well be your perspective, too.
The Guardian is editorially independent, meaning we set our own agenda. Our journalism is free from commercial bias and not influenced by billionaire owners, politicians or shareholders. No one edits our Editor. No one steers our opinion. This is important because it enables us to give a voice to the voiceless, challenge the powerful and hold them to account. It’s what makes us different to so many others in the media, at a time when factual, honest reporting is critical.
If everyone who reads our reporting, who likes it, helps to support it, our future would be much more secure. For as little as £1, you can support the Guardian – and it only takes a minute. Thank you.

Dones d’Alellal, per Vicent Partal

Editorial

Vicent Partal

Hi ha fotografies icòniques. Que defineixen totes soles un temps i un país. I ahir els companys de la revista Alella en van aconseguir una. Aquesta.
Fotografia: revista Alella.
Mireu-la bé, perquè caldria fer-ne cartells i difondre-la a tot arreu. A sota, s’hi veuen dos dirigents de Ciutadans que, després de despenjar uns pocs llaços solidaris, es dediquen a vendre el seu missatge propagandístic a unes televisions que han convocat prèviament. Però, mentrestant, a la part de dalt de la imatge es pot veure clarament com els llaços ja tornen a ser a lloc i hi ha una dona que encara en posa més. Sense esperar ni tan sols que se n’anassen.
Em conta gent d’Alella que l’escena va ser espectacular. Que mentre Rivera i Arrimadas encara feien el seu míting televisiu un grup de dones del poble ja havia tornat a posar no tan sols els llaços que ells havien llevat, sinó el doble. I els arrencallaços, val a dir, no es preocuparen de tornar-los a llevar. Se n’anaren veient que el groc tornava ser el color dominant, impotents.
La fotografia és, doncs, extraordinària i ho explica tot sobre el país i sobre això que passa. Sobre l’estil dels uns i dels altres. Sobre què són els uns i els altres.
A una banda, hi trobem uns polítics sense escrúpols que han perdut clarament els nervis. Rivera mateix deia fa pocs dies que no tindria trellat que ell en persona anàs a arrencar llaços solidaris, però com que dins el seu partit l’acusen –Arcadi Espada, en concret– de ser un covard ací el veuen fent el numeret, esperant les portades que efectivament avui els regalen la premsa espanyolista. Els de Ciutadans són gent que no creu en la realitat del carrer, sinó tan sols en la força dels mitjans i per això fan una acció simbòlica, sense recorregut, extemporània, preocupant-se únicament de convocar tants càmeres com siga possible. Arriben a una població, com caiguts del cel –a Alella, no hi tenen regidors i el 21-D van quedar tercers a molta distància del segon–, escenifiquen el xou i se’n van. No es queden ni a defensar allò que acaben de fer.
I mentrestant, en un contrast clar i evident, les dones del poble, les dones d’Alella, reaccionen amb calma, amb serenor i contundència. Ixen tranquil·lament i tornen a posar els llaços grocs davant seu. Perquè són al seu poble. Perquè no estan de cap manera atemorides i perquè són prou intel·ligents per a evitar la fotografia que Rivera i Arrimadas cercaven, que necessitaven desesperadament. No els increpen, ni els ataquen, ni els acorralen. Els aïllen. No els fan ni cas. Simplement fan la feina com cada dia: tornen a posar els llaços. Immediatament. Tossudament alçades. Contundents contra el feixisme. Amb elegància.
Evidentment, això té molt a veure amb les majories i les minories, ja en parlàvem l’altre dia. Ells poden anar un moment a arrencar uns quants llaços, però la gent que hi viu és molt més nombrosa i els pot multiplicar per mil, si vol, minuts després. Això va passar a Alella, això havia passat també la nit abans amb aquella gent vestida d’espermatozoide –recordeu el film genial de Woody Allen? Els uns hi passen, fan el seu número i se’n van. La cosa no els dóna per a més. I el problema que tenen és que, davant seu, el país hi resta i treballa sense defallir ni embolicar-se en falses polèmiques. I que les dones d’Alella, com les de tot arreu, sempre hi són. La nostra força i la font de la seua desesperació.

Així és l’extrema dreta europea que es manifesta amb Ciutadans

Albert Rivera i Inés Arrimades es disposen a fer declaracions davant el parc de la Ciutadella. Les càmeres i els micròfons els encerclen. Rere seu, militants de Ciutadans alcen cartells amb el mot ‘Llibertat’. ‘Som al mateix lloc on van agredir la Lídia mentre llevava llaços grocs. Som aquí per a donar-li suport a ella i a la seva família. Condemnem fermament tota mena de violència i fem una crida a la convivència al sentit comú’, diu Arrimadas. Però pocs metres més enrere activistes d’extrema dreta branden una bandera de Generació Identitària.

Ara @PPCatalunya @ciutadans, nazis de Generación identitaria i d’altres crupuscles feixistes manifestant-se conjuntament a la Ciutadella en rebuig d’una agressió en el marc d’una baralla que res va tenir a veure amb el moviment independentista.
Veure per creure.

Minuts abans, la concentració contra violència ja havia esdevingut un enrenou increïble. Un grup d’espanyolistes havien estomacat un càmera de Telemadrid que havien confós amb un treballador de TV3. Crits de ‘fuera’ i ‘maricón’, empentes i cops de puny. Ciutadans condemna l’agressió i en culpa uns ‘infiltrats’ que, segons que diuen, també amenacen els seus militants. Tanmateix, l’única cosa certa és que el partit, novament, es manifesta al costat de membres de l’extrema dreta que exhibeixen orgullosos la seva simbologia.
Ningú no fa cap cordó per aïllar els extremistes ni els expulsa de la concentració. Durant tota la protesta, la bandera de Generació Identitària taca el cel de Barcelona amb el seu odi i xenofòbia. És blanca i conté el logotip de l’organització: un cercle amb un triangle a dins.
Què és Generació Identitària?
Nascuda a França el 2012, Generació Identitària és una organització d’extrema dreta que, segons la seva pàgina web, ‘lluita contra la immigració en massa i la islamització d’Europa’. El grup, evidentment, renega de qualsevol etiqueta extremista i pretén camuflar la seva imatge pública amb accions solidàries amb gent sense sostre –sempre de nacionalitat europea–, com també fan alguns altres grups neonazis: Casa Pound, Hogar Social Madrid…
Tanmateix, els seus pronunciaments i els seus vincles polítics els delaten: són una organització d’extrema dreta. A França han donat suport explícit al Front National de Marine Le Pen. A Itàlia, a la Lliga Nord de Mateo Salvini. A l’estat espanyol, Generació Identitària manté una relació molt fluida amb Democracia Nacional.
El grup és propietari d’uns quants locals en les principals ciutats franceses, a més d’un gimnàs a Lió, on fa propaganda de les seves accions i ideologia. Polítics com Benoît Hamond, ex-candidat socialista a l’Elisi, i activistes destacats com ara Pierre Henry, director general de France Terre d’Asile, han demanat que Generació Identitària esdissolgui o sigui il·legalitzada.
El grup va començar a tenir ressò mediàtic el març del 2016, quan va muntar barricades a l’entrada de la ciutat de Calais per barrar el pas als immigrants que vivien atrapats en camps com la Jungla. La campanya s’anomenava ‘Defend Calais’ i fou la prèvia de ‘Defend Europe’.
Amb ‘Defend Europe’, el grup va portar la xenofòbia fora de les fronteres franceses. La intenció era boicotar les accions de les ONG que salvaven migrants a la Mediterrània perquè, segons ells, eren còmplices del tràfic de persones i la islamització d’Europa. La primera acció fou al port de Catània, quan amb una llanxa inflable va mirar d’impedir que l’Aquarius eixís del port cap a la costa Líbia.
Més informació: Així s’organitza l’extrema dreta per boicotar els rescats d’immigrants a la Mediterrània
Més tard, amb donacions anònimes, Generació Identitària va comprar un vaixell i va dur el boicot al bell mig de la Mediterrània. El grup va tenir qui-sap-les enganxades amb Proactiva Open Arms i més ONG. Tanmateix, la campanya fou un fracàs i va tenir un final humiliant. L’agost del 2017 el vaixell de Generació Identitària fou rescatat davant Líbia per l’ONG Sea Eye després de tenir avaries diverses. Poc després, el grup va abandonar el vaixell i la tripulació –d’origen singalès– en alta mar. Finalment, va acabar a Barcelona, on l’embarcació es va subhastar per a pagar els sous endarrerits dels mariners que van tornar a Sri Lanka.
Darrerament, Generació Identitària s’ha manifestat contra la immigració al port de València i la Valetta (Malta) amb eslògans com ‘De cap manera, no fareu d’Europa la vostra llar’. El grup també ha portat la xenofòbia als Alps, concretament a la frontera entre Itàlia i França. Han organitzat ‘grups de vigilància’ en pobles com Briançon. Són colles que es dediquen a empaitar els immigrants que proven de travessar les muntanyes, una zona no tan controlada com el pas fronterer de Ventimiglia, a la costa.

Nous sommes actuellement en surveillance au niveau du Fort des Têtes. C’est un des passages que marquent les passeurs d’extrême-gauche pour faire rentrer les clandestins en France.

Les campanyes de Generació Identitària són més propagandístiques i pirotècniques que no pas efectives. Sigui com vulgui, el pòsit extremista que traspua cada acció de l’organització, i els seus vincles i simpaties amb grups polítics arreu d’Europa, sí que han de despertar preocupació.

dimecres, 29 d’agost del 2018

Suspiria - Teaser Trailer | Amazon Studios

El remake de ‘Suspiria’ obrirà el Festival de Sitges


El remake de ‘Suspiria’ obrirà el Festival de Sitges

El remake de ‘Suspiria’ obrirà el Festival de Sitges

ActualitatMón Fantàstic 29 d'agost de 2018

L’espera ja té recompensa. El Festival de Sitges ha fet públic quin serà el film amb el qual obrirà la 51a edició que se celebrarà del 4 al 14 d’octubre. Es tracta de Suspiria, el remake de l’obra homònima de Dario Argento que ha dirigit el també italià Luca Guadagnino (Call me by your name).
A més una de les protagonistes del film, Tilda Swinton, rebrà a Sitges el Gran Premi Honorífic en reconeixement a una trajectòria on el cinema fantàstic ha tingut molt de protagonisme Entre els títols que ha protagonitzat destaquen Orlando (Sally Potter, 1992), Adaptation (Spike Jonze, 2002), Quemar después de leer (Joel i Ethan Coen, 2008), El curioso caso de Benjamin Button (David Fincher, 2008), Tenemos que hablar de Kevin (Lynne Ramsay, 2011), Snowpiercer (Bong Joon-ho, 2013), El Gran Hotel Budapest (Wes Anderson, 2014), Dr. Strange (Scott Derrickson, 2016) i Okja (Bong Joon-ho, 2017).

Una nova versió sense caure en la còpia

El director Luca Guadagnino farà la seva primera incursió en el giallo amb la direcció de Suspiria, un remake del clàssic homònim del 1977 de Dario Argento. Dakota Johnson (Triologia cinquanta ombres), Tilda Swinton (Isla de perros), Chloë Grace Moretz (Carrie), Mia Goth (Nymph()omaniac) i Jessica Harper, protagonista de la pel·lícula original.

Dakota Johnson interpreta Susie Bannion, una jove i ambiciosa ballarina que s’instal·la a Berlín per rebre classes en una prestigiosa escola de ballet. De seguida descobrirà que alguna cosa fosca comença a tenir lloc a l’acadèmia, una foscor que devora la directora artística, a la mateixa Susie i també a un afligit psicoterapeuta interpretat per Lutz Ebersdorf. Tots hauran de fer front a aquest malson. Com es pot veure al tràiler Guadagnino no ha optat tant per la còpia del clàssic dels setanta com per una versió lliure on segurament seran introduïts força elements inquietants de l’original. El que ha descartat és fer servir la mateixa paleta de colors que Argento va usar en el seu icònic film.

78 anys d’una extradició il·legal

78 anys d’una extradició il·legal

El 28 d’agost de 1940, el president Companys era entregat a mans del franquisme amb la connivència de la Gestapo. Una fotografia feta pel policia que el custodiava a Hendaia roman en l’imaginari col·lectiu
elMÓN
El president Companys, a la frontera d'Hendaia, l'agost de 1940, retratat per Pedro Urraca Rendueles
El president Companys, a la frontera d'Hendaia, l'agost de 1940 | Arxiu Nacional de Catalunya
La fotografia més coneguda dels últims mesos del president Lluís Companys, afusellat pel franquisme el 15 d’octubre de 1940 després d’un consell de guerra sumaríssim en què va ser acusat de sedició i rebel·lió, està datada el 28 d’agost a la frontera d’Hendaia. Hi apareix el president Lluís Companys, sense emmanillar, ben vestit i amb una cigarreta a la mà. El fotògraf? Pedro Urraca Rendueles, el policia espanyol que l’havia detingut quinze dies abans, amb la col·laboració de policia secreta alemanya, a la seva residència de la localitat bretona d'Ar Baol, on el president Companys es trobava exiliat. Urraca, peça clau de la repressió franquista a l’exterior i baula d’unió amb el règim de Vichy i la Gestapo, va enviar la fotografia a la dona del president per assegurar-li que ell l’havia tractat amb dignitat fins que, unes hores després, l’entregaria a l’Estat espanyol. L’original d’aquesta fotografia, que avui compleix 78 anys, és a l’Arxiu Nacional de Catalunya per voluntat del fill del policia.

Però més enllà de la història de la fotografia i el fotògraf, cal remarcar la il·legalitat d'aquella extradició, perquè en aquell moment el conveni d'extradicions vigent entre Espanya i França des del 1877 no permetia les extradicions polítiques. Però Urraca, autèntica mà dreta del ministre Serrano Súñer, tenia encomanada una missió d'Estat i disposava de la documentació necessària per passar la frontera sense cap problema amb el seu hostatge. I així consta en la documentació que ara rau a l’Arxiu Nacional de Catalunya, amb un visat per sortir de França el 26 d’agost i tornar-hi a entrar el 2 de setembre. “No serà lliurada cap persona, sentenciada o processada, si el delicte pel qual es demana l'extradició està considerat per part de qui es reclami com a delicte polític o com a fet connex amb semblança amb aquest delicte”, diu l’article tercer d’aquest conveni, que es va signar a Madrid. I pel que fa a la llei francesa sobre extradició d’estrangers que va entrar en vigor el 1927, l’article cinquè impedia l’extradició de reclamats per delictes polítics, o quan les circumstàncies emmarquessin l’extradició dins d’un objectiu polític. Aquesta vulneració demostra que la captura del president català fou considerada com un dels principals trofeus de caça del franquisme, que va comptar amb la col·laboració de la Gestapo i el règim de Vichy, que van facilitar en tot moment la feina dels serveis secrets espanyols a l’Estat francès.


Pedro Urraca Rendueles, el policia que va entregar Companys a Espanya el 28 d'agost de 1940
Pedro Urraca Rendueles, el policia que va entregar Companys a Espanya el 28 d'agost de 1940 | Arxiu Nacional de Catalunya

Poques hores abans de fer aquesta fotografia el 28 d’agost, durant el trajecte entre París i Biarritz, Pedro Urraca Rendueles escrivia als seus dietaris una pàgina sencera dedicada al seu ostatge, per deixar constància de la seva entrega a Espanya, donant per fet que el seu final seria la mort imminent a mans del règim franquista: “Todas las ilusiones, toda la fe en los ideales de este hombre han caído por tierra. Ya no es sino un pingajo de la vida que quiere aparecer, ante sus acusadores, como un hombre recto y sin mancha. Difícil ha de serle ante el ambiente que allá abajo le espera. Esta libertad pasajera del viaje le parece como un regalo que la vida le hace antes de abandonarle y quiere gustar del mismo con todas sus fuerzas. Pero los acontecimientos del momento actual son demasiado fuertes para que el mundo se digne dirigir su mirada sobre este hombre que, de antemano, está dispuesto al sacrificio anónimo y que voluntariamente se siente dispuesto a olvidar su pasado”(text recollit al llibre Agent 447, el policia que va detenir el president Companys (3i4, 2011).

Han passat 78 anys i Espanya manté vigent la condemna a mort del president i de milers i milers de republicans, a l’espera que ara sí, el PSOE compleixi la paraula donada a canvi del vot dels independentistes favorable a l’exhumació del cadàver del dictador.