divendres, 27 de febrer del 2015

Barcelona es converteix en una «Brunch City»

Barcelona es converteix en una «Brunch City»

El projecte es basa en recrear les ciutats més populars del món amb el seu menjar típic

| ND 27/02/2015 a les 11:41h

Barcelona. Foto: A. Portolés i B. Crespo

La il·lustradora Bea Crespo i la fotògrafa Andrea G. Portolés ha col·laborat en un original projecte anomenat 'Brunch City'. Es tracta d'una sèrie fotogràfica que combina la gastronomia de les ciutats més emblemàtiques del món amb els seus paisatges urbans.

Sempre hi ha dos aspectes que defineixen les ciutats: el menjar i l'arquitectura. Dos elements que formen aquesta sèrie fotogràfica, on el paisatge de ciutats com Barcelona, Nova York o París emergeix sobre els seus plats típics i representatius, com el pa amb tomàquet, les patates fregides o els croissants.

Les autores expliquen que aquest treball és el resultat de les "coses amb les que més gaudeixen": menjar, viatges, il·lustració, fotografia i creativitat.
   
Berlín.  Foto: A. Portolés i B. Crespo
 
Brussel·les. Foto: A. Portolés i B. Crespo
 
Roma. Foto: A. Portolés i B. Crespo
 
Pequín. Foto: A. Portolés i B. Crespo
 
París. Foto: A. Portolés i B. Crespo
 
Dublín. Foto: A. Portolés i B. Crespo
 
Tòquio. Foto: A. Portolés i B. Crespo

'Cocido madrileño' per pactar la sentència del TC contra el 9-N

27/02/2015
Consulta

'Cocido madrileño' per pactar la sentència del TC contra el 9-N

Francisco Pérez dels Cobos
El president del TC, Francisco Pérez de los Cobos

El president de l'alt tribunal espanyol i els jutges Xiol, Trevijano i Roca van negociar el text definitiu al restaurant Lhardy, segons 'La Vanguardia'

Nerea Rodríguez
El Singular
La sentència del Tribunal Constitucional que suspèn la llei de consultes catalana i el decret de convocatòria del 9-N signat pel president de la Generalitat, Artur Mas, es va pactar davant d’un ‘cocido madrileño’. Segons publica ‘La Vanguardia’, el 10 de febrer es van reunir al restaurant Lhardy, a Madrid, els magistrats Pedro González-Trevijano i Juan Antonio Xiol, -ponents de les dues sentències-, Francisco Pérez de los Cobos -president del TC- i Encarna Roca -magistrada catalana del TC-.

Els magistrats catalans van anar al dinar amb un doble objectiu: que la sentència no esmentés l'article 2 de la Constitució, per evitar al·lusions a la frase feta sobre la indissoluble unitat de la nació espanyola, i que no es tanqués la via a la convocatòria de consultes per part d'una comunitat autònoma si se'n pactaven els termes amb l'Estat. Segons el mateix diari, Trevijano estava disposat a fer totes les concessions literàries que calgués, però sempre que portessin a un resultat innegociable: a una consulta com la del 9-N, ni aigua, perquè era radicalment inconstitucional.

Durant el dinar, de Los Cobos va exclamar, per amorosir l’ambient: “Està molt bé, aquest ‘cocido’. Però ah, l'escudella, la pilota de l'escudella, quina delícia”. Finalment, Trevijano es va avenir a ometre referències a l'article 2 de la Constitució, perquè no eren imprescindibles. Però no va cedir en el fet que s'utilitzés el terme consultes en el fonament jurídic 6Ba, que al·ludeix als "projectes de revisió de l'ordre constituït". És a dir, que tal i com explica ‘La Vanguardia’, no parla de la legitimitat de consultar els ciutadans, sinó de com s'ha d'escoltar "l'opinió de la ciutadania", i afegeix que en aquest propòsit hi caben "les vies que siguin compatibles amb el text constitucional". Una consulta pactada pot ser una d'aquestes vies? No ho diu explícitament, però no ho descarta.

Els quatre comensals van convenir que una sentència redactada en aquests termes anul·laria el 9-N sense deixar al darrere terra cremada per als polítics. De los Cobos aconseguia la unanimitat per anul·lar el 9-N. Xiol i Roca, al seu torn, creien que ho tornaven a deixar tot en mans de la política i els seus gestors, sense desqualificacions gratuïtes ni proclames grandiloqüents.

dimecres, 25 de febrer del 2015

Celia Villalobos juga al Candy Crush al Congrés mentre parla Rajoy

JUGANT I COBRANT...!!!
Debat de l'estat de la nació

Celia Villalobos juga al Candy Crush al Congrés mentre parla Rajoy

En un vídeo s'aprecia com fa servir una 'tablet' durant la intervenció del president del Govern

Celia Villalobos juga al Candy Crash Saga mentre parla Rajoy.

EL PERIÓDICO / BARCELONA
Dimarts, 24 de febrer del 2015 - 20.19 h
La vicepresidenta primera del Congrés, Celia Villalobos, ha sigut gravada aquest dimarts mentre jugava al Candy Crush Saga amb la seva tauleta mentre parlava des de l'estrada el president del Govern central, Mariano Rajoy. L'escena de Villalobos, que en aquell moment presidia el Congrés en absència del titular, Jesús Posada, ha sigut captada i posteriorment difosa pel digital 'La Marea'.
En el vídeo s'hi aprecia clarament com Villalobos no para atenció a les paraules del president de l'Executiu, que en aquell moment replicava al portaveu de CiU a la Cambra baixa, Josep Antoni Duran Lleida. L'escena, que ha durat diversos minuts, s'ha produït durant el debat de l'estat de la nació d'aquest dimarts al Congrés dels Diputats.

Expedició al pol Nord: un viatge a l’últim grau de la Terra

Expedició al pol Nord: un viatge a l’últim grau de la Terra

Un català celebra amb aquesta aventura els cents anys des que el primer home va posar el peu al grau 90 del planeta


“El món és un llibre, i els qui no viatgen només en llegeixen una pàgina”. Amb aquesta frase de sant Agustí d’Hipona es presenta al seu blog el català Jordi Canal-Soler, un escriptor i fotògraf que ha viatjat a gairebé tots els racons del planeta, empès per les ganes de descobrir per ell mateix què s’amaga més enllà de les portes de casa. En la seva última aventura, l’abril del 2009, va decidir seguir els passos de Robert Peary, un explorador que el 1909 va aconseguir ser el primer home a arribar a l’últim grau de la Terra, al pol Nord. Cent anys després d’aquella expedició, el Jordi ha recollit la seva pròpia experiència a Viaje al blanco (Editorial UOC), mentre es prepara per viure una nova aventura: la de ser pare.
“A mi van ser els meus pares qui em van inculcar el sentit viatger”, diu a l’ARA. Quan era petit van comprar-se una autocaravana, i van començar a veure món, cada vegada una mica més lluny: des de la punta nord d’Escòcia, fins la punta nord de Noruega. El seu primer viatge sol, quan tenia 22 anys, va ser a Alaska. En aquell moment, el que el va moure van ser les històries que el nord-americà Jack London havia escrit sobre els buscadors d’or i la ruta del Yukon, una zona fronterera amb el Canadà amb rius esquitxats pel preciós mineral, on molts homes es desplaçaven amb la idea -moltes vegades frustrada- d’enriquir-se en poc temps. “M’agrada molt indagar què queda avui de la història dels llocs on viatjo”, diu. Per això alguns els llocs que més l’atreuen són Hawaii, Mèxic o les terres vikingues: Escandinàvia, les illes Shetland o Islàndia: “M’agrada quan vas a un país amb una imatge determinada al cap, que has agafat de pel·lícules o del que t’han explicat, i quan hi aterres descobreixes que és del tot diferent. En aquest sentit, em quedava pendent la descoberta i la carrera del pol Nord”.
Abans de Robert Peary, explica el viatger, n’hi va haver molts que van intentar arribar a l’últim grau de la Terra. Un dels que més s’hi va acostar va ser el noruec i premi Nobel de la Pau Fridtjof Nansen, el 1893. “Nansen va fer construir un vaixell, el Fram -en català, endavant -, dissenyat per quedar-se atrapat entre les plaques de gel, i així poder flotar amb els corrents fins el pol Nord”, rememora el Jordi. Els corrents marins, però, no van ser suficients perquè Nansen arribés al grau 90 (el punt més al nord del planeta), i el 15 de març del 1895 el vaixell va quedar atrapat al grau 84. Nansen va optar per continuar a peu, en una decisió molt arriscada: deixar el Fram endarrere significava reduir les possibilitats de tornar a casa. Després d’avançar durant setmanes, Nansen i el seu company, Hjalmar Johansen, només van poder arribar al grau 85, i van haver de ser rescatats per l’explorador britànic George Frederick Jackson.
Aprendre dels esquimals
Cent anys després de les expedicions de Nansen i Peary, les coses han canviat bastant. “Si Peary va aconseguir arribar-hi va ser perquè va aprendre les tècniques esquimals: la roba, l’ús del trineu, la conducció amb gossos, etc. Tot i això, eren materials molt pesants i complicats de transportar. Nosaltres anem amb roba tècnica, molt més lleugera, i portem trineus de plàstic o de fibra de vidre”, exemplifica el Jordi. “Ara també vas amb la seguretat que et donen els telèfons via satèl·lit, el GPS i la possibilitat d’un rescat, ni que sigui en helicòpter”, continua.
Tot i això, arribar a l’últim grau del planeta no és gens fàcil: “Has de tenir una molt bona preparació física. En tornar, de fet, vaig poder córrer una marató”. El Jordi havia d’arrossegar un trineu de 100 quilos, i no només a través del gel llis: “Al pol Nord les plaques es trenquen pels corrents marins i el vent, es fragmenten i formen esquerdes que xoquen entre elles i s’aixequen. Aquestes crestes les has de travessar, perquè poden ser molt grans i esquivant-les trigaries massa”, explica. “Després del viatge vaig descobrir que part de l’entrenament que necessitava era mental. Jo sóc molt fredolic, i tenia els meus dubtes sobre si podria aguantar 40 graus sota zero: per a això no et pots preparar, el congelador de casa només arriba als 20 sota zero”, diu. Tot i les baixes temperatures, amb l’exercici físic i l’abric de seguida s’entra en calor. De fet, recalca el Jordi, és molt important no suar mai: “T’has d’anar obrint les cremalleres i traient-te capes: si t’acalores, la suor se solidifica i forma una capa de gel dins l’abric. A mi em va passar i no en vaig ser conscient fins que de sobte vaig quedar-me sense forces: el gel m’havia xuclat tota la calor”.
Per això hi ha objectes inesperats que són vitals a l’Àrtic: un raspall de les ungles o fins i tot una escombreta de lavabo -“nova i neta, esclar”- són imprescindibles per espolsar el gel que es forma a la roba. “T’has d’anar adaptant a un ambient on hi ha moltes coses que quan ets a casa no penses. Per exemple, jo al principi duia una cantimplora de plàstic amb aigua: al cap de cinc minuts, estava congelada. Has d’anar sempre amb termos, que siguin bons, i omplir-los amb tes i begudes calentes. I has de menjar molt pel desgast energètic que suposa l’aventura: si a casa ingereixes 2.500 calories diàries, al pol n’has d’ingerir 4.500”.
A part del fred, al Jordi també li feia por no estar preparat per a la monotonia blanca del paisatge: “I va ser al contrari: em va semblar d’una diversitat tan gran que era impossible avorrir-la”. Depenent de la temperatura o la humitat, explica, la neu es congelava d’una manera o una altra, i formava “cristallets en forma d’arbre de Nadal, d’agulla o de boletes”. El gel, depenent dels metres de gruix, era “de vegades blau i de vegades verd”. El moviment de les plaques, en xocar i separar-se “anava creant blocs que sobresortien, i que el vent esculpia com una escultura”.
El més satisfactori de tot, però, va ser el dia de l’arribada al pol. El pol Nord -a diferència del Sud, que està ben localitzat- es mou constantment, i el grau 90 cal trobar-lo amb el GPS. “Quan ho fas és molt emocionant, però al cap d’una estona aquells decimals han canviat i ja no hi ets. També és la gràcia de perseguir aquest somni que té 300 anys: saltar d’alegria i alhora adonar-se de la futilitat de la cerca, perquè al cap d’un moment ja ha desaparegut”, conclou el viatger.

L'estudi barceloní Barozzi Veiga, finalista del premi Mies van der Rohe d'arquitectura El despatx format per Alberto Veiga i Fabrizio Barozzi ha sigut seleccionat per la Filharmònica de Szczecin, a Polònia. El guanyador es farà públic el 8 de maig ARA Barcelona | ARA 25/02/2015 13:36 Filharmònica de Szcecin, de Barozzi i Veiga / SIMON MENGES La Filharmònica de Szczecin, a Polònia, del despatx barceloní Barozzi Veiga, és un dels cinc finalistes al premi Mies van der Rohe, e l Premi d'Arquitectura Contemporània de la Unió Europea, segons han fet públic aquest dimecres a Londres la Comissió Europea i la Fundació Mies van der Rohe. El guardó, dotat amb 60.000 euros, està considerat com el més prestigiós d'Europa. En aquesta edició del premi van ser nominades 420 obres. Aquest són els cinc finalistes al premi Mies van der Rohe 2015: Filhamònica de Szczecin, de Barozzi Veiga Filharmònica de Szcecin, de Barozzi i Veiga / SIMON MENGES Museu d’art de Ravensburg, de LedererRagnarsdóttirOei Museu de Ravensburg / ROLAND HALBE Museu marítim danès, de BIG - BjarkeIngels Group Museu marítim danès / RASMUS HJORTSHOJ Bodega Antinori, del despatx ArcheaAssociati Bodega Antinori / PIETRO SAVORELLI Centre d’estudiants Saw Swee Hock, LSE, d'O’Donnell + Tuomey Centre d'estudiants Saw Swee Hock, LSE / DENNIS GILBERT El guanyador de la passada edició del premi va ser l'auditori de Reykjavík Harpa.

L'estudi barceloní Barozzi Veiga, finalista del premi Mies van der Rohe d'arquitectura

El despatx format per Alberto Veiga i Fabrizio Barozzi ha sigut seleccionat per la Filharmònica de Szczecin, a Polònia. El guanyador es farà públic el 8 de maig

La Filharmònica de Szczecin, a Polònia, del despatx barceloní Barozzi Veiga, és un dels cinc finalistes al premi Mies van der Rohe, e l Premi d'Arquitectura Contemporània de la Unió Europea, segons han fet públic aquest dimecres a Londres la Comissió Europea i la Fundació Mies van der Rohe. El guardó, dotat amb 60.000 euros, està considerat com el més prestigiós d'Europa. En aquesta edició del premi van ser nominades 420 obres.
Aquest són els cinc finalistes al premi Mies van der Rohe 2015:
Filhamònica de Szczecin, de Barozzi Veiga
Museu d’art de Ravensburg,  de LedererRagnarsdóttirOei
Museu marítim danès, de BIG - BjarkeIngels Group
Bodega Antinori, del despatx ArcheaAssociati
El guanyador de la passada edició del premi va ser l'auditori de Reykjavík Harpa.

dimarts, 24 de febrer del 2015

UN TOMB DEL MEDITERRANI A BAVIERA (2).- Del 12 al 25 de febrer del 2015.-A Munic del dijous gras al dilluns de Carnaval.

Articles del Víctor
15/16.02.15.
UN TOMB DEL MEDITERRANI A BAVIERA (2).
A Munic del dijous gras al dilluns de Carnaval.
Del 12 al 25 de febrer del 2015.
Just farà cinc dies que vàrem aterrar alhora en punt (les 17,33) a l'Aeroport Internacional de Munic-Franz Josef Strauss (MUC), després que l'avió A321 de la Lufthansa de sortida a les 15,35 de la tarda i l'arribada a Munic havia de ser a les 17,35 ho va fer quan passaven passats més de deu minuts de l'hora oficial - i una de les coses que més m'agrada fer quan vaig en avió, a part de xerrar, es prendre notes de les incidències del vol, apuntar per on passa, seguin-ho si puc amb el mapa que va adjunt a la revista institucionals de la companyia i que normalment és al respatller de davant i fer una mena de cronologia del trajecte i després, si puc, comprovar-ho a vols semblants que hagi fet, ja ho diuen,de manies els metges no en curen - , en definitiva que va deixar de tocar de peus a terra, vull dir de rodes a la pista a les 15, 47 i tocaren de nou a l'asfalt bavarès a les 17,33 minuts, o sia que el vol va durar exactament 1 hora,46 minuts, en un vol plàcit i tranquil. 
                                                                                   
 
Comentaris mentre anàvem cap a Munic.
Doncs si, gairebé una hora després que vàrem aterrar, ja a l'aparcament comprovarem que la temperatura estava prop d'un grau sota zero i fins que arribarem a la nostra a la destinació a la part sud-oest de Munic, i cinquanta-quatre quilòmetres des de l'aeroport Muniquès tot estava nevat. Baixant per l'Autopista A9 Munic-Berlín, que bé de Nuremberg comprovarem com era de dens el transit a tres carrils a aquelles hores i en un dijous laborable. Després de l'encreuament (Kreuz)Munic-Nord amb l'A9 direcció Salzburg, poguérem veure el costat dret l'Allianz Arena, el camp de futbol del FCBayern München - del Pep Guardiola, on a Munic el tenen com un ídol, i que fa un parell dies el seu equip va golejar per 8 a 0 a l'Hamburg i que actualment va vuit punts pel davant del Wolfsburg que n'és el segon de la Bundesliga i continua a la Champions League - . 
                                                                              
Un estadi que quan hi passarem, a voltant de les set de la tarda, - aquí a les sis de la tarda ja és fosc i negre- la seva cobertura que és plastificada com si fos un gran globus era tota de color Blau, una coberta que té diferents colors (Blau,Vermell i un blanc neutre ) que canvia de colors segons l'equip que hi juga, perquè cal dir que en aquest mateix estadi hi juguen alternativament els dos equips de la ciutat: el TSV 1860 München; o el FCBayern München. Us aconsellem de passada que si voleu anar a visitar l'Allianz Arena, tant si és dia de partit com si no, des del centre de Munic i sense problemes, cal que s'agafi la Línia de Metro (U), la U6, hi ho podeu fer a la cèntrica Odeonsplatz o la famosa Marienplatz i al cap d'onze o dotze estacions s'arriba a la U-Bahn-Station Fröttmaning i d'allí a l'estadi hi ha cinc minuts a peu. Recordem que es pot visitar màxim fins a les sis de la tarda, que per experiència ja em va anar just temps enrere.
                                                                             
Neu i fred per donar i vendre.
De tots aquest quatre dies que estem a la capital de la Baviera les temperatures no es mouen pas gaire de dos a quatre sobre zero durant el dia, i de zero a sis sota zero a la nit, i fins ara els dies és reparteixen entre núvols i sol , sol radiant i núvols, però la neu li costa de marxar, i sort, que aquesta cosa de les nevades ja la tenen resolta i organitzada. 
Un tomb pel centre neuràlgic muniquès (1).
Tot i així durant el dia, a fora he passat força fred, sobretot aquest passat dissabte m'he anat a fer el tradicional tomb pel centre de Munic, i això vol dir traslladar-me a la zona que prenen per centre la Marienplatz, i que es considera el centre neuràlgic muniquès i d'allí podem anar a l'Odeonsplatz , o bé a l'inrevès pels carrers de la moda i del glamur com sòn el Weinstr , seguit del Theatiner-str per una banda o el Diener-str, seguit de la Residenz-str per l'altra banda i que ambdós vies van i vénen de l'Odeonsplatz o la famosa Marienplatz. Del bell mig de la Residenz-str, de la Max-Joseph Platz, comença uns dels altres famosos i llargs carrers de la moda com és la Maximilian- str. De la Marienplatz tambè és pot anar o venir fins a la Karlplatz (Schaus) pel Neuhauser-str, seguit del Kaufingerstr que també està ple de moda i glamur. 

Continuaré explicant el Tomb per Munic i Baviera.
Víctor Lluelles i Cardona

dilluns, 23 de febrer del 2015

Turisme de ciutat o ciutat de turisme

debat sobre el model turístic

Turisme de ciutat o ciutat de turisme

Els ciutadans reclamen un equilibri entre la Barcelona per als visitants i la Barcelona per als que hi viuen

EL PERIODICO
JOSEP SAURÍ
Dilluns, 23 de febrer del 2015
«Espero que la gent no vingui amb una llista de queixes, sinó de propostes i aportacions», deia dies enrere la tinenta d'alcalde d'Economia, Empresa i Ocupació, Sònia Recasens, de cara a l'audiència pública sobre el model turístic de Barcelona que se celebrarà demà, a les set del vespre, a la biblioteca Joan Fuster. Més que probablement hi haurà de tot, propostes i queixes, i en abundància. Així ha passat en els últims anys tant als centenars de cartes de ciutadans al voltant dels efectes del boom turístic de la ciutat publicades per EL PERIÓDICO com en els diferents debats sobre aquest tema que el diari ha impulsat, i ha tornat a passar en el que ha obert en aquests dies. Nombrosos ciutadans han exposat tant el seu diagnòstic sobre el model turístic barceloní (o, segons la seva opinió, l'absència d'aquest) com les seves receptes, dispars però amb un objectiu en general compartit: trobar un equilibri entre la Barcelona per als visitants i la Barcelona per als barcelonins, potenciar el turisme de ciutat sense que aquesta quedi reduïda a una ciutat de turisme. En paraules de José Minguell (administratiu, 39 anys, l'Hospitalet), «que el turisme sigui la gallina dels ous d'or no implica que tot valgui».
Perquè la transcendència i la necessitat de l'impacte de la indústria turística en l'economia de la ciutat (entre el 10% i el 12% del PIB) no es discuteixen. «No oblidem que el turisme, en totes les seves formes, és la principal font d'ingressos de Barcelona», apunta Josep Maria Ribó (51 anys, mànager de producte). El que sí que es qüestiona és com es reparteix aquest rendiment econòmic: «El turisme ha d'estendre els seus beneficis a tota la comunitat. No pot ser un negoci per a qui s'hi dedica i un cost o molèstia per als altres», considera Gabriel Picó (enginyer químic, 50 anys).
LA TAXA TURÍSTICA / Més enllà dels 120.000 llocs de treball -de qualitat molt desigual- vinculats, ¿com pot revertir en els ciutadans aquest benefici? Des d'un punt de vista general, s'imposa àmpliament una proposta també defensada per les associacions de veïns i que, encara que depèn d'instàncies superiors, està en sintonia amb la intenció del mateix ajuntament: que es destini la recaptació de la taxa turística -i també part d'altres impostos que genera el negoci- a pal·liar les molèsties que causa el turisme als barcelonins, i no només a la promoció turística com ara. En canvi, l'opció que els ciutadans participin directament del negoci llogant pisos o habitacions resulta, com és ben sabut, infinitament més controvertida. «No deixem que els veïns perdin el dret a viure dignament a causa de les contínues molèsties dels pisos turístics», escriu Núria Ferrer (infermera, 51 anys). «No es pot barrejar turisme i incivisme. Hi ha turistes cívics i turistes incívics, de la mateixa manera que hi ha gent local cívica i incívica. Hi ha d'haver una regulació permissiva, no restrictiva, que permeti compartir, permutar o llogar una vivenda. El turisme no pot ser només per al lobby hoteler», replica Ribó.
L'incivisme d'alguns turistes és, en efecte, motiu d'amargura, i no només per a qui pateix la gresca o la bronca des de l'altre costat de l'envà. Però la sensació que aclapara molts barcelonins és de pèrdua individual i col·lectiva, en la seva qualitat de vida i en la relació amb la seva ciutat, i que atribueixen al boom turístic té moltes altres cares: les marees humanes de l'entorn de la Sagrada Família, el Gòtic, la Rambla o la Boqueria; les flotes d'autobusos en espera amb els motors en marxa, les fileres de botigues de souvenirs on abans hi havia un vigorós i variat teixit comercial, les cerveses a vuit euros i les fideuaes de cartró pedra, els preus impossibles per llogar una vivenda al barri de tota la vida. En resum, senten que Barcelona ja no és seva, o no és tan seva com ho era. Perquè el monocultiu turístic li ha tret part de la seva identitat, i perquè els arracona, fins i tot els expulsa. Així que els barcelonins reclamen per un costat una aposta decidida pel turisme de qualitat i, per un altre, suport institucional per emprendre la reconquista.
ACTIVITATS PER A VEÏNS / ¿Com es fa tot això? Alguna cosa s'haurà de regular en alguns casos; en altres, potser n'hi hauria prou amb la voluntat d'aplicar amb rigor les regulacions ja existents, com l'ordenança de civisme, opinen els ciutadans. I serien ben rebudes mesures proactives que donin facilitats als barcelonins perquè tornin a disfrutar de la seva ciutat, com preus especials o gratuïtat per accedir a museus o monuments o la celebració regular d'activitats destinades específicament a ells en espais que avui han perdut, com la mateixa Rambla. En paraules d'Albert Bonjoch (64 anys, pensionista), es tracta d'aconseguir «una ciutat on el visitant comparteixi les seves belleses amb qui hi viu i treballa, sense crear cap distància». Turisme de ciutat, no ciutat de turisme.
No només propostes, doncs, ni tampoc només queixes; el debat ciutadà sobre el model turístic de la ciutat aporta les dues coses i, per sobre de tot, desitjos. Serà a l'Administració a qui correspondrà, més enllà de les presses preelectorals i de les reaccions quan les protestes veïnals es visibilitzin, articular les seves propostes per satisfer aquests desitjos, intentant, en la mesura del que sigui possible, conciliar els interessos dels uns i dels altres i explorant el relatiu marge que li deixen legislacions de rang superior.
Ningú ha dit que sigui fàcil, però el que en cap cas es podrà al·legar és sorpresa sobre com viuen i senten molts barcelonins la transformació de la seva ciutat en la quarta més visitada del món. «Barcelona no ens pertany. Els barcelonins només som figurants d'un parc temàtic. Cada vegada és més evident: la ciutat no es desenvolupa per fer-nos feliços a nosaltres, sinó per distreure els turistes. Quan Barcelona sigui una paròdia de si mateixa, se n'aniran a visitar altres ciutats on es respiri autenticitat i encant, on no se sentin tan turistes i es puguin fondre en els seus racons ocults amb els seus feliços habitants», escrivia Elena Otero en una carta a aquest diari. El 2006.

De Quirós: "El principal problema és Andalusia, i no Catalunya"

ALGÚ QUE PARLA CLAR...!!!!


22/02/2015
independència

De Quirós: "El principal problema és Andalusia, i no Catalunya"

Lorenzo Bernaldo de Quirós
Lorenzo Bernaldo de Quirós

El politòleg federalista diu que "l'Estat autonòmic ha col·lapsat, i ara una part dels catalans volen la independència"

Bernat Vilaró 
El Singular
El politòleg federalista liberal Lorenzo Bernaldo de Quirós opina que "Catalunya no és soluble. No s'ha de buscar una solució definitiva. La resposta ha de ser dinàmica i asimètrica", amb "un comú denominador per a totes les Espanyes i un marge ampli per a Catalunya". "He arribat a la conclusió que el problema més greu no és Catalunya. El principal problema d'Espanya és Andalusia", segons afirma en una entrevista d'Enric Juliana que publica avui 'La Vanguardia'.

De Quirós afegeix que "l'Estat autonòmic és una comèdia que hauria d'acabar quan abans millor. Hi ha tres nacions: Espanya, Catalunya i Euskadi. L'Estat espanyol –el Club de les Espanyes– s'ha d'organitzar segons aquesta realitat", continua. "Era la idea inicial, alterada el 1980 pels socialistes andalusos i la seva retòrica igualitarista".

"Ara en paguem les conseqüències. L'Estat de les autonomies ha col·lapstat i una part de Catalunya reclama la independència". "La qüestió catalana està mal resolta des de fa 300 anys i no cre que tingui pas solució", manifesta el politòleg.

diumenge, 22 de febrer del 2015

Les set virtuts que, segons Mas, ha de tenir la república catalana

Les set virtuts que, segons Mas, ha de tenir la república catalana

Estratègia de l'equip del president per bastir la idea del projecte de país

Especial: Eleccions al Parlament de Catalunya el 27 de setembre del 2015

, Palau de la Generalitat /Seva | ND 22/02/2015 a les 18:07h
 
Nova estratègia de l'equip de CiU, de Govern i de l'entorn d'Artur Mas per argumentar la defensa d'un estat independent amb un vernís d'ideari social i utilitarista. Aquesta setmana, Mas ha començat a repetir un discurs que inclou la definició del que, segons la seva tesi, hauria de ser la Catalunya Estat. Una definició que es fonamenta en set conceptes: justícia, transparència, dinamisme, creació, innovació, cultura i civisme.

Amb l'habilitat de l'argot convergent – la seu del carrer Còrsega és una mina imparable en la creació d'eslògans i conceptes- i l'ànima d'un dels ideòlegs més influents i destres en la figura del president, Agustí Colomines, Mas ha repetit durant dos dies seguits les “virtuts” que, segons ell, hauria de tenir una virtual Catalunya independent.  “La Catalunya que hem de construir ha de ser justa, perquè hi ha moltes injustícies; transparent – és evident que d'irregularitats n'hi ha hagut massa- ha de ser creativa, dinàmica, innovadora en l'economia i en la societat i, sobretot, ha ser un país culte i cívic”, ha assegurat Mas en les dues darreres intervencions públiques.

Un discurs que ha repetit en dos escenaris diferents però molt importants per a Mas. El primer cop en la inauguració de l'any de les Biblioteques d'aquest divendres a Palau. Un acte de memòria a un dels seus referents polítics: la Mancomunitat. I, a l'endemà, a Seva, Osona, a la tradicional convenció municipal que CDC celebra cada any. Davant dels candidats, alcaldes i regidors, Mas va repetir com el que s'albira que serà un mantra en el nou evangeli electoral de CDC en el cicle que s'ha obert fins les plebiscitàries del 27-S.
 

Jan Frederiksen: «Ens volien imposar una llengua que no era la nostra»

Jan Frederiksen: «Ens volien imposar una llengua que no era la nostra»

Aquest groenlandès, l'únic en tot Catalunya, explica com ha arribat fins a Vic i com s'ha adaptat al país.Va ser el protagonista del mediàtic anunci de l'Associació Catalana de Ràdio, emès recentment

| ND 22/02/2015 a les 17:29h
Jan Frederiksen amb la plaça de Vic de fons. Foto: Adrià Costa
 
Fa poques setmanes aquest diari parlava de Jan Frederiksen, l'únic inuit groenlandès resident a Catalunya, segons ens confirma, i protagonista de l'original campanya publicitaria de l'Associació Catalana de Ràdio. Aquesta no era la primera vegada que aquest vigatà de 57 anys apareixia als mitjans: el programa de cuina Karakia, emès pel canal 33, va dedicar dos capítols a les seves receptes el 2014. I és que el Jan és expert en cuina macrobiòtica, una disciplina que extrapola al món dels aliments el principi de l'equilibri entre Ying i el Yang. A aquests estudis culinaris, a més, s'hi han de sumar els de shiatsu (medicina alternativa d'origen japonès) i els de Magisteri.

La diversitat en la seva formació és un símptoma de la seva curiositat , com també ho és l'inventari de viatges que acumula: "De Groenlàndia vaig anar a Dinamarca, i d'allà als Estats Units. També he viscut una temporada a Alemanya i a Suïssa", ens explica el Jan. Precisament va ser aquest últim país el que el va portar fins aquí: "Vaig fer amics catalans i els hi vaig comentar que m'agradria passar una temporada a Catalunya. Un d'ells em va trucar temps després per oferir-me una feina de cuiner a Sant Cugat i la vaig acceptar".

 
Jan Frederiksen, en un moment de l'entrevista.Foto: Adrià Costa
El Jan va començar a treballar en terres catalanes l'any 1988, encara que no va decidir quedar-s'hi definitivament fins uns anys més tard, quan va conèixer la seva dona en un restaurant de Vic (Osona) -ciutat on resideix des de llavors -.

Ara, ja adaptat als costums que ens caracteritzen, ens confessa que una de les coses que més el va sobtar dels catalans va ser la seva freqüent manca de puntualitat tot i que de seguida es va adonar, diu, d'un tret comú entre ambdós pobles: la preservació de la cultura i la llengua. "Als groenlandesos, igual que us va passar a vosaltres, ens volien imposar un idioma que no era el nostre, el danès, i volien que ens adaptéssim al sistema d'un país que es troba a més de 5.000 quilòmetres de distància".

En aquest sentit, l'entrevistat ens relata que va ser enviat al país veí quan tenia 13 anys en una mena d'expedició «experimental»: "Portaven els nens que trien bones a Dinamarca i allà vivíem amb una família autòctona. T'havies d'adaptar, aprendre al danès i acostumar-te a l'estil de vida del lloc. Era com si volguessin civilitzar els inuits. Quan tornaves a Groenlàndia et senties un estrany a la teva pròpia casa. En certa manera per això vaig decidir viatjar, igual que van fer altres dels meus companys".

Ara, tot i viure molt lluny del petit poble on va néixer -Iginniarfik-, el Jan ens dius que se sent a casa i que, igual que molts, té un desig: la independència de Catalunya. És durant aquesta part de la conversa quan ens matisa: "Dir esquimal, «gent que menja carn crua», no és correcte, som inuits: «el poble». És com quan a la gent d'aquí li diuen que és espanyola quan en realitat se sent catalana". I és el que el més important, assegura, és respectar-nos els uns als altres, siguem d'on siguem. 

Notícies relacionades


Ovació als independentistes al consell nacional d'Unió

QUE S'HO FACIN MIRAR...!!!

Ovació als independentistes al consell nacional d'Unió

Pelegrí té problemes per aturar els aplaudiments a un discurs de Castellà.El sector Duran admet la seva minoria.El líder d'Unió s'absenta cinc minuts en el discurs d'Espadaler.

Especial: Eleccions al Parlament de Catalunya el 27 de setembre del 2015

, Barcelona | ND 22/02/2015 a les 12:26h
El consell nacional d'Unió d'aquest dissabte tenia suc. A l'ambient s'hi respiraven diversos elements en suspensió del procés sobiranista que ha comportat serioses garrotades dins la federació. Però finalment es va signar una pau armada, amb  un suport explícit i sonor dels quadres del partit a les posicions independentistes i l'acord de celebrar una consulta interna pel full de ruta del 27-S que, fins i tot, CDC va celebrar. Duran no va prendre la paraula i el que va molestar a molts dels càrrecs fou que es va absentar marxant de la sala mentre el secretari general del partit, Ramon Espadaler, pronunciava el seu discurs.

La carta del sector Duran

Josep Antoni Duran i Lleida se les havia tingudes amb el coordinador general de CDC, Josep Rull, per la votació a Madrid  sobre el Pacte contra el terrorisme jihadista. Finalment, la crisi es va tancar com sempre s'acaben tancant. Però, el sector Duran no va voler desaprofitar l'ocasió per intentar una jugada amb què protegir i intentar enfortir el líder de la formació ara en hores baixes de popularitat.

Així un cop es va decidir que se celebrarà una consulta interna de la militància per decidir el full de ruta del 27-S, un grup de consellers nacionals van voler llegir la carta- manifest del sector Duran contra els independentistes d'Unió que va avançar Nació Digital aquest divendres. 

La carta, llegida per la consellera nacional i regidora d'UDC de l'Hospitalet del Llobregat, Anabel Clar, va esverar els ànims independentistes en tant que hi havia una al·lusió directe a Toni Castellà, cap visible del sector més abertzale dels democratacristians, a qui es tillava de “frívol”. Castellà va demanar la paraula per “al·lusions” i va pronunciar un discurs que, diverses fonts tant d'una banda com de l'altra, va aixecar els ànims dels independentistes del partit.

De fet, les mateixes fonts apunten que Josep Maria Pelegrí, com a president del consell nacional, va suar la cansalada per aturar l'ovació que va rebre el discurs de Castellà. Un discurs que molts van interpretar com una catarsi al partit que va fer adonar “de la importància simbòlica pel procés d'Unió”.

Duran i Espadaler

Per altra banda, molts consellers nacionals es van mostrar força molestos perquè Duran va abandonar la sala uns minuts mentre el secretari general, Espadaler, va presentar el seu informe discurs als quadres del partit. Molts, fins i tot del pinyol del líder, van titllar el gest de “desconsideració” i “descortesia”.

Calma preocupada

Després del conclave d'ahir, els quadres del partit volen aprofitar la calma i veure com queda el panorama després de les municipals. De fet, la majoria de veus estan satisfetes amb l'acord de la consulta interna tot i que admeten desconèixer si estatutàriament està previst una consulta d'aquestes característiques.

La campana de Sant Honorat 1714

UNA MICA DE POESIA PATRIÒTICA...!!!

La campana de Sant Honorat 1714

Poema de Josep Maria de Sagarra, on relata com els espanyols van fondre la Campana de Sant Honorat com a càstig per haver tocat a sometent.



Quan s’anava escolant nostra ciutat 
dins del setembre de la mala anyada, 
la campana de Sant Honorat, 
a dalt del campanar a cada estrebada 
movia el seu batall desesperat.

I quan la llengua de la nostra gent 
anava renegada d’odi i de gana, 
quan s’esberlava el pit d’algun valent, 
la llengua de metall de la campana 
repicava i cridava a sometent.

I quan el conseller de la ciutat 
alçava al cel l’espasa i la bandera, 
ja el llop amb la casaca de soldat 
i el lladre de la terra forastera 
ens ho deixava tot esmicolat
feia un so ronc com un grinyol de fera 
la campana de Sant Honorat.

I després, quan vingué la mala nit 
i s’ensorrà per sempre aquell delit, 
i era nostra florida ciutadana 
cementiri, misèria i cos podrit, 
pell que tremola i llavi que demana, 
amb un plorar de ràbia i de despit 
plorava la campana.

Quatre anys més tard, diuen que el rei prudent 
féu despenjar aquella campana altiva, 
perquè havia tocat a sometent 
amb la veu una mica massa viva.

La varen dur entre brases i carbons, 
somicant digué adéu a les germanes; 
i la van fondre sense més raons, 
i del metall en varen fer canons 
per ofegar la veu de les campanes.

I ara, Déu sap el temps que s’ha escolat 
des del setembre de la mala anyada, 
des del rei que escanyant la llibertat 
amb la mà va deixar-nos profanada 
la campana de Sant Honorat.

Però poc es pensava el rei valent, 
amb tanta voluntat i amb tanta fúria, 
que campana que toca a sometent 
el foc no li fa injúria.

Que si aixeca la força i el punyal 
i l’ungla de les bèsties s’encomana, 
a la campana no li fa cap mal, 
perquè el so de la campana és immortal, 
i encara sona la campana.

Encara sona; hi ha qui no la sent, 
qui té l’orella molt rasposa, 
qui l’aparta com un mal pensament, 
però encara repica a sometent 
nostra campana fosa.

Vosaltres, gent de bona voluntat, 
catalans de tota hora, 
¿no sentiu, caminant dins la ciutat, 
la campana de Sant Honorat? 
¿No la sentiu com plora?

Escolteu, escolteu quin so més fi 
—no és el cor que us enganya— 
tant si seguiu les mentes del camí 
com si palpeu el cor de la muntanya; 
tant si aneu amb la rella dins les mans, 
tant si el rem us fadiga i us aplana, 
si sou pobres, cridaires o bergants, 
fills de lluita, o de calma casolana, 
tant se val!, que si sou catalans 
hi ha alguna cosa que us farà germans, 
aquest so i aquest plor de la campana!

La varen despenjar de vora el cel, 
encara més amunt ara repica, 
ni grapa de botxí ni foc cruel 
de mal no poden fer-n’hi gens ni mica. 
Canons i lleis i forques, això rai! 
Se’ns menjaran segons la seva gana
però ningú pot ofegar-nos mai 
la Veu de la Campana.

El pla de treball dels Mossos per preparar la«desconnexió»

El pla de treball dels Mossos per preparar la«desconnexió»

Interior haurà de bastir per abans del 15 de juliol un projecte d'unitats de control fronterer, informació antiterrorista, registre d'identitat, control de la immigració, control d'armes i ciberdelinqüència

També s'obriran contactes amb la Interpol i Europol

Especial: Eleccions al Parlament de Catalunya el 27 de setembre del 2015

, Parlament/Palau de la Generalitat | ND 20/02/2015 a les 00:25


Informe per a Interior del Govern Foto: QS/ND
Als tècnics dels Mossos se'ls gira feina. Així es desprèn d'un document de treball que té el Govern sobre la taula, i al que ha tingut accés Nació Digital, per bastir els cossos especialitzats de la policia catalana que caldran per fer efectiva la “desconnexió” que va citar Artur Mas dimarts d'aquesta setmana per una victòria independentista el 27-S.

Segons aquest document, Interior haurà de tenir en perfecte estat de revista el 15 de juliol un informe per crear sis unitats essencials de la policia per posar en marxa un  futur estat català: control fronterer, informació antiterrorista, registre d'identitat, control de la immigració, control d'armes i de ciberdelinqüència.

Unitat de control fronterer

El pla del Govern passa per la creació d'una unitat de control fronterer que “haurà d'estar especialitzada en el control del territori nacional i de frontera externa de la IE, sigui marítima, terrestre o aèria”.

Unitat d'informació antiterrorista

Aquesta brigada haurà “d'establir estratègies de coordinació amb les agències internacionals especialitzades per combatre el terrorisme internacional i prevenir les eventuals conductes terroristes, relacionades amb l'islamisme radical gihadista o salafista.

Unitat de registre de la identitat

Aquesta secció policial tindrà la missió de “dur a terme el registre de les dades d'identitat personal, passaports, automòbils i conductors que pugui gestionar la transferència de dades des del govern espanyol i assegurar la coordinació internacional”.

Unitat de control de la immigració 

Creació d'una secció de policíaca especialitzada en el “control de moviments migratoris legals i il·legals d'acord amb els criteris de la UE”.

Unitat de Control d'armes

Aquesta unitat estaria especialitzada en el “control del comerç i tinença d'armes, formació, permisos i adquisició de material tècnic necessari”.

Unitat contra la ciberdelinqüència

Aquesta unitat hauria de “combatre la ciberdelinqüència en coordinació amb els centres TIC de Catalunya i amb l'European Cybercrime Center”.

Internacionalització dels Mossos

D'altra banda, aquest informe de treball també insisteix en encetar de manera imminent els “contactes i obrir negociacions” abans del 15 de juliol per tal que la policia catalana entri a formar part de l'Europol i la Interpol.

Notícies relacionades

Mayor Oreja: "ETA és un projecte que ha arrelat a Catalunya"

SE'LS HI VA LA BOLA...!!!
22/02/2015
espanya

Mayor Oreja: "ETA és un projecte que ha arrelat a Catalunya"

Jaime Mayor Oreja
Jaime Mayor Oreja

L'eurodiputat del PP augura un "debat absurd" entre Podemos i l'organització terrorista

Bernat Vilaró
El Singular
L'eurodiputat del PP Jaime Mayor Oreja ha afirmat avui que "ETA no és només una organització, també és un projecte. I aquest projecte ha arrelat a Catalunya", en una entrevista a 'El Mundo'.

El que va ser ministre d'Interior durant els governs de José María Aznar afegeix que "només queda una equació absurda. El debat entre maquetos i nacionalistes, entre Podemos i ETA".

Mayor Oreja assegura, a més, que hi ha "dos tipus de ruptura: la social i la territorial. Com es posaran d'acord? És una incògnita sabent que poden dominar bona part del País Basc i de Catalunya".

Els Països Catalans, en dotze mapes històrics

Diumenge  22.02.2015  06:00

Els Països Catalans, en dotze mapes històrics

El setmanari Presència dedica el reportatge central d'aquest diumenge a 'Mapes de país' fets entre el 1883 i el 2006

Vilaweb
El reportatge central del setmanari Presència és dedicat avui als 'Mapes de país'. De les primeres cartes nàutiques medievals als mapes moderns actuals, la història de la representació visual dels Països Catalans és plena de dades curioses, moltes de les quals es descobreixen en el reportatge elaborat per Irene Casellas i Miquel Riera.
Entre la dotzena de mapes dels Països Catalans que hi apareixen, alguns dels quals de ja ben clàssics, hi ha un 'Mapa de la llengua catalana' publicat a la pàgina 117 del número 85 de 'La Ilustració Catalana' el 6 maig de 1883. Es tractaria del primer intent de mapa lingüístic nacional.
També se'n reprodueixen dels anys 1906, 1916, 1919, 1920, 1926, 1932, 1947, 1962, 2005 i 2006.
El reportatge complet, es pot consultar en format pdf.

Informació relacionada:

divendres, 20 de febrer del 2015

L'arxiu diocesà d'Urgell conserva el text literari més antic en català

L'arxiu diocesà d'Urgell conserva el text literari més antic en català

Es tracta d'un pergamí, datat entre el 1120 i el 1130, que conté una traducció del còdex visigòtic de lleis vigents a Catalunya en aquella època, el 'Liber Iudicum'




El Bisbat d'Urgell ha obert les portes del nou Arxiu Diocesà i Capitular d'Urgell situat a l'església dels Dolors, del segle XVI, de la Seu d'Urgell. El nou espai permet reunir en un sol lloc tota la documentació que fins a l'actualitat estava recopilada en diverses sales del palau episcopal. Les noves instal·lacions, explica l'arxiver, mossèn Benigne Marquès, reuneixen les condicions de manteniment i seguretat adients. Per fer-ne l'adequació primer de tot es va fer un buidatge de l'interior de l'església que ha permès crear-hi un dipòsit blindat de ciment armat on s'hi dipositen els tres arxius que conformen l'arxiu diocesà, l'arxiu capitular, el diocesà i els fons d'arxiu parroquial.
"En aquests moments tenim un quilòmetre lineal de documents" afirma amb contundència Marquès, arxiver diocesà durant més de quaranta anys. I segueix "amb la remodelació de l'arxiu ens permetrà augmentar el nostre fons i fer-lo créixer".
El document més antic que es conserva a l'arxiu, explica, és un pergamí de la compra del terreny on es va construir el Monestir de Codinet, un monestir que va existir entre els segles IX i XI al municipi de Ribera d'Urgellet. Marquès afirma que "tot i que no se n'han trobat els vestigis al municipi encara existeix una partida coneguda com Codinet".
El tresor: 'Liber Iudicum'
El document més preuat per l'arxiver, però, "és el primer text literari escrit en català", diu Marquès. El pergamí, datat entre el 1120 i el 1130, és una traducció del còdex visigòtic de lleis vigents a Catalunya en aquella època, el 'Liber Iudicum', i està considerat el text literari en català més antic dels conservats a Catalunya. Va ser Cebrià Baraut qui va fer la descoberta d'aquest pergamí i en va fer l'anàlisi i estudi.
Però entre les parets del nou edifici dels arxius de l'Eglésia d'Urgell hi figura "probablement la Bíblia més antiga, o si no de les més antigues, conservades a Catalunya". Benigne Marquès ha assenyalat que es tracta d'una Bíblia manuscrita en dos volums i lletra carolíngia i pertany a la segona meitat del segle X. Es tracta d'un manuscrit sense il·lustracions.
Marquès assenyala que amb l'obertura del nou arxiu han augmentat els visitants a l'arxiu, que afirma "són d'allò més variat" i que "estudiosos de la història, de la genealogia, dels orígens familiars són el tipus de persones que ens visiten". En aquest sentit, Marquès explica que un perfil que els visita molt són els estudiosos de la història local i de la música, "l'arxiu té un important fons relacionat amb la música".