UNA MICA DE POESIA PATRIÒTICA...!!!
La
campana de Sant Honorat 1714
Poema
de Josep Maria de Sagarra, on relata com els espanyols van fondre la
Campana de Sant Honorat com a càstig per haver tocat a sometent.
Quan
s’anava escolant nostra ciutat
dins
del setembre de la mala anyada,
la
campana de Sant Honorat,
a
dalt del campanar a cada estrebada
movia
el seu batall desesperat.
I
quan la llengua de la nostra gent
anava
renegada d’odi i de gana,
quan
s’esberlava el pit d’algun valent,
la
llengua de metall de la campana
repicava
i cridava a sometent.
I
quan el conseller de la ciutat
alçava
al cel l’espasa i la bandera,
ja
el llop amb la casaca de soldat
i
el lladre de la terra
forastera
ens
ho deixava tot esmicolat,
feia
un so ronc com un grinyol de fera
la
campana de Sant Honorat.
I
després, quan vingué la mala nit
i
s’ensorrà per sempre aquell delit,
i
era nostra florida ciutadana
cementiri,
misèria i cos podrit,
pell
que tremola i llavi que demana,
amb
un plorar de ràbia i de despit
plorava
la campana.
Quatre
anys més tard, diuen que el
rei prudent
féu
despenjar aquella campana altiva,
perquè
havia tocat a sometent
amb
la veu una mica massa viva.
La
varen dur entre brases i carbons,
somicant
digué adéu a les germanes;
i
la van fondre sense més raons,
i
del metall en varen fer canons
per
ofegar la veu de les campanes.
I
ara, Déu sap el temps que s’ha escolat
des
del setembre de la mala anyada,
des
del rei que escanyant la llibertat
amb
la mà va deixar-nos profanada
la
campana de Sant Honorat.
Però
poc es pensava el rei valent,
amb
tanta voluntat i amb tanta fúria,
que
campana que toca a sometent
el
foc no li fa injúria.
Que
si aixeca la força i el punyal
i
l’ungla de les bèsties s’encomana,
a
la campana no li fa cap mal,
perquè
el so de la campana és immortal,
i
encara sona la campana.
Encara
sona; hi ha qui no la sent,
qui
té l’orella molt rasposa,
qui
l’aparta com un mal pensament,
però
encara repica a sometent
nostra
campana fosa.
Vosaltres,
gent de bona voluntat,
catalans
de tota hora,
¿no
sentiu, caminant dins la ciutat,
la
campana de Sant Honorat?
¿No
la sentiu com plora?
Escolteu,
escolteu quin so més fi
—no
és el cor que us enganya—
tant
si seguiu les mentes del camí
com
si palpeu el cor de la muntanya;
tant
si aneu amb la rella dins les mans,
tant
si el rem us fadiga i us aplana,
si
sou pobres, cridaires o bergants,
fills
de lluita, o de calma casolana,
tant
se val!, que si sou
catalans
hi
ha alguna cosa que us farà germans,
aquest
so i aquest plor de la campana!
La
varen despenjar de vora el cel,
encara
més amunt ara repica,
ni
grapa de botxí ni foc cruel
de
mal no poden fer-n’hi gens ni mica.
Canons
i lleis i forques, això rai!
Se’ns
menjaran segons la seva gana,
però
ningú pot ofegar-nos mai
la
Veu de la Campana.
