Carlos Hernández: “Setanta anys després els costa dormir: «Cada nit els SS ressusciten»”

Transició Els supervivents espanyols dels camps d’extermini nazi ja només esperen una cosa: que se sàpiga la veritat. I aquest ha sigut l’objectiu de la investigació de Carlos Hernández, que posa llum a un episodi que els pactes del 1978 van silenciar

JOAN RUSIÑOL | Ara 13/02/2015 00:00

 

Massa vegades els parents més directes de les víctimes del nazisme van haver de callar: per por, per desconeixement o per necessitat de girar full. Ara la generació dels néts es capbussa en la documentació i el testimoni dels protagonistes que queden en vida per parlar desacomplexadament d’aquella història d’horror i assenyalar-ne els culpables. És el que fa l’exhaustiva investigació periodística Los últimos españoles de Mauthausen (Ediciones B). Demostra que Franco i el seu cunyat Ramón Serrano Suñer van ser responsables directes de l’assassinat en mans de Hitler de milers d’espanyols. També nens.

Parli’m d’Antonio Hernández.

Era un oncle avi meu que venia cada estiu de França, on vivia, i que va omplir una mica el buit d’avis que jo tenia, ja que un va ser afusellat el 1936 i l’altre va morir quan jo era molt petit. Havia sentit que ell havia estat a Mauthausen però mai li vaig preguntar pel tema perquè quan va morir jo encara era molt jove. Fa un any i mig vaig començar a investigar per retre comptes amb la meva família, però a mesura que em vaig començar a documentar em vaig adonar que era una història molt oblidada: la dels, com a mínim, 9.300 deportats espanyols als camps nazis.

¿La majoria d’aquests van ser deportats a Mauthausen?

Jo parlaria de Mauthausen-Gusen, que era un subcamp del primer, i és on van morir més espanyols, la majoria dels 5.500 del total. Això té una explicació. Gairebé tots els que cauen durant la invasió de França el 1940, sobretot al juny, van a parar a allà. Són unes 7.000 persones. Esdevé un símbol. Els espanyols que són enviats a altres camps hi arriben més tard, el 1943, perquè són membres de la resistència. En aquell moment els presoners ja estaven molt organitzats. Per exemple, a Buchenwald els llocs clau els tenen persones de les Brigades Internacionals que protegeixen els nouvinguts, de manera que tenen més possibilitats de sobreviure que els primers.

Quin era el perfil dels espanyols que van morir als camps nazis?

La majoria estaven allistats a l’exèrcit francès, tot i que no arriben ni a combatre. La democràcia francesa, que va tractar molt malament els exiliats espanyols, no els dóna armes perquè no se’n refia. Hi ha un altre grup, que s’ha anomenat el comboi d’Angulema o dels 927, format per refugiats civils, en què hi ha nens de 14 i 15 anys. El 1940 els nazis comencen a deportar els que estaven als camps francesos amb la complicitat directa de Pétain i del govern franquista. Abans de la invasió, es calcula que en aquells camps ja hi havien mort 14.000 espanyols de fred, tuberculosi, diarrees...

El llibre acredita la responsabilitat de Franco en els crims del nazisme.

No va ser una complicitat passiva, sinó que Franco en va ser l’executor, va ser qui va dir a Hitler què havia de fer amb els espanyols. El règim nazi no feia res sense consultar els seus aliats. El setembre del 1940, mentre Serrano Suñer és de visita a Alemanya reunint-se amb la cúpula de seguretat del Reich, s’emet una ordre clau, que s’envia a totes les oficines de la Gestapo, perquè treguin els espanyols dels camps de presoners de guerra i els enviïn als de concentració. Una altra prova que Franco sabia què passava és que, quan el comboi d’Angulema arriba a Mauthausen, el camp encara no està preparat per a dones. Per això només hi baixen els homes i els nens més grans de 14 anys, i les dones i les criatures són retornades a Espanya.

Què senten, 70 anys després, els que van sobreviure?

Calculo que queden entre uns 25 i 30 supervivents, que ja només volen que se sàpiga la veritat. El que més m’ha sorprès és la falta de rancor. Tenen, però, una profunda amargor. Primer, perquè estaven convençuts que les democràcies que van guanyar la guerra acabarien amb Franco i, segon, perquè van creure que el seu moment de reconeixement havia arribat amb la democràcia. I no. Se’ls va tornar a enterrar. La Transició va tenir moltes coses bones, però va comportar impunitat per als botxins i oblit per als que havien lluitat per la llibertat. Catalunya ha sigut on més s’ha reconegut la memòria històrica, i jo dic a tothom que em fa enveja i espero que s’hi continuï treballant. Cal tenir present que gairebé 2.000 dels deportats van ser catalans.

¿Han pogut superar aquell horror els que van patir-lo?

Continuen vivint el que va passar al camp com si fos ahir. M’emociona veure homes de més de 90 anys plorant com criatures quan ho recorden. Gairebé tots tenen malsons, els costa dormir. Em diuen: “Carlos, cada nit els SS ressusciten”. José Marfil, un malagueny, em deia que és feliç als matins, quan es desperta i s’adona que no és al camp. Han estat condemnats a viure sempre entre aquells reixats.

A més del llibre, ha fet reviure la història del seu oncle avi a Twitter, a @deportado4443. Per què?

Volia que arribés al màxim nombre possible de persones, i calia aprofitar les xarxes socials. Fer comprendre que cal mirar al passat per entendre el que passa avui. Vaig crear un perfil a Twitter que expliqués en primera persona el que van viure els espanyols als camps. L’èxit de la iniciativa s’explica perquè no hi ha res inventat. Tot està basat en el que va viure el meu tiet.