dilluns, 23 de febrer del 2015

Turisme de ciutat o ciutat de turisme

debat sobre el model turístic

Turisme de ciutat o ciutat de turisme

Els ciutadans reclamen un equilibri entre la Barcelona per als visitants i la Barcelona per als que hi viuen

EL PERIODICO
JOSEP SAURÍ
Dilluns, 23 de febrer del 2015
«Espero que la gent no vingui amb una llista de queixes, sinó de propostes i aportacions», deia dies enrere la tinenta d'alcalde d'Economia, Empresa i Ocupació, Sònia Recasens, de cara a l'audiència pública sobre el model turístic de Barcelona que se celebrarà demà, a les set del vespre, a la biblioteca Joan Fuster. Més que probablement hi haurà de tot, propostes i queixes, i en abundància. Així ha passat en els últims anys tant als centenars de cartes de ciutadans al voltant dels efectes del boom turístic de la ciutat publicades per EL PERIÓDICO com en els diferents debats sobre aquest tema que el diari ha impulsat, i ha tornat a passar en el que ha obert en aquests dies. Nombrosos ciutadans han exposat tant el seu diagnòstic sobre el model turístic barceloní (o, segons la seva opinió, l'absència d'aquest) com les seves receptes, dispars però amb un objectiu en general compartit: trobar un equilibri entre la Barcelona per als visitants i la Barcelona per als barcelonins, potenciar el turisme de ciutat sense que aquesta quedi reduïda a una ciutat de turisme. En paraules de José Minguell (administratiu, 39 anys, l'Hospitalet), «que el turisme sigui la gallina dels ous d'or no implica que tot valgui».
Perquè la transcendència i la necessitat de l'impacte de la indústria turística en l'economia de la ciutat (entre el 10% i el 12% del PIB) no es discuteixen. «No oblidem que el turisme, en totes les seves formes, és la principal font d'ingressos de Barcelona», apunta Josep Maria Ribó (51 anys, mànager de producte). El que sí que es qüestiona és com es reparteix aquest rendiment econòmic: «El turisme ha d'estendre els seus beneficis a tota la comunitat. No pot ser un negoci per a qui s'hi dedica i un cost o molèstia per als altres», considera Gabriel Picó (enginyer químic, 50 anys).
LA TAXA TURÍSTICA / Més enllà dels 120.000 llocs de treball -de qualitat molt desigual- vinculats, ¿com pot revertir en els ciutadans aquest benefici? Des d'un punt de vista general, s'imposa àmpliament una proposta també defensada per les associacions de veïns i que, encara que depèn d'instàncies superiors, està en sintonia amb la intenció del mateix ajuntament: que es destini la recaptació de la taxa turística -i també part d'altres impostos que genera el negoci- a pal·liar les molèsties que causa el turisme als barcelonins, i no només a la promoció turística com ara. En canvi, l'opció que els ciutadans participin directament del negoci llogant pisos o habitacions resulta, com és ben sabut, infinitament més controvertida. «No deixem que els veïns perdin el dret a viure dignament a causa de les contínues molèsties dels pisos turístics», escriu Núria Ferrer (infermera, 51 anys). «No es pot barrejar turisme i incivisme. Hi ha turistes cívics i turistes incívics, de la mateixa manera que hi ha gent local cívica i incívica. Hi ha d'haver una regulació permissiva, no restrictiva, que permeti compartir, permutar o llogar una vivenda. El turisme no pot ser només per al lobby hoteler», replica Ribó.
L'incivisme d'alguns turistes és, en efecte, motiu d'amargura, i no només per a qui pateix la gresca o la bronca des de l'altre costat de l'envà. Però la sensació que aclapara molts barcelonins és de pèrdua individual i col·lectiva, en la seva qualitat de vida i en la relació amb la seva ciutat, i que atribueixen al boom turístic té moltes altres cares: les marees humanes de l'entorn de la Sagrada Família, el Gòtic, la Rambla o la Boqueria; les flotes d'autobusos en espera amb els motors en marxa, les fileres de botigues de souvenirs on abans hi havia un vigorós i variat teixit comercial, les cerveses a vuit euros i les fideuaes de cartró pedra, els preus impossibles per llogar una vivenda al barri de tota la vida. En resum, senten que Barcelona ja no és seva, o no és tan seva com ho era. Perquè el monocultiu turístic li ha tret part de la seva identitat, i perquè els arracona, fins i tot els expulsa. Així que els barcelonins reclamen per un costat una aposta decidida pel turisme de qualitat i, per un altre, suport institucional per emprendre la reconquista.
ACTIVITATS PER A VEÏNS / ¿Com es fa tot això? Alguna cosa s'haurà de regular en alguns casos; en altres, potser n'hi hauria prou amb la voluntat d'aplicar amb rigor les regulacions ja existents, com l'ordenança de civisme, opinen els ciutadans. I serien ben rebudes mesures proactives que donin facilitats als barcelonins perquè tornin a disfrutar de la seva ciutat, com preus especials o gratuïtat per accedir a museus o monuments o la celebració regular d'activitats destinades específicament a ells en espais que avui han perdut, com la mateixa Rambla. En paraules d'Albert Bonjoch (64 anys, pensionista), es tracta d'aconseguir «una ciutat on el visitant comparteixi les seves belleses amb qui hi viu i treballa, sense crear cap distància». Turisme de ciutat, no ciutat de turisme.
No només propostes, doncs, ni tampoc només queixes; el debat ciutadà sobre el model turístic de la ciutat aporta les dues coses i, per sobre de tot, desitjos. Serà a l'Administració a qui correspondrà, més enllà de les presses preelectorals i de les reaccions quan les protestes veïnals es visibilitzin, articular les seves propostes per satisfer aquests desitjos, intentant, en la mesura del que sigui possible, conciliar els interessos dels uns i dels altres i explorant el relatiu marge que li deixen legislacions de rang superior.
Ningú ha dit que sigui fàcil, però el que en cap cas es podrà al·legar és sorpresa sobre com viuen i senten molts barcelonins la transformació de la seva ciutat en la quarta més visitada del món. «Barcelona no ens pertany. Els barcelonins només som figurants d'un parc temàtic. Cada vegada és més evident: la ciutat no es desenvolupa per fer-nos feliços a nosaltres, sinó per distreure els turistes. Quan Barcelona sigui una paròdia de si mateixa, se n'aniran a visitar altres ciutats on es respiri autenticitat i encant, on no se sentin tan turistes i es puguin fondre en els seus racons ocults amb els seus feliços habitants», escrivia Elena Otero en una carta a aquest diari. El 2006.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada