Es en el torneo de la regularidad donde mejor desarrolla Guardiola su obra de gobierno. Así lo atestiguan sus marcas. La mejor racha de victorias consecutivas en la Liga española le pertenece (16 en la temporada 2010-2011), serie que logró igualar Zinedine Zidane con el Real Madrid, aunque encadenando dos cursos, 2015-2016 y 2016-2017. En Alemania, donde ganó las tres Bundesligas que disputó, alcanzó la cifra de 19 triunfos seguidos (2013-2014). Una serie nunca antes vista en Europa y que aspira a igualar con el Manchester City en su último partido del año en el campo del Crystal Palace.
Tras una primera temporada con los citizens en la que sólo pudo quedar tercero, por detrás del Tottenham de Pochettino y a 15 puntos del campeón, el Chelsea de Conte, Guardiola ha destrozado un sinfín de registros en la campaña de su definitiva adaptación a la Premier League. Tras salvar la muralla de Rafa Benítez en St. James' Park, el técnico, con 58 puntos de 60 posibles, líder sin rival en el torneo, igualó el mejor arranque en la historia de las grandes ligas. Algo que ya lograron en Holanda el PSV (1987-1988) y el AZ Alkmaar (1980-1981). Hablamos de 19 victorias y un solo empate (el 1-1 cosechado por Guardiola el ya lejano 21 de agosto contra el Everton de su íntimo amigo Ronald Koeman).
La queja de Mourinho
José Mourinho, vecino y capataz del descolgado Manchester United -hoy podría quedar a 17 puntos de distancia-, encuentra su particular explicación a la buenaventura de Guardiola en el City. «No son suficientes 300 millones de libras [266 millones de euros] para competir ante ellos. Están comprando defensas por el precio de delanteros». Se refería el entrenador portugués a los 138,5 millones de euros gastados este verano por el City en los laterales Mendy, Walker y Danilo. A ellos habría que sumar la incorporación la temporada pasada del central Stones por 55,5 millones.
Aunque, más allá de que Guardiola haya visto cómo los gerifaltes de los Emiratos Árabes invertían en su plantilla 426 millones de euros desde que Ferran Soriano y Txiki Begiristain lo reclutaron hace dos temporadas, Mourinho debería preguntarse si los 350 millones de euros con los que él ha contado en el mismo periodo no dan para competir el título.
El caso es que Guardiola ha encontrado el plan perfecto. Tiene un esquema (4-3-3) que muta continuamente ante la constante búsqueda de los espacios. Tiene un referente, Kevin de Bruyne, cerebro y ejecutor del equipo en el mejor momento de su vida. Disfruta de la lucha por el gol que mantienen Agüero y, sobre todo, Sterling, cuyo éxito parecía utópico no hace tanto. Silva vive feliz como interior, mientras que Otamendi -«uno de los mayores competidores que he visto en mi vida», clama su técnico-, brilla en las tareas de zapa.
Publicidad
Los nuevos retos se amontonan en el camino. Lleva el City 102 goles en este año 2017. De marcar cuatro este domingo al Crystal Palace alcanzaría el récord anotador del Liverpool (106 en 1982). Y a lo lejos, el récord de puntos de la Premier, los 95 del Chelsea en la 2004-2005. Con Mourinho.
Un quart de segle del ‘divorci de vellut’ de txecs i eslovacs
Des de l'1 de gener de 1993 Txèquia i Eslovàquia mantenen una relació estreta, afavorida per una cultura i llengua semblants
M.R. Barcelona
ARA
651x366Txecoslovàquia es va dissoldre l’1 de gener del 1993, ara fa 25 anys. / SEAN GALLUP / GETTYTxecoslovàquia es va dissoldre l’1 de gener del 1993, ara fa 25 anys. / SEAN GALLUP / GETTY
1 / 1
Txecoslovàquia es va dissoldre l’1 de gener del 1993, ara fa 25 anys. / SEAN GALLUP / GETTY
Sense guerres ni referèndums. La separació de txecs i eslovacs va ser tan pacífica i amistosa que es va batejar com el divorci de vellut. Era l’1 de gener del 1993 i Txecoslovàquia deixava de ser un país i passava a la paperera de la història. Des de llavors, Txèquia i Eslovàquia mantenen una relació estreta, afavorida per una cultura i llengua semblants, i des de l’1 de maig del 2004 comparteixen, a més, carnet del club de la Unió Europea i l’OTAN. La separació dels dos territoris es va començar a gestar amb la desaparició del Mur de Berlín, que en aquelles terres va obrir la porta de l’anomenada Revolució de Vellut, en què es van posar en relleu les diferències i els sentiments nacionalistes que la llarga dictadura comunista havia soterrat, com en tants països més de l’òrbita soviètica.
Els eslovacs, catòlics, rurals i conservadors, sempre van criticar que el règim dictatorial mimés els txecs, laics, urbans i més industrialitzats i rics, fins al punt que avui la república sorgida del divorci exhibeix l’índex de desenvolupament més elevat de la regió. Però, amb tot, la separació va seguir un exquisit procés pacífic, que n’ha fet tot un model per a estats tensionats per nacionalitats. Res a veure amb la guerra que vivien els veïns del sud per desfer l’artificial unió que representava l’antiga Iugoslàvia o el gegant de l’URSS.
La divisió no constava entre les primeres opcions i els líders van intentar la convivència però l’autonomisme era poca cosa per a les fortes aspiracions nacionals dels eslovacs. L’escriptor txec Václav Havel era llavors el president de la Txecoslovàquia postcomunista i, veient que no encaixava, va cedir a una separació amistosa: “Si el poble eslovac vol viure en un estat independent, ni els txecs ni jo els negarem aquest dret”, va dir en la sentència final d’una història conjunta de vuit dècades. Havel, un intel·lectual empresonat pel comunisme, va ser la cara d’aquella revolució pacífica juntament amb l’economista Václav Klaus, que el va succeir durant cinc mesos i va ser el primer ministre txec, i l’advocat ultranacionalista eslovac Vladímir Meciar, al capdavant del govern eslovac. Praga i Bratislava van negociar durant sis mesos el repartiment del patrimoni federal: dos per un en favor de Txèquia, tenint en compte que la seva població duplicava la d’Eslovàquia. L’entesa va ser tan alta que els dos països es van repartir també el vell himne de l’estat dissolt. Les estrofes de la primera part, per als txecs, i la segona, per als eslovacs. “Avui no hi ha a Europa dos estats que se sentin tan pròxims”, comenta Klaus en unes declaracions que recull Efe.
Ara que venen les festes de Nadal, us oferim una selecció d’alguns dels llibres centrats en el món del vi, la cuina i el paisatge que podreu trobar a les llibreries del país
VINS (i més)
La guia de vins de Catalunya 2018Jordi Alcover i Sílvia NaranjoCossetània EdicionsTal com diu a la coberta del volum, es referencien 1458 vins de 284 cellers, de les dotze Denominacions d’Origen catalanes. Els vins més ben puntuats d’aquesta edició i premiats han estat: el millor vi negre i millor vi de l’edició és Vi D’Altura Les Manyes 2014, Terroir al Límit, DOQ Priorat amb 9,81 punts. Els millors vins blancs, ex aequo amb 9,80 punts, De Calpino 2016, Mas de l’Abundància, DO Montsant i Tiques 2016, Joan Rubió, vi sense DO. Pel que fa al vi escumós, Gramona Enoteca Brut Nature Gran Reserva 2002, DO Cava, Gramona amb 9,80 punts. El millor vi dolç ha estat per la Mistela Molt Vella del Masroig, sense anyada, Celler Masroig, DO Montsant, amb 9,74 punts. I el premi al millor vi rosat, per Fins Als Kullons, Celler Finca Parera, vi sense DO. amb 9,67 punts.
Grans vins a petits preus 2018Lluís RomeroCossetània EdicionsL’autor referencia més de dos-cents vins catalans que es poden trobar a les vinateries per menys de 12€; vins de qualitat a l’abast de totes les butxaques, segons l’autor. El volum també és una invitació a descobrir tresors del panorama vitivinícola català actual.
Guia dels millors 100 vins i caves de Catalunya Lluís TolosaTolosa Wine BooksQuins són els cent millors vins i caves que s’elaboren a Catalunya? Davant d’aquest repte segurament impossible, el sociòleg i divulgador de vins ha seleccionat “vins i caves de les dotze denominacions d’origen, vins coneguts i reconeguts en l’àmbit nacional i internacional i vins de tots els estils i colors: vins blancs, rosats, negres, dolços i caves”.
Guia d’enoturisme del PenedèsLluís TolosaTolosa Wine BooksAquesta guia ofereix 210 llocs recomanats per gaudir de la cultura del vi: cellers, restaurants, allotjaments, enoteques i visites culturals. També inclou 500 vins i caves recomanats. I explica Tolosa: “És el resultat d’un any i mig de treball al Penedès. Descobrireu 2.700 anys d’història del vi. Un paisatge variat i sorprenent, ple de racons desconeguts. Coneixereu les mil possibilitats del xarel·lo. Els rosats com a nexe natural entre el Penedès de mar i muntanya. Que els vins negres són els grans desconeguts, però probablement els millors vins del Penedès.”
Agenda de vins catalana 2018Patrícia de Golferichs VenturaAmb l’etiqueta UnDiaUnVi, aquesta agenda temàtica, ens acosta a 365 vins d’una manera expressiva i expansiva. Amb vocabulari desinhibit i festiu, que pretén acostar el món del vi a un públic ampli. Per això, s’aporten dades bàsiques de cada vi, però també el preu, les sensacions que provoca en els tastadors experts que col·laboren amb el projecte, un maridatge possible, i també quin moment és bo per a obrir una ampolla de cada vi: vins per obrir en ocasions especials, vins per a conquistar, vins per a beure a l’estiu, vins amb etiquetes especials, vins experimentals, etc.
Retrats de ViRuth TroyanoPublicacions de la Universitat Rovira i VirgiliTres nous Retrats de Vi han arribat enguany a les llibreries. Aquesta és una col·lecció escrita i dirigida per la periodista vinícola Ruth Troyano, que ens aproxima a enòlegs i viticultors que s’han format a la URV. Descobrim la trajectòria i manera de concebre la viticultura de Sergi Colet (Colet, DO Penedès i Clàssic Penedès), Miquel Palau (Abadal, DO Pla de Bages) i Roser Amorós (Carlania, DO Conca de Barberà). Aquesta col·lecció té la virtut de fer visible una nova generació que té una manera pròpia d’entendre el vi i el paisatge vinícola, personatges que marquen el present i que són garantia d’encarar un futur amb qualitat.
Vinyòvol. Vocabulari pagès de la vinya i el viPere CalafatIl·lustracions de Joana CabotEdicions Documenta Balear‘Vinyòvol’ és el pagès que té cura del vinyet i també és el títol que aplega aquest recull de mots vinaters i vinyaters, que ha estat confegit durant anys per Pere Calafat, un pagès vinater que trepitja els vinyets i sua dins el celler, que prové de nissaga pagesa i vinatera, que estima de bon de veres la terra mallorquina i els seus vinyets, perquè la vida de l’autor de Vinyòvol va lligada des de la seva infància a feines al vinyet. Aplegar aquest patrimoni és una manera de mantenir-lo viu, de no perdre’l.
Cerveses artesanes de CatalunyaCristina Nicolau i Roberto PérezCossetània edicionsLa qualitat de la cervesa artesana a Catalunya no ha deixat de créixer en els últims anys, com tampoc ha deixat de créixer la fal·lera de molts amants de la cervesa per tastar-la. Aquest volum aplega les 60 millors cerveses catalanes actuals, segons els autors. El llibre també és útil per als que s’inicien en aquest món. Permet conèixer-ne els estils diferents d’elaboració, ja siguin de la família de les rosses, morenes, negres, torrades, pèl-roges o àcides, així com les principals microcerveseries que hi ha al territori. Descobrireu què s’amaga rere cada ampolla de cervesa, amb una proposta de tast bàsica, notes sobre el maridatge, la seva història i les característiques més tècniques com el preu, etc.
Bebidas I: Definición, historia, tipos y composición (vol. I) BullipèdiaAquest és el primer de tres volums genèrics sobre begudes que ha elaborat l’equip de la Bullipèdia, encapçalat pel sommelier Ferran Centelles, projecte d’alta magnitud impulsat per la Bullifoundation de Ferran Adrià. Es volum té 564 pàgines i és dirigit sobretot a estudiants, professionals i amants de la gastronomia. Entre els continguts que aborda el volum hi trobem: què és una beguda, quantes maneres de beure existeixen, perquè bebem, perquè hi ha begudes que són millors i d’altres que són pitjors, quines perspectives permeten classificar-les, etc. Aquest volum no es troba disponible en català.
Los nuevos viñadores Luis GutiérrezPlaneta GastroAmb el subtítol ‘Una nova generació de viticultors espanyols’, Luis Gutiérrez, el delegat de Robert Parker a l’estat espanyol (Parker signa el pròleg), ha seleccionat catorze viticultors dels quals en fa un retrat. Són: Envínate, Comando G, Eduardo Ojeda, Iñaki Otegi, Jorge Monzón, José María Vicente, Pablo Calatayud, Pedro Rodríguez, Pepe Raventós, Rafa Bernabé, René Barbier y Sara Pérez, Ricardo Pérez Palacios, Rodrigo Méndez y Telmo Rodríguez. Aquest volum no es troba disponible en català.
CUINA
La cuina en temps de Ramon Llull (1232-1315)Antoni Contreras i MasEdicions Documenta BalearEntre l’obra ingent que es conserva del savi medieval Ramon Llull, el gran autor que obre la història mil·lenària de la literatura catalana, s’hi mostren moltes escenes de la vida quotidiana de l’època. En les descripcions que hi fa sobre la societat del seu temps apareixen comptades, però ben valuoses i representatives referències sobre cuina, gastronomia i alimentació. Aquestes informacions permeten aventurar algunes suposicions sobre l’entorn social i personal en què es va moure Llull. Principalment, pertanyen a la taula senyorial medieval. Les notícies de la taula coneguda per Llull es poden completar amb la reproducció de receptes que figuren en els manuscrits de l’època. La seva elaboració és exposada per un equip de cuiners de l’Escola d’Hoteleria de les Illes Balears i dirigida per Antoni Contreras i Mas, gastrònom especialitzat en la història de la cuina i la gastronomia, especialment de Mallorca.
La cuina antiga. Ibers, grecs i romansJaume FàbregaViena edicionsAquest llibre obre les portes al fascinant món de la cuina antiga: des de les preparacions dels nostres avantpassats més remots del Paleolític, passant per la cuina d’olles i cassoles del Neolític, la robusta alimentació dels ibers i la delicada cuina grega, fins a arribar a la sofisticada gastronomia romana. Receptes explicades pas a pas, amb comentaris sobre els ingredients més llunyans, a fi que puguem fer-ne adaptacions actuals, fàcils i sempre delicioses.
La cuina de la gent de la marJuan José Roda MartínezOnada EdicionsAmb el subtítols ‘Els ranxos a la barca’, aquest llibre és un recull de plats bàsicament elaborats tal com es feien anys enrere a la barca. Tot i això, també hi trobareu algun exemple de cuines foranes on els productes de la mar són els principals protagonistes. Aquestes receptes han estat elaborades segons la tradició, que dia a dia ha anat passant d’una família a una altra. És per aquest motiu que segurament podeu trobar diferències entre els mateixos plats que s’elaboren de manera similar entre les barques veïnes.
La cuina dels pastors. Entre la plana i la muntanyaJaume FàbregaFarell editorEn aquest llibre hi trobareu les formes de vida dels pastors i els plats que cuinaven i menjaven, explicats pas a pas. La cuina dels pastors estava adaptada al medi, on es movien amb el ramat, i era d’aprofitament. Els aliments principals que portaven al sarró eren el vi, el pa, la cansalada, el fuet, la llonganissa i el formatge. Tots ells ingredients de llarga durada. Quan s’estaven a la barraca solien cuinar sopes, escudelles i guisats amb patates, llegums, arròs, fideus i algun tros de carn. I quan feien transhumància anaven a menjar a les masies i als hostals que es trobaven al llarg dels camins.
El llegat de RondissoniManel GuiradoAra LlibresAmb el subtítol ‘Històries i receptes del xef més influent de la Catalunya del segle XX’ entrem en la història del cuiner d’origen suís o italià, Josep Rondissoni, deixeble d’Auguste Escoffier, del qual se’n saben poques coses abans que arribés a Barcelona en el període d’entreguerres. Rondissoni va ser professor de cuina a l’Institut Català de la Dona, va dirigir una revista i va escriure alguns llibres de receptes que es consideren clàssics. Moltes de les àvies de la República van aprendre a cuinar segons explicava Rondissoni.
Papilas y moléculas François ChartierPlaneta GastroFrançois Chartier és un dels professionals del món del vi que més s’ha endinsat en la ciència aromàtica dels aliments. Ho ha fet a través de l’anàlisi de les molècules, tant dels aliments com de les varietats de raïm del vi, per saber les coincidències que s’esdeveninen i maridar o harmonitzar, que diu ell, a partir d’aquestes coincidències. La creació de famílies aromàtiques permet l’elaboració de receptes i el maridatge entre plats i vins. Aquest llibre no es troba en català.
Gastrofísica. La nueva ciencia de la comidaCharles SpencerPaidósCharles Spencer és expert en percepció multisensorial i disseny d’experiències. És director del Laboratori d’Investigació Cross-Modal (modalitat creuada) i catedràtic de psicologia experimental per la Universitat d’Oxford. La seva recerca, que ja suma dues dècades, és el que ens apropa en aquest llibre que ens parla de com els humans percebim el món al nostre voltant. I respon preguntes tan curioses com ara: per què mengem un 35% més quan compartim l’àpat amb una altra persona? Per què el 27% de les begudes a base de suc de tomàquet es consumeixen en els avions? Per què una música agradable tendeix a destacar la dolçor del gelats? Aquest volum no es pot trobar en català.
Formatges dels PirineusNatàlia Nicolau Villellas i Laia Pont DiezCossetània edicionsLes autores ens proposen els 50 millors formatges del Pirineu, amb un exhaustiu de les seves característiques. Hi trobareu, també, una mirada intimista del sector i les percepcions rebudes durant aquest viatge de les autores. Tal com demostren, darrere de cada formatge hi ha una història molt especial per explicar.
La cuina de la carxofaPau Garcia ParajuàComanegraLa carxofa és un dels ingredients més emblemàtics de la nostra cuina, una flor deliciosa perseguida especialment durant uns pocs mesos l’any, en què se’n fa la collita. Aquest llibre proposa receptes que van del més bàsic a l’alta gastronomia, totes fonamentades en aquest mateix ingredient, i també una guia fonamental per a la tria, la pela, la conservació i la cuina d’algunes elaboracions bàsiques que converteixen la carxofa en el tot terreny de la cuina catalana.
Arrossos. Orígens, curiositats i receptesQuim Marquès amb fotografies de Laia Prats JuanperaCossetània edicionsQuim Marquès, xef i propietari del restaurant Suquet de l’Almirall, interpreta com poques persones el receptari clàssic i tradicional de la Barceloneta, el barri mariner de Barcelona on està ubicat el seu establiment. És ell l’encarregat d’enfilar aquesta història sobre el món de l’arròs, que mira de donar resposta a la seva llarga trajectòria d’aquest aliment: quan va aterrar al Mediterrani, com l’han fet servir les diverses civilitzacions, quines varietats hi ha, etc.
Picades. La identitat de la cuina catalanaDavid Solé i TornéFarell editorEl recull de les 182 receptes d’aquest llibre busca donar una àmplia visió tant de l’històric recorregut com dels diferents usos del preuat recurs. Coneixerem les picades antigues de la cuina romana, les de la cuina medieval, de la cuina de la Renaixença, les de principis del s. XX, i és clar, les picades de la cuina vigent o actual. Copsarem les diferents aplicacions atès que poden esdevenir amaniments o acompanyaments, salses, suquets, poden fer enaltir o transferir el seu nom al plat.
Barcelona a peu de porcRicard MartínCossetània edicionsAquest volum ens proposa un recorregut per una cinquantena de cases de menjar de la ciutat. Barcelona té una tipologia de restaurant popular, la casa de menjars, que està passant desapercebuda entre bars de menús amb ínfules creatives o internacionals, cuines de fusió o cadenes «low cost» amb precuinats. Barcelona a peu de porc és un llibre que neix de la dèria d’en Ricard Martín, periodista especialitzat en gastronomia, d’entaular-se en llocs on es mengen plats deliciosos de la cuina casolana tradicional a preus populars, encara que no hi hagi ni carta ni estovalles de fil.
Figueres i figues Història i simbolisme. ReceptariMaria Esperança Llabrés TerrassaEdicions Documenta BalearA més de les consideracions botàniques que els lectors hi trobaran, aquesta obra és sobretot un recorregut històric que abasta des de l’origen del cultiu de la figuera fins a l’actualitat, i una font d’informació sobre la importància agrària, econòmica, cultural, mèdica i terapèutica, culinària i simbòlica que les distintes espècies del gènere Ficus han tingut per a la humanitat.
La gastronomia dels camins Marisa Benavente i Pilar HerreraEdicions SidillàEs tracta d’un volum que conté més de cent receptes de cuina fetes amb plantes boscanes. Es divideix en dues parts. La primera descriu setanta plantes silvestres, que podem incloure en la nostra dieta. La segona part, és el receptari, que està dividit per temes: amanides; bunyols, crestes, samoses i farcellets; coques i pastissos salats; entrants i primers plats; segons plats; salses; postres; diversos; i sucs vegetals i batuts verds. El llibre també inclou una taula de recol·lecció amb els mesos de l’any. Aquest volum ens familiaritzarà amb unes plantes boscanes poc valorades i, sobretot, n’aprendrem els noms.
Camí de les AigüesCarme MartíEditorial AmsterdamAquesta novel·la és un cant a la cuina feta amb amor i un deliciós homenatge a les àvies treballadores que mai no es van deixar vèncer per les adversitats del seu temps. Recepta a recepta, vivència a vivència, El camí de les Aigües ens proposa un viatge carregat d’olors i de sabors a les nostres arrels, a la nostra infantesa. Una novel·la que ens parla de la vida de la cuinera Maria Badia al llarg del segle XX, a partir de la mirada actual de la Laura, la seva néta.
Cuinem en família Més d’un autor. A ura de Josep Vilella i il·lustracions d’Anna ClarianaNandibúAquest llibre vol engrescar els pares a compartir amb els fills una estona divertida davant dels fogons. I ho fa a partir de receptes d’una selecció dels millors xefs d’Europa.Hi participen: Mauro Colagreco, Heston Blumenthal, Andoni Luis i Haritz Adúriz, Carles Gaig, Peppe Guida, Frank Giovanni, Rocco Iannone, Joan Roca, Paquita i Lolita Rexach, Bart de Pooter, Carme Ruscalleda, Mathias Dahlagren, Pedro Subijana, Georges Blanc, Juan Mari i Elena Arzak, Hans Haas, Benoït Violier, Jean André Charial, Martín Berasategui, Javier de las Muelas.
La màgia de la cuinaCarme Ruscalleda, amb il·lustracions de Pilarín BayésBridgeCarme Ruscalleda proposa dues-centes receptes sezilles, amb la voluntat de transmetre, sobretot als joves, que cuinar és un plaer. Ja ho diu bé la xef: Podem fer uns ous ferrats, però també podem cuinar-los. Perquè la difrència es troba en com fem les coses.
PAISATGE
El llibre de la fusta. Una vida als boscosLars MyttingTraducció de Meritxell SalvanyAra LlibresAquest volum conté una manera de mirar el paisatge que atrapa: pren la fusta i la cultura del llenyataire com un element que articula la seva quotidianitat, i que té la capacitat de mostrar una manera de ser, de viure, d’entendre la vida d’una gent, d’una societat. Un llibre que conté moltes capes de coneixement superposades, perquè parla de tradició, cultura, saviesa adquirida per l’experiència, sentits, natura, supervivència, confort, relats, idiosincràsia, lentitud, paraules i gests… Fa sis anys que El llibre de la fusta es va publicar a Noruega i l’èxit va ser aclaparador. Després, Mytting va fer-ne una adaptació per al públic internacional. D’aquell temps ençà el llibre ha arribat als 600.000 exemplars venuts, en 16 llengües, a tot el món.
CaminarHenry David ThoreauIntroducció i traducció de Marina EspasaAngle editorialEnguany, se celebren els dos-cents anys del naixement de Thoreau (1817 – 1862) i, coincidint amb l’efemèride, es torna a publicar aquest petit assaig, que va néixer amb la voluntat de ser dit, perquè el va escriure per a una conferència. Thoreau, autor de Walden o la vida als boscos, una obra de referència, troba en Caminar un text seminal de tot el que després vindrà. Com diu Marina Espasa en la introducció: ‘Caminar, en el sentit profund que li dóna l’escriptor nord-americà, és dirigir-nos als boscos salvatges que la mà de l’home encara no ha pogut domesticar i buscar-hi allò que hem perdut com a espècie a còpia de fer-nos cultes i civilitzats: l’instint, el pensament elevat, l’heroisme i la llibertat. Caminar, per a Thoreau, és una activitat reflexiva i espiritual, encara que sigui del tot física.’
Calendari l’Ermità 2018Fra Ramon dels PirineusEdicions MoreraCada any, aquest almanac tradicional arriba ple d’informacions relacionades amb l’astronomia, el camp, l’hort, el jardí, les festes i tradicions populars… Com a novetat, aquesta edició presenta un calendari d’estacions de fruites i hortalises i també inclou el nou Calendari dels nens i les nenes, un desplegable sobre el cicle festiu de l’any adreçat als més petits.
La vida a pagès. Feines, festes i cuinaJordi Torres i SociatsFarell editorsTots Sants és el punt d’inici i final d’aquest llibre, ja que antigament, i fins ben entrat el segle XX, la gent de pagès celebrava el cap d’any o final de cicle. El bestiar s’estabulava a les corts i als corrals de la casa i els jornalers, després de les campanyes de recol·lecció estiuenques i tardorals, retornaven a la casa familiar, també els pastors i bovers. Recordarem com era la vida a pagès i els diferents treballs durant tot l’any. Les festes i celebracions alliberaven la gent de pagès de la duresa del treball, reunien tota la família a l’entorn de la taula de la casa pairal, com una acció de gràcies, quan s’acabaven les campanyes de recollida dels fruits. I què podem dir de les mestresses? A més de moltes altres tasques, s’encarre- gaven de la bona alimentació dels jornalers i la família, que exigia l’esforç de les llargues i dures jornades, i en les festes assenyalades cuinaven uns plats exquisits.
Amunt! Les festes de l’arbre als Països CatalansLlorenç Roviras i Marc CastellsEdicions SidillàEl volum ofereix un recorregut narratiu i plàstic per unes celebracions carregades de simbolisme, que ens parlen del cicle anual de regeneració de la natura, però també de la voluntat de mantenir una tradició —sovint suposada, sempre deformada— i del desig de pertinença. L’obra fa un recorregut per una trentena de les més de cent seixanta festes d’aquest tipus que els autors han trobat a Catalunya, la Franja de Ponent, el País Valencià, Mallorca i Andorra.
La muntanya vivaNan ShepherdTraducció d’Aurora ballesterPròlegs de Núria Picas i Robert MacfarlaneEdicions SidillàNan Shepherd va voler estar sempre a prop de la natura. A les muntanyes escoceses dels Cairngorms va trobar un món d’una bellesa dinàmica i sorprenent, a voltes d’una duresa extrema. Va viure coneixent i estimant l’entorn: les roques, els vells camins, els llacs, els rius… fent-se amb les poques persones que hi vivien, descobrint els secrets més ben amagats, els animals i les plantes que anava retrobant, mentre s’adaptava al pas de les estacions i del temps. Un llibre per a tothom qui, com ella, tingui la necessitat de viure tot coneixent, convivint, estimant, perdent-se i retrobant-se a les muntanyes del país on vol que passi la seva vida.
El futuro es vegetalStefano MancusoGalaxia GutenbergEn aquest nou llibre, Stefano Mancuso continua la investigació que va iniciar a Sensibilidad e inteligencia en el mundo vegetal. Ofereix de nou una revolucionària mirada cap al món de les plantes, en aquest cas estudiant les solucions que les plantes troben als múltiples reptes a què s’enfronten i d’aquí trobant models per inspirar solucions als problemes que assetgen la humanitat. El neurobiòleg explica que reconeixement. l’existència d’altres intel·ligències en el nostre planeta (a més de la nostra), podrem aprendre i canviar el punt de vista i la sensibilitat, de cara a repensar el nostre sistema de viure. Aquest títol només es troba disponible en espanyol.
[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]
Els presos polítics catalans del comte-duc d’Olivares
Marc Pons Foto: Diego Velázquez Tarragona. Diumenge, 24 de desembre de 2017
L'existència de presos polítics catalans reclosos en penals espanyols és una macabra tradició que es remunta al segle XVII. El 10 de març de 1640, fa 377 anys, el comte de Santa Coloma, virrei hispànic al Principat de Catalunya, ordenava la detenció i l’empresonament preventiu de Francesc Joan Vergós i de Lleonard Serra, jurats del Consell de Cent de Barcelona. I vuit dies després ordenava, també, la detenció i l’empresonament preventiu de Francesc de Tamarit, jurat del Consell de Cent barceloní i diputat de la Junta de Braços, l'equivalent al Parlament. El mateix 18 de març, el virrei havia cursat l'ordre de detenció contra Pau Claris, president de la Generalitat. La condició eclesiàstica del president —que obligava a seguir el procediment per una altra instància— si bé va impedir-ne l’empresonament, no li va estalviar una autèntica persecució judicial. Vergós, Serra, Tamarit i Claris, membres destacats del partit “republicà”, serien acusats dels presumptes delictes de conspiració i rebel·lió. I es convertirien en els símbols de la resistència política catalana a l'ocupació militar hispànica. La metxa que encendria la Revolució dels Segadors.
Què era el partit “republicà”?
Abans d'entrar en matèria convé aclarir que el concepte república i el terme republicà aplicats a les societats de la centúria del 1600 no tenen el mateix significat que avui dia. El republicanisme del barroc, el de l'Antic Règim, era la ideologia de les classes mercantils urbanes. Sobretot, de les seves elits. Clarament contraposada a la ideologia nobiliària i senyorial de les oligarquies agràries rurals. I clarament contraposada als esclats revolucionaris incontrolats de les classes populars. Tant a Catalunya, com als Països Baixos, com a Anglaterra, per posar tres exemples. La gran crisi catalana (1635-1640) que va precedir la Guerra dels Segadors (1640-1652) va posar en escena una reveladora aliança entre classes mercantils urbanes i classes populars pageses, impulsada per l'existència d'un enemic comú: les oligarquies nobiliàries, el partit nobiliari, que representaven el poder de la monarquia hispànica. El gran èxit del partit republicà no seria per la seva condició de corpus social majoritari —que no ho era—, sinó per la seva habilitat política per liderar i conduir una gran revolució social que havia esclatat entre les classes populars pageses.
Mapa d'Europa. Taller cartogràfic de Jan Vriens. Amsterdam (1650) / Arxiu d'El Nacional
La restauració de l'ordre com a pretext de l'ocupació militar
Amb el pretext d'acabar amb el fenomen del bandolerisme, una guerra intermitent que posava de relleu el conflicte català pel poder entre el partit republicà i el partit nobiliari, el comte-duc d'Olivares, ministre plenipotenciari del rei hispànic Felip IV, havia iniciat una lenta ocupació militar del Principat. Era l'any 1626, i Olivares ordenava que els Tercios de Castilla rellevessin les forces de la Generalitat en la pretesa tasca de restauració de l'ordre. Una ocupació que s'intensificaria a partir de l'any 1635, amb l'intencionat desplaçament del front de guerra hispanofrancès a la frontera catalana. L'historiador anglès John H. Elliot, professor de la Universitat d'Oxford, a La revolta catalana (Universitat de València, 2006) revela que l'any 1635 hi havia quatre cossos de l'exercit hispànic aquarterats a Catalunya. Un cos situat a l'Empordà, un altre a Osona, un altre a les planes de Lleida i un altre a les Terres de l'Ebre. És a dir, 48.000 soldats estacionats sobre un país de 400.000 habitants. Aquesta proporció és un detall molt important que explica tant les causes dels empresonaments com les de la revolució immediatament posterior.
Pau Claris / Arxiu d'El Nacional
L'obligació d'allotjar i el privilegi de no allotjar
Les Constitucions de Catalunya, el text legal que documentava i reglamentava la relació bilateral entre el Principat i la monarquia hispànica, en cap cas autoritzaven la presència d'exèrcits estrangers en territori català. Ni tan sols les del rei hispànic. Però la qüestió jurídica no era el principal motiu que inclinava les classes populars catalanes a la revolta. Sinó que ho era l'obligació d'allotjar en les seves pròpies cases i alimentar amb els seus propis recursos la soldadesca que els represaliava. Una situació d'abús que es complicaria a partir dels robatoris, incendis, segrestos, violacions, amputacions i assassinats que les tropes hispàniques practicaven impunement sobre la població civil catalana. La consagració de l'estat de terror que, amb anterioritat, havien practicat als Països Baixos hispànics. En canvi, les mateixes Constitucions catalanes eximien de l'obligació d'allotjament i d'alimentació les classes nobiliàries. Un vell privilegi que es remuntava a l'edat mitjana i que havien aconseguit conservar en el decurs dels segles. La suma dels abusos comesos pels militars i del col·laboracionisme dels privilegiats seria la metxa que encendria la revolta.
Gravat de Barcelona (1650) / Ajuntament de Barcelona
El xoc institucional
Febrer de 1640. El país estava en peu de guerra. Les classes populars catalanes havien contestat la massacre militar i la inacció de la justícia hispàniques amb una reacció extremadament violenta. I en plena escalada, Olivares, per reblar el clau, va ordenar a Santa Coloma la lleva forçosa de 6.000 pagesos catalans per a combatre la revolta antihispànica que havia esclatat a Nàpols. Santa Coloma va ordenar el mateix a la Generalitat i al Consell de Cent. I el conflicte es va traslladar definitivament a les institucions. Els líders del partit republicà, que, en el decurs dels mesos anteriors, havien manifestat públicament l’oposició als mètodes del virrei, es van negar a acatar les ordres i es van enfrontar, en un conflicte que anava més enllà de les qüestions polítiques, amb les figures més destacades del partit nobiliari i de l'aparell de dominació hispànica a Catalunya. La negativa del partit republicà a col·laborar en la lleva forçosa representava un pas més enllà en l'oposició militant al sistema d'allotjaments forçosos i a la crítica sense embuts a la brutalitat hispànica, i seria el detonant de les ordres d’empresonament.
Francesc de Tamarit / Casal La Sega, Santa Coloma de Farners
Els perseguits per la justícia hispànica
El professor Elliot presenta una llista de persones que haurien estat en el punt de mira de la justícia hispànica: Pau Claris (president de la Generalitat); Joan Pere Fontanella i Pere Joan Rossell (assessors jurídics de la Generalitat); els diputats de la Junta de Braços Francesc de Tamarit, Francesc de Vilaplana, Ramon de Guimerà, Felip de Sorribes, Josep Margarit i Josep d'Ardena; els jurats del Consell de Cent Francesc Joan Vergós, Lleonard Serra, Josep Fontanella, Miquel Puigventós, i els germans Jeroni i Rafel Matali, i el canonge de Tortosa Francesc Puig. Una llista negra formada, pel cap baix, per setze personalitats molt rellevants de la vida pública catalana, que, reveladorament, estava encapçalada per la màxima autoritat política de les institucions del país. Una llista negra que revelava un veritable conflicte polític i institucional entre les institucions catalanes i la monarquia hispànica que Olivares, Santa Coloma i la llarga corrua de col·laboracionistes del règim pretenien resoldre per la via de l’empresonament i de l'escapçament del moviment opositor.
Corpus de Sang de 1640. Alliberament dels presos / Arxiu d'El Nacional
Per què Vergós, Serra i Tamarit?
Dit això, la qüestió que es planteja és per què Vergós i Serra van ser els primers empresonats i dies després ho seria Tamarit. Les fonts ens revelen que Vergós i Serra eren dues personalitats polítiques que gaudien d'una immensa popularitat i d'un gran ascendent sobre les classes menestrals de Barcelona. Allò que contemporàniament anomenem activistes. Vuit dies més tard era empresonat Tamarit, primer diputat del braç militar, l'equivalent —amb les obligades distàncies que imposa el temps— a l'actual figura de conseller d'Interior. Tamarit era un membre de la petita aristocràcia rural. La lògica ens diria que era al bàndol equivocat. Però el partit republicà havia engruixit les files amb famílies de la noblesa rural que també havien estat humiliades, saquejades i oscades per la brutalitat militar hispànica. La detenció i l’empresonament de Tamarit era una declaració de guerra institucional que repercutiria en tots els estaments de la societat catalana. I el seu alliberament, en la revolta popular del Corpus de Sang de 1640, marcaria l'inici d'una revolució que culminaria amb la proclamació de la Primera República catalana de Pau Claris.
«Ja no tenen cap projecte per a ells mateixos, excepte refugiar-se sota les faldes del Borbó, rere els cascs i les porres del primer d’octubre, per plorar espantats mentre criden que no pot ser»
Sempre que hi ha eleccions i l’espanyolisme ix derrotat passa igual. Primer, hi ha unes hores de desconcert. Els apologetes de l’unionisme, polítics o mediàtics (quina diferència hi ha, ja?), callen mentre intenten pair el que ha passat, mirant de trobar alguna teoria, algun angle, que els permeta de continuar cridant com si no hagués passat res, com si la realitat que ells voldrien tenir fos present. I després, de sobte, els veus com tornen tots a l’atac, impassibles al desànim, per dir-ho a la manera del vell i aberrant himne que tan bé els defineix. Amaguen la decepció d’haver estat derrotats, la ràbia que els fa que els qui haurien de ser els seus súbdits obedients no els facen cas, en noves campanyes de pensament màgic. I tornen a repetir, com si foren uns zombis, que el que ha passat no ha passat i que ‘ja us explicarem nosaltres què sou…’
Aquesta volta, el resultat del 21-D ha estat especialment dur de pair per a ells, i per això la recuperació ha estat més lenta que no és habitual i més costosa. De tan perduts que van, durant unes hores es van posar tots frenètics a inventar-se un païset a veure si així ens aconseguien fer rabiar, sense adonar-se que en realitat la broma els posava a ells, i no a nosaltres, davant l’espill de la pròpia actuació. Quan ho van entendre –ahir van començar a fer-ho–, van girar cua de seguida i van canviar novament d’arguments. Ara presentant una cara, un comportament, unes idees i una expressió que algun dia, si mai són capaços d’adonar-se què fan, els farà envermellir de vergonya. Suposant que quan això passe els en quede encara algun.
L’argument consolidat des d’ahir ja torna a ser el de la força bruta –l’únic que els queda, en realitat. Derrotats a les urnes, els apologetes de l’unionisme, polític o mediàtic (quina diferència hi ha, ja?), es treuen la careta aferrant-se a la violència institucionalitzada, l’únic argument, si això és cap argument, que els queda. I així ja no invoquen una hipotètica victòria democràtica, ni tan sols en l’arxipèlag desendreçat que pretenen fer passar pel seu païset inventat. Ara criden a la violència i a la repressió. Tornen a cridar a la violència i la repressió. Descaradament. Que torne Puigdemont, que torne, que ja el tancarem! I Junqueras que es quede allà on és, ben tancat per a una bona temporada! Forcadell? A presó de seguida si s’aparta un segon de la línia marcada i deixa el parlament fer de parlament! Artadi? Artadi és la perillosa! Que la processen de seguida! I Marta Rovira? Aquesta, aquesta és la que cal portar a girona! (amb minúscula, que no fos cas…)
Com a ciutadà, veure les darreres hores alguna d’aquesta gent cridant obertament a la repressió, diria que amb alegria i tot, mentre es pensen que poden donar-nos lliçons de presumpte realisme, em genera una sensació de pena infinita. Pena per ells. Perquè la seua desesperació els fa perdre fins el darrer bri de dignitat humana. I perquè cal ser molt miserable per a dir que els independentistes ara han de tastar un suposat realisme polític, que significaria acceptar que ni Puigdemont ni Junqueras no poden ser presidents, perquè el seu destí és estar tancats i detinguts. Haja votat el poble o no. Siga justa la detenció o no. Siguen veritat els càrrecs que els imputen o no. Siga un pas en la direcció correcta o no. Siga de profit per a la societat que diuen servir o no.
En realitat aquests apologetes de l’unionisme, polític o mediàtic (quina diferència hi ha ,ja?), només són uns pobres covards que, repudiats per la seua pròpia ciutadania, que ja ni els llig ni els vota, ni els escolta ni els segueix, ni els respecta ni molt menys encara els obeeix, opten per amagar-se, esporuguits, rere els escuts del 155, rere el sadisme polític del govern espanyol, rere la violència institucional promoguda pel monarca. Ja no tenen cap projecte per a ells mateixos, excepte refugiar-se sota les faldes del Borbó, rere els cascs i les porres del primer d’octubre, per plorar espantats mentre criden que no pot ser, que no és possible que el seu univers de caviar es vaja enfonsant a marxes forçades després de dècades de funcionar tan i tan bé i d’haver-los permès una vida tan regalada. I és aleshores, quan recapaciten, que de sobte i sense cap remordiment abominen de la democràcia, del vot de la gent, de les eleccions, de la voluntat popular, de tot allò amb què s’omplien la boca mentre tots votàvem d’acord amb el seu interès i no érem l’amenaça que ara, certament, som. I els cau la careta a terra, estrepitosament.
[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]
Alemanya torna a reclamar a Rajoy que negocïi amb Catalunya
El comissari europeu Günther Oettinger posa com exemples els models federals d'Alemanya i Àustria
El comissari europeu per a la Planificació Financera i Pressupost i ex-ministre-president del land alemany Baden-Württemberg, Günther Oettinger, ha reclamat al president espanyol, Mariano Rajoy, que dialogui amb Catalunya. En declaracions al setmanari Der Spiegel, Oettinger ha insistit en la mateixa línia que el govern federal d’Angela Merkel, que la setmana passada va demanar que es deixés formar govern a Catalunya.
Oettinger és membre de la CDU, el partit de la cancellera Merkel. Ha argumentat que la crisi entre Catalunya i Espanya es podria resoldre atorgant més competències a la Generalitat amb un sistema de ‘constitucions pròpies’. En aquest sentit, ha posat els sistemes federals d’Alemanya i Àustria com a exemples.
També recorda que el posicionament oficial de la Comissió Europea consisteix en mantenir-se al marge perquè ho considera un assumpte intern de l’estat espanyol. ‘Partim de la base que el cap del govern espanyol és prou hàbil com per reprendre els fils del diàleg amb Barcelona després de les eleccions’, ha dit.
[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]
Discurs de cap d’any del president de la Generalitat, Carles Puigdemont, emès des de Brussel·les el 30 de desembre de 2017
Us oferim íntegrament el discurs de cap d'any del president de la Generalitat
«Benvolguts conciutadans i conciutadanes,
M’adreço a tots vosaltres, en el tradicional discurs de Cap d’Any, en les circumstàncies més inversemblants imaginables. Fa només un any, ningú a Catalunya ni a Europa hagués pogut ni pensar que assistiríem a la vergonya i a l’escàndol de tenir, avui, presos polítics a les presons d’un país de la Unió Europea. I en tenim quatre: el vice-president Oriol Junqueras, el conseller Joaquim Forn, en Jordi Sànchez i en Jordi Cuixart. Són a la presó per les seves idees polítiques, i això ho sap tothom. Els acusen, com a tots nosaltres, d’haver complert la promesa electoral i d’haver estat fidels al Parlament de Catalunya amb l’únic propòsit de construir un país millor, amb eines verItablement eficaces i recursos que en justícia ens corresponen perquè són fruit de l’esforç del poble de Catalunya en el seu conjunt, dels 7,5 milions d’habitants.
Però malgrat aquesta situació, no volia deixar passar l’ocasió d’adreçar-vos un missatge de bons auguris pel nou any que comença i fer-vos també avinents unes breus reflexions. En primer lloc, vull agrair a tothom la seva participació a les eleccions del 21 de desembre. Gairebé una participació del 82% és un èxit democràtic històric, tant a casa nostra com a la majoria de països d’Europa. Sempre hem dit que els catalans no tenim por de les urnes, convoqui qui convoqui unes eleccions, i és per això que podem estar contents , com a poble, de la nostra participació en una jornada, ara sí, sense violència ni repressió. Gràcies per haver emès amb tanta claredat un missatge que ja no admet discussió: els catalans, pensem el que pensem, volem i sabem fer servir les urnes per resoldre les nostres aspiracions i les legítimes discrepàncies sobre com hem d’encarar el nostre futur col·lectiu. Som un poble democràticament madur que s’ha guanyat el dret a fer-se a si mateix com a república d’homes i dones lliures.
En segon lloc, vull posar en relleu que el govern espanyol té al davant una nova oportunitat de comportar-se com la democràcia europea que assegura ser i, per tant, reconèixer el resultat de les eleccions del 21 de desembre i començar a negociar políticament amb el Govern legítim de Catalunya. Els ciutadans catalans i els ciutadans espanyols així ho esperen, però també ho esperen molts ciutadans europeus i els seus governs i institucions. Molts ciutadans esperen que, fracassada la recepta de la violència, la repressió i la liquidació de l’autogovern, comenci finalment l’era del diàleg i la negociació que venim reclamant des de fa anys.
El president Rajoy va proposar als socis de la Unió Europea una solució ràpida i indolora, un remei gairebé miraculós, que resoldria el plet català abans de Nadal: supressió de les institucions catalanes legítimes i democràtiques, intervenció de la Generalitat, convocatòria exprés de les eleccions al Parlament i victòria electoral dels partits constitucionalistes, que formarien un govern autonòmic dòcil i conformista. Doncs no. La darrera part no només no ha sortit com ell somniava, sinó que el seu partit ha quedat relegat a la darrera posició i el Govern que presdeixo pot mantenir el suport parlamentari.
Als responsables d’aquesta recepta els hem de preguntar de què ha servit tanta repressió? De què ha servit perjudicar el poble de Catalunya amb la paràlisi que ha significat el 155? De què ha servit provocar tant de dolor, a les víctimes de la violència del dia 1 d’octubre, als membres del govern i la mesa del parlament, als alcaldes i als líders socials empresonats, als bombers, mestres i policies que han de desfilar pels jutjats o han de témer una delació ideològica? De què els ha servit aquest despropòsit monumental? Era aquesta la proposta espanyola per a Catalunya?
No ens resignem a aquesta mena de respostes a les nostres demandes. Tenim el dret de defensar una Catalunya molt millor i de disposar de les eines per fer-ho possibles que l’Estat ens nega sistemàticament. Com a polítics, tenim el deure de fer-ho. Per això, com a president, exigeixo al Govern espanyol i als que li donen suport que rectifiquin allò que ja no funciona, que reparin el dany causat, i que restitueixin tot allò que han destituït sense el permís dels catalans. Les urnes han parlat, la democràcia ha parlat, tothom s’ha pogut expressar. A què espera el president Rajoy a acceptar els resultats?
D’aquí un any, el discurs de Cap d’Any del president de la Generalitat es farà, com no pot ser d’altra manera, des del Palau de la Generalitat, ben a prop de tots els treballadors de l’administració catalana que avui suporten la intervenció barroera i a qui vull encoratjar a servir el nostre poble amb la mateixa eficàcia de sempre. Fins llavors, us desitjo de tot cor que l’any que ara comença dugui aparellades les millors perspectives per a tothom i en tots els àmbits. Espero que sigui un any pròsper, un any de progrés i un any d’harmonia en què gaudim dels valors fundacionals de la república: llibertat, igualtat i fraternitat.
Moltes gràcies i bon any 2018 a tothom.»
[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]
![Logotipo de El Mundo]({"default":"//img-s-msn-com.akamaized.net/tenant/amp/entityid/AA2KH4A.img?h=50&w=50&m=6&q=60&u=t&o=t&l=f&f=png"} "Logotipo de El Mundo")
![El Mundo]({"default":"//img-s-msn-com.akamaized.net/tenant/amp/entityid/AA2KmqK.img?h=24&w=24&m=6&q=60&u=t&o=t&l=f&f=png"})
![Coutinho fue sustituido en el Liverpool-Leicester]({"default":"//img-s-msn-com.akamaized.net/tenant/amp/entityid/BBHza4L.img?h=75&w=100&m=6&q=60&u=t&o=t&l=f&x=401&y=107"})
![El entrenador español del Manchester City, Pep Guardiola / EFE]({"default":{"load":"default","w":"73","h":"49","src":"//img-s-msn-com.akamaized.net/tenant/amp/entityid/BBHySXT.img?h=486&w=728&m=6&q=60&o=f&l=f&x=770&y=417"},"size3column":{"load":"default","w":"62","h":"42","src":"//img-s-msn-com.akamaized.net/tenant/amp/entityid/BBHySXT.img?h=416&w=624&m=6&q=60&o=f&l=f&x=770&y=417"},"size2column":{"load":"default","w":"62","h":"42","src":"//img-s-msn-com.akamaized.net/tenant/amp/entityid/BBHySXT.img?h=416&w=624&m=6&q=60&o=f&l=f&x=770&y=417"}})
© EFE El entrenador español del Manchester City, Pep Guardiola / EFE «Yo no sé el partido que vieron ustedes. El que yo vi hacía mucho tiempo que no se daba en el Camp Nou. Un punto de seis. Para algunos, puede ser el peor arranque en años. A nivel numérico es una verdad absoluta. A nivel futbolístico, no. Para mí, el Barça jugó su mejor partido en muchas temporadas. Guardiola no es ni inexperto ni suicida».
