dimecres, 30 de novembre del 2016

Una parada de l'AVE per a un poble de 26 habitants

MARXEM D'UNA VEGADA...!!!

INFRAESTRUCTURES FERROVIÀRIES

Una parada de l'AVE per a un poble de 26 habitants

La futura línia d'alta velocitat passarà per la pedania d'Otero de Sanabria, que no té farmàcia ni supermercat



Els 26 veïns d'Otero de Sanabria (Zamora) tindran estació de l'AVE.
Els 26 veïns d'Otero de Sanabria (Zamora) tindran estació de l'AVE.

    EL PERIÓDICO / MADRID
    Dimecres, 30 de novembre del 2016 - 18:51 CET
    Una obra faraònica per a Otero de Sanabria, una pedania zamorana de tot just 26 habitants. Un poble sense supermercat, ni farmàcia, ni centre d'assistència primària, però que tindrà la seva ubicació al mapa de l'alta velocitat d'Espanya amb la futura construcció d'una estació de la línia de l'AVE que connectarà Zamora amb Ourense.


    Els habitants del poble acullen amb cert escepticisme l'arribada d'una infraestructura d'aquest calibre, del tot inesperada en un lloc acostumat a l'anonimat en el seu enclavament de privilegi, a 107 quilòmetres de Zamora i 135 d'Ourense. Les obres, per a les quals no hi ha cap data oficial d'inici, té un cost pressupostat d'uns 4,2 milions d'euros.

    dimarts, 29 de novembre del 2016

    La Generalitat treu pit per una notícia a 'Nature' per la qual va pagar

    La Generalitat treu pit per una notícia a 'Nature' per la qual va pagar

    La revista afirmava que la ciència havia superat indemne la crisi a Catalunya

    El Govern i el mateix president van difondre en les xarxes socials el reportatge patrocinat



    La Generalitat treu pit per una notícia a 'Nature' per la qual va pagar
    PETER MACDIARMID

    MICHELE CATANZARO / BARCELONA
    Dilluns, 28 de novembre del 2016 - 19:42 CET
    EL PERIODICO                                           
    La ciència catalana ha superat indemne la crisi, segons la prestigiosa revista Nature: diversos mitjans catalans (com TV-3) i destacats polítics en els seus comptes de Twitter (inclòs Carles Puigdemont) van repetir la informació el cap de setmana. El que cap va explicar és que el document de la revista que contenia aquest missatge era un reportatge realitzat en col·laboració amb Biocat, entitat de la Generalitat que impulsa les ciències de la vida.
    Al setembre, Biocat va difondre una convocatòria per oferir a diversos centres de recerca catalans la possibilitat de cofinançar un suplement especial sobre Catalunya. La convocatòria anunciava «articles promocionals i anuncis de les universitats, institucions científiques i empreses privades que vulguin donar-se a conèixer», encara que aclaria que «la gestió de l’especial correspon exclusivament a la revista.» Els preus dels anuncis oscil·laven entre 3.000 i 20.000 euros, segons l’espai.
    ‘AGUANTAR EL XÀFEC’ / El resultat va ser el text publicat dimecres passat, titulat Aguantar el xàfec, amb el subtítol: «Catalunya ha capejat la crisi financera que ha afectat Espanya i ha mantingut els seus indicadors de recerca en sorprenent bona forma. ¿Com ho ha fet?» Fonts de Biocat asseguren, no obstant, que la iniciativa va ser una proposta desenvolupada independentment per Nature i que Biocat només va contribuir a difondre-la, per la qual cosa va obtenir una mitja pàgina d’anuncis gratuïta. «Fa molt que vam decidir no pagar ni directament ni indirectament perquè les notícies de la nostra ciència surtin en els mitjans. [...] Difondre la ciència és fonamental, pagar per tenir una visió millor no», afirma el director d’un institut d’investigació català.
    Nature no fa misteri del component publicitari dels suplements de tipo spotlight al qual pertany el reportatge. No obstant, la publicació va desencadenar entre diversos mitjans catalans una onada d’entusiasme per l’interès de la revista per Catalunya. Cap va detallar el component pecuniari de tal interès.
    Divendres, TV-3 va dedicar un reportatge a la notícia de la qual, entre altres, es va fer ressò la Generalitat a través del Twitter de la Direcció General de Recerca: «La investigació catalana, protagonista d’un monogràfic de la prestigiosa revista científica @NatureNews». En el reportatge, diverses fonts fan declaracions (a més del director de Biocat, l’exconseller d’Economia Andreu Mas Colell i l’exsecretari de recerca Josep Martorell. Tots dos treballen ara en centres de recerca de la Generalitat).
    El reportatge de Nature es va difondre en les xarxes, incloent-hi el compte del president: «Una manera d’explicar raons de voler tenir un Estat propi: poder contribuir més i millor al progrés de la humanitat a través de la ciència».

    diumenge, 27 de novembre del 2016

    La Simfònica de Cobla i Corda de Catalunya ret homenatge a la carrera de Lluís Llach en el seu nou treball

    ultura > Música

    La Simfònica de Cobla i Corda de Catalunya ret homenatge a la carrera de Lluís Llach en el seu nou treball

    El seu vuitè treball és un doble CD on col·laboren veus com les d'Elena Gadel, Manu Guix, Roger Padullés i Beth



    Captura de pantalla 2016-11-21 a les 19.09.37
    La Simfònica de Cobla i Corda de Catalunya presenta aquest cap de setmana, a l’Auditori de Girona el seu vuitè treball, titulat ‘Tossudament Llach‘. Es tracta d’un doble CD que repassa els 50 anys de Lluís Llach dalt dels escenaris i que vol retre homenatge a un dels músics més importants del país. L’orquestra ofereix un concert divendres i un dissabte, on per primera vegada es fa una experiència així i, per tant, ha calgut arranjar la música al format simfònic.
    El CD conté una recopilació d’una cinquantena de les peces més emblemàtiques de Llach, recollides en 15 temes, i interpretades en aquesta ocasió per la Simfònica de Cobla i Corda de Catalunya (SCCC) i les veus dels cantants d’Elena GadelManu Guix, Roger Padullés i Beth, que hi col·laboren.
    En total, seran 90 minuts de música i es repassaran les cançons més destacades de l’artista, amb peces que algunes només seran instrumentals, d’altres només cantades i d’altres cantades amb acompanyament instrumental que es van combinant. Pel que fa al nom del disc, ‘Tossudament Llach‘ pretén reflectir la resistència de Llach, la seva persistència, el fet que després de 50 anys encara sigui vigent la seva música.
    El repertori de peces s’ha triat per votació dels membres de la SCCC. Tot i que no s’han revelat les cançons que s’inclouen, s’ha volgut posar èmfasi en el fet que l’objectiu és fer transcendir al màxim possible la música de l’artista. La Simfònica de Cobla i Corda és una formació musical inèdita, intergeneracional, que fusiona tradició i noves tendències.

    [Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]

    La Marató de Florència permet d’inscriure’s amb la nacionalitat catalana

    Societat > Esports

    La Marató de Florència permet d’inscriure’s amb la nacionalitat catalana

    L'organització entrega un dorsal amb la bandera de la senyera



    FI13_picture
    La Marató de Florència permet de seleccionar la nacionalitat catalana  a l’hora d’inscriure’s a la cursa. Es pot fer a través d’aquest enllaç on l’apartat de ‘Nacionalitat’ inclou l’opció ‘Catalogna’, és a dir, Catalunya. Un cop completada la inscripció, l’organització entrega un dorsal amb la bandera de la senyera, tal com mostra aquest usuari de Twitter.



    Mostra la imatge al Twitter Mostra la imatge al Twitter
    Thanks for allowing Catalan runners to register and participate tomorrow under the flag of our own country.

    Aquesta prova, que enguany organitza la seva 33a edició, forma part del calendari internacional i és considerada una de les vint maratons més importants.
    [Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]

    dissabte, 26 de novembre del 2016

    La temporada del xató arrenca a Vilanova i la Geltrú

    Cultura > Gastronomia

    La temporada del xató arrenca a Vilanova i la Geltrú

    El xató és un plat originari del Penedès i el Garraf



    Festival_del_Xato_a_Vilanova
    Aquest cap de setmana el xató serà el protagonista a Vilanova i la Geltrú degut a dosfestivals: el Xató i la Festa dels Mercats, dues iniciatives que posen a l’abast dels visitants la gastronomia vilanovina. El municipi obre així la nova temporada de la Ruta del Xató que abasta les comarques de l’Alt Penedès, el Baix Penedès i el Garraf. Una aventura gastronòmica lligada als vins de DO Penedès i al plat xató, originari d’aquest territori i que s’elabora amb escarola, tonyina, bacallà, anxoves o seitons, olives i la salsa de xató feta d’ametlles, avellanes, all, nyores, pa, vinagre, oli d’oliva i sal.
    L’objectiu d’aquest festival és mostrar els plats i els productes més típics del municipi, dins del Mercat del Centre i oferir una oportunitat única per conèixer i adquirir els productes necessaris per elaborar un autèntic xató de Vilanova i la Geltrú, a més de gaudir d’una festa amb una variada degustació de tapes elaborades amb productes típics del mar i de la terra, tot això, en un entorn ambientat amb música en directe.
    Cada ciutat, que participa en la ruta del xató, té la seva pròpia recepta d’aquest plat, amb algunes variacions, en el cas de Vilanova i la Geltrú és la següent: Picar en un morter els grans d’all amb la sal perquè no saltin. Un cop ben aixafat, afegir les ametlles i les avellanes i treballar-ho fins que tot plegat quedi com una pasta homogènia. Raspar la part interior de les nyores escaldades afegir la polpa obtinguda al morter. Un cop tot homogeneïtzat, posar-hi la molla de pa amb vinagre, una mica escorreguda, i continuar treballant-ho. Un cop fet, afegir-hi lentament l’oli mentre es remena, també lentament, per donar a la salsa la consistència desitjada. En una safata, col·locar l’escarola ben escorreguda i un xic de salsa, remenar bé i servir després als plats. Acompanyar-ho amb la tonyina, el bacallà, els seitons i les olives, i un cop servit els comensals són lliures de posar-hi una mica més de salsa segon el gust de cadascú.
    Seguint aquesta recepta diferents persones de la ciutat competiran per a veure qui fa el xató més bo en el concurs nacional de xató, així mateix, al llarg de la ruta del xató també hi ha obert un concurs perquè la gent pugui votar quin xató li ha agradat més entre els municipis que hi participen: Vilanova i la Geltrú, El Vendrell, Vilafranca del Penedès, Sitges i Calafell.
    mapa ruta xato
    El Xató és el plat principal del Carnaval i neix lligat al món del vi. La cerimònia d’aixetonar la bóta, consistia a posar-li una petita aixeta -l’aixetó- que permetia treure el vi. Era l’inici de la festa, i com tota festa anava acompanyada d’un àpat. Aquest àpat estava format per ingredients salats: anxova, tonyina i bacallà, que eren habituals en el rebost de pagès, acompanyats amb unes fulles de la verdura del temps del fred; l’escarola i unes olives, tot plegat enriquit amb una salsa, feta amb tècniques de clares connotacions àrabs, i amb diversos graus de sofisticació, era d’ús comú entre la pagesia. Aquest plat va ser batejat amb el nom de Xató.

    [Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]

    Els ajuntaments governats per la CUP obriran el 6 de desembre

    País > Principat

    Els ajuntaments governats per la CUP obriran el 6 de desembre

    Els cupaires consideren que Enric Millo 'no hi té res a dir' i confien que els ajuntaments d'ERC I PDECat també obrin les portes



    La batllessa de Berga, Montse Venturós, davant de la façana de l'Ajuntament
    La batllessa de Berga, Montse Venturós, davant de la façana de l'Ajuntament
    Els ajuntaments governats per la CUP obriran el dia 6 de desembre i els càrrecs electes del partit treballaran. Els cupaires ho han acordat durant la cinquena Assemblea de càrrecs electes de la CUP, que se celebra aquest dissabte a Sant Celoni (Vallès Oriental).
    La CUP considera que la Constitució espanyola és una ‘presó pels pobles’ i ‘un mur pels drets socials de la gent’. El partit ostenta 20 batllies i també forma part del govern de deu altres municipis. En total són 365 regidors arreu de Catalunya. La CUP considera que Enric Millo no hi té res a dir i entén que els ajuntaments d’ERC i del PDECat també se sumaran a la crida de l’AMI i obriran les portes.

    [Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]

    Trinxat de col i patata amb camagrocs i botifarra de perol

    CulturaGastronomia

    Trinxat de col i patata amb camagrocs i botifarra de perol

    La cuina de la Neus continua proposant receptes on els bolets juguen un paper cabdal



    trinxat amb camagrocs
    Ingredients:1 col verda arrissada
    4 patates
    1 tall de cansalada viada
    250 g de camagrocs
    1 botifarra de perol
    4 alls
    sal i pebre negre
    Elaboració:Bullim la col i la patata, fetes a trossos, fins que siguin ben toves. Agafem una paella, amb una mica d’oli i hi fregim la cansalada, a trossets petits. Reservem la cansalada i a la mateixa paella hi passem una mica la botifarra a rodanxes. També la retirem. Sofregim els alls a trossets i els camagrocs ben nets, fins que hagin perdut l’aigua. Si fa falta, hi afegim una mica més d’oli. Ho reservem.
    Notícies del dia
    Cada matí rebràs les notícies del dia a la teva bústia de correu
    Posem la col i la patata a la paella, aixafades al gust de cadascú. Hi afegim els bolets, els alls, la cansalada, i deixem que s’enrosseixi. Li donem forma de truita. Un cop feta, la servim amb les rodanxes de botifarra per sobre.

    [Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]

    QUÈ CAL ENTENDRE PER CUINA CATALANA . Per Jaume Fàbrega

    BONA VIDA
    Jaume Fàbrega







    QUÈ CAL ENTENDRE PER CUINA CATALANA



    QUÈ ES LA CUINA CATALANA

    La noció de cuina catalana és, certament, un fet assumit.Però, si bé d’ una banda constitueix una autèntica cuina nacional  (que comprèn, a més, els Països Catalans) de l’ altra, és  relativament poc coneguda més enllà de certs tòpics o de certes confusions.
    D’ entrada, però, no hauríem de parlar de “cuina “, sinó de “cuiners” (o cuineres); i tampoc, de “cuina” en singular, sinó de “cuines”: cuina tradicional (que no és exactament el mateix que cuina popular), Alta Cuina Tradicional, cuina de les fondes, d’ autor,cuines regionals…
    En els manuals internacionals, per cuina catalana s’entén sovint la que es practica a Catalunya Nord , només una petita part del país. D’altres vegades,històricament, aquesta cuina s’ assimila amb la d’ Aragó (a causa del títol que tenien els antics reis catalans) o amb Espanya (a causa de l’ habitual confusió entre país i estat), com podem veure en la pintoresca definició del Larousse Gastronomique i en els d’ altres diccionaris. Sonia Allison, a The Cassell Food Dictionary (1990) diu que “à la catalane” és un “terme francès que significa a l’estil de Catalunya al nordest d’ Espanya, denotant la inclusió de tomàquets i algunes vegades arròs”. I segons els mentors i preceptors internacionals de cuina, la projecció de la cuina catalana d’ autor, amb els millors restaurants del món passa com a “cuina espanyola”.
    Però la cuina de Catalunya, en un sentit nacional, no és  una cuina ni francesa ni espanyola;és si de cas ibèrica- o millor, gal.loibèrica- i, naturalment, mediterrània. És també la cuina dels Països Catalans, cadascun amb la seva identitat. Com es pot fer un suposat “Corpus de la cuina catalana”, em pregunto, ignorant aquesta dada fonamental?-
    Així doncs, la cuina catalana no s’ajusta a les actuals nocions polítiques, ja que desborda els límits de l’ Espanya política i històrica.
    La llengua, aquest senyal d’ identitat tan important per a qualsevol país, és el que delimita bàsicament l’ espai geogràfic, històric i cultural d’ aquesta cuina.La cuina catalana, ha parlat i parla català.Es tracta, doncs, d’ una cuina nacional amb variants regionals, comarcals i d’ altres tipus. Hi ha cuina de mar i de muntanya, de diari i de festa, rural i urbana,tradicional i moderna. I també una cuina moderna, creativa o d’autor.

    UNA CUINA AMB HISTÔRIA
    Cert:darrere la cuina catalana actual hi ha la història d’ un país.Un país que es diu Catalunya, no Espanya, ni França, sinó per les construccions estatals forçades. Un país que va tenir el seu auge, sota el nom legal de Corona d’ Aragó, a l’ Edat Mitjana.Catalunya va ser un dels estats-nació més precoços d’ Europa, va senyorejar al comerç mediterrani i va mantenir la seva presència econòmica, comercial o política al sud d’ Itàlia, Grècia, Tunísia, Egipte, etc. Abans,fenicis i grecs, i més tard els romans, li havien donat la seva vocació mediterrània (trilogia del blat, olivera i vi, peix salat…).Els àrabs varen aportar nous productes,com la canyamel (sucre) i certes espècies,l’albergínia, la carxofa, potser l’arròs i la pasta. Com a resultat de tot això, en aquest territori floreix una de les literatures gastronòmiques més precoces i completes d’ Europa. En català s’ escriuen, des del segle XIII, receptaris (Llibre de Sent Soví),manuals de vins i bones maneres (Com usar bé de beure e menjar, de Francesc Eiximenis), llibres de dietètica i destil.lats (com els d’ Arnau de Vilanova), de pastisseria (Libre de totes maneres de confits) i fins i tot manuals afrodisíacs (Speculum al foder). Fins a culminar en el que és , sens dubte, el més il.lustre llibre antic de cuina, el Llibre del coc, de Mestre Robert (s. XV).En aquells moments, la cuina catalana-com afirma Platina, i més tard Grimod de la Reynière- era una de les grans cuines de referència d’ Europa. Els cuiners catalans eren dels millors del món (Platina), i cuinar “a la catalana” era un símbol de prestigi.De fet, a través d’ altres llibres de l’ època barroca i fins els segles XIX i XX -citem Ferran Agulló i Josep Pla, entre altres autors- es va perpetuar aquesta il.lustrada tradició bibliogràfica.

    L’ESPAI:EL PAISATGE A LA CASSOLA
    Si al.ludim a la frase atribuïda a Josep Pla (però que no trobem en cap dels seus llibres),la geografia és, naturalment, una dada important par a entendre la cuina de qualsevol país. Tanmateix, malgrat el tòpic sobre la riquesa del sòl català, això no és rigorosament cert: varen escassejar les primeres matèries bàsiques- com el blat i els formatges-, i per això la necessitat del comerç aragonès i mediterrani.
    Si bé, certament,els viatgers estrangers, des del segle XVI, varen lloar les fèrtils hortes barcelonines o valencianes,o els productes balears, l’ agricultura, als Països Catalans, és força difícil: com va escriure Pierre Vilar, l’ home català “es cultiva cultivant”, a partir d’ un esforç considerable per a arrancar a una terra difícil els seus fruits. Com diu la dita espanyola,”los catalanes de las piedras sacan panes”, una frase ben reveladora. Les grans zones geogràfiques de Catalunya, doncs, influeixen en les seves diverses cuines. Hi ha una Catalunya humida (bàsicament el Pirineu, Girona i el nordest, fins a Barcelona; correspon a la història Catalunya Vella reconquerida) i una Catalunya seca (sud de Barcelona, Tarragona i centre i sud de Lleida; equival a la Catalunya Nova, reconquerida més tard). I ja, després, hi ha , mar enllà o cap al sud, les noves Catalunyes.
    Hi ha,com a dada de partida predominant- tant històrica com geogràfica- el Pirineu, a ambdós costats de l’ actual frontera, amb tota la sòlida cuina de muntanya. I hi ha la costa: el litoral mediterrani català ofereix el seu ric repertori de peixos i mariscs. Però, més enllà de l’ estricta dada geogràfica, Catalunya, històricament, sempre ha estat molt urbanitzada, i per això, per damunt de les imposicions estrictes de la geografia, ha existit un “gran mercat”- l’emblema europeu dels quals és el de la Boqueria, sense menystenir el Mercat Central de València o el de Palma de Mallorca, i a nivell de logística mediterrània, el de Marcabarna o el de Sant Carles, de Perpinyà.

    L’HORTA MEDITERRÀNIA
    Cada cuina, àdhuc més enllà del que produeix el seu territori, té unes certes preferències per certs ingredients, lògicament això també s’ escau aquí. Comencem pels vegetals, que corresponen, en línies generals, als típics de la Mediterrània occidental, amb alguns de l’ oriental i d’ altres de tipus atlàntic i fins i tot nòrdic.
    De totes maneres cal fer un incís. No existeix una distribució de la cuina catalana entre mar, horta, muntanya, etc. com proposava Llorenç Torrado, ja que el peix, molt sovint és present a la muntanya – a Olot, per exemple, fan Cua de bou amb sèpia- i a la marina es fan plats de muntanya- com el Trinxat. Pel que fa a l´Horta, alguns dels pocs plats que ha donat és la Paella Valenciana, però no consten plats específics del Riberal, a la Catalunya Nord, ni de les hortes del Llobregat a Barcelona.
    Això ho podem veure en el camp dels cereals: al costat del blat, comú a la Península, a certes zones s’ ha utilitzat, per exemple, el sègol. També hi ha una tradició de blat i blat de moro emprats en olles i escudelles, i fisn de l’ ordi (Catalunya Nord). La pasta és un ingredient molt important i popular en aquesta cuina, des de l’ edat Mitjana,i el seu tractament ofereix solucions originals (guisats i rossejats)-.
    En l’ús imaginatiu de la farina, no podem oblidar les coques- dolces i salades-, que constitueixen un veritable senyal d’ identitat de la cuina dels Països Catalans.
    Els llegums preferits pels catalans no són els cigrons (com ocorre amb els espanyols) si bé es fan servir, juntament amb les llenties-, sinó les mongetes, així com els fesolets o fesols de l´ull negre en algunes comarques. L’arròs constitueix un ingredient bàsic, definitori, i amb una presència enlluernadora.
    Són molt populars les patates i els naps- de Capmany, de la Garrotxa, de la Catalunya Nord,de Cerdanya o Talltendre, negres i finíssims, napicols valencians-, així com els salsafins i d’altres vegetals. La paleta de sabors és molt rica: cols verdes i blanques, bledes, mongetes tendres, coliflor, pastanagues, carxofes, xirivies, espinacs, porros..Faves i pèsols tenen una gran estima, al costat de pebrots i albergínies, base de la famosa escalivada, del tumbet mallorquí o de la pericana valenciana.
    Es també important la fruita, fresca i seca, que els catalans empren molt en la seva cuina, amb carn o e peix, como a guarnició o en les salses: peres, pomes, codonys, taronges,figues, prunes, ametlles, panses, pinyons, avellanes.

    EL PARADÍS MARI
    En el camp del peix i marisc, la cuina catalana ofereix tradicionalment una gran riquesa: ja en els receptaris medievals hi ha una gran quantitat de receptes, superiors a les de qualsevol recpetari europeu.
    Han desaparegut algunes espècies, com l’ esturió, la llampresa o el salmó- peixos que, no obstant,la cuina d’ autor ha reïncorporat.D’altres, com el nero o anfós i peixos afins són cada cop més escasses. Són apreciats el corball, el déntol, l’ orada, el pagell i, sobretot, el rap, del qual la cuina catalana en treu un gran partit, així com dels peixos de roca, de carn dura, com les escórpores.El marisc  ofereix trets particulars: els petits i exquisits musclos de roca, les famoses gambes de Palamós o de Dénia i els no menys famosos llagostins de Sant Carles de la Ràpita, els popets, les garotes o eriçons de mar i les espardenyes de la Costa Brava, sense oblidar les llagostes, llamàntols, cabres i cigales, per desgràcia cada cop més escassos.
    El bacallà, el peixopalo, les tripes de bacallà, el bull de tonyina- o d’ anfós, a les Balears, on Formentera excel.leix pel peix sec- i tota mena de saladures són també estimats, en aquest darrer cas al País Valencià, i el primer a la Costa Brava, a les costes tarragonines, etc.
    Catalunya gaudeix d’ una famosa carn, la vedella de Girona o la del Berguedà, o dels Pirinues, amb denominació d’ origen. No obstant, és el xai pirinenc, molt tendre, la carn tradicional per definició, així com el corder occidental i meridional i el xot illenc.
    El corral és esplèndid, ja que són molt populars els pollastres- amb denominacins d’ origen i races epscífiques-, els ànecs i les oques.Conills, galldindis, etc. completen el panorama.
    Sense oblidar el porc, omnipresent en la cuina catalana i base  d’alguns dels millors i més variats embotits d’ Europa (botifarra,llonganissa, fuet, bisbe…),incloent els excepcionals fets amb porc negre de Mallorca (sobrassada, camallot o camaiot,etc.) o el porc faixat de Menorca.
    La caça inclou peces majors i menors, pèl i ploma,com el porc senglar, la cabra salvatge, la llebre i el conill, així com guatlles, tudons, becades, tords, etc.
    EL REBOST I EL CELLER
    Esmentem, entre els productes silvestres, els espàrrecs, les xicoies i cama-roes, les tàperes…I els bolets, dels quals els catalans en són uns autèntics apassionats, ja  se n’ utilitza moltes espècies i es cuinen de moltes maneres. Els cargols , de forma similar, tenen una gran estima, i són considerats motiu de festa gastronòmica, a la Catalunya francesa o a Lleida, i fins i tot un plat complet, amb d’ altres ingredients (cabra de mar, conill, peus de porc,pop…).
    Pel que fa als formatges, els més famosos i històrics, d’ ovella, són només un record: esmentem el serrat, l’ originalíssim tupí, fermentat amb aiguardent. Resulta millor el terreny dels formatges frescos i les llets quallades, destacant el mató i el gironí recuit, l´esdcels recuit de drap, que se solen degustar amb sucre o mel,així com el brossat i el brull. Actualment es produeixen formatges de cabra molt dignes d’ esment.Pel que fa als de vaca, Menorca produeix un dels grans formatges europeus, el Maó. Cada cop es fan més i més bons formatges, incloent noves vareitats com els blaus, amb ratafia, etc.
    Els productes de l’ ànec i l’ oca tenen a Catalunya una gran tradició: destaca la producció gironina de confits, foie gras  i magret o pernil d’ ànec. No oblidem  les famoses anxoves de l’ Escala-i de Cadaqués, Palamós, Roses, Blanes, etc., o de Cotlliure.
    Hi  ha també famosos olis d’ oliva, com els de la D.O.Siurana o de les Grrigues,  els de l´Empordà, Tarragonao els de Sólller i alguns de valencians.
    La pastisseria és important, tradicional-i fins ritual:torrons, panellets,mones, coques, braçs, gatons d’ ametlles i tortades, pastissets, cocarrois,rosquilles- i d’ una gran qualitat,sovint a nivell europeu (nata, xocolata,fruites).
    Els vins cada cop gaudeixen d’ un més gran prestigi, amb blancs de primeríssima línia i negres cada cop millors, amb DO com el Priorat considerades de les primeres del món, i amb un Penedès, on una sola empresa és la principal exportadora espanyola.Són també tradicionals  una gran qualitat els vins dolços i generosos; ranci, garnatxa d’ Empordà, Banyuls, moscatell valencià, malvasia, mistela, fondellol.Alcohols típics són les ratafies i licors d’ herbes, els aiguardents de fruita i alguns brandis.

    GRAMÀTICA DE LA CUINA CATALANA
    Una cuina, però, no es defineix només pels seus productes o els plats, sinó per les harmonies, gustos i combinacions particulars que ofereix, així com per les salses, tècniques i procediments.No pels mots,sinó per la gramàtica.No pels plats,doncs, sinó per les tècniques.I no solament pel present, sinó també per la història. Tot això ho té aquesta cuina.
    La cuina catalana utilitza diverses tècniques amb accent propi, de les més simples a les més sofisticades: coccions a la brasa (Escalivada), rostits i bullits, guisats i estofats, saltats i fregits i, com a aportació característica, el “rostit humit” o “rostit” en cassola de terrissa. En el tractament de l’ arròs i la pasta ofereix  originals propostes de guisat i “rossejat”. Com a greixos, fa servir l’ oli d’ oliva i el llard.Ja Ferran Agulló va escriure, els anys 30, que hi ha quatre salses o bases de cuina fonamentals en aquesta cuina: el sofregit , la samfaina , l’ allioli (amb all i oli, i variants amb ou, codony, fruita seca, etc.) i la picada (pasta a base de fruita seca, all, julivert, etc.). En realitat hi ha moltes d’ altres salses : romesco, allipebre, salmorreta,salsa de julivert ,etc.
    Pel que fa a plats característics, cal diferenciar entre cuina de diari o de subsistència i cuina de festa o ritual.
    Per tant, és inútil discutir quins són els plats “típics” de la cuina catalana, o barallar-se sobre determinats purismes. Justament, una característica d’ aquesta cuina nacional és que a partir d’ unes quantes tècniques, sabors, etc.que li són propis, ho incorpora tot (alguns  productes americans són, ara, fonamentalment catalans) i té un gran poder d’ assimilació i mestissatge (canelons, gaspatxos,plats de carn, etc.)…i a vegades un excessiu esnobisme a incorporar tot el de fora…Una fusió que, com deia Santi Santamaria, sol resultar una indigesta confusió.

    UNA CUINA PONT
    Les principals característiques d’ aquesta cuina, a parer meu són les següents. Per la seva situació, la cuina catalana és una “cuina pont”, dins de les cuines mediterrànio-llatines, de Portugal a Istanbul: com la seva llengua, aplega característiques generals del context llatí, amb un continuum que inclou el sud de França i Itàlia, però també Espanya, Portugal o Marroc.En la seva essència, com va escriure Josep Pla,és arcaica i totalment “construïda”, amb una continuïtat històrica que va des de l’ edat Mitjana:ha fet doncs, una gran aportació històrica. La cuina catalana constitueix una veritable i refinada gastronomia- amb les seves pròpies cuines regionals, més enllà dels tòpics sobre certes cuines ètniques.
    Proposa uns codis antropològics, uns comportaments alimentaris i uns llenguatges propis.La seva paleta d’ harmonies i sabors és variada i d’ una sorprenent combinatòria: va d’ allò més senzill- preferència per les hortalisses simplement bullides- al més sofisticat- salses molt confitades o imaginatives, agredolços,barreges de dolç i salat, de marisc i carn , de fruita amb carn i peix, de bolets i mariscs particulars.
    La primera matèria té qualitat, però també una gran varietat.Presenta diversos nivells: és una cuina completa, amb plats de diari i de festa, molt senzills o molt sofisticats.D’una forma similar, els seus diversos registres la converteixen en una cuina oberta. Sap evolucionar i sap nacionalitzar diversos ingredients i plats:és integradora. a través del mestissatge.És, finalment, per la seva oferta, molt plural,ja que s’ hi uneixen l’ antic i el modern, el mediterrani i el continental, el dietètic i l’alimentós. Elements que  fan  de la cuina catalana una cuina alhora simple, rica, i atractiva per al paladar actual.

    QUÈ ES LA CUINA CATALANA

    La noció de cuina catalana és, certament, un fet assumit.Però, si bé d’ una banda constitueix una autèntica cuina nacional  (que comprèn, a més, els Països Catalans) de l’ altra, és  relativament poc coneguda més enllà de certs tòpics o de certes confusions.
    D’ entrada, però, no hauríem de parlar de “cuina “, sinó de “cuiners” (o cuineres); i tampoc, de “cuina” en singular, sinó de “cuines”: cuina tradicional (que no és exactament el mateix que cuina popular), Alta Cuina Tradicional, cuina de les fondes, d’ autor,cuines regionals…
    En els manuals internacionals, per cuina catalana s’entén sovint la que es practica a Catalunya Nord , només una petita part del país. D’altres vegades,històricament, aquesta cuina s’ assimila amb la d’ Aragó (a causa del títol que tenien els antics reis catalans) o amb Espanya (a causa de l’ habitual confusió entre país i estat), com podem veure en la pintoresca definició del Larousse Gastronomique i en els d’ altres diccionaris. Sonia Allison, a The Cassell Food Dictionary (1990) diu que “à la catalane” és un “terme francès que significa a l’estil de Catalunya al nordest d’ Espanya, denotant la inclusió de tomàquets i algunes vegades arròs”. I segons els mentors i preceptors internacionals de cuina, la projecció de la cuina catalana d’ autor, amb els millors restaurants del món passa com a “cuina espanyola”.
    Però la cuina de Catalunya, en un sentit nacional, no és  una cuina ni francesa ni espanyola;és si de cas ibèrica- o millor, gal.loibèrica- i, naturalment, mediterrània. És també la cuina dels Països Catalans, cadascun amb la seva identitat. Com es pot fer un suposat “Corpus de la cuina catalana”, em pregunto, ignorant aquesta dada fonamental?-
    Així doncs, la cuina catalana no s’ajusta a les actuals nocions polítiques, ja que desborda els límits de l’ Espanya política i històrica.
    La llengua, aquest senyal d’ identitat tan important per a qualsevol país, és el que delimita bàsicament l’ espai geogràfic, històric i cultural d’ aquesta cuina.La cuina catalana, ha parlat i parla català.Es tracta, doncs, d’ una cuina nacional amb variants regionals, comarcals i d’ altres tipus. Hi ha cuina de mar i de muntanya, de diari i de festa, rural i urbana,tradicional i moderna. I també una cuina moderna, creativa o d’autor.

    UNA CUINA AMB HISTÔRIA
    Cert:darrere la cuina catalana actual hi ha la història d’ un país.Un país que es diu Catalunya, no Espanya, ni França, sinó per les construccions estatals forçades. Un país que va tenir el seu auge, sota el nom legal de Corona d’ Aragó, a l’ Edat Mitjana.Catalunya va ser un dels estats-nació més precoços d’ Europa, va senyorejar al comerç mediterrani i va mantenir la seva presència econòmica, comercial o política al sud d’ Itàlia, Grècia, Tunísia, Egipte, etc. Abans,fenicis i grecs, i més tard els romans, li havien donat la seva vocació mediterrània (trilogia del blat, olivera i vi, peix salat…).Els àrabs varen aportar nous productes,com la canyamel (sucre) i certes espècies,l’albergínia, la carxofa, potser l’arròs i la pasta. Com a resultat de tot això, en aquest territori floreix una de les literatures gastronòmiques més precoces i completes d’ Europa. En català s’ escriuen, des del segle XIII, receptaris (Llibre de Sent Soví),manuals de vins i bones maneres (Com usar bé de beure e menjar, de Francesc Eiximenis), llibres de dietètica i destil.lats (com els d’ Arnau de Vilanova), de pastisseria (Libre de totes maneres de confits) i fins i tot manuals afrodisíacs (Speculum al foder). Fins a culminar en el que és , sens dubte, el més il.lustre llibre antic de cuina, el Llibre del coc, de Mestre Robert (s. XV).En aquells moments, la cuina catalana-com afirma Platina, i més tard Grimod de la Reynière- era una de les grans cuines de referència d’ Europa. Els cuiners catalans eren dels millors del món (Platina), i cuinar “a la catalana” era un símbol de prestigi.De fet, a través d’ altres llibres de l’ època barroca i fins els segles XIX i XX -citem Ferran Agulló i Josep Pla, entre altres autors- es va perpetuar aquesta il.lustrada tradició bibliogràfica.

    L’ESPAI:EL PAISATGE A LA CASSOLA
    Si al.ludim a la frase atribuïda a Josep Pla (però que no trobem en cap dels seus llibres),la geografia és, naturalment, una dada important par a entendre la cuina de qualsevol país. Tanmateix, malgrat el tòpic sobre la riquesa del sòl català, això no és rigorosament cert: varen escassejar les primeres matèries bàsiques- com el blat i els formatges-, i per això la necessitat del comerç aragonès i mediterrani.
    Si bé, certament,els viatgers estrangers, des del segle XVI, varen lloar les fèrtils hortes barcelonines o valencianes,o els productes balears, l’ agricultura, als Països Catalans, és força difícil: com va escriure Pierre Vilar, l’ home català “es cultiva cultivant”, a partir d’ un esforç considerable per a arrancar a una terra difícil els seus fruits. Com diu la dita espanyola,”los catalanes de las piedras sacan panes”, una frase ben reveladora. Les grans zones geogràfiques de Catalunya, doncs, influeixen en les seves diverses cuines. Hi ha una Catalunya humida (bàsicament el Pirineu, Girona i el nordest, fins a Barcelona; correspon a la història Catalunya Vella reconquerida) i una Catalunya seca (sud de Barcelona, Tarragona i centre i sud de Lleida; equival a la Catalunya Nova, reconquerida més tard). I ja, després, hi ha , mar enllà o cap al sud, les noves Catalunyes.
    Hi ha,com a dada de partida predominant- tant històrica com geogràfica- el Pirineu, a ambdós costats de l’ actual frontera, amb tota la sòlida cuina de muntanya. I hi ha la costa: el litoral mediterrani català ofereix el seu ric repertori de peixos i mariscs. Però, més enllà de l’ estricta dada geogràfica, Catalunya, històricament, sempre ha estat molt urbanitzada, i per això, per damunt de les imposicions estrictes de la geografia, ha existit un “gran mercat”- l’emblema europeu dels quals és el de la Boqueria, sense menystenir el Mercat Central de València o el de Palma de Mallorca, i a nivell de logística mediterrània, el de Marcabarna o el de Sant Carles, de Perpinyà.

    L’HORTA MEDITERRÀNIA
    Cada cuina, àdhuc més enllà del que produeix el seu territori, té unes certes preferències per certs ingredients, lògicament això també s’ escau aquí. Comencem pels vegetals, que corresponen, en línies generals, als típics de la Mediterrània occidental, amb alguns de l’ oriental i d’ altres de tipus atlàntic i fins i tot nòrdic.
    De totes maneres cal fer un incís. No existeix una distribució de la cuina catalana entre mar, horta, muntanya, etc. com proposava Llorenç Torrado, ja que el peix, molt sovint és present a la muntanya – a Olot, per exemple, fan Cua de bou amb sèpia- i a la marina es fan plats de muntanya- com el Trinxat. Pel que fa a l´Horta, alguns dels pocs plats que ha donat és la Paella Valenciana, però no consten plats específics del Riberal, a la Catalunya Nord, ni de les hortes del Llobregat a Barcelona.
    Això ho podem veure en el camp dels cereals: al costat del blat, comú a la Península, a certes zones s’ ha utilitzat, per exemple, el sègol. També hi ha una tradició de blat i blat de moro emprats en olles i escudelles, i fisn de l’ ordi (Catalunya Nord). La pasta és un ingredient molt important i popular en aquesta cuina, des de l’ edat Mitjana,i el seu tractament ofereix solucions originals (guisats i rossejats)-.
    En l’ús imaginatiu de la farina, no podem oblidar les coques- dolces i salades-, que constitueixen un veritable senyal d’ identitat de la cuina dels Països Catalans.
    Els llegums preferits pels catalans no són els cigrons (com ocorre amb els espanyols) si bé es fan servir, juntament amb les llenties-, sinó les mongetes, així com els fesolets o fesols de l´ull negre en algunes comarques. L’arròs constitueix un ingredient bàsic, definitori, i amb una presència enlluernadora.
    Són molt populars les patates i els naps- de Capmany, de la Garrotxa, de la Catalunya Nord,de Cerdanya o Talltendre, negres i finíssims, napicols valencians-, així com els salsafins i d’altres vegetals. La paleta de sabors és molt rica: cols verdes i blanques, bledes, mongetes tendres, coliflor, pastanagues, carxofes, xirivies, espinacs, porros..Faves i pèsols tenen una gran estima, al costat de pebrots i albergínies, base de la famosa escalivada, del tumbet mallorquí o de la pericana valenciana.
    Es també important la fruita, fresca i seca, que els catalans empren molt en la seva cuina, amb carn o e peix, como a guarnició o en les salses: peres, pomes, codonys, taronges,figues, prunes, ametlles, panses, pinyons, avellanes.

    EL PARADÍS MARI
    En el camp del peix i marisc, la cuina catalana ofereix tradicionalment una gran riquesa: ja en els receptaris medievals hi ha una gran quantitat de receptes, superiors a les de qualsevol recpetari europeu.
    Han desaparegut algunes espècies, com l’ esturió, la llampresa o el salmó- peixos que, no obstant,la cuina d’ autor ha reïncorporat.D’altres, com el nero o anfós i peixos afins són cada cop més escasses. Són apreciats el corball, el déntol, l’ orada, el pagell i, sobretot, el rap, del qual la cuina catalana en treu un gran partit, així com dels peixos de roca, de carn dura, com les escórpores.El marisc  ofereix trets particulars: els petits i exquisits musclos de roca, les famoses gambes de Palamós o de Dénia i els no menys famosos llagostins de Sant Carles de la Ràpita, els popets, les garotes o eriçons de mar i les espardenyes de la Costa Brava, sense oblidar les llagostes, llamàntols, cabres i cigales, per desgràcia cada cop més escassos.
    El bacallà, el peixopalo, les tripes de bacallà, el bull de tonyina- o d’ anfós, a les Balears, on Formentera excel.leix pel peix sec- i tota mena de saladures són també estimats, en aquest darrer cas al País Valencià, i el primer a la Costa Brava, a les costes tarragonines, etc.
    Catalunya gaudeix d’ una famosa carn, la vedella de Girona o la del Berguedà, o dels Pirinues, amb denominació d’ origen. No obstant, és el xai pirinenc, molt tendre, la carn tradicional per definició, així com el corder occidental i meridional i el xot illenc.
    El corral és esplèndid, ja que són molt populars els pollastres- amb denominacins d’ origen i races epscífiques-, els ànecs i les oques.Conills, galldindis, etc. completen el panorama.
    Sense oblidar el porc, omnipresent en la cuina catalana i base  d’alguns dels millors i més variats embotits d’ Europa (botifarra,llonganissa, fuet, bisbe…),incloent els excepcionals fets amb porc negre de Mallorca (sobrassada, camallot o camaiot,etc.) o el porc faixat de Menorca.
    La caça inclou peces majors i menors, pèl i ploma,com el porc senglar, la cabra salvatge, la llebre i el conill, així com guatlles, tudons, becades, tords, etc.
    EL REBOST I EL CELLER
    Esmentem, entre els productes silvestres, els espàrrecs, les xicoies i cama-roes, les tàperes…I els bolets, dels quals els catalans en són uns autèntics apassionats, ja  se n’ utilitza moltes espècies i es cuinen de moltes maneres. Els cargols , de forma similar, tenen una gran estima, i són considerats motiu de festa gastronòmica, a la Catalunya francesa o a Lleida, i fins i tot un plat complet, amb d’ altres ingredients (cabra de mar, conill, peus de porc,pop…).
    Pel que fa als formatges, els més famosos i històrics, d’ ovella, són només un record: esmentem el serrat, l’ originalíssim tupí, fermentat amb aiguardent. Resulta millor el terreny dels formatges frescos i les llets quallades, destacant el mató i el gironí recuit, l´esdcels recuit de drap, que se solen degustar amb sucre o mel,així com el brossat i el brull. Actualment es produeixen formatges de cabra molt dignes d’ esment.Pel que fa als de vaca, Menorca produeix un dels grans formatges europeus, el Maó. Cada cop es fan més i més bons formatges, incloent noves vareitats com els blaus, amb ratafia, etc.
    Els productes de l’ ànec i l’ oca tenen a Catalunya una gran tradició: destaca la producció gironina de confits, foie gras  i magret o pernil d’ ànec. No oblidem  les famoses anxoves de l’ Escala-i de Cadaqués, Palamós, Roses, Blanes, etc., o de Cotlliure.
    Hi  ha també famosos olis d’ oliva, com els de la D.O.Siurana o de les Grrigues,  els de l´Empordà, Tarragonao els de Sólller i alguns de valencians.
    La pastisseria és important, tradicional-i fins ritual:torrons, panellets,mones, coques, braçs, gatons d’ ametlles i tortades, pastissets, cocarrois,rosquilles- i d’ una gran qualitat,sovint a nivell europeu (nata, xocolata,fruites).
    Els vins cada cop gaudeixen d’ un més gran prestigi, amb blancs de primeríssima línia i negres cada cop millors, amb DO com el Priorat considerades de les primeres del món, i amb un Penedès, on una sola empresa és la principal exportadora espanyola.Són també tradicionals  una gran qualitat els vins dolços i generosos; ranci, garnatxa d’ Empordà, Banyuls, moscatell valencià, malvasia, mistela, fondellol.Alcohols típics són les ratafies i licors d’ herbes, els aiguardents de fruita i alguns brandis.

    GRAMÀTICA DE LA CUINA CATALANA
    Una cuina, però, no es defineix només pels seus productes o els plats, sinó per les harmonies, gustos i combinacions particulars que ofereix, així com per les salses, tècniques i procediments.No pels mots,sinó per la gramàtica.No pels plats,doncs, sinó per les tècniques.I no solament pel present, sinó també per la història. Tot això ho té aquesta cuina.
    La cuina catalana utilitza diverses tècniques amb accent propi, de les més simples a les més sofisticades: coccions a la brasa (Escalivada), rostits i bullits, guisats i estofats, saltats i fregits i, com a aportació característica, el “rostit humit” o “rostit” en cassola de terrissa. En el tractament de l’ arròs i la pasta ofereix  originals propostes de guisat i “rossejat”. Com a greixos, fa servir l’ oli d’ oliva i el llard.Ja Ferran Agulló va escriure, els anys 30, que hi ha quatre salses o bases de cuina fonamentals en aquesta cuina: el sofregit , la samfaina , l’ allioli (amb all i oli, i variants amb ou, codony, fruita seca, etc.) i la picada (pasta a base de fruita seca, all, julivert, etc.). En realitat hi ha moltes d’ altres salses : romesco, allipebre, salmorreta,salsa de julivert ,etc.
    Pel que fa a plats característics, cal diferenciar entre cuina de diari o de subsistència i cuina de festa o ritual.
    Per tant, és inútil discutir quins són els plats “típics” de la cuina catalana, o barallar-se sobre determinats purismes. Justament, una característica d’ aquesta cuina nacional és que a partir d’ unes quantes tècniques, sabors, etc.que li són propis, ho incorpora tot (alguns  productes americans són, ara, fonamentalment catalans) i té un gran poder d’ assimilació i mestissatge (canelons, gaspatxos,plats de carn, etc.)…i a vegades un excessiu esnobisme a incorporar tot el de fora…Una fusió que, com deia Santi Santamaria, sol resultar una indigesta confusió.

    UNA CUINA PONT
    Les principals característiques d’ aquesta cuina, a parer meu són les següents. Per la seva situació, la cuina catalana és una “cuina pont”, dins de les cuines mediterrànio-llatines, de Portugal a Istanbul: com la seva llengua, aplega característiques generals del context llatí, amb un continuum que inclou el sud de França i Itàlia, però també Espanya, Portugal o Marroc.En la seva essència, com va escriure Josep Pla,és arcaica i totalment “construïda”, amb una continuïtat històrica que va des de l’ edat Mitjana:ha fet doncs, una gran aportació històrica. La cuina catalana constitueix una veritable i refinada gastronomia- amb les seves pròpies cuines regionals, més enllà dels tòpics sobre certes cuines ètniques.
    Proposa uns codis antropològics, uns comportaments alimentaris i uns llenguatges propis.La seva paleta d’ harmonies i sabors és variada i d’ una sorprenent combinatòria: va d’ allò més senzill- preferència per les hortalisses simplement bullides- al més sofisticat- salses molt confitades o imaginatives, agredolços,barreges de dolç i salat, de marisc i carn , de fruita amb carn i peix, de bolets i mariscs particulars.
    La primera matèria té qualitat, però també una gran varietat.Presenta diversos nivells: és una cuina completa, amb plats de diari i de festa, molt senzills o molt sofisticats.D’una forma similar, els seus diversos registres la converteixen en una cuina oberta. Sap evolucionar i sap nacionalitzar diversos ingredients i plats:és integradora. a través del mestissatge.És, finalment, per la seva oferta, molt plural,ja que s’ hi uneixen l’ antic i el modern, el mediterrani i el continental, el dietètic i l’alimentós. Elements que  fan  de la cuina catalana una cuina alhora simple, rica, i atractiva per al paladar actual.

    divendres, 25 de novembre del 2016

    La nissaga Grífols explica com funciona el seu imperi

    Economia

    La nissaga Grífols explica com funciona el seu imperi

    El Cercle d'Economia s'omple de gom a gom per escoltar la trajectòria de la gran multinacional catalana, considerada estratègica pel govern dels EUA



    D'esquerra a dreta: Víctor Grífols Roura, Antón Costas, Raimon Grífols Roura, Víctor Grífols Deu (Foto; ABC)
    D'esquerra a dreta: Víctor Grífols Roura, Antón Costas, Raimon Grífols Roura, Víctor Grífols Deu (fotografia: ABC).
    L’any 2010 WikiLeaks va filtrar milers de cables que el Departament d’Estat nord-americà enviava a les seves ambaixades. En un explicava quins eren els 300 elements estratègics del planeta. De la península Ibèrica apareixien l’estret de Gibraltar, el canal de Gas que uneix Algèria amb Europa i la multinacional catalana Grífols. Per primera vegada molts ciutadans van sentir el nom d’aquesta farmacèutica que produeix a partir de derivats de la sang: immunoglobulines intravenoses (IVIG), albúmina i més productes extrets del plasma sanguini. És la primera empresa d’Europa en el seu camp, l’any 2015 va facturar 3.900 milions euros, el 95% fora de l’estat espanyol, té més de 14.000 treballadors i fàbriques repartides pel món. Són als Estats Unts, on compren sang de 27.000 persones diàriament. Bloomberg calcula que el president de l’empresa, Víctor Grífols, té una remuneració d’1,2 milions de dòlars l’any. És una de les grans multinacionals catalanes. Tot un imperi.
    La segona vegada que el nom de Grífols va aparèixer amb força a la premsa va ser l’any 2014, quan el seu president, Víctor Grífols Roura, va demanar  públicament al president Artur Mas que no s’arronsés amb el procés independentista i tirés endavant. Però les aparicions públiques de la família Grífols,  són escassíssimes. I per això ahir el Cercle d’Economia, a Barcelona, es va atapeir per escoltar tres Grífols: el president, Víctor Grífols Roura (66 anys), i els dos homes que el substituiran a partir de Nadal: el seu germà petit, Raimon Grífols Roura, (52 anys) i el seu fill, Víctor Grífols Deu. (40 anys). Tots dos, consellers delegats.
    Notícies del dia
    Cada matí rebràs les notícies del dia a la teva bústia de correu
    Entre els assistents, Andreu Mas-Colell, Marina Geli, Anna Balletbó, membres de la família Esteve i més integrants de la burgesia catalana. Tots van escoltar la història d’aquesta empresa de primera mà, dins el cicle ‘Capitans d’indústria explicats pels seus fills‘, moderat amb molt d’ofici per Xavier Cambra, editor del llibre Capitans d’indústria explicats pels seus fills, de Francesc Canosa, que dedica un capítol a l’empresa.
    Per l’interès que té, VilaWeb ofereix avui la transcripció editada, gairebé íntegra, de la intervenció dels tres Grífols, que expliquen amb tota mena de detalls com funciona una multinacional per dins i també el seu origen i el futur previst. Així mateix, publiquem una part del debat.Si voleu veure el debat sencer en vídeo, ací es pot veure:

    El primer de parlar va ser el president, Víctor Grífols. L’home que va enviar una carta demanant, si us plau, de no formar part de l’Íbex-35 espanyol. Veureu com v anar. I sabre també els orígens de l’empresa.
    Víctor Grífols Roura«Mon avi va néixer l’any 1880 i poc, i va fer medicina a Barcelona. Va anar a Alemanya el 1907 a fer un doctorat en transfusió sanguínia. S’acabaven de descobrir els grups sanguinis, i ell es va especialitzar en transfusió de sang. Abans de saber-se els grups sanguinis, hi havia mortaldats en la transfusió de sang. Va tornar aquí i va muntar un laboratori de transfusió. Va fer de metge, d’analista i de transfusionista. A la guerra civil el van involucrar en el banc de sang de Barcelona. Acabada la guerra, va decidir muntar un laboratori, perquè no volia exercir més la medicina. En va acabar tip. Era l’any 1940. Va muntar laboratori amb els seus fills, de vint i vint-i-un anys: el meu oncle, que era metge i farmacèutic, i mon pare, químic i farmacèutic. La guerra espanyola va ser molt important per la transfusió de sang. Es va avançar molt. Fins al punt que el doctor Duran va organitzar els bancs de sang anglesos durant la Segona Guerra Mundial. Mon pare i mon oncle van viatjar-hi.
    La sang, ho sabeu del col·legi, és de color vermell. I té diversos components: el plasma (un líquid de color groc) i, dins el plasma, tres tipus de cèl·lules vives (les plaquetes, els glòbuls vermells, i els glòbuls blancs). A la indústria els glòbuls i les plaquetes no ens interessen. El plasma, sí. Als anys quaranta i cinquanta, el donant donava sang, i la indústria es quedava el plasma i llançava les plaquetes i els glòbuls. El problema és que el cos humà tarda tres mesos a recuperar els glòbuls i les plaquetes (el plasma només és qüestió d’hores). Això feia que el donant, si volia tornar a donar sang, havia d’esperar tres mesos.
    El meu oncle va inventar un mètode. En lloc de quedar-se el plasma i llençar els glòbuls i les plaquetes, ell les reintroduïa al cos del donant. Glòbuls i plaquetes dins el cos. A veure si així el donant es recuperava abans, i podia venir un cop per setmana, i no cada tres mesos. Va funcionar. I aquest és el mètode que avui es fa servir a escala mundial. El British Journal of Medicine va publicar-ne el descobriment l’any 1951. Aquesta és la tècnica que permet que la indústria tingui un sentit. Si hem d’esperar tres mesos per a tornar a tenir matèria primera, no funciona. Ara es podia tenir molta més sang.
    Grfols3El meu oncle es va morir al cap de set anys, quan era molt jove (1958) i mon pare es va quedar la companyia. I va dir: o ens busquem algú que ens ajudi des de fora, o no ens sortirem. Ell havia dissenyat una centrifugadora. La va patentar i la va vendre a una empresa dels EUA. Es va convertir en el nostre soci a l’empresa. Teníem el 50% cadascú. Des de l’any 1966 fins a l’any 1999 hem tingut diferents socis al 50% i 50%. És difícil que el matrimoni duri. Però va durar. Fins a l’any 1999 no ens vam separar d’aquest mètode de meitat i meitat, però aquell any vam recuperar el 50%, perquè ens vam veure capaços de sobreviure sols. Va ser un gran avantatge que mon pare decidís que s’associava amb americans. Ara és moda criticar els joves perquè són immigrants. Això no és veritat. Nosaltres a l’empresa tenim expatriats, no immigrants. Uns 50 treballadors que van amunt i avall. I amb 100 euros van amb Ryanair on vulguin. Jo tant de bo hagués anat més temps a fora, hagués trigat més a tornar»
    Jo vaig néixer l’any 1950. Vaig mamar empresa des del primer dia. Tots sabem la misèria que hi havia. Em fa riure quan ara es parla de crisi. I em semblen bé les start-up, però que no plorin tant. Aquí tenim el doctor Esteve, que ens pot parlar d’aquells anys. A vint-i-tres anys em vaig incorporar a l’àrea comercial de l’empresa. Érem 120, o 200. Hi tenia els cosins. Un que és metge, i un físic. I no els va interessar portar-la ells. Vaig veure que mon pare estava molt sol i em vaig sentir obligat de continuar. Em sabia greu que no ho fes ningú. Jo havia viscut els patiments de mon pare i la família, i al final em va agradar bastant.
    A la indústria de la sang, l’any 1980 la sida ens va agafar tots sense conèixer-ho. Fins al punt que al principi no se sabia ni què era. Es va definir com una síndrome. Fins al cap de tres anys no es va identificar que era un virus, el VIH. La indústria i les autoritats no sabien ni què fer ni què dir. El món dels hemoderivats va canviar totalment. A Espanya eren quatre empreses i no en va quedar cap. A Àustria, tres, i no va en quedar cap. Als EUA van tancar-ne dues o tres. L’ètica de les empreses, davant una amenaça com la sida, va ser un fet diferencial. Nosaltres vam fer un reactiu per a veure si el plasma nostre tenia sida o no.
    L’any 1995, vam decidir que la nostra ambició era sortir d’Espanya. Gràcies a l’entrada d’Espanya a la Unió Europa es va poder fer. Vam tenir llibertat d’invertir, i viatjar. I mon pare va dir que les autoritats dels EUA llicenciessin la nostra fàbrica. Que fos aprovada per les autoritats EUA. Que poguéssim vendre allà. De fet, la nostra fàbrica va ser la primera d’Europa a vendre producte fet a Europa, als Estats Units.
    Invertim un 4%, 6% en R+D. Passa que el nostre R+D és una mica senzill. Nosaltres hem de buscar per a què serveixen les 3.000 proteïnes que hi ha al plasma. El nostre R+D és investigar per a què serveixen. I de moment només se’n coneixen 25, de les 3.000. No hem de buscar coses fora del nostre entorn. Anem gastant aquest 6%. I fent patents. Unes seixanta.
    Fa quatre o set anys, tots els polítics s’omplen la boca amb això de les start-ups. Jo no diré quan, però un dia em vaig sentir molt ofès. Era un lliurament de premis dels joves. Ens van premiar. I el polític de torn, el que va xerrar darrere meu, es va ficar amb els de l’Íbex. Han passat 75 anys des que es va fundar l’empresa i per desgràcia som a l’Íbex-35. I ara m’han d’insultar? Així no cal que animin els joves a créixer, doncs. L’any 2006 vam passar a borsa i el 2008 passem a l’Íbex-35. Jo els vaig enviar una carta. No volia estar a l’Íbex-35. No ho volia. I em van dir que això ho decidien ells. Ah, molt bé. Ens hi van ficar. I ara ens insulten?
    grifols 5Ara crec que toca que ho deixi. La gent jove està molt ben preparada. I avui dia, tal com està el món, l’experiència no sé si és un grau. La meva àvia, l’any 1960, va agafar un atac d’apendicitis. A casa va haver-hi un gran drama a veure qui l’operava. I segurament, imagino, a mon pare li van donar dues ofertes. Un metge de 70 anys i un de 30. Mon pare devia agafar el metge de 70. Si m’ho diuen ara, jo agafo el metge de 30. Avui l’experiència no sé si té valor o és un llast. No és que estigui cansat, però crec que ja no em toca. Mon pare va fer igual: quan ell tenia seixanta-set anys m’ho va deixar a mi. Quan va fer la darrera patent tenia noranta anys, però anava a un altre ritme. Jo si puc faré com ell: molestar tan poc com sigui possible. No tinc ganes de perpetuar-me. La gent jove ha de tenir la seva oportunitat. Sóc jo que els pressiono.
    Raimon Grífols Roura, conseller delegat
    «El meu germà Víctor ens passa una patata calenta. Però tranquils, jo sé on viu! Ha ha! Jo no sóc tan conegut com el Víctor. Sóc advocat. I ens portem catorze anys. A casa hi havia dos banys. Un era un laboratori del meu pare, ple de tubs. La família fèiem servir l’altre. Vull dir que l’empresa l’he mamada des de ben petit. Acabo la carrera d’advocat l’any 1990 i m’incorporo al despatx que porta els temes de Grífols. Al cap de cinc o sis anys comença a haver-hi problemes de caràcter tècnic amb el soci. Qüestions de qualitat, que per nosaltres és bàsic. En el nostre sector, és bàsic. Veiem que no podem continuar amb aquesta gent perquè tenim criteris tècnics diferents. I van sorgir discrepàncies. I arriba un moment, el 1998 o 1999, que ens criden a Nova York els americano-japonesos que teníem de socis i ens diuen que ens faran una proposta que no podrem refusar. Us comprem la vostra part per aquest preu. Aleshores es fumava, i vam baixar al carrer a fer una cigarreta. Quina oferta! No es pot refusar, ens anàvem dient entre cigarreta i cigarreta. I vam dir, escolta, i si en comptes de vendre, comprem? Passa que no teníem ni un duro. Vam tornar a dalt. Aquesta oferta és tan bona que no es pot refusar. Cert. Però per aquest preu us la comprem nosaltres. No es vam poder desdir. D’aquí a un mes us farem proposta formal, els vam dir. Arribem a casa i veiem el pare. Ara què fem? No teníem crèdit, ni diners, ni res. Ens vam espavilar buscant gent. Ens va anar bé.»
    «Passa que ho vam comprar per 150, i no per 300, com demanaven, diu son germà Víctor.» [Rialles del públic.]
    «Sí, vam anar rebaixant. El soci americà, a més a més, era propietari dels centres on nosaltres compràvem el plasma. Teníem fet un contacte amb ells. Ara ens ho tallaran, vam pensar nosaltres. La segona operació, per tant, va ser buscar un altre proveïdor de plasma. I comprar la fàbrica. Vam trobar un senyor que ens va interessar, i vam pagar-li  de mica en mica, com vam poder.  Ara aquest senyor és molt amics nostre.
    L’any 2001 treballàvem per entrar a la borsa. Però, si ho recordeu, l’any 2001 van caure les torres bessones, i vam haver d’ajornar-ho. Una de les idees era poder pagar la companyia de plasma que havíem comprat al senyor. El 2004 vam tornar a intentar sortir a borsa. Vam fer més voltes que un ventilador. Però finalment, a l’hora de fixar el preu, a ningú no li va interessar Grífols. I vam dir pleguem, anem cap a casa , ja tornarem més tard. Uns bancs ens van ajudar, i l’any 2006 vam tornar a provar-ho. I aquesta vegada va ser un gran èxit. Va ser un gran èxit perquè la gent va veure que les coses que havíem dit que faríem el 2004, les havíem fetes. Van veure que complíem.
    Grifols2Com a advocat he viscut guerres. Una va durar un any i mig. L’any 2011 ens va sortir l’oportunitat, de manera inconscient, de comprar una companyia el doble de gran que la nostra. Als EUA. Vam veure que érem el matrimoni perfecte. Ells eren molts forts als EUA i amb uns productes determinats. Nosaltres érem molt forts a Europa i amb uns altres productes. El problema que vam tenir, més enllà de l’import, van ser les autoritats americanes. Per defensar la competència, quan veuen concentració, hi posen problemes. I a més, just en aquella època, un dels competidors va tancar uns quants mesos. I les autoritats van posar-hi moltes pegues. Vam estar un any i mig lluitant a Washington, i convencent-los que era bo per al mercat.
    Víctor Grífols Deu, conseller delegat
    «Jo sóc fill del Víctor i intuïa que un dia m’arribaria la proposta, que va arribar més d’hora que no em pensava, i la vaig agafar encantat. I amb por. Per sort, el Raimon també hi és. I el Víctor no marxarà el 2 de gener i si el necessitem ens ajudarà. Jo vaig estudiar administració d’empreses a Barcelona, a l’IQS, i el 2001 em vaig incorporar a l’empresa. La meva trajectòria sempre ha estat a l’àrea financera. En diem control de gestió. És una àrea que et permet de veure tota la dimensió de la companyia. Des del cost de la matèria primera fins al preu de venda a l’últim mercat que has llençat. Et permet una visió global. No conec el producte des d’un punt de vista científic, però no crec que sigui cap handicap. Sí que crec que haver tocat tots els punts de la companyia em dóna cert bagatge.
    Jo el fet del 50% i 50%, no l’he viscut. No l’he patit. I ara no estem en aquesta dinàmica. La magnitud ara ens permet d’anar sols. La darrera compra que hem fet és la divisió de diagnòstic de Novartis. Ens hem trobat que ells tenien dos grans contractes, amb empreses que hi són també al 50% i 50%. Ara treballem per a desfer aquests contractes. Hi treballem. Per tornar a tenir tot el control. Per estar segurs que la qüestió de la qualitat i seguretat es fa seguint el nostre criteri.
    La primera cosa que vols és expandir-te a Portugal, si ets espanyol. Vam anar-hi. El segon lloc on penses, pel tema de l’idioma, és Sud-amèrica. Vam fer Xile, Mèxic, el Brasil. Però un capítol a part són els EUA. La matèria primera de la nostra empresa, el plasma, prové dels EUA en un 95%. L’any 2001 vam veure que valia la pena llançar-se a la piscina. I vam fer integració vertical. On vam trobar-la? Als EUA. Vam decidir de comprar el nostre proveïdor de plasma. Vam fer integració vertical. En aquell moment va ser arriscat. Volia un capital. Ara veig entre el públic un auditor que ens demanava si tenia sentit econòmic. Ara no en dubta ningú. Va ser trencador, la gent no estava integrada, i les empreses no es proveïen elles mateixes de la matèria primera.
    Hem fet una altra compra a Los Angeles, i la compra gran, Talecris. Aquestes dues compres ens van donar capacitat de producció. Vam doblar. I aquesta gent ens van donar cota de mercat. Ara tenim un 15% o 20%.. La lectura que en voldria fer és per què ho vam trobar als EUA i no a Alemanya o el Japó? Perquè als EUA tenen clar el business. Van de cara a barraca. I al món nostre o vas de cara a barraca o fracasses. Per exemple: als EUA és inconcebible que no paguis factura. De mitjana paguen a 30 dies. Al Canadà, és 10 dies. Per concloure: la millor subvenció que pot fer un estat és pagar a temps els proveïdors. Prefereixo això que subvencions.
    Debat:
    Grifols4—Pregunta: La seva matèria primera té una característica: donar sang està unit a certs valors. Pagar per això és una cosa dolenta per si mateix. Quines pegues hi ha en els països per comprar sang? És anar-los a buscar?—Víctor: Aquest és un tema molt complicat. Quatre coses. Espanya és autosuficient en un 30%. La resta de la sang la d’importar. El Regne Unit, des de les vaques boges, ho ha d’importar tot. Alemanya, Àustria, i República Txeca són les excepcions. Tot el plasma ve dels Estats Units. Has de buscar plasma on hi ha civilització. Gent amb DNI i adreça. Qui treu plasma de l’Índia? Impossible. No sabríem qui és el donant. Sense els EUA no hi hauria medicaments de plasma. Pensa que per un hemofílic, necessitem 900 donants de plasma. I el donant ha de venir contínuament. O el pagues, o no ve. Fins a l’any 1985 a Espanya havíem tinguts centres de plasma, però els van tancar tots. El motiu, no el sé. Però al final, no és autosuficient, tampoc. I ha d’importar-la de fora.
    —Pregunta: En un tema com el vostre, fins a quin nivell teniu científics decidint?
    —Raimon: El director científic de la companyia és Déu. No es pren cap decisió si no ho diu el director científic.
    —Pregunta: Tot i estar a borsa, la família teniu el control de l’empresa?
    —Víctor: Avui la família té un 32% de l’empresa. Inclosos els cosins, i els fills dels cosins, i etc. Però no hi ha cap pacte familiar. Res escrit. Poden fer el que vulguin: vendre accions, o comprar. És sorprenent però avui en tenen més que fa deu anys. Senyal que se senten ben tractats. Tant se’m dona el control. M’interessa que vagi bé, la controli qui la controli. Jo ara aniré de president d’administració, que és un càrrec de xixinabo. Ja no és executiu. No és el mateix que ser conseller delegat. Algun dia jo plegaré i el Raimon farà de president. Jo també vaig estar de conseller delegat amb un altre delgat. El de l’empresa que tenia el 50%. Jo amb aquest tema hi he estat molt a gust. Manegar el 50 i 50 té el seu mèrit. No et pots barallar. Estic més a favor del 50 a 50, que d’un 51 i 49. Demostra més bona fe. L’altre ensenya que sempre hi ha algú que vol manar més.
    —Preguntar: Què opineu de la Xina? Hi teniu presència?
    —Víctor: Vaig anar-hi per primera vegada el 1983. Un any després que Nixon jugues al ping pong. Hi venem productes. A la Xina només es pot vendre albúmina. És molt mercat per a nosaltres. A la Xina ara s’estan preparant, i copien el model americà. Seran autosuficients. Nosaltres estem ajudant els xinesos en com fer-ho.
    —Anna Balletbó (PSOE) ex-diputada: He quedat fascinada. He trobat una explicació fantàstica. La llavor de l’èxit és passió per la feina, la seguretat, i que el món és petit? És això?
    —Víctor: Aquesta vida sempre s’ha de donar el valor que cal a la sort. Hem tingut la dosis de sort necessària. La seguretat en el nostre producte és el més important. Els hemoderivats o et curen, o et maten. Podem salvar la vida d’un hemofílic, però si li passem la sida, el matem. Això nostre és la seguretat. I la seguretat no té final. Nosaltres als EUA rebem 27.000 donacions de plasmes diàries. A Catalunya, 3.000 al mes. Cada donació de plasma, requereix deu anàlisis per seguretat. Això són 270.000 anàlisis diàries. Si ens equivoquem, hem begut oli. Sabem la traçabilitat. Sabem els donants, el DNI, en quins centres, amb quin fabricant. I això no té final.
    —Marina Geli, ex-consellera de Sanitat: Abans ha sortit el tema: a Espanya als anys vuitanta es van tancar els centres de plasma, amb la idea que els donants altruistes eren més segurs, que no els remunerats. I no hem estat capaços de debatre-ho seriosament. I al final hem de comprar producte que es podria fer aquí.
    —Víctor: I es compra als Estats Units. A escala mundial som 7 competidors. De fet, 3 o 4 ens repartim el 75% del mercat. I tots tenim plasma americà. L’any 2025 la nostra previsió és que doblem. I la competència suposo que també. Això vol dir que no hi ha plasma americà suficient per a tots. D’aquí a uns anys, si falta producte als EUA, vindrà el senyor Trump, o el senyor que tingui trempera, i dirà el plasma americà, pels americans. No és proteccionisme. Nosaltres traiem 40 dòlars al gram de plasma, aquí. I als EUA, 60 dòlars. Allà paguen a 30 dies, i aquí a 400.
    —Marina Geli: Hi ha mercat de cèl·lules per a fer regeneració. Anireu per aquí?
    —Víctor: Tenim certes inversions en I+D en aquest camp: cultiu cel·lular, i cèl·lules mare. Tenir un medicament ens costarà uns anys. Però ara ja apliquem una política d’invertir en empreses externes que s’hi dediquen, per estar-hi ficats. En alguns hi tenim un 60%, o 20%. Depèn.

    [Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]